Primer dia de confinament

Més que mai, torno a tenir la impressió de viure dies històriques. Si tot va bé i les forces de l'autoritat m'ho permeten, segons el que va dir ahir Sánchez hauria de ser així, vull confinar-me, alternativament, a les meves dues cases. El confinament és més fàcil de passar a casa meva, però la meva mare no pot de cap manera estar sense nosaltres tant de temps, molt possiblement més dels quinze dies dels que parlava ahir Sánchez. Turiel avui parla d'un mes com a càlcul més optimista i sembla força enraonat. Més preocupant segurament és el que vindrà després. Hi havia hagut molta propaganda però no una recuperació real després del 2008. La fragilitat del sistema ja era extrema i no podrà sortir indemne del que ha de venir i en el nostre context una recessió econòmica pot molt fàcilment ser un camí d'involució política, com ja fa temps que s'anuncia. Mentre estigui a casa, problemes d'avorriment no en tindré sinò tot el contrari, una possibilitat impensada de rebaixar els llibres adquirits però no llegits per manca de temps. Als que ja tenia, afegiré la pesta de camus, que vaig llegir quan era un alumne de COU i de la que no recordo res, llevat que té un missatge final positiu, cosa que no estarà de més. A Vilanova em toca molta TV, com avui. Els presentadors lliurats a la causa comuna, es fan creus de la irresponsabilitat de la gent. Jo no ho trobo gens estrany. La gent viu al seu món. Com tampoc comparteixo la perplexitat enfront l'estratègia per afrontar la crisi de Boris Johnson, que pot ser qualificada de genocida, però és del tot coherent amb els seus principis. De fet, els tories mai no han tingut la compassió com una virtut fonamental.