He aprés alguna cosa. Començant per la més banal, que potser retirar-se a viure al costat de la platja no és la millor solució si es van complint anys. És cert que durant l'estiu mon pare va baixar cada dia a mar fins al 83 anys ( i si no va seguir, fou per la malaltia de ma mare), però no sé si seré tan fort i probablement tindré en contra el puto canvi climàtic. He aprés també el que sàvia; prendre cura d'un altre és ben dur i sovint sospito si m'he sobrevalorat. Tinc més clar que el millor que és pot ser és Ningú, com explicava fa uns dies. Però el preu de no ser ningú és la solitud, perquè a ningú no li interessa ningú. He aprés que indubtablement estic a l'extrema dreta. No puc negar, hi ha proves escrites, que he llegit Locke i Hobbes i no me'n penedeixo. Entre els meus autors preferits hi són Orwell, Joseph Conrad i Shakespeare. Segons sembla, tots això són senyals indiscutibles. Tampoc és pot dubtar que sóc imbècil, almenys segons John Carlin, perquè no crec que defensar Zelenski sigui defensar la causa de la democràcia, el progrés i el dret internacional. De fet, la meva imbecil·litat és tan aguda que no arribo a entendre com estats estructuralment racistes, com USA o Israel, es poden considerar com democràcies (de fet, si ho entenc, si ets més feixista o etnocentrista que demòcrata). Contra el que suposava hem comprovat que la política del país encara pot rebaixar-se una mica més (això val per Catalunya i Espanya).
Hi ha alguna cosa positiva a dir? Doncs alguna sí, per exemple que el meu germà va tenir l'encert de comprar l'estoig de la foto i això em permetrà realment tenir una idea força clara de l'obra del seu autor, cosa que altrament fora ben difícil. La capacitat de sentir devoció, indubtablement, és encara un senyal de vida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.