Borges

Fa pocs dies vaig acabar un llibre que m’ha tingut ocupat des del començaments de les vacances de Nadal, el monumental Borges de Adolfo Bioy Casares. Bàsicament el llibre és una transcripció dels diaris de Bioy des del 1947, quan comencen, fins 1989 tres anys després de la seva mort. Durant els primers trenta anys contacte era gairebé diari. Borges era alguna cosa així com un membre de la família Bioy. Després, amb moltísim viatges i el creixent protagonisme de Maria Kodama a la vida de Borges,  el contacte, sense trencar-se, va passar a ser menys freqüent. Des de les pàgines del llibre trobem la millor indicació per la seva lectura, doncs ells mateixos a les seves converses deixen clar el seu model: la biografia de Johnson obra de Boswell, llibre admirat sincerament per tots dos. Un model de la mateixa mena però invers són les converses d’Eckerman amb Goethe, abominat especialment per Borges, que no tenia cap devoció per Goethe. Com a autors segurament Borges és més que Johnson i Bioy més que Boswell, però això tampoc no serveix per a establir cap judici en la comparació dels dos llibres. Jo, el de Boswell no el conec i no sé si tindré temps mai de posar-m’hi, tot i que ho sento efectivament com una manca. Del llibre de Bioy es van editar versions abreujades, jo n’he llegit la completa. Les abreujades suposen un risc doncs has de refiar-te de l’editor.  Molt possiblement però permeten superar el que constitueix per a mi el seu principal inconvenient: el seu caràcter de crònica de la vida literària argentina del moment, quasi del tot desconeguda per mi, amb poques excepcions, com Sabato o Cortazar, dels que es parla poc d’altra banda i mai bé. Afortunadament sorgeixen altres temes, la literatura universal, de fet l’espanyola, l’anglosaxona i la divina comèdia, la política argentina, els problemes de creació de l’obra literària i la figura de Borges mateix que van copsar amb molta més facilitat la meva atenció.

El Borges protagonista d’aquest diàleg és un autor que ja ha escrit les seves grans obres, els contes aplegats al volum Ficciones, que confessà alguna vegada les seves dificultats per imaginar arguments nous i que sobretot dedica el seu talent a la poesia. Bioy no amaga les seves misèries, un egocentrisme sovint patent,  i com que moltes vegades comparteix tampoc s’esforça en amagar algunes opinions de Borges que avui es considerarien impresentables, el seu etnocentrisme radical i la seva consideració dels negres com una raça inferior, però tot això té poca importància en comparació a la fecunditat del seu geni, a la seva capacitat per lligar amb precisió paraules i idees, amb la seva extraordinària sensibilitat lingüística. Una riquesa amb la que finalment ell fou generós i Bioy, que pogué compartir-la, afortunat.

Les notes comencen el 1947, poc després de l’arribada de Peron i abasten fins al govern d’Alfonsin. De fet, l’última nota el 1989 és l’any de l’arribada de Menem i el triomf d’un peronisme que acabà sent neoliberal i dugué al país a una crisi sense precedents coincidint amb l’entrada d’aquest segle. Parlem, per tant, de la història d’una decadència. L’Argentina de l’any que morí Borges era un país que acumulava més de mig segle d’inestabilitat política màxima i retrocés econòmic. Al començar el segle XX, Argentina rebia immigració de tot arreu i semblava destinada a convertir-se en una potència. En aquest sentit no és difícil establir un paral·lelisme amb la nostra situació també clarament decadent. En el llibre tots dos en són ben conscients, per la seva lucidesa, de la malaltia del país però, fills dels seu temps, els manca la capacitat o la sensibilitat adonar-se de l’obsolescència de molts dels seus punts de vista.  Entre d’altres raons perquè inevitablement una crònica tan estesa en el temps no pot deixar d’anar informant sobre l’enfonsament físic causat pels anys i la ceguesa en el cas de Borges.

Pels que recordem els assaigs literaris que Borges havia publicat des dels anys trenta, resulta interessant veure que Borges havia moderat o matisat moltes de les seves devocions. Mantenia intacta la seva admiració per la divina comèdia, però expressava reticències envers Shakespeare al qual trobava massa sovint desmesurat. També havia modificat la seva opinió per Quevedo, havent disminuït la seva admiració. No havia deixat de pensar que era l’escriptor per excel·lència, però tampoc deixava d’advertir que fora de la seva gran habilitat lingüística, el pensament de Quevedo és no-res. Finalment però concedeix que els autors han de ser recordats pel que feren de bo i allò que és bo, de Quevedo i de Góngora, és insuperable. Hi ha molt poques mencions a autors posteriors a la segona guerra mundial i els comentaris sobre els autors que en els moments previs definien l’actualitat literària, com ara Faulkner,són escassos i condescendents. L’interès real de Borges estava completament amb les sagues escandinaves i no pas al nouvelle roman. El 1967 s’entretenen tots dos en fer una llista d’escriptors molt volguts, no necessàriament admirables, són el dr. Johnson, De quincey, Stevenson, Heine, Fray Luis de León, Eça de Queiroz i Montaigne. Bioy vol afegir Kafka i Proust, Borges calla i manifestà dubtes amb Wilde. El criteri és de plaer en la lectura. Per ells no hi havia cap altra, doncs un principi expressat sovint al llibre és que tota teoria estètica és un exercici intel·lectual d’autojustificació de sentiments o sensacions, en elles mateixes primàries

El llibre tradueix tendresa, en el retrat que finalment fa Bioy tot i no amagar les febleses de l’amic, i deixa molt moments de gaudí per l’agudesa i penetració de les observacions d’ambdós. No resulta però encoratjador, perquè acaba donant argument pel pessimisme, pels que sospitem que  la nostra història és la d’una decadència i irreversible des de que varem apostar per unes finalitat nobles, parlo del projecte il·lustrat, que potser són inassolibles i que certament són inassolibles en el temps breu que dura una generació humana,  el qual  tanmateix  cada individu imagina quasi com l’eternitat.  Per això m’ha interessat molt les explicacions de Borges a Bioy del seu treball com a professor universitari i la seva decepció per la manca de curiositat intel·lectual i interès real dels seus alumnes, de la seva nul·la predisposició a la lectura. Parlem de la universitat argentina dels anys cinquanta i seixanta uns alumnes molt triats que no havien fet l’ESO, sinó un batxillerat seriós i que no tenien tablets, ni mòbil,s ni els esperaven. La conclusió és fàcil de treure i ja l’havia anticipada en el primer post d’aquest llibre. Això de la literatura és molt complicat per la major part de la gent. 

La ciutat dels porcs al temps del coronavirus

Darrerament parlo més del que ho feia abans per telefon. Més d'una vegada m'han preguntat de manera benintencionada si tots plegats n'aprendrem alguna cosa. Jo en soc escèptic. Es evident que una situació com la que estem vivint podria donar per a pensar molt, però els mitjans fan prou soroll i tenen prou eines com per evitar que la nostra idiotització no es vegi interrompuda. Alguns evidentment hi veuen coses. Per exemple, aquest article. Jo estic molt d'acord amb el que diu la tesi expressada al títol: la major part de feines no serveix de res. Però no ho he aprés ara perquè ja ho sabia. Ho sé des que vaig llegir Plató i amb Glaucó vaig sentir l'explicació de Sòcrates sobre la ciutat dels porcs. Nosaltres som els habitants per excel·lència de la ciutat dels porcs, la del treball inessencial. Per cert, personalment no em faig gaire il·lusions. La meva feina està entre aquestes. Allò que els pares i l'estat ens demanen essencialment és tenir entretinguts i controlats, una estona,els seus fills. Quan les circumstàncies ho fan impossible com ara, la resta importa poc. Tothom s'amoïna per quines possibilitats de promoció tindran els alumnes. (s'ha de fer el mateix de sempre, però aquest cop en unes circumstàncies on es difícil dissimular) Allò que puguin deixar d'aprendre no sembla digne de cap consideració. Sempre es pot fer com diu Bargalló una reordenació curricular.

La pesta en temps de coronavirus

Avui és l'equador del confinament, si més no teòricament. Hi ha molts motius per tenir por, perquè fa tems que les profecies negatives acostumen a complir-se quasi sempre. Així el que diu aquí aquest metge ja fa temps que ho sentim sense fer cas, però ara costa molt de menystenir. També fa temps que la nostra vida política té mala cara; un resum d'això ho explica aquí amb molt claredat l'Angel Hernández. Suposo que entres les coses que quedaran pendents és una explicació o una reflexió de perquè Catalunya és capdavantera, per damunt de la resta d'Espanya o Itàlia en personal sanitari afectat. Jo avui he acabat de llegir la pesta de Camus en la versiò castellana de Rosa Chacel. L'havia llegit quan feia COU, i em sentia atret i interessat per l'existencialisme, i no me'n recordava de res. Ara l'actualitat l'imposa però tampoc m'he sentit massa immers a la seva lectura. De fet, és el llibre de Camus que menys m'agrada. Ara bé, no cau de les mans i el relat que ofereix es plausible i efectivament aquest temps que vivim serveix per comprovar-ho. Sobre les tesis generals és difícil diferir. La humanitat quasi sempre, per utilitzar un llenguatge patockià, està fora de situació, ignorants de què la pesta pot dormir, però no desapareix mai i també em sembla evident que en conjunt a la humanitat predomina allò admirable sobre allò menyspreable. El problema és la poca traça que tenim per articular això políticament.

The appartement

Torno a veure, aquest cop a Vilanova en companyia de ma mare, the Appartment, l'obra mestra de Wilder. Rodada immediatament després de some like it hot, era un pas més en la seva col·laboració amb Lemmon, que si a la primera està bé, a la segona està millor amb un paper més complex que li obliga a molts més registres. No trobo que es digui gaire, però Wilder era un gran director d'actors. El trio protagonista a més de Lemmon era Shirley McLaine, segurament la millor actriu de la seva generació, i un senyor com Fred McMurray, present a moltes pel·lícules intranscendents, però que es guanyà un lloc a la història del cine amb els dos papers fets amb Wilder. Se n'ha parlat molt d'aquest film tan antic i només vull dir dos coses. La primera és que m'agrada molt l'escena inicial. Wilder no era gaire cinèfil, però és difícil no veure aquesta escena d'obertura com un homenatge a The Crowd. Trauner hi ajudà molt creant l'escenari d'aquella oficina que sembla infinita, però la veu de fons, la presentació del que després serà el protagonista, s'adequa a la imatge mostrant-nos la irrellevància de la vida, una dada més a qualsevol estadística, d'aquest pobre home, que aprendrà tanmateix que la irrellevància no implica la indignitat. La segona és que aquest film és irrepetible, perquè la mirada de Wilder, està vinculada a una experiència de la realitat americana molt difícil per a un realitzador del nostres temps, per exemple: una biografia que li permetia estar a la vegada dintre, exiliat ignorant de l'anglès que acaba triomfant, i fora, perquè mai no perdé el seu background cultural i deixà de situar-se en relació a aquest. Aquesta capacitat potser es el que defineix el millor cine americà. I encara, una tercera, per més vegades que la vegi, no deixo d'admirar mai com escrivien de bé, Wilder i Diamond, allò que nosaltres diem, no deixar una puntada sense fil.

Raons i persones (IV): sobre la identitat personal

Si a la part primera i segona de raons i persones he tingut un interès relatiu, la tercera part és una de les lectures més interessants que he fet mai. El tema és la identitat personal i Parfitt segueix la línia de pensament iniciada per Hume en el Tractat. La seva posició és reduccionista. No creu en alguna realitat més que serveixi on projectar la noció d’identitat personal, en termes estrictament filosòfics, l’ego cartesià. Hume és un punt de partida obvi, però també Star Trek, que ell devia veure de jove i jo de petit. Els personatges de Star Trek es teletransportaven, com potser recordareu, d’un lloc a l’altre. En el procés es suposava que el seu cos era replicat exactament en el nou lloc i això implicava destruir-ne el vell. Mai no dubtàvem de què el capità Kirk que corria pel planeta era el mateix que un minut abans era l'entrerpise, però parlant estrictament era una còpia, una replica, indistingible, però un altre. No hi havia però diferència, quan arribava al planeta X, Kirk tenia consciència perfecta de la seva identitat, recordava qui era i les raons per les que havia hagut d’anar al planeta. Sempre veiem un sol Kirk i no en teníem dubtes. La ciència no fa possible encara la teletransportació immediata, però en un cert sentit, sempre som teletransportats. La variació dels nostres cossos al llarg del temps és un fet indubtable. També ho és, això és el que fa palès Hume al Tractat , el del nostre psiquisme. Per això la identitat personal no pot fundar-se en cap criteri de permanència. Parfitt proposa un de més clar en la línia de la proposta budista de la que parlava en un post anterior. La identitat es funda en la connectivitat; en el fet que determinats estats mentals poden ser associats amb el que tinc en aquest moment. Aquest és un pensament alliberador. Com ell mateix diu en un parragraf clau:

Després que Hume es va batre amb el seus arguments es va trobar abocat a “la més deplorable condició imaginable, envoltat de la més profunda foscor”. El guariment fou sopar i jugar a backgammon amb els amics. Els seus arguments recolzen un escepticisme absolut. Això és pel que portaven foscor i solitud. Els arguments pel reduccionisme tenen un efecte positiu sobre mi. Batre’m amb aquests arguments trenca el vidre entre jo i els altres. Com ja he dit, m’amoïno menys per la meva mort. Aquesta és merament el fet que, dintre d’un cert temps, cap de les experiències que s’esdevindran estaran en relació, d’alguna manera, a les meves experiències presents. Realment això importa tant?

Aquest paràgraf és el nucli essencial de la seva argumentació. Ve precedit per una defensa del reduccionisme que arrenca des del capítol onze anomenat “com som allò que no creiem ser”- no som un ego cartesià, perquè la continuïtat psicològica no pressuposa la identitat personal. El punt més fort de la seva argumentació és que mentre la identitat és una qüestió de tot o res, jo soc Jordi o no ho soc, non tertium datur, no s’esdevé així ni en el cos ni en la ment, on la continuïtat sempre pot establir-se d’una manera gradual. En aquest punt Parfitt connecta essencialment el seu reduccionisme al fisicalisme i es recolza en la darrera investigació sobre el cervell que ha constatat la possibilitat de ments dividides, estats de consciència coexistents. Quan tals estats s’esdevenen els reduccionistes volen plantejar la pregunta per on rau la veritable identitat, però aquesta pregunta no té resposta possible i és irrellevant. Ell formula així el seu canvi de paradigma:

El punt de vista cartesià pot ser comparat amb la creença newtoniana en un espai i un temps absolut. Newton creia que qualsevol esdeveniment físic tenia la seva peculiar posició només en virtut a la seva relació a aquestes dues realitats independents: espai i temps. Ara nosaltres creiem que un esdeveniment físic té la seva particular posició espaí-temporal en virtut de les seves diferents relacions als altres esdeveniments físics. Des del punt de vista cartesià, un esdeveniment mental particular es dóna dintre d’una vida determinada només en virtut de la seva adscripció a un ego particular. Neguem que la topografia de l’”espai mental” estigui donada per l’existència d’aquests egos persistents. Afirmem que un esdeveniment mental particular és dóna dintre d’una vida en virtut de les seves relacions amb molts altres esdeveniments físics i mentals que, estan interrelacionats,constitueixen aquesta vida

Des d’aquest punt de vista ja no tindria sentit parlar d’esdeveniments subjectius, sinó d’esdeveniments auto-referents.

Per Parfitt l’alternativa a l’impossible ego cartesià és pensar les persones com nacions. Afirmem que França existeix. Existeix, un territori, una història, unes persones que anomenem francesos, però França no és res separat de tot això (aquest exemple és evidentment humeà), de la mateixa manera:

L’existència d’una persona durant qualsevol període de temps consisteix en l’existència del seu cervell i el seu cos, i la producció dels seus pensaments, la realització dels seus fets i molts altres esdeveniments físics i mentals

Cap d’aquests constituents en ell mateix implica una situació de tot o res, , ni tan sols l’existència continua del cervell. Determinades alteracions del meu cervell em poden dur a la resposta de si el resultat és encara jo o algun altre, cosa que significaria la meva mort. Però cap de les dues respostes és la bona, ja que simplement són diferents descripcions del mateix estat, la supervivència diària és un cas extrem d’aquest fals dilema. Parfitt subscriuria el que fa uns dies replicava als meus alumnes quan m’argumentaven que jo no tenia experiència de la mort. Cada nit en tinc. La supervivència ordinèria és més o menys tan dolenta com ser destruït i replicat. Parfit reconeix però que aquesta evidència tot i ser suportada per raonaments evidents és difícil d’acceptar, com deu ser difícil no tenir vertigen sobre la superfície de cristall que diuen que hi ha sobre el canyó del Colorado.

Un canvi sobre la naturalesa de la identitat personal implica un canvi de les nostres creences sobre la racionalitat i la mortalitat. Les persones que no podem entendre’ns com ego, ho hem de fer com series, cosa que simplifica i fa intel·ligibles als humans les nostres experiències personals en qüestions com l’enamorament, el qual pot ser per una realitat per sempre, però tenint en compte que els actors són realitats transitòries Des d’aquesta via desapareixen el motius per tenir la por essencial del mort, el meu jo no pot morir perquè no és res i tot motiu per qualificar l’egoisme, l’interès propi, com la doctrina més purament racional.. Aquesta manera de pensar és molt efectiva en problemes debatuts moralment com l’abortament o l’eutanasia molt més simples si reemplaçam el punt de vista del tot o res per una consideració més gradualista. De la mateixa manera entendre la nostra vida des de la pluralitat, suprimeix barreres envers el proïsme. La identitat dels altres deixa de ser una barrera infranquejable. La solidaritat resulta molt millor fonamentada que l’egoisme.

Les meves creences recolzen principis morals. Esdevé més plausible, si pensem moralment, centrar-se menys a les persones, els subjectes de les experiències, i en el seu lloc centrar-se a les experiències mateixes. Esdevé més plausible afirmar que, de la mateixa manera que ens sentim en el dret d’ignorar si la gent ve la mateixa o de diferents nacions, estem justificats per ignorar si les experiències venen de les mateixes o de vides diferents.

Leviatan

 Ahir vaig veure Leviatan el film rus d’ Andrei Zviagintsev, que fa ser estrenat fa uns cinc anys. Llavors el vaig veure al Melies, però aleshores no hi podia escriure. Ahir la vaig reveure aquí a la sessió vespertina d’alleujament del confinament. En el Melies, el film em va impressionar moltíssim. Vaig sortir del tot commogut. Recordo que un dels motius que em varen impulsar a anar fou la notícia que donava algú que generalment no parla de cine, Gregorio Moran a la Vanguardia. L’article es pot recuperar aquí i em sembla que no cal afegir gaire més, al que diu:  la relació amb el sant job, la lectura de Hobbes que ofereix la pel·lícula i la radicalitat i valentia de Zviagintsev enfrontat a unes autoritats soviètiques que òbviament no van apreciar gaire el seu treball.  A tot això cal afegir que Zviagintsev és un gran cineasta que modula perfectament el temps de la narració, en general lenta com dirien els meus deixebles, però accelerada quan li interessa emfatitzar el dramatisme de la narració. La música de Philip Glass és molt bona i del tot adient a la història i el marc que es desenvolupa. Jo no he estat mai a les costes del mar de Barents, però si a d’altres llocs nórdic, tot i que no tant, i comparteixo la fascinació amb aquest paisatges marítims. Com diu Moran és molt fàcil relacionar el film amb la gran literatura russa, però després d’haver vist el film, la veu predominant és segurament la d’Ivan Karamazov

Raons i persones (III)

La primera part  de reasons and persons  s’anomena teories que són indirectament contradictòries. La teoria central és la del propi interès, que engloba de fet, quasi totes les teories materials, les que pengen del hobbesianisme, però també per exemple les cristianes. Analitza el dilema del presoner i examina moltes qüestions on la moral  s’entrecreua amb les matemàtiques. No em sento capaç de reproduir l’argumentació del llibre perquè requereix una lectura amb boli i paper al costat que,aclaparat per l’esforç quotidià no he fet (vaig llegir el llibre quan la vida era encara normal) i perquè un gran interès per les discussions de la filosofia moral anglofona tampoc l’he desenvolupat mai, ni crec que sigui ara el moment. Si que hi ha una conclusió que em sembla rellevant, especialment en aquests dies que tots estem constatant que una societat globalitzada requereix punt de vista globals. El sentit comú moral, tal i com tradicionalment l’hem considerat, està fet a la mesura de comunitat molt petites. En un món interconnectat globalment ,  menystenir el dany que fem a d’altres llunyans  per irrisori i generalment imperceptible, és la millor manera en què el mal pot progressar.  Ja no tenim, com a les comunitats petites, la possibilitat per dir-ho en termes levinasians, d’enfrontar-nos amb el rostre de l’altre, però això no els fa inexistents.

Parfitt vol una teoria unificada de la moral que passa per una superació de la moral del propi interès, l’egoisme en les seves diverses formes. Per tal d’assolir aquesta fita cal un canvi necessari en la nostra concepció del temps . Cal fer l’escorç de concebre’ns com sers atemporals. If we were like Timeless, being at the end of our lives would be more like being at the beginning. At any point within our lives we could enjoy looking either bachward or forward to our whole lives. No haurien doncs d’estar enfocats vers el futur.  Lliurats de l’angoixa per la finitud fora més fàcil trencar els antagonismes entre la moral i el propi interès. Això és difícil perquè sembla contradir el nostre programa biològic com ell mateix diu Evolution denies us the best attitude to death ( semblem trobar-nos doncs al capdavall amb una tragicitat de les mateixes dimensions que la kantiana). No deixa de ser curiós que, penso aquí a Rovelli, aquesta perspectiva temporal es pot guanyar des de la posició preconitzada per la física contemporània. Aprendre física, però, és una manera d’aprendre geometria, amb al que finalment torna a ser Plató, qui té raó.

Reconsiderant Two rode together

A la sessió nocturna d'ahir, torno a veure two rode together, ja vaig escriure sobre aquest film al meu primer blog, i el que vaig dir llavors segueix valent essencialment. La pel·lícula en ella mateixa es deixa veure bé i contraposada al seu precedent temàtic, the searchers, resulta apassionant. Ahir em va cridar molt l'atenció l'arribada de James Stewart al campament on esperen els colons, quan és rebut com una mena de Mesias. Evidentment McCabe els decebrà. La comunitat aquí sembla molt menys lúcida que a The Searchers. Al film del 1957 l'heroi era finalment exclòs. Aquí es confia cegament en una figura del tot anàloga estructuralment a la de l'heroi exclòs ( estructuralment perquè psicològicament són diferents. Ethan va tenir ideals en algun moment, McCabe n'està del tot mancat, tot i que en el film retrobarà un cert sentit de la tendència. Stewart no assumeix el paper de mestre. Ho fa d'una manera modesta Widmark amb la seva persistència en mantenir el punt de vista de la common decency). Entre aquests anys i ara han passat algunes coses com la publicació del fonamental llibre de Frankel sobre The searchers. Quanah Parker, alié a the searchers, és un dels personatges del film i, de fet, two rode together és molt propera a la veritat històrica que el film de 1957 i evidentment doncs ha de resultar força més amarg. El rescat mai no fou una opció real.

Raons i persones (II), avantatges del budisme en temps de pandèmia

 A l’inici de la seva conservació el reí cortesment li pregunta al monjo el seu nom i rep la resposta següent: senyor soc conegut com “Nagasena”,  el meus col·legues a la vida religiosa es dirigeixen a mi com “Nagasena”. Encara que els meus pares em donessin el nom “Nagasena” ... és tan sons una apel·lació, un forma de discurs, una descripció, un ús convencional. “Nagasena” és només un nom, rera el qual  no hi cap persona a ser trobada

                                               Penses que existeix un ser sintient, o Mara?

                                               Estàs perdut per una concepció equivocada

                                               Aquest embolic d’elements és buit de jo

                                               En ell no hi ha cap ser sintient .

                                               Així com un conjunt d’elements de fusta

                                               Rep el nom de carro

                                               Així  donem als elements

                                               El nom d’un ser imaginari

Buddah  ha parlat així:  “ Germans, les accions existeixen i també les seves conseqüències però no pas la persona que actua. No hi ha ningú per emportar-se aquest conjunt d’elements, ni ningú per assumir-ne un conjunt . No hi ha individu, és només un nom convencional donat a un conjunt d’elements.”

Vasubandhu......Quan Buddah diu “jo mateix era el mestre Sunetra” vol dir que el seu passat i el seu present pertanyen a un i el  mateix llinatge d’existències momentànies, no vol dir que els primers elements no han desaparegut. De la mateixa manera que quan diem “ el mateix foc que ha estat consumint aquella cosa ha arribat   a aquesta altre”, el foc no és el mateix, però passant per sobre aquesta diferència, indirectament anomenem foc a la continuïtat del seus moments.

Vatsiputriya: Si no hi ha ànima,  qui és el que se’n recorda?. Vasubandhu: Quin és el significat de la paraula recordar-se’n? Vatsiputriya: significa agafar un objecte amb la memòria. Vasubandhu:  Aquest agafar amb la memòria, és alguna cosa diferent de la memòria? ? Vatsiputriya: és un agent  que actua mitjançant la memòria. Vasubandhu:  acabem d’explicar que és l’acció mitjançat la qual es produeix la memòria. La causa productiva d’un record és l’estat de la ment escaient. Res més. Vatsiputriya: Però quan utilitzem l’expressió “Caitra se’n recorda”, que significa?  Vasubandhu: en el corrent de fenòmens que és designat pel nom Caitra, hi apareix un record.

El terme budista per un individu, un terme que pretén suggerir, la diferència entre la visió budista i d’altres  teories és santana,  és  a dir, un corrent

Vatsiputriya:  Què és una existència real i què és una existència nominal? Vasubandhu: Si alguna cosa existeix per ella mateixa (com un element separat)  té una existència real. Si alguna cosa representa una combinació (de tals elements) és una existència nominal

                Allò mental i allò material hi són realment aquí

                Però no ha cap ser humà per ser trobat

                Doncs és buit com ho és una nina

            Només un amuntegament patidor de pals i herbes.

El text de més amunt és el darrer apèndix del llibre de Derek Parfitt,  reasons and persons” que he estat llegint des de començaments d’any.  El text és un “collage” de diferents fonts clàssiques del budisme. Parfitt utilitza Buddah per acabar de dir el més essencial del que ell volia dir; la seva visió sobre d’identitat personal, sobre la qual fonamenta una resposta a les teories ètiques basades en el propi interès. Més endavant voldré fer un parell d’entrades sobre aquest llibre, amb el qual he retrobat un camí que havia deixat.  Avui estic per divagacions més generals i més cenyides a l’actualitat de la pandèmia. Un dels efectes possibles de tot el que està passant podria ser un augment del prestigi de la Xina. Això tampoc és del tot nou. Des de fa temps llegim que el centre del mon estava canviant i havia de canviar.  Això potser accelera un procés que ja existia. Per la gent com jo educada en la lectura de llibres dels darrers dos segles pot semblar una gran catàstrofe. De fet, utilitzant un punt de vista una mica més ampli pensar que Xina esdevingués la potència hegemònica és un retorn a una normalitat que només es va trencar durant dos segles (en gran part perquè els xinesos no foren capaços de concebre la perversitat dels anglesos). El canvi d’hegemonia seria segur econòmic,  malauradament podria ser polític i no estaria malament que fos religiós. En un cert sentit essencialment soc cristià. Fora impossible que fos altra cosa.  En soc conscient de la bellesa dels evangelis i del que, per seguir Girard, podríem dir la seva veritat antropològica.  La seva ètica no té el defecte d’estar equivocada, sinó més aviat de ser molt radical, potser inaplicable. He conegut molt  poca gent capaç d’estimar els seus enemics, cap cristià. La seva metafísica és, però, ridícula. En aquest sentit la comparació amb el Budisme fa aquests defectes ben palés.  Ahir hi pensava mentre el veia el programa d’Evole on es donava veu al’ex-president d’Uruguay Mujica i a l’actual Papa.  Mújica pertany a aquesta curiosa secta cristiana que es defineix com atea i deia alguna cosa així com que ell creia a la Biologia i que el nostre ser ve del no-res per anar al no-res.  Sona molt tràgic, massa tràgic i les consideracions de més amunt permeten defugir aquesta tragi citat. Ni venim del no-res, ni anem del no-res però tampoc es pot dir amb tota rotunditat que som. El Papa Francesc va dir alguna cosa així com que Déu perdona sempre, els homes de vegades i la natura mai. Em sembla una persistència tràgica a l’error que ja ha durat masses mil·lennis d’oposar la realitat humana a la natura. El Budisme aquí torna a ser més tranquil·litzador prenent una opció més assenyada: no pas una alternativa a la metafísica, sinó la seva renuncia.

El encargo

El encargo és la crònica del judici del procés escrita per Javier Melero que fou l'advocat defensor de Joaquim Forn durant el judici. Melero marcà una estratègia diferent de la dels altres advocats, que el diaris anomenaren tècnica; concedir com innegable el delicte de desobediència, emfatitzar que en definitiva els esdeveniments foren essencialment una performance i mostrar que les ordres donades als mossos eren de compliment impossible. Jo, el judici el vaig seguir amb un interès relatiu i conforta saber que aquest sentiment era compartit per un dels protagonistes; deixa clar que la major part dels testimonis de la defensa i l'acusació eren redundants i perfectament prescindibles. El llibre però més o menys ha confirmat els punts de vista generals que ja tenia, tot i que aporta informacions rellevants sobre personatges molt poc coneguts realment com ara el jutge Marchena i en conjunt ofereix un retrat d'uns quadres polítics, catalans i espanyols, més aviat mediocres i molt poc preocupats per saber el que tenen entre mans. Ni Forn, ni Soraya ni Rajoy tenien una idea clara de que havien de fer les forces de policia, l'ú d'octubre. Melero parla amb convicció de la justificabilitat de la conducta dels encausats des d'un punt de vista penal, però és molt escèptic sobre la seva responsabilitat moral, cosa que en definitiva tampoc té res a veure amb la funció d'un advocat. De totes maneres, el llibre és molt interessant perquè Melero es mostra com un narrador molt capaç i un home d'una fina ironia. Els diaris ho presentaren com algú proper a Ciutadans, però la realitat és força més complexa. Melero és certament,com explica al llibre, amic d'Arcadi Espada, però també de Jordi Pujol i de fet un dels personatges del llibre és el fill Oriol, al qual defensava també en el procés per les ITV. De fet, l'encarrrec li arribà perquè ell era un dels defensors del partit en els innumerables processos per corrupció que han finiquitat Convergència en els darrers anys. La veritat és que resulta fàcil empatitzar amb un personatge que a diferència dels seus amics, limita el seu patriotisme a uns quants carrers i barris de Barcelona, enyora el parc d'atraccions de Montjuic, és assidu del Dry Martini i aprofita el relat per mostrar la seva admiració per l'advocat representat per James Stewart a Anatomy of a murder o citar els diàlegs d'un film com Yellow Sky.

Bend of the river

El meu ritual de confinament passa per cada vespre desconnectar de la TV i veure un DVD, alternant entre allò comprat i pendent de veure,  les pel·lícules associades a llibres, que ara puc veure, i eleccions passionals. A France Culture fa poc van fer una sèrie sobre filosofia i Western i parlaven de Bend of the River,  a Espanya, Horizontes lejananos. De jove m’agradava i feia temps que no la veia.  La veritat és que aguanta perfectament el pas del temps. Avui associem completament el Western a John Ford i Mann està una mica més oblidat, cosa que no és del tot justa. Narrativament Mann no és inferior. Als seus films passen  moltes coses i sempre n’ estàs pendent. En un film com aquest, l’ús del paisatge no té res a envejar al de Ford.  Certament el cine de Mann no té allò que les francesos anomenen la dimensió meta-històrica del cine de Ford.  No té la capacitat del pseudoirlandés per reflectir i alhora qüestionar la història dels EEUU. En contraposició, però cal assenyalar que l’heroi dels films de Mann, quasi sempre James Stewart, és molt més interessant psicològica i moralment que les figures encarnades per  Fonda o Wayne. Stewart generalment no és d’un peça, sinó un personatge moralment ambigu. Mann treballava amb guions molt ben estructurats per un gran narrador com era Borden Chase, Ford també tenia de vegades bons guions, però en el fons el guió no era tan important, com la mirada que ell podia posar. En definitiva, Ford és com Déu, però Mann no mereix ser menystingut i, mea culpa, he estat massa anys sense reveure’l. Per qui estigui en el mateix cas, Bend of the river és un bon punt de partida. Stewart troba aquí un esplèndid antagonista amb Arthur Kennedy, un dels actors més infravalorats del Hollywood clàssic. Aquí és l’antagonista però també un alter ego del personatge de Stewart, un personatge que prefereix seguir un estel, que no pas ser seguit per un home amb un estel. Potser el més molest del film és el personatge de Rock Hudson, sense cap altra finalitat que la de promocionar la que havia de ser, i fou, nova estrella de la Universal. En tot cas Bend of the river garanteix una estona de plaer fílmic gens intranscendent perquè serveix per recordar veritats fonamentals com que existeixen diferències entre els homes i les pomes.

De temps i de futbol

No sabem viure més que en el futur, i de vegades, en el passat. Això explicava Pascal en un text que em varen comentar no fa gaire els alumnes de batxibac. El coronavirus ens ha donat la prova empírica més radical. Avui ens queden molt poques certeses sobre el futur i una consciència molt clara de que les que teníem sempre havien estat il·lusòries. Crec que el que diuen a la TV és veritat i que tot plegat ens sortirem, però molt probablement en vindran d'altres crisis d'aquesta mena. Parlo d'intuïcions perquè crec que ara per ara de reflexions no en faré gaire. Canvio doncs de tema. Els diaris surten cada dia i entre ells els esportius. Els generals ens parlen de la plaga, els segons literalment no tenen res de que parlar i fan el que poden. Així fa uns dies al diari Sport entrevistaven a Martí Caparrós, que acaba de publicar una novel·la i és futbolero i feia una reflexió sobre el futbol, que explica bé i de manera original quin és l'atractiu d'aquest joc.

Qué tiene el gol?

El fútbol, igual que la vida, es un 99,8 % de fracasos y un 0,2% de logros. En el fútbol estás fracasando todo el tiempo. Lo que quieres es hacer un gol: fracasas, fracasas, fracasas y en algún momento eventualmente lo consigues. Y es maravilloso conseguir aquello para lo que has fracasado tanto. Por eso se produce un júbilo como pocos otros. En el baloncesto y otros deportes tienes éxito 45 veces por partido. Se mueren del éxito [sonríe] ¡Demasiado éxito! En cambio el fútbol es puro fracaso, así que se vuelve glorioso dejar de fracasar.

Les lluites de classe a França al segle XXI

Les luttes de classes en France au XXIe siècle és el darrer treball d’Emmanuel Todd, el qual té com a finalitat la descripció de la França actual. L’esdeveniment central, objecte de la seva anàlis,i és l’episodi de les armilles grogues que ell interpreta com la darrera gran rebel·lió popular francesa. Aquest esdeveniment és, des del seu punt de vista, el darrer episodi del procés que començà amb la desaparició del Franc i l’adopció de l’Euro, quan la sobirania francesa es va esvair. El procés ha estat paradoxal; una desfeta a nivell econòmic i polític i un triomf cultural, perquè gairebé ningú qüestiona l’euro, tot i haver portat una baixada molt real del nivell de vida. Todd es defineix com un empirista i la seva anàlisi depèn del treball estadístic, per la qual cosa cal ser prudent a l’hora d’extrapolar les seves conclusions, però, comptat i debatut, em sembla que molt del que descriu val pel nostre país. 

La primera part fa una anàlisi del canvi social des del 1992. La conclusió més important, en un cert sentit molt en contra de les nostres intuïcions majoritàries, és que la desigualtat social no ha augmentat en aquest període. No és cert que els rics siguin més rics i els pobres més pobres,  el que sí passa és que tothom és més pobre, llevat d’una minoria molt petita, difícil d’apreciar estadísticament. La baixa del nivell de vida és general. (molt important entendre que la referència per parlar de descens és 1992, no pas el final de la guerra, és a dir, més fàcil d’apreciar pels que no puguin recordar la precarietat dels seixanta, com seria el meu cas). Aquesta caiguda està evidentment relacionada amb la substitució del treball industrial pel treball en serveis. Més preocupant però que el naufragi econòmic és la crisi educativa, en concret, la baixada del nivell de l’educació mitjana i superior.  Todd no fa gaire cas dels índexs de titulació, que han augmentat. Hi ha més gent amb el Bac, perquè és més fàcil treure-s’ho, però tot i augmentar les titulacions, augmenten les dificultats amb la lectura i el càlcul. Això si, aquesta baixada ha estat ben democràtica, perquè es dóna més o menys de la mateixa manera a tots els nivells socials. Ara bé, si l’argument de titulats superiors no té un efecte en la competència real de la gent, si que el té a la vida política del país, qüestionant la democràcia i imposant una estratificació educativa que afavoreix el desenvolupament d’un subconscient no igualitari, sense la qual  no es pot entendre ni la manca de resposta a l’euro ni  l’art del nostre temps on ha desaparegut  la lluita de classes ( el seu exemple aquí és  La Grande Illusion, un cine popular que posava en escena la relació entre classes diferents d’una manera que avui és impossible a qualsevol dels films actuals). Finalment el procés de degradació es completa quan  els diplomes passen a ser un bé que pot ser adquirit.  El tercer element determinant és l’homogeneïtzació absoluta i fins ara inèdita de la societat francesa. Les estructures familiars regionals que determinaven  les actituds religioses i polítiques han esdevingut pràcticament les mateixes a tot l’hexàgon. Pel que fa al tema de la immigració constata una aturada dels mecanismes integratius, que possiblement està causat directament per l’estancament econòmic.

El capítol quart  presenta una tipologia de la dinàmica de classes actual que seria la següent:

Categorias socials	Percentatge població	Repartició sexes
Aristocràcia burocràtico. financera	1%	Molt masculina
Petit burgesia CPIS	19%	Lleugerament masculina
Majoria atomitzada	50%	Dominat femenina
Proletarietat	30%	Dominant masculina

El primer grup serien el quadres superiors de l’estat,  les banques i les grans empreses que a França són una mateixa cosa, només un 0,1%  es pot considerar posseïdors de capital. El segon és un grup definit més pel nivell d’estudis alts que no per la renta (que no excediria els 33000 euros) Hi són professionals reputats com metges o arquitectes però també professors de secundaria i pallassos.  El tercer engloba els tècnics, agricultors, autònoms i finalment el proletariat seria el treballador industrial i els no qualificats

Des d’aquí el següent capítol estudia l’evolució de les mentalitats. Polemitza amb Lasch, el qual tanmateix va introduir a França,, defensant que la patologia pròpia del nostre temps no és el narcisisme,  important però no fonamental, sinó la depressió, producte del cansament del jo. En aquest punt la seva eina fonamental és l’estudi de les taxes de suïcidi. Molt altes als vuitanta i noranta i en disminució als darrers anys, fenomen relacionat amb un increment del consum de productes antidepressius i d’una certa acomodació de la gent a una situació que no ofereix gaire horitzons. És aquí on fa una interessant reflexió, constatant que l’augment de l’educació superior no ha tingut els beneficis que ell esperava a la seva joventut, mentre que hi ha un canvi a l’humanitat i l’individu quan aprèn a llegir i escriure, l’educació superior no implica transformacions intel·lectuals (però això alguns ja ho sabíem, la formació decisiva és el batxillerat). L’evolució educativa i la transformació de la personalitat  tenen com a conseqüència la desaparició de les religions i de les ideologies, la qual ha creat un individu disminuït, més feble i petit. L’individualisme contemporani és així paradoxal, aquest individu aïllat  és un humà al qual, qualsevol de les formes de moralitat tradicionals li acaba essent molt llunyana.

 La segona part del llibre explica l’evolució de la política francesa en aquest període. El títol és perfectament descriptiu, la gran comèdia.   La idea clau és que França renuncià a la seva sobirania amb la moneda única  i que la vida política des de llavors es redueix a un mer espectacle. Sarkozy fou el que definitivament definí la política com un art escènic, Hollande seguí el seu camí, però com que, teòricament, era d’esquerres, feia menys gràcia, Macron és el comediant total , amb una absoluta manca de gruix polític, ideològic o cultural. D’entrada l’euro és el fracàs de l’elit francesa, perquè neix de la por al que podia suposar una Alemanya unificada. Paradoxalment ha estat l’euro el que ha assegurat el poder d’Alemanya. Una finalitat no del tot inconscient del procés europeu era erosionar i fer efectiva la forma de govern democràtic, però la benedicció per les classes superiors ha estat l’aparició del lepenisme, el  qual permeti presentar com defensors de la democràcia els que havien posat en marxa mecanismes que l’anorreaven. Com que la lluita de classes ha estat sempre a Françá determinant a hores d’ara les estadístiques mostren que és indubtable que el Front Nacional és el partit representatiu de la classe obrera,  les víctimes de la modernització de França, que ha estat també una desindustrialització. L’exemple que posa per il·lustrar aquest punt m’era inconegut i m’ha resultat força curiós. L’any 1943 sota l’ocupació nazi hi hagué eleccions al parlament de Dinamarca. Guanyaren els socialistes amb més d’un 40% dels vots i els nacional-socialistes amb un 2,1% tingueren un descrit sisè lloc. Els alemanys però seguiren ocupant Dinamarca fins que van perdre la guerra. Les eleccions en elles mateixes signifiquen ben poc.

La impossibilitat d’una política econòmica és la de fer canvis reals que afectin la vida de la gent.  Això a la gent no li agrada quan el nivell de vida es va deteriorant. Llavors apareix un nou actor Sarkozyy amb una solució vella, el boc expiatori, en aquest cas, els musulmans. Si els francesos es traumatitzen per la seva inferioritat amb els alemanys, en contrast ,amb els àrabs, poden sentir sentiments de superioritat.

El capítol nou d’aquest segona part suposa un examen de les dades actuals. L’element més important és la constatació de la desaparició de la  influència de la religió, comprovant la desaparició de totes les correlacions significatives entre la posició religiosa i la política. El seu examen es basa en sondeigs d’opinió, una eina amb la qual Marx, el seu referent explícit no comptava, però que té la limitació de què reflecteix només allò que diu la gent conscientment, cosa a la que podrien posar moltes objeccions no només Freud, sinó també Durkheim o el Marx que ens parlava de la falsa consciència. Per Todd l’exemple de falsa consciència són els francesos que es defineixen com europeus, una categoria inexistent des d’un punt de vista antropològic  (jo em considero europeu, però soc conscient també de ser una cosa molt rara). Per ell, el moment actual és aquell en el que la determinació socio-economica actua de manera més directa per l’homogeneïtzació de la vida francesa. El resultat de l’anàlisi és establir que el FN de le pen és un partit de classe, segurament amb una identificació amb la classe obrera, més forta que la que mai tingué el PCF i que la majoria atomitzada, mancada de tota consciència de classe es caracteritza per la seva desorientació. Sobre la casta superior, el 0.1%, mostra que també està en un procés de subordinació, en relació a la d’altres potències econòmiques superiors.
La darrera part parla de la crisi actual.  D’entrada Macron, sense capacitat per fer res més que la devaluació interna exigida, segueix sent un comediant. El moment present és el de l’esfondrament del partit socialista, el qual ha estat l’impulsor de la modernització francesa i que per tant ha de pagar la crisi del model que ell mateix ha configurat. Aquesta desaparició ha estat la causa de la pujada de Macron Els dos trets ideològics de la seva proposta són una ingènua, per Todd , germanofilia i la intenció de superar l’antagonisme entre la dreta i l’esquerra; aspiració d’un enarca que pensa les seves capacitats per sobre de tot el que l’envolta, fins i tot la democràcia mateixa. Macron però ha tingut un recolzament decidit de l’estat profund, el seu èxit és inexplicable sense la col·laboració de la judicatura, i la seducció sobre el CPIS, l’estrat social on ha tingut un avantatge més clar, fonamentada en el mite d’una excel·lència intel·lectual, més aviat contradita per la seva biografia. La part més important de la CPIS que ha optat per Macron són els ensenyants, els quals tradicionalment havien estat socialistes. És un exemple de falsa consciència, els ensenyants tot i perdre constantment  nivell socio-econòmic als darrers anys, són molt sensibles a les batalles culturals, la mobilització contra el lepenisme,  que  defineix la comèdia actual.. El paràgraf on parla d’aquesta classe, a la que jo i la majoria del meu cercle pertany, val la pena de ser reproduït:ç

 Els petits burgesos es creuen superiors. s’imaginen “amunt” privilegiats perquè viuen majoritàriament a les grans ciutats i no a la “França perifèrica”.Però hi viuen, especialment els joves, en apartaments minúsculs pels que paguen preus exorbitants. Viatgen a l’estranger, però cada cop més sovint en vols low-cost. Els seus privilegis no valen gaire. No se’ls pot pensar privilegiats  més que en relació a l’estat de privació del que encara en tenen menys.  Retrobem aquí el gènere de distincions que podia ser observat a les societats camperoles tradicionals: les diferències petites son sobrevalorades en la seva significació

La comparació del  vot entre Macron i Le pen revela una profunda complementarietat entre tots dos , fins al punt que el vol a Macron és pot establir des d’una funció al vot de Le Pen, (la qual curiosament compta no només amb el vot obrer, sinó amb el recolzament d’una altre gran part de treballadors de l’estat: els policies). Macron no té altre substància que la lluita contra el populisme, és a dir, contra la reacció d’unes classes populars que assisteixen a l’esfondrament del seu nivell de vida.  El recolzament de l’estat profund és la garantia de què el seu programa real és la inexistència de cap voluntat de canvi, una política essencialment nihilista:  El més important, em sembla, és l’arribada a la cima de l’estat d’un grup desproveït de creences, alliberat de la moral comuna, ignorant de l’existència de límits. Anómics en el sentit original durkheimià. Més que una dinàmica neocapitalista, neoliberal o de classe, el macronisme em sembla expressar l’alè poderós nascut del buit social: buit de moral, buit de projecte i dèficit cognitiu.

Aquesta pujada del macronisme es dóna en un escenari internacional on comença a a haver una suavització de l’atac al mon obrer impulsat per Reagan i Thatcher, que ha dut a les seves societats a una crisi demogràfica que amenaça la seva supervivència. La causa ha estat la deslocalització del mon obrer que ara comença a ser qüestionada per fenòmens com Trump i el Brexit. A França l’escenari ha estat afeblit per l’augment del  deute públic, però la insostenibilitat  d’aquesta  política posa inexorablement França en el camí dels americans, si fem cas  a indicadors com la mortalitat infantil o l’increment de les universitats privades. El menyspreu als d’abaix és també un definidor del moment macronista. Tots els francesos semblen tenir com element fonamental de la seva elecció política, el menyspreu  als altres que combaten. Això genera un temps de sadisme polític, que només troba un precedent proper a l’estructura dels vells asteques.

Finalment Todd analitza l’episodi de les armilles groques, obertura d’un nou cicle que pot durar  cinquanta anys. Les armilles representen la lluita per allò que s’ha anat perdent els darrers anys, parlem dels problemes referents al nivell de vida i a la representació popular.  Torna la lluita de classes i ho fa trencant un consens sobre el manteniment de l’ordre que tenia també cinquanta anys, des de maig del 68. L’episodi de les armilles s’ha d’entendre des del mítics fets de maig, una revolta però amb actors diferents, no pas una burgesia emergent, sinó unes classes populars decadents. Estudiant el que sabem del moviment, les dades fonamentals no recolzen la hipòtesi, introduïda  pel macronisme, de l’associació amb el lepenisme. És un fenomen força més ampli  que tampoc s’explica bé des de l’oposició centre-periferia, la seva expansió pel territori és prou homogènia.  Sociològicament el tret més destacable, que podem oposar al maig del 68, és la manca de participació activa dels educats superiors complets.

La reacció de Macron ha estat l’intent de definir un nou partit de l’ordre, l’analogia aquí s’ha d’establir amb Napoleó III. Ha tingut el recolzament del lepenisme, de la premsa i de la judicatura.  El contraatac ha estat intentar obviar el problema social, per presentar el moviment com antisemita, fent així del macronisme el defensor dels jueus. Todd parla d’antisemitisme perquè es torna a posar els jueus com centre de la política francesa. Aquí Todd apunta que de totes maneres hi ha un rebrot de l’antisemitisme, gens relacionat amb la situació de l’Orient Mitjà, sinó  més aviat com a efecte de la nova estratificació educativa-

Les darreres eleccions europees permeten establir una nova radiografia de la situació que seria el següent: el macronisme es presenta ja obertament com una força de dretes,  el lepenisme està estancat i pràcticament desapareix la França insubmisa, l’esquera, el grup que més simpatia havia mostrat per les armilles grogues, però també un grup de gent que es pensa com elit i comparteix els seus valors Hi ha un increment del vot vert, que en aquest cas és un intent de neutralitat en lla lluita de classes i un increment dels animalistes que significativament es dóna en les zones més castigades socialment de l’hexàgon, un vot doncs de protesta i revindicació de la compassió.

A les conclusions  se’ns mostra una França aixafada per la moneda única, on malgrat la seva passivitat ha acabat reapareixent la lluita de classes, les característiques definidores són les  següents:

·         Una societat molt envellida, que crea una gran massa decidida a defensar l’euro perquè són els que tenen més a perdre amb una sortida.
·         Una societat amb un metabolisme retardat on totes les coses de la vida, triguen més del que trigaven
·         Una desconnexió del nivell intel·lectual i de l’educatiu
·         Una societat estructurada des del  menyspreu a la classe inferior
·         Un fracàs previsible del lepenisme perquè està recolzat a una classe social decadent
·         Un mon presidit per la falsa consciència començant per unes elits que es creuen ultraliberals i són ultraestatalistes; de fet, en gran part el moviment de les armilles grogues és una defensa de la lliure empresa.
·          La homogeneïtzació absoluta de l’hexàgon
·         Els efectes de la segregacióeducativa permet generar la hipòtesi d’un esllavissament cap a un ideal autoritari, defensor de la desigualtat

 França no depèn d’ella mateixa. La situació, segons la sociologia clàssica, està molt lluny de ser revolucionaria, les revolucions mai no produeixen en períodes d’empobriment , però la dependència de l’euro fa la situació imprevisible, doncs la desaparició de la moneda única ho capgiraria tot

·         A curt termini allò més probable és un retrocés de les llibertats fonamentals, justificats en  aquesta mentalitat autoritària. Macron Ha deixat el republicanisme i pot ser molt fàcilment l’entrada a un feixisme 2.0
     Finalment Todd considera les possibilitats d’una acció positiva. Tota possibilitat d’acció positiva passa per la reconquesta de la independència francesa, aquesta és la prioritat absoluta. Els americans del nord són aliats possibles, un país gens beneficiat per les polítiques alemanyes. Cal però una força política nova que hauria de ser una mena de leninisme liberal capaç de reconduir la vida econòmica del país, democratitzar la policia, consolidar els avenços culturals dels darrers cinquanta anys i arraconament els debats etnic-religiosos actuals. En última instància, però, la crisi és religiosa perquè tot canvi positiu ha de sortir de superar l’actual buit moral. Un redreçament de la vella religió és impossible, però no pas el de l’amor a la pàtria.
          He estat força temps amb aquest llibre i no l’he perdut pas. Potser allò més valuós són els arguments que aporta per situar bé la discussió sobre el populisme més enllà de les desqualificacions negatives i interessades que podem trobar a uns mitjans de comunicació que cada cop es redueixen més a mitjans de propaganda. Reconforta saber que hi ha gent com Todd que se n’assabenta del que passa en el món educatiu i que es capaç de treure les conclusions que toquen. També és valuós com mostra            que el marxisme, més enllà del programa política, és una eina útil per interpretar la realitat i sobretot per explicar-nos les nostres contradiccions envers la realitat (jo per exemple puc compartir les seves crítiques al que ha suposat l’euro, però no en vull pas sortir. Estar a punt d’esdevenir un jubilat té aquestes coses). Em c osta, però compartir la seva combativitat amb la Unió Europea, no pas perquè aquesta m’agradi, sinó perquè des d’aquí difícilment es veu altra alternativa (potser França és un altre cosa). Avui 18 de març del 2020, a l’inici de la crisi sobre el crorona virus, fa por pensar quina seria la nostra situació, si no estiguéssim a la unió.

Retorns

Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat; era el 8 de març del 1919. Aquest mes però fa 101 anys. Així comença el que, per a mi i d'altra gent, és potser el llibre en prosa més valuós de la literatura catalana contemporània. El vaig llegir, per primera vegada a començaments del noranta, estàvem llavors tocant sostre però no ho sabíem, i vaig fruir-ne, però amb la sensació de que aquell era un temps ja passat. Trenta anys després aquesta sensació s'ha esvaït. Molt després del quadern, Plau va escriure les notes del capvesprol on deixava clar el seu escepticisme envers el progrés. Avui és una sensació fàcil de compartir, el mon no avança, gira.

Laura

Confinat a Villanova diumenge busco una pel·lícula per estalviar-me una estona de Viva la Vida, el teló de fons permanent aquí els caps de setmana. Per convèncer ma mare ha de ser una cosa una mica antiga, però afortunadament tinc una gravació de Laura d'Otto Preminger del novembre passat. Reviso així un film que no veia feia trenta anys. Possiblement no és un film del tot rodó, però en molts sentit és un film únic. Fou el primer treball de Preminger i és un d'aquests productes híbrids, característics del millor Hollywood, on el seu americanisme es veia enriquit per la mirada aliena, generalment germànica com en el cas del seu director. Allò que fa al film desigual és un cert desequilibri entre l'inici molt modern, adoptant el punt de vista de Waldo, un narrador poc fiable com anirem sabent després, i un final una mica forçat on ja no es segueix la lògica del punt de vista. Segurament el problema de la resolució del film, és la baixada d'intensitat després de l'escena de la “resurecció” de Laura, un dels moments més brillants del cine clàssic americà de tots els temps. Allò més interessant del film, és el personatge de Clifton Webb, Waldo, fent el paper de la seva vida, un intel.lectual, contraposat a l'heroi del film, Dana Andrews, un americà normal. Segurament Premminger ja savia el que Lang va aprendre rodant Fury, que l'heroi d'un film americà sempre és John Doe. Aquí Andrews es queda la noia, però el film se'l queda Waldo, un intel·lectual també típicament americà en més d'un sentit. També son font de joia, un jove Vincent Price, en un registre del tot diferent del que ha quedat lligat a la seva imatge i la presència de la que personanalment considero, la dóna més bella que treballà mai a Hollywood, Gene Tierney, associada a un tema molt repetit des de sempre i que interpretà com podeu veure aquí sota Charlie Parker

Manchester by the sea

Manchester by the sea és un títol que ha passat a la història del cine per ser  la primera pel·lícula feta per una companyia de streaming, Amazon,  guanyadora d’un Oscar. Fou l’oscar al millor actor que obtingué Cassey Affleck. Jo cada cop segueixo més el cine americà contemporani, però coneixia Affleck d’un film que em despertà gran admiració quan el vaig veure, la versió de  l’assassinat de Jesse James on  ell era precisament l’autor de l’assassinat. Compongué en aquell film un dels “garrulos” més entranyables de la història del cine. Aquí el seu treball és també molt bo, mostrant-se un actor capaç d’expressar una desolació absoluta de manera sòbria sense cap efectisme.  Tot i que potser és massa llarga pel meu gust, però això em passa quasi sempre, em quedà una sensació molt agradable d’un film, que si no té res especial des d’un punt de vist formal, la narració és convencional, defineix un punt de vista moral  que em sembla indiscutible:  res no pot guarir millor les nostres ferides que la cura de l’altre Manchester by the sea és un poble de Massachussets. La història podria tenir lloc a qualsevol indret, però la localització a la costa per on vagava Ismael és certament un atractiu prou important