He
estat llegint aquest darrer mes Los Libros de Jacob de Olga
Tokarzcuk la premi Nobel polonesa que vaig començar a conèixer
l'any passat gràcies al
treball de McBurney i Complicite (ja fa uns anys que havia
guanyat el Nobel, però jo no m'afanyo gaire a buscar els llibres del
guanyador). Malgrat que el títol faci esment a la noció d'invenció,
el protagonista del llibre és un personatge real, tot i la seva
inversemblança, La descripció de la Wipkipedia, aquí,
ens dóna les notícies bàsiques i podria servir com a resum de la
novel·la. Abreujant molt Frank fou un heretge jueu en la línia de
l'antitalmudisme, és a dir els que creien que calia passar a una
religió sense normatives. Com a mesura tàctica de i de protecció
és va convertir primer a l'Islam, cosa que li valgué la ciutadania
turca i llibertat d'operació, i després al catolicisme. Ates que
el seu moment d'acció més important coincideix amb el desmembrament
de Polònia, ell va tenir el propòsit d'establir un estat per als
seguidor de la seva secta, cosa que el pot convertir, com han dit
algunes crítiques, es un protosionista.
El
llibre ha rebut nombrosos elogis i algun comentari entusiasta l'ha
comparat amb Guerra i Pau, cosa que em sembla un bon punt de
partida, especialment per parlar de la meva experiència subjectiva
de lectura, que és del que aquí es tracta. Al costat d'aquest
llibre, Guerra i Pau em sembla relativament simple. El text
de la polonesa té bastants més personatges i cobreix un arc de
temps molt més ampli i tampoc no ajuda gens el fet que cap a la
meitat del llibre la major part dels personatges canviin el seu nom
(quan els seguidors de Frank fan palesa la seva conversió al
catolicisme mitjançant el baptisme). També és molt més complex
el substrat ideològic del llibre en el qual ocupa un lloc preeminent
la càbala, el zohar i el misticisme jueu confrontat al catolicisme
tradicional, la maçoneria i els nous ideals il·lustrats.. És doncs
un error prendre aquest llibre per passar l'estona, com jo he fet. No
és pas per tenir-lo a la tauleta de nit i més o menys ràpidament,
si s'escau, tinc ganes de reprendre una lectura més serena (el meu
fons optimista és aquest, pensar que algun cop tindré serenitat)
L'estructura
narrativa del llibre complementa el relat de la narradora, jugant a
ser omniscient perquè s'inventa allò que no sap, amb altres dues
fonts: el punt de vista de l'avia de Jacob, que per no molestar no es
mor quan li toca i acaba cristal·litzant, cosa que li permet adoptar
un punt de vista sub specie eternitatis i el de Nachman un dels
primers seguidors de Jacob i el que li fa d'evangelista (no
autoritzat per Jacob, que no vol posar per escrit el seu
ensenyament). Nachman és un estudiós de la Cabala i un seguidor de
Shabtai Zivi, el primer dels tres rabins que es declararen messies.
Com a bon interpret de les escriptures, Nachman troba sempre als
textos precedents la manera de justificar tant els seus èxits com el
que és més important, els seus fracassos. El llibre té molts
moments d'humor i molts estan relacionats amb aquesta figura. També
moltes reflexions ben lúcides sobre la condició humana, que en
aquesta lectura futura provaré de retenir millor. A diferència de
Guerra i Pau el resultat apel·la molt menys a les emocions,
sempre tendim a veure els personatges des de fora, cosa coherent amb
les eleccions narratives, i no tenim gaire accés el seu món
interior. Això és del tot clar a la figura central, de la qual
podem saber que fa però mai que pensa. No és però una regla del
tot general , en són excepcions el personatge de Nachman o el metge
Rabin que prendrà l'opció del materialisme propi de la
il·lustració. En un lloc entre mig es troben les figures
femenines, en general més atractives que les masculines i amb les
que si es dóna una possibilitat d'empatitzar encara que tampoc
accedim als seus pensaments. Això s'esdevé en el cas de la parella
del metge, Gitla, i sobretot en Ewa Frank, la filla de Jacob que
esdevé amant de l'emperador de Àustria i continua fent de cap de la
cort del seu pare, després de la seva mort.
En
definitiva, a la llarga portada el llibre enuncia 4 propòsits
dirigits a quatre menes de públics. Del segon no puc dir gaire
perquè jo no sóc polonès. Sembla que als polonesos més rancis el
llibre no els agrada, potser perquè algun abanderat del
antisemitisme provenia del Frankisme, és a dir, d'una mena de
judaisme, Docte només ho soc oficialment però no pas realment, però
crec que si hi ha saviesa al llibre. Com molta altra gent sovint sóc
dels que quan parlem d'Europa, ens referim a un territori que no
abasta molt més enllà del que havia estat l'imperi romà. El llibre
de Tokarzcuk és una bona eina per posar remei a aquesta greu
ignorància. Finalment, em sembla que l'últim propòsit esmentat,
donar entreteniment als melancòlics, es compleix amb escreix.
.jfif)
.jfif)
.jfif)
