Cléo de 5 à 7

 

    Cléo de 5 à 7 fou, em sembla, el segon llarg d'Agnes Varda. Apreciada en el seu inici ha guanyat encara més prestigi amb el temps. Si, per exemple, ens atenem a la classificació de Sigth & Sound és el més prestigiós dels films de la Nouvelle Vague i te un significatiu 14é lloc entre dos clàssics tan reconeguts com La Régle du Jeu i The Searchers. El film explica la història de Cléo una jove cantant que espera el resultat d'unes proves mèdiques i té la mala idea de visitar una tarotista que li prediu un desenllaç fatal i proper. (aquesta escena inicial és l´única filmada en color) La pel·lícula reflecteix després l'itinerari en temps real de Cléo per Paris durant els següents noranta minuts (la pel·lícula comença a les cinc de la tarda, i el títol no és del tot exacte perquè es vol aprofitar que de 5 à 7 és una frase feta en francès per referir-se als afers extramatrimonials) Cléo passeja primer acompanyada de la seva molt supersticiosa assistent. Arribà al seu pis del carrer Huygens on ens troba amb el seu amant espanyol (interpretat per l'inefable Marques de Villalonga, a la seva etapa de secundari internacional de luxe), rep la visita del seus compositors (el músic és Michel Legrand, autor de la banda sonora). Canvia el seu vestit blanc per un de negre, es treu la seva perruca i surt un al altre cop al carrer per estar una estona breu amb la seva millor amiga i finalment fer amistat amb Antoine, un soldat destinat a Algèria, llavors en guerra, l'única persona amb la que realment pot parlar i que l'acompanyarà fins a l'hospital.

    Cléo és Corinne Marchand que està perfecte representant la imatge més estereotipada d'una cantant francesa pop, com hi havien moltes al seixanta, una autèntica poupée de cire, poupée de son. Cleó em recorda una mica una altra rossa meravellosa, Gloria Grahame, que a the big heat afima que pensar és una tasca molt dura, per qui no està acostumada a fer-ho. Aquesta és la situació de Cleó confrontada de cop a la seva mortalitat, a deixar de ser, mentre descobreix que pràcticament tots els que l'envolten (molt especialment el seu amant i els seus companys de feina, però també la gent del carrer) no veuen res més que la seva aparença. És el personatge d'Antoine l'únic amb el que assoleix una comunicació real, un home amb consciència del que l'envolta, a diferència dels altres tancats a la seva feina (per això és l'únic sabedor de que l'acció s'esdevé el dia del solstici d'estiu, en concret, el de 1961) i un altre persona en un perill real de mort per la guerra.

    Varda es formà essencialment com a artista plàstica i jo diria que Cléo és un film sobre la mirada. Una gran part del metratge és gent que mira Cléo i contraimatges de Cléo sent mirada. Mirar però no sempre significa poder veure i aquest és el descobriment de Cléo. Seguint el camí de Godard, Varda fa un ampli us del travelling, la major part del film utilitza aquest recurs i ens mostra un Paris que personalment em va fascinar, perquè era molt diferent del que jo he vist des de que vaig començar a anar als noranta. El trajecte de Cleó comença amb una passejada per la rue de Rivoli i segueix fins al barri de Montparnasse, creuant llocs coneguts com l'Odeon, Denfert- Rocherau o la plaça d'Italia, passant pel també cèntric parc de Mon Souris, La rue Rivoli especialment em va cridar l'atenció, plena de gent a vessar com no l'he vist mai en la realitat. Com també Barcelona o Madrid ens adonem que el Paris del moment era una ciutat molt més viscuda. Una curiositat del film és que amb Cléo i la seva amiga des de la cabina del projeccionista cinematogràfic, veiem un curt que és un homenatge als films de la Keystone on apareix Godard fent una mena d'èmul de Harold lloyd, acompanyant d'una jove ingènua, Ana Karina i de figurants interpretats per gent com Jean Claude Brialy o Eddie Constantine. 

El 47

 

        Veig el 47 el film de Marcel Barrena sobre l'episodi verídic protagonitzat per Manolo Vital el 1978 quan va segrestar un autobús de la ruta 47 (plaça Catalunya- Guineueta) per demostrat que era possible l'arribada del transport públic a Torre Baró. La pel·lícula és prou eficaç i compta amb dos grans arguments a favor, uns protagonistes que són del millor que tenim al país i una recreació de la Barcelona del 78, que em va semblar reeixida i coincident amb els meus records. Els actors són Eduard Fernández, al que no cal descobrir a hores d'ara, i Clara Segura molt més acreditada pel seu treball teatral, però que aquí és perfecta fent el paper de l'esposa de Vital, una antiga monja que penja els hàbits per casar-se. Amb aquestes dues figures és difícil fer-se un forat, però em va agradar molt el treball de la jove Zoe Benofonte, la filla de la parella protagonista que en un cert sentit és el personatge més important de la trama i la protagonista d'un final catàrtic i necessari, que feu plorar alguns dels espectadors a la sala.

        El film suscita doncs respostes emocionals. No sempre positives però, com es palesava a l'article del meu germà on es recollia la reacció expressada a l'antic twiter del fracassat restaurador Albà. Veient el film entenc perfectament la seva reacció. Un dels dogmes del nacionalisme més fanàtic i passat de voltes és que la immigració dels cinquanta i els seixanta fou un pla dirigit pel franquisme per ofegar la personalitat nacional catalana. Evidentment és una creença indefensable des d'un punt de vista històric seriós, però parlem de gents capaç d'acceptar que Cervantes era català o que Catalunya ha estat una colònia. Veient el film és clar que sí la gent com Vital va venir amb la intenció de ser colons opressors va fer una tria molt rara i que el poder real, de la seva banda ben bé no estava.

    La primera escena del film s'esdevé el 1958 i comprovem que Vital no entén res de català. Més endavant Fernández fa expressar-se el seu personatge amb un idiolecte barreja de català i espanyol parlat a la manera d'Extremadura. En un cert moment confessa al personatge d'Ernest Maragall (que efectivament coneixia Vital) que ha aprés català per amor i potser seria un consell que cal retenir quan l'índex d'ús de la llengua estan baixant de manera alarmant. Si més no, en aquell moment més enllà de la figura concreta d'en Vital això va funcionar. Ara mateix, el supremacisme no sembla estar-ho fent. Veient el film recordava una conversa a Londres amb figures prestigioses del món mediàtic català, que no identificaré, on es parlava de la necessitat de fer el relat de la immigració a Catalunya. Aquí hi és un que segurament no els agradaria, perquè no hi ha gaire Arcàdia, ni gaire "terra d'acollida". No hi ha sentiment d'acollida positiu des d'un sentiment supremacista, per això, em va interessar molt el personatge de la filla, la Juana, la noia avergonyida de viure a Torre Baró, una figura en el fons representativa no només de com s'han viscut els conflictes del país, sinó del més general que es dóna entre gernacions diferents quan la més jove ha avançat la més gran acadèmicament, cosa que no necessàriament vol dir culturalment.

You know how to whistle, don't you Steve?

   

        Avui faria cent anys Betty Joan Perske més coneguda com Lauren Bacall, Una de les actrius més importants de Hollywood, també de les més atractives. Va tenir una carrera cinematogràfica dilatada i també teatral. Fou la protagonista d'un dels millors Sirk, Written on the wind, d'una gran comèdia de Minelli, designing woman, i a una edat avançada mostra encara el seu caràcter treballant amb Lars Von Trier en Dogville. Tot i l'excel·lència en global de la seva carrera, mai no estigué tan bé com en el seu debut als 19 anys quan Hawks la tria per ser l'antagonista femenina de Bogart, tot i no tenir cap experiència interpretativa, al seu to have and to have not. Si l'escena d'amunt no és la de més voltatge eròtic de la història del cinema poc li deu faltar. Cap altre debut possiblement ha estat més rotund i explosiu. No deixa de causar-me perplexitat que mentre Casablanca roman a la llista de Sigth & Sound, no figuri el film de Hawks. No és que tingui res contra el film de Curtiz, però no em sembla que sortí benparat de la millor part de les comparacions possibles.

Tota Varda

 Si fa uns dies mostrava l'adquisició de la integral de Demy, per justícia, poseu l'adjectiu que voleu, havia de fer-me amb aquest altra col·lecció. Ni que sigui per què Varda a més de compartir vint anys de vida, tenir un fill en comú, compartir la criança de la seva filla més gran i prendre cura del realitzador al final de la seva agonia, va fer tres films dedicats a explicar la figura de l'home que definí com l'amor de la seva vida (L'univers de Jacques Demy, Jacquot de Nantes i Les Demoiselles ont eu vingt-cinq années) Mentre als seixanta ella de vegades va mostrar la seva incomprensió sobre el triomf i la popularitat del seu marit, mentre els seus treballs passaven inadvertits, avui en dia els papers s'han capgirat. Així a hores d'ara Demy és un cineasta de culte, però d'un culte restringit, mentre que ella ha esdevingut una mena d'icona de la creativitat contemporània i segons Sigth & Sound es la directora més influent de la història del cinema, si més no, l'única amb dos films als cent primers llocs de la llista (Cleó de 5 à 7 i les glaneurs et la glaneuse) Sense cap mena de dubte com a parella tots dos formen el duo més creador i fecund que mai s'hagi dedicat a aquest art, tot i les seves diferències molt gran en formació i interessos. Potser per això no existeix cap treball signat conjuntament tot i que als darrers vint anys el cognom Varda sempre apareix als films de Demy, doncs Rosalie, la primera filla d'Agnes, era l'encarregada del vestuari.

11-S : Res a celebrar ( una rememoració i un desahogo de mi corazón ....)

 

    L'onze de setembre de 1977 jo vaig fer doblet. Al matí vaig ser al fossar de les moreres i a la tarda al passeig de Gràcia. Si hagués de descriure amb un mot el sentiment d'aquell dia seria, sense dubte, el d'il·lusió. En aquell moment la meva ideologia era ben confusa. Em podia identificar amb el que m'agradava i el que m'agradava podia ser l'anarquisme, el socialisme, l'independentisme. Tampoc era gaire problema, perquè sobre el paper tot s'aguanta i als quinze anys, com a molt, hom ha vist alguns papers. No era doncs una cosa greu. Més greu em sembla que molt bona part del país sembla que sha quedat per sempre en aquesta fase.

        47 anys després un dia com avui el meu sentiment és de decepció i de desfeta. Desfeta personal perquè, com també ser del Barca, el sentiment catalanista era una manera de mantenir viu el nen que tinc dins i, tot i haver estat educat més tard en la bondat dels infanticidis, també em sembla que aquí cal una certa moderació. La moderació en aquest cas havia estat intentar mantenir durant moltes dècades la idea de què es podia ser catalanista sense ser nacionalista´, cosa que individualment volia dir conciliar el meu intel·lecte amb la meva sentimentalitat, no pas la part de la meva anima de la que estic més orgullós, però de la que no puc negar l'existència. Des de fa molt anys els fets han posat en clar que aquesta pretensió era una il·lusió del tot inconsistent.

        Un catalanisme no nacionalista sobre el paper era una possibilitat que harmonitzava amb el postmodernisme en el que em vaig formar. Acceptar que no hi han fets, només interpretacions pot fer legítim qualsevol relat històric. i si no soluciona cap problema et permet surfejar sobre ells amb bona conciència. El problema és que pel nacionalisme sí que hi ha fets que a més no són interpretables. La noció clau però no és que sigui un fet interpretable sinó que, en els termes en què es adoptat com objecte de creença, és essencialment una ficció, parlo de la noció cde nació catalana i en general de la de nació (això no nega que una ficció sigui una certa mena de realitat). El fons de la meva aversió cap al nacionalisme té una arrel profunda vinculada amb la meva formació universitària. Si hi ha un període de la història del pensament que no pugui suportar és el romanticisme, del qual no m'agrada res i possiblement el nacionalisme fou el seu pitjor invent (cosa palesa en el fet que molts nacionalistes acabin les discussions amb l'observació de que el seu interlocutor està mancat d'un sentiment que sembla obligat de tenir) i de segur el més letal històricament. A aquesta hostilitat com a punt de partida se n'ha afegit dues tendències que em neguitegen especialment: el menyspreu per la veritat històrica i la pseudo-naturalització de la vida política i moral. El punt més insuportable però és la palesa hispanofòbia desenvolupada als darrers anys. Una tendència absurda per qualsevol que miri amb una certa atenció la composició demogràfica de Catalunya, al fet que el país real ha estat fet bàsicament per espanyols, el treball dels quals era prou per considerar-se i generalment voler ser catalans. Tot i que la noció d'autoodi té un gran paper com a insult als foros independentistes, mirat el que de fet som i el que en bona part de les nostres èpoques hem volgut ser, no s'aplica a res millor que a la hispanòfoba. (per cert, tinc clar que la catalanofobia existeix, indubtablement, que és poderosa dins de l'estat, però no ha estat majoritària a la resta de l'estat, cosa que evidentment pot canviar)

        Equivocat potser, el que jo vivia fa tants anys era la idea de fer un catalanisme no etnicista. El meu sentiment és que el procés ha acabat amb aquesta possibilitat. La decepció però és en gran part causada pel fracàs de la Generalitat com a entitat administrativa i de de govern que tot aquest temps he viscut de prop. Una bona gestió hauria estat, en el moment àlgid de plantejar la independència, un argument gairebé guanyador. En canvi a les eleccions pretesament plebiscitàries una de les majors obsessions de l'aspirant a president de la Catalunya independent era amagar la seva tasca com president de la Generalitat. Un motiu interessant de reflexió, que jo no faré perquè m'interessen més altres coses, però que algun sociòleg podria fer, és perquè ha estat així? La meva hipòtesi, fruit d'una experiència individual però potser generalitzable, és que la funció bàsica de la Generalitat ha estat donar una sortida a les restes del que havia estat la burgesia industrial, enriquida amb el franquisme però incapaç de mantenir la seva activitat en un context econòmic, polític i social més complex. Els industrials es convertiren en rendistes, però el dia és llarg i potser no dóna per tota una vida d'oci, amb o sense dignitat. Afortunadament pel ell es crearen molt alts càrrecs, De fet cap administració té tants alts càrrecs. Pujol no creia als funcionaris, però sí als alts càrrecs (cal dir que ni més ni menys que el PSC o després ERC). Aviat en podrem tenir molt més, per cert, quan traspassin Rodalies.

La Naissance du jour

 

        Als anys setanta la carrera de Demy havia començat a tenir una direcció menys clara. Mentre lluitava per enllestir el seu projecte més important, el que finalment seria une chambre en ville, fa altres treballs d'aquells que una mica pedantescament s'anomenen menors. Entre aquests hi ha La naissance du jour, que en aquest cas es pot qualificar de menor per una raó quasi bé ontològica, no fou un film destinat a sales de projecció, sinó un telefilm d'un hora per un programa anomenat le roman du samedi. La naissance du jour és una adaptació de la novel·la autobiogràfica hononima de Collete. L'escriptora ens és presentada l'estiu del 1927, ja entrada en anys, i ens mostra els seus intents de treballar, la seva reflexió sobre la seva vida en diàleg amb la seva mare i com troba un camí d'alliberament, i la possibilitat de centrar-se més en el seu treball, mediant perquè el seu amant, molt més jove, trenqui la relació per anar-se amb una noia també més jove. Demy fa una composició de molta sobrietat però d'una extrema fidelitat a la novel·la. No hi ha cap paraula que no sortí de l'original de Collete i el film fou rodat a la casa prop de Saint-Tropez on vivia l'escriptora. Demy s'adapta a la estretor de mitjans, en comparació amb el cine llavors, de la TV i treballa amb més primers plans i una càmera menys movil que d'altres vegades. Té, però, un trio protagonista molt sòlid amb Danielle Dellorme com Collete, Jean Sorel i Dominique Sanda, que després seria la protagonista de Une chambre en ville. Mogut pel film he volgut saber alguna cosa de l'obra de l'escriptora, de la qual només recordava que era l'autora de Gigi base d'un film que no és dels meus preferits certament. Imagino que Demy tenia molts motius d'interès i fins i tot d'identificació. Collete fa cent anys fou una de les primeres figures públiques en assumir la seva bisexualitat. En aquella època Demy havia trencat el seu matrimoni amb Varda precisament per la mateixa raó Collete comença escrivint com a "negre", precisament del seu marit. El destí imposat no li destinava sa er una autora. En aquest sentit de manera semblant a un Demy, al qual socialment no li tocava ser un artista. Finalment és interessant que Collete es feu famosa, de manera negativa certament, perquè després del divorci amb el seu segon marit, va començar una relació amb el seu fillastre, òbviament molt més jove i el tema de l'incest és un dels més habituals al cine de Demy, fins arribar al seu darrer film, trois places pour le 26, on un acte incestuós obre la porta de la felicitat als protagonistes.

Adéu a Sergio Mendes

 Ahir sortia als diaris la notícia de la mort de Sergio Mendes. Fou un músic de molt èxit als anys d'eclosió del fenomen de la Bossa Nova. El seu prestigi ha estat discutit, i jo no em fico (Ramon de España ho explica bé aquí), però en tinc un bon record perquè la cançó del vídeo fou el meu primer contacte amb la música brasilera, la primera d'aquell país que recordo haver escoltat (abans fins i tot que la més antiga bahia deThe three Caballeros) No sols, la recordo de sempre sinó que hi ha un vers d'aquesta cançó que em ve sovint a la memòria, especialment quan em donen a triar entre dos opcions igualment indesitjables, o que eu quero è sambar. Comptat i debatut, a hores d'ara entre les coses que no he estat capaç de fer, potser preferiria haver après a ballar bé que no pas haver escrit un bon llibre. En el vídeo em desperta una barreja d'admiració i enveja, potser perquè m'agradaria estar en el seu lloc, el senyor que toca un instrument de percussió que és una mena de güiro.

La colección

 

    Al teatre Romea s'estrena La Colección de Juan Mayorga. L'escena explica la història d'una parella d'edat molt avançada i sense fills Hèctor i Berna, interpretats per José Sacristán i Ana Marzoa, posseïdors d'una col·lecció presumptament d'un valor extraordinari. Enfrontats al problema de la seva transmissió convoquen a una jove, experta col·leccionista (Zaira Montes) per veure si es pot fer càrrec. Hi ha també un quart personatge (Carlos Jiménez) en principi una mena d'ajudant i home de confiança de la parella. Mai no sabem exactament el caràcter de la col·lecció, tot i que en principi són objectes als quals se'ls pot atribuir un valor artístic. El punt de partida desencadenant del conflicte és la tensió entre la jove, que pensa que pot resoldre el treball en una nit, i el matrimoni que vol retenir-la un temps indefinit. La jove però ha mirat de saber allò al que s'ha d'enfrontar, tot i que les informacions sobre la col·lecció són incertes i contradictòries i envia a l'ajudant a fer una gestió a Guimaraes, clau per entendre que és la col·lecció.

    L'obra de Mayorga és fonamentalment una reflexió metafísica. Tal i com jo l'entenia la qüestió clau és la confrontació entre la nostra existència i el ser de les coses, dues realitats en tensió, perquè les coses no estan sotmeses al temps com ho estem nosaltres, al capdavall no gaire més que un temps que s'esvaeix. La col·lecció es planteja així com una possible revenja, perquè la col·lecció permet al col·leccionista disposar del sentit de les coses. L'acció de col·leccionar determina el seu valor, i les redefineix completament. El problema és però si aquesta determinació és transmissible i que voldria dir fer aquesta transmissió. Aquesta és la qüestió bàsica que l'obra dóna elements per decidir, deixant però la qüestió oberta, perquè la col·lecció és diferent per a cada espectador. També apareixen altres temes com el sentit de la vida en parella, que pels protagonistes depèn d'haver construït una cosa que va més enllà de la seva pròpia existència.

    Les crítiques han estat generoses amb la representació, però la veritat és que jo em vaig quedar una mica fred. L'escenografia és del tot escaient, però de fet per una obra d'aquesta mena tampoc cal gaire més que fer cas al vell Descartes i adbucere mens ad sensibus. Els actors i especialment Sacristán, que òbviament pertany a una categoria especial i superior, demostren amb escreix el seu domini de l'ofici, però l'abstracció no casa bé amb la capacitat de commoure, No sé si el culpable de la meva fredor és finalment Descartes del que he assumit plenament el convenciment de què una cosa és la reflexió metafísica i d'altra la vida i per això em costa veure sers reals en personatges que divaguen metafísicament.

À plein soleil

 

    Veig À pleine Soleil. Em sembla una estranya obra mestra. Dic estranya perquè res a la carrera del seu realitzador, Rene Clement, sembla tenir aquesta dimensió i qualitat. Â pleine soleil és dels trhrillers més efectius de la història. El meu amic RVT es queixava de jove del soroll de fons que no s'acabava mai i impedia gaudir de les pel·lícules franceses. Es referia al diàleg. Possiblement pensava en Rohmer, tanmateix això podria valdre pels pitjors moments de Truffaut, Godard o Renoir. Paradoxalment, però, França, que no excel·lí com els seus veïns a l'època del cine mut, ha tingut després cineastes amb una capacitat visual que feia redundant el diàleg. Evidentment Bresson i Tati, però també una obra mestra com le Trou. El film de Rene Clement podria pertànyer a aquest grup. Durant una molt bona part del metratge veiem el personatge de Ripley, Alain Delon, sol a l'escena planificant i executant els seus plans. Lluny de ser escenes per omplir són la part més substancial i apassionant del film.

    Clement tenia molts trumfos a la mà per fer el film. Primer la base literària de la novel·la de Highsmith, the talented Mr. Ripley. Highsmith sembla que gaudí del film, de la interpretació de Delon especialment, i es mostra decebuda amb el final, oposat al del seu llibre. Certament, suposo que en aquells moment canviar el final era l'única possibilitat de fer el film. Delon és un altre. Aquell paper el convertí en una estrella i el seu Ripley és fascinadorament atractiu. Tornant al que dèiem abans i com després mostra Melville, Delon no és que no hagués de parlar però excel·lia si no havia de parlar massa. Un tercer trumfo era la música de Nino Rota, menys lírica que altres vegades, la història no vol gaire lirisme, però perfectament ajustada. A hores d'ara un interès addicional es veure la costa meridional italiana quan no existia el turisme massiu i tot era domini exclusiu dels "happy few"

    Clement no fou, no podia ser, fidel a l'original. El final fet per que Ripley pagui la seva culpa depèn d'un error tan inconsistent amb el que hem vist del personatge, que sembla com si el seu creador hagués tingut clar que calia mostrar la maquina de fer aparèixer el Deu. En tot cas, el final del film em resulta torbador emocionalment, perquè em feu néixer un sentiment d'aflicció que només pot provenir del fet que l'espectador, en aquest cas jo, acaba identificant-se amb Ripley malgrat que sigui un assassí. Suposo que aquesta identificació té a veure amb que Ripley-Delon és físicament hermós, molt més que els altres, intel·ligent i enginyós, molt més que els altres, i està absolutament mancat de valors, com tots els altres. També perquè Ripley a l'execució dels dos crims se n'aprofita de la (falsa) consciència d'invulnerabilitat, per la seva superioritat social, de les seves víctimes, cosa que sempre ens dóna un cert plaer als que no som d'aquests

El arte de ser humanos

        El arte de ser humanos és un conjunt de quatre assaigs de l'assagista Rob Riemen. La tesi està expressada als títol. Ser humans és un art, hom podria dir també una tècnica fent memòria de l'original terme grec, en tot cas una pràctica i en cap cas el corol·lari d'una teoria científica. De fet, les teories científiques, o pretesament científiques, han servit per fonamentar els intents més radicals de deshumanització. El primer assaig tracta de la guerra, de la resistència contra el mal i es fonamenta a la memòria de la seva mare i les seves tietes que varen passar la segona guerra mundial en un camp de concentració japonès després de la Invasió d'Indonèsia (família que estava a l'altre hemisferi com via d'escapament a la pobresa holandesa de començaments del segle passat . Avui sovint oblidem que el colonialisme no només servia per extreure la riquesa dels pobles no europeus, sinó per regular la pobresa i disciplinar als propis nacionals) El segon tracta sobre la veritat i la falsedat i planteja inquietants paral·lelismes entre la nostra època de Fake News, Trump i la pujada del nazisme a l'Alemanya de Weimar. El tercer és una reivindicació del coratge mitjançant la història de l'actuació d'Emile Zola en la defensa de Dreyfuss i finalment l'últim parla la victòria de la creació artística sobre la por mitjançant una rememoració de la composició i l'argument de la gran obra de Bulgakov. el maestro y margarita.

        El llibre és un molt bon assaig doncs evita completament els perills del gènere. No és gens buit i tanmateix es llegeix com una novel·la, de fet Rieman fonamenta la seva excel·lència com asasgista en ser un bon narrador. Comptat i debatut no he aprés gaire perquè el que diu el llibre generalment és d'aquella mena de coses que ja han estat dites (però com que ningú no escolta, sempre caldrà tornar-les a dir). De fet, sobre l'art de ser humans és difícil afegir res al que ja ens digué Plató. Riemen, pel que veig, és exactament de la meva edat, però molt més optimista, perquè la veritat és que em costa molt d'acceptar, i no em desagradaria, que la cultura humanística per ella mateixa pot fundar i sostenir la democràcia. També em sembla que les seves victòries són significatives però tenen un abast limitat. Zola triomfà però els adversaris de Dreyfuss tingueren més tard Drancy. Bulgakov fou esclafat per Stalin. Certament, té a hores d'ara milers de lectors fidels i entusiastes, però hi ha milions que veneren Stalin, l'artífex de la victòria de la Santa Mare Rússia sobre les hordes del nazisme,.

 

Missing

Ek darrer diàleg del protagonista amb l'ambaixador. La reflexió final del funcionari del servei secret  és implacable i del tot clarificadora
 

    Veig a la tele, Missing de Costa Gavras. Recordo haver-la vist a la seva estrena en el cine Urgell. Diria que fou l'última vegada. En el seu temps tingué una acollida irregular. Encara estàvem en aquell moment en què l'esquerra (a cinc minuts de deixar de ser-ho per convertir-se en progressista) tenia prou per saber el seu origen, per qualificar un film. A la dreta, tampoc podia agradar-li. Quaranta anys després em va semblar que la narració és fluïda, que el film és categòric en la seva descripció de l'horror viscut i que les dues estrelles protagonistes, Jack Lemmon i Sissy Spacek, fan un treball sòlid que no treu autenticitat a la pel·lícula. Jo vaig viure amb emoció la resolució de la trama quan es manifesta la veritat amagada. Recordava després que només uns pocs anys, no gaires de fet, em vaig veure embolicat en una discussió amb gent que deia que allò de Xile tampoc havia estat per tant i que en tot cas estava justificat. En aquest sentit, sí que podem parlar d'un fracàs, no de Costa-Gavras sinó de tota la cultura progressista. Els innombrables crims comesos pels USA a Latinooamèrica han estat blanquejats i oblidats. No ho he comprovat personalment, però els comentaris de You Tube diuen que el film està prohibit encara a Xile Després de veure´l el film em va retornar la mateixa qüestió que em vaig plantejar veient The zone of Interest, quina és la distància adient per sentir-se net moralment? En definitiva, el personatge de Lemmon s'havia sentit bé sempre no mirant el que passava al pati del darrera i aquesta és l'actitud amb la que es justifiquen els funcionaris americans, pels quals allò veritablement important és preservar la innocència del públic americà; vetllar perquè es continuí imprimint la llegenda. El noi desaparegut és, una mica, periodista i un personatge clau és el de la periodista interpretada per Janice Rule, que els guia a la investigació però també els deixa clar els límits del que es pot saber. Tota aquesta part del film és d'obligada lectura pels que creuen que les fake news és un invent contemporani quan de fet, allò contemporani és el final del monopoli dels governs sobre les fake news.

EL QUE HE APRÉS I EL MILLOR DE L'ESTIU

 

        He aprés alguna cosa. Començant per la més banal, que potser retirar-se a viure al costat de la platja no és la millor solució si es van complint anys. És cert que durant l'estiu mon pare va baixar cada dia a mar fins al 83 anys ( i si no va seguir, fou per la malaltia de ma mare), però no sé si seré tan fort i probablement tindré en contra el puto canvi climàtic. He aprés també el que sàvia; prendre cura d'un altre és ben dur i sovint sospito si m'he sobrevalorat. Tinc més clar que el millor que és pot ser és Ningú, com explicava fa uns dies. Però el preu de no ser ningú és la solitud, perquè a ningú no li interessa ningú. He aprés que indubtablement estic a l'extrema dreta. No puc negar, hi ha proves escrites, que he llegit Locke i Hobbes i no me'n penedeixo. Entre els meus autors preferits hi són Orwell, Joseph Conrad i Shakespeare. Segons sembla, tots això són senyals indiscutibles. Tampoc és pot dubtar que sóc imbècil, almenys segons John Carlin, perquè no crec que defensar Zelenski sigui defensar la causa de la democràcia, el progrés i el dret internacional. De fet, la meva imbecil·litat és tan aguda que no arribo a entendre com estats estructuralment racistes, com USA o Israel, es poden considerar com democràcies (de fet, si ho entenc, si ets més feixista o etnocentrista que demòcrata). Contra el que suposava hem comprovat que la política del país encara pot rebaixar-se una mica més (això val per Catalunya i Espanya).

    Hi ha alguna cosa positiva a dir? Doncs alguna sí, per exemple que el meu germà va tenir l'encert de comprar l'estoig de la foto i això em permetrà realment tenir una idea força clara de l'obra del seu autor, cosa que altrament fora ben difícil. La capacitat de sentir devoció, indubtablement, és encara un senyal de vida

Breezy

     Breezy fou el tercer film dirigit per Clint Eastwood. El primer, play mysty for me, va tenir en general una bona acollida, el segon, high plains drifter, funciona bé i cridà l'atenció de John Wayne que feu una carta pública de protesta perquè, des del seu punt de vista, Eastwood subvertia els ideals americans. Aquest tercer, en canvi, passa sense pena ni gloria, tant pel públic com per la crítica. El film explica la història d'amor entre un executiu immobiliari de 54 anys i una noia hippy de 19 anys. El 1973 aquestes històries no agradaven gaire i ara semblen gairebé inconcebibles. El film en general és previsible i no planteja gaires sorpreses però hi ha moltes raons que me'l van fer simpàtic mentre el veia. La primera és que, confirmant el bon gust musical que Eastwood després acreditaria amb escreix, l'autor de la Banda Sonora és Michel Legrand (un any abans de fer el seu treball més recordat amb Summer of 42). Una altra cosa ben acreditada és que Eastwood tria bé els actors i aquí encertà donant el paper protagonista a William Holden que omple de credibilitat el seu personatge. La seva antagonista és Kay Lenz, una actriu més aviat oblidada avui però molt popular a Espanya quan hi havia només una TV, perquè era l'esposa del germà pobre (NIck Nolte)a la sèrie Hombre Rico, Hombre Pobre. Breezy, el personatge de Kay Lenz és una figura essencialment roussoniana, mentre que William Holden és un personatge hobbesià, en el sentit que jo considero més propi, és a dir entenent la descripció de l'autor del Leviatan no com un punt de partida, sinó d'arribada. En aquest sentit Holden tenia molt més avantatge per fer un personatge creïble que no pas Lenz. Eastwood però assoleix una bona caracterització de tots dos. El tercer aspecte és que el film té molt de testimoni històric de com era el moviment hyppy californià de finals dels setanta, oferint una descripció gens hostil. Hi ha una certa justícia poètica en què Eastwood realitzés aquest treball, perquè a la criminalització d'aquest moviment Dirty Harry jugà un paper indiscutible

En Monzó plega

  

        Quim Monzó es retira de l'articulisme. (ho explica aquí) Tal i com estan les coses, pràcticament això vol dir de l'escriptura. Fa unes dècades m'agradaven molt els seus contes i vaig riure molt el temps, breu, del seu estrellat televisiu. Dels articles i les novel·les en tinc una opinió més desigual. En tot cas l'impacte que va tenir en la meva generació el seu ús del català és indiscutible i el seu silenci, fa de segur més estret el món que em queda, però comparteixo del tot i entenc perfectament les seves raons per no escriure tal i com les formula a l'entrevista: Ho he rumiat molt i és veritat que podria continuar fent articles, evidentment, però em cansa, m’avorreix, perquè els temes són sempre els mateixos. Al llarg de les dècades, es van repetint. Potser canvien els personatges, els protagonistes no es diuen Felipe González, sinó que es diuen Pedro Sánchez o Puigdemont. Els noms d’actualitat són uns altres, però en el fons els fets i els debats són els mateixos. Tu pots repetir-te i molta gent nova, de generacions posteriors que no van llegir els primers articles, deuen dir, oh, mira aquest, és original, no ho havia vist mai. Però jo sí que sé que els vaig escriure i penso que he anat estirant la corda i me n’he cansat. Ja n’hi ha prou.  Arribant a una edat queda clar que allò que cantava Montllor quan jo era jovenet és evident: el món no avança, gira i possiblement allò que el fa girar és la resiliència de l'estupidesa.