L'evolució de la universitat

L'autor d'aquest article  és segurament un reaccionari però té tota la raó. No hi ha gaire avantatges per a ningú de fer arribat tothom a la universitat i sense dubte qui pitjor surt parada és la mateixa universitat, la qual no serà mai bona i efectiva com a instrument ocupacional.No tinc a hores d’ara gaire contacte però la meva impressió és que la desnaturalització de la universitat en aquestes tres dècades no ha estat menor a la de l’ensenyament secundari. L’accés massiu ha significat una pèrdua de significat i una reconversió en una formació ocupacional sense pretensions però amb costos perquè l’allargament artificial de  moltes carreres només pot fer-se mitjançant la difusió de pseudo-sabers.  Així arribem al fet denunciat recentment per Todd una població més títolada però més inculta i  més incompetent

Cheyenne Autumn

Segueixo amb Richard Widmark. Si ahir parlàvem de la seva presència a un film relativament menor, avui en parlem d'un altre film on és protagonista i que constituïa, en principi, una producció de primer ordre, Cheyenne Autumn, el darrer western rodat per John Ford. Em sembla que és un dels seus westerns més oblidats a hores d'ara. Per exemple, l'esplèndid llibre de Cecile Gornet, del que vaig escriure a l'abril, l'utilitza molt poc. Certament a John Ford no li agradava gaire i a les entrevistes no va cansar-se dir tot allò que no li agradava i no l'havia permès gaudir d'aquest treball: la imposició de la panavisió, format que ell trobava poc natural, l'excés de música, la banda sonora és d'un bon compositor Alex North però no certament el tipus de registre que ell generalment utilitzava, tenir a Caroll Baker de protagonista, la qual feia un bon treball però era molt més jove que el personatge real en el que s'inspirava , i el fet que estava massa gran i cansat per lluitar amb l'aparell administratiu d'una major, fins al punt que fou un altre qui va rodar l'escena final entre els caps indis i el secretari d'estat, algun altre a més poc inspirat. A hores d'ara podem afegir altres defectes. Per la nostre sensibilitat resulta estrany un film sobre els cheyennes on no en surt cap, doncs els figurants del film són navajos i els protagonistes són actors mexicans i Sal Mineo, actor d'etnicitat confusa. I com que, precisament gràcies a John Ford, tots ens sabem de memòria com és Monument Valley, resulta xocant que aquest paisatge aparegui al començament i dues hores després quan figura que el Cheyennes ha fet 1000 km. de camí

I tanmateix és un gran film i constitueix un acomiadament perfectament digne del gènere. Reveient-la m'ha agradat molt el començament amb l'escena de la humiliació infligida a la tribu índia esperant sota un sol de justícia l'arribada, que no es produeix, del caps de Washington. Visualment és de les seves pel·lícules mes belles però sobretot allò que no recordava és la coherència absoluta amb la direcció que havia pres finalment la seva obra, doncs, d'alguna manera el tema és el mateix que el de Liberty Valance, mostrar la contraposició absoluta entre la realitat que el film aspira a mostrar, i la llegenda, mostrant com es produeix la fabricació d'aquesta. El film alterna les escenes on veiem un grapat, de fet petit, d'indis emprendre la seva fugida icònica i la manipulació que essencialment la premsa, l'exercit i altres grups de pressió fan d'aquest drama (els distribuïdors espanyols foren víctimes d'aquesta operació segurament i per això l'anomenaren el gran combat, títol poc relacionat amb el contingut del film on de fet no hi ha mai cap gran batalla). De fet, és coherent amb el final i amb el principi, perquè si els cheyennes es poden relacionar amb algun altre personatge dels films de Ford, és evidentment a la família Joad. Amb ells comparteixen aspiració, tornar a casa, pobresa i dignitat. La versió que he vist a Movistar inclou la generalment omesa escena de la batalla de Dodge City, que jo només havia vist a una còpia projectada a la Filmo fa trenta-tres anys. L'escena pertany al bloc central on el protagonista és Wyatt Earp, interpretat per James Stewart. Hom ha parlat del caràcter extemporani d'aquestes escenes. Jo ahir no ho vaig veure així. Doncs el personatge de Stewart és caracteritza pel seu caràcter llegendari i per la seva consciència del caràcter fictici, hiperbòlic del seu propi personatge.

Run for the sun

Run for the sun és un poc conegut film d'United Artists, que ve a ser una mena de remake del joc més perillós, el clàssic de 1931, que tracta d'una cacera humana. En aquest cas, però, els perseguits no ho són per esport, sinó per necessitat, ja que els perseguidors, nazis ocults a la selva centro americana després de la segona guerra mundial, no volen que es sàpiga de la seva existència. El director és l'anglès Ray Boulting, del que sé poca cosa i els arguments per convèncer l'espectador de la United eren els típics dels cinquanta: localització en exterior, tecnicolor i pantalla ample. Allò que em va fer veure la pel·lícula sobre tot és el repartiment. El dolent és Trevor Howard i el seu personatge és una versió de Lord Haw Haw l'americà que des de la radio alemanya aconsellava la rendició als britànics al temps de la blitzkrieg, la parella perseguida per la jungla són un escriptor de caire hemingwià retirat del món i la periodista que l'enganya per fer el reportatge però després se n'enamora. La noia és Jane Greer, la inoblidable protagonista de out of the past un altre cop perduda a terres hispanes, i l'escriptor és Richard Widmark, esforçant-se encara als cinquanta en no quedar estereotipat com a dolent després del seu aclaparador debut com Tommy Udo a the kiss of death. La veritat és que bo o dolent, Widmark resultava sempre dinàmic i convincent. No apreciava gaire aquest film i de fet el feia servir de càstig pels seus fills quan no es comportaven, però jo veient-lo vaig passar una bona estona. I si us animeu és pot veure a you tube amb el video que adjunto.

Puigdemont en clau filosòfica

Potser com deia ahir no tenen gaire mereixements però alguns dels protagonistes de la nostra actualitat són gent ben originals i possiblement amb concepcions ontològiques revolucionaries. Mireu, per exemple, que deia ahir Puigdemont parlant de les empreses que van deixar Catalunya per no tornar l'octubre del 17. La seva idea bàsica és  que ja s'ho trobaren, Mas Collel que no és un espanyolista ho veu a l'inrevès, i que ja s'ho faran amb la seva consciència. És un gran misteri pensar quina mena de realitat deu ser la consciència d'una persona jurídica. Fins ara jo creia que la consciència era un atribut dels ser humans individuals. Les empreses el que tenen és un compte de resultats.
La doctrina antropològica és cridanera. La moral és putrefacta. Recordo que a les classes de filosofia política de Bermudo del curs 86-87, els més espavilats i postmoderns lloaven Maquiavel per haver alliberat la política de la seva subordinació a la moral.Jo no ho veia, ni llavors ni ara, del tot clar.  Però allò que és realment perillós és subordinar la moral a la política, com fa aquest supremacisme que tracta una elecció política, ser o no ser proccessista, com una elecció moral

Societat malalta

Fa tres anys a l'octubre els més abrandats parlaven de que el món quedaria astorat pel que passaria a Catalunya. Part del món va quedar astorada, però no com ells pensaven. Avui el Financial Times parla de nosaltres, aquí, sobre el desenvolupament del COVID. Seguim deixant tothom astorat. El paral·lelisme és clar. L'estratègia per arribar a la independència es basava en que, per raons paranormals, l'estat espanyol no fes res. Per aturar el COVID es confiava en què el virus es prengués unes vacances d'estiu. Els nostres governants són gent que confien a la sort. Són, però, coherents, perquè només la sort pot explicar perquè han arribat on han arribat.

Bé, la sort, perquè com són ells en podria ser qualsevol altre, i dos milions de vots i aquesta és la data que defineix la situació. Alguns indicadors són molt potents. Pensem, per exemple, à l'àmbit de l'ensenyament. Aquesta setmana els directors dels centres públics de Madrid han publicat un duríssim comunicat on disseccionen les mesures disposades per la seva conselleria d'educació sobre la crisi epidemiològica que estem vivint. Aquí, en podeu trobar la crònica. El que passa a Madrid no és essencialment diferent del que està passant a Catalunya. Aquí però no hi ha cap comunicat. Em consta que alguns equips directius estan fent un gran esforç per articular mesures de protecció de docent i alumnes sense vulnerar la legalitat vigent, com de fet insinua que cal fer el departament. Molts d'altres actuen amb el servilisme propi dels dakois de Fumanchu. Però un comunicat com aquest no ha sortit, ni possiblement és imaginable que surti. No sé si en pot haver un indicador més clar de que aquesta és una societat malalta.

I seguint amb indicacions de malaltia, la setmana va començar amb la notícia de la mort de Juan Marsé. Com que la novel·la la segueixo d'aquella manera, jo no conec cap de les seves obres, cosa que possiblement és un error, i no em considero un seguidor seu. Els comentaris suscitats per la seva defunció si que em semblen però indicadors d'un estat malaltís, no parlo aquí dels oficials com el del president que ha estat respectuós, sinó dels expressats a xarxes. La tesi principal d'aquests comentaris és que Marsé no era català. Possiblement tenen raó. Ser català a hores d'ara és essencialment combregar amb una sèrie d'històries que van poc més enllà de ser sopars de duro. Vist així, jo ara mateix no em considero català. Hom pot considerar contradictori que no sigui català però l'autor de les millors novel·les sobre Barcelona. Però potser és només una contradicció aparent perquè ell, com jo, de barceloní ho era. Potser és que els barcelonins no som ben bé catalans,

Bossa nova

 A la República Plató diu que podem conèixer una ànima, sabent la música que escolta i que li agrada. Com quasi sempre, devia tenir raó. Si m’aplico això personalment, tot i que tingui discos de molta mena i ara mateix mentre escric això estigui escoltant els concerts d’oboe de Vivaldi, hauria de concloure que la clau d'intel·ligibilitat de la meva ànima rau a la bossa nova. Malauradament sóc del tot ignorant en termes musicals i la clau obre així una porta que no puc franquejar. Tot el que puc dir és que em sembla que té una estructura rítmica més aviat simple i que sempre es defuig tota mena d’estridències.  Allò que és clar és que, com jo mateix, està indiscutiblement passada de moda i és  molt intempestiva, massa lenta pels temps que corren.  En el temps de confinament he trobat un grup  que toca les de sempre però molt bé i amb una certa frescor. Si algú en té ganes, aquest és el disc. El grup es diu NOVA i són de Califòrnia. Canten evidentment en portuguès, perquè la bossanova no és traduïble. Quan els vaig sentir per primer cop vaig pensar que la cantant no era brasileira i per una inferència mandrosa deduí que era portuguesa. Estava errat. És diu Laura Vall i és de Manresa.

La herencia del Dios perdido

La herencia del Dios perdido és un recull de diferents aportacions de Peter Sloterdijk, totes les quals són però un examen més o menys directe del sentit que pot tenir en els nostres dies la famosa afirmació nietzschiana de que Déu ha mort. De fet el títol alemany del recull és menys barroc i em penso que més exacte Nach Gott,  després de Déu. La temàtica és molt variada des de consideracions sobre la validesa del legat gnòstic, fins l’actualització en el nostre temps de l’imperatiu categòric kantià, passant per la qüestió que ha atret més l’atenció pública sobre aquest autor: la reformulació-evolució de l’ésser humà (segurament a efectes teòrics i pràctic la gran qüestió del nostre temps) Personalment, el meu article preferit és el cinquè el bastard de Déu on reinterpreta el cartesianisme des del vell rumor, difós entre els jueus i recuperat pels Monty Pyton segles després, de que Jesús era fill d’un romà, evidentment il·legítim, essent la virginitat de Maria, per tant, una operació de mistificació i emmascarament.  Més enllà de l’anècdota i del record dels riures que ens va oferir Terry Jones, Sloterdijk veu aquí el missatge més important dels aportats per Jesús, doncs l’essència del cristianisme originari es trobaria en el refús de tot ordre patriarcal, cosa no gaire difícil de veure en algunes informacions dels evangelis. La història de l’església és naturalment la història del progressiu encobriment d’aquest fet . Crist diu textualment que ningú no pot dir-se pare,  però quan més es consolida l’església més pares hi ha per tot arreu. I tot escrivint això em ve  al cap  una resposta a una qüestió que ens varen plantejar fa uns dies de com la religió cristiana va  poder imposar-se en el món romà. Suposo que el motiu era que acabà constituint una meravellosa eina per a allò que sempre busquen les elits quan  les aigües baixen remogudes, fer que tot canvií perquè tot quedi igual (el llibre de Brown, through the eye of a needle, ho explica molt bé. Després del cristianisme el mon en fou un altre però les elits continuaren sent les mateixes). La paradoxa de Sloterdijk és que allà on és més viu l’esperit del cristianisme és en tota la nissaga de moviments antiautoritaris, de totes les menes, que generalment s’han oposat o han estat al marge de l’església. L’article sobre l’imperatiu categòric resulta sorprenentment actual doncs tota la seva reflexió gira entorn de la complementarietat entre els conceptes de comunitat i d’immunitat.

He llegit el llibre amb molt interès cosa que no sempre em passa amb els llibres de filosofia a hores d’ara. Penso que la reflexió de l’autor sobre la secularització, que com a occidentals, és el procés del qual  traiem la nostra identitat és valuós tot i que evidentment sintetitzà molts elements que venen de molt lluny, des de Weber fins a Hume, explícitament citat. Sovint és il·luminador com per exemple quan assenyala l’evident paral·lelisme entre el Déu que esdevé home al començament de la nostra era i els homes que esdevenim màquines en el moment actual. Allò de les seves reflexions amb el  que menys combrego és que Sloterdijk interpreta que la mort de Déu és la mort de l’anima, i jo estic d’acord, cosa que li dóna a la psicoanàlisi un interès filosòfic de primera línia, però en canvi hi veu un reforçament de la idea del món, tot i que el món ara no es pugui qualificar sinó com monstruós. Venint com vinc d’un altre lloc a mi em consta pensar el món com a monstruós, perquè no es pot qualificar com monstruós allò que no existeix (segons Sloterdijk, doncs, jo sóc un gnóstic)

La conclusió de Sloterdijk sembla ser que tota la nostra cultura està construïda sobre una gran paradoxa. La consciència d’aquesta paradoxa és la nostra desorientació.La mort de Déu és un efecte, no pas involuntari de la il·lustració. Però la mort de Déu implica la mort de l’ànima i si no hi ha ànima, no és molt clar qui pot ser aquest subjecte que, segons el text canònic de Kant, ha d’arribar a la majoria d’edat.  Quan no has arribat encara la majoria d’edat, ets un adolescent i, això ho dic jo, parlar de les filosofies de l’adolescència per explicar el segle XX resulta segurament en un fil aclaridor. Penso però que Sloterdijk tampoc està molt lluny quan defineix el nostre temps a partir dels intents de reprendre una connexió amb un hipotètic si-mateix  substancial que n’és important en quant fonament d’autenticitat, aquest valor que tanta gent reivindica i que gairebé ningú és capaç de suportar

Esterilitat

És una hipòtesi plausible però que no podré confirmar mai, perquè caldria com a mínim viure un segle més, que el problema de la meva generació sigui la impossibilitat de fer filosofia des d’Europa, lloc on, després d’Auschwitz ja no passa gaire com a mínim de caràcter positiu. Si que passen en un sentit negatiu, per exemple, la inclinació cap a l’extinció del cristianisme. Mentre el ser humà es va reconfigurant als EEUU, a Rússia o allò que abans anomenàvem tercer món, nosaltres gaudim del balneari en una vida amb poc patiment, poca passió però del tot infructuosa.

Oci nocturn

Una de les coses que explico i voldria que quedessin clar al cursos que dono de Sociologia és que tota societat, més o menys, directament es funda en la hipocresia. Possiblement quant més complexa, més, perquè més ha treballat la creativitat cultural i s’han produït més ideals fantasiosos. Les contracultures de manera conseqüent elogien la sinceritat, essent segurament el romanticisme la  més clara en aquest sentit. Això ha provocat problemes considerables en aquell sector de la població que s’ha educat mitjançant la literatura i els seus derivats. És un  sector cada cop més reduït però jo en formo part. I tot que sé de que va la cosa, sovint em poso nerviós. Em passa ara, per exemple, quan sento parlar dels rebrots vinculats molt directament a l’oci nocturn i juvenil, en el sentit actual del terme que designa més una condició social que no pas un grup d’edat. Tothom fa escarafalls perquè els joves no actuen amb cura i amb prudència. Els informatius semblen molts escandalitzats i sorpresos. Em sembla, però, que és un fenomen molt antic, com a mínim de quan jo era jove,  l’associació de l’oci a la intoxicació i això exclou directament la cura i la prudència. No penso per això que s’hagi de criminalitzar el jovent.  Ja he escrit moltes vegades que el contacte humà amb ells és potser l’única cosa que fa el meu treball suportable i en definitiva ells només juguen els jocs, dels quals nosaltres hem fet la regla i posat els escenaris.

crisi replicació

La crisi de la replicació, té tota la raó l'autor d'aquest article no és cap broma. Jo mateix he utilitzat molt l'experiment de Zimbardo i la conclusió no es pot defugir: un experiment d'aquesta mena mostra però no demostra o, en tot cas, demostra en un àmbit molt limitat. No pas la humanitat sinó els universitaris californians de finals de la dècada dels seixanta. I tot plegat la psicologia no em sembla la ciència més fraudulenta en aquest sentit, si pensem per exemple a l'economia.

Confinament (més o menys)

Els diaris i la premsa reflecteixen bé una situació de desorientació absoluta dels habitants de l'àrea metropolitana. El missatge del govern és que cal un confinament, però no poden fer-ho. La seva impossibilitat és legal, moral i política. Legal perquè l'ordenament jurídic de l'estat espanyol és el que és i entre tots plegats s'han tancat totes les vies d'un possible millorament. Moral perquè els que han de prendre aquesta decisió duríssima que econòmicament pot ser letal, durant setmanes demanaven més llibertats, que la seva gestió ens havia de permetre i sempre van votar en contra de l'estat d'alarma, i políticament, perquè des de fa molts anys combinen la màxima radicalitat simbòlica amb la màxima prudència quan es tracta de mesures que afecten interessos concrets. De fet, les decisions que es prenen només resulten mínimament intel·ligibles des de la combinació de l'amiguisme i aquesta manca de coratge polític. Així, es mantenen el casals, doncs molta gent del règim hi fa negocis i a més es té l'excusa de la funció social. A l'hosteleria, forts però no tant control·lats, se'ls fa la guitza indirectament; se'ls deixa obrir però recomanant a tothom que no hi vagi. El cine i els teatres que no són tan forts ni són amics, es foten i tanquen encara que no hi hagi cap lligam (a diferència del que passa amb els casals) entre aquests llocs i els rebrots.

La revenja de Franco

Ahir molts informatius obrien amb la notícia del processament de la que un dia fou la família exemplar del país i  avui es qualificada com una organització criminal. Tota la setmana s’ha estat parlant de l’actuació del rei emèrit i hem sabut coses com que, sembla, tenia una màquina de comptar diners al palau de la sarsuela, com els personatges de Goodfellas o Casino. La connexió entre les dues notícies és clara perquè ja va dir l’ex-honorable que quan es sacseja una arbre hi cau tot el que conté.  Jo no he estat hooligan de cap dels dos però sento la seva desfeta com una derrota personal.  La raó és clara. Per convicció i família jo vinc de l’antifranquisme. I em sembla que la manifestació del caràcter corrupte de tots dos personatges és un triomf de l’home que governava Espanya per la gràcia de Déu. Com va dir fa seixanta anys l’ex-honorable, en una ocasió cèlebre, allò que definia el règim era el seu caràcter corrupte i això s’ha mantingut. Mai no va ser extirpat. Ben bé no és una notícia perquè ho hem sabut sempre, si no es modifica la infraestructura els canvis a l’estructura només en poden ser cosmètics,  però, tot plegats, masses anys no hem estat prou al cas.

Adéu als Mélies

Aquesta setmana hem rebut la notícia del  tancament definitiu dels cinema Meliés. Tenien vint i quatre anys d’existència. Eren a tocar de casa dels meus pares i quan he viscut a Barcelona, més o menys els he freqüentat, des del dia que varen obrir amb la projecció de la història més punyent i profètica de totes les que va rodar Wilder, a ace in the hole (el gran carnaval)  Varen començar especialitzats en mostrar un repertori de cine clàssic i en els darrers anys havien variat la seva orientació i donaven segones oportunitats per reveure alguns dels films que passen massa ràpid per les multisales  que distribueixen les estrenes i que sovint  no tenen gaire lloc per tipus com Paul Schrader; films d’autor que deien abans. El propietari Carles Balagué escrivia al Dirigido Por des de sempre i té una carrera significativa entre la que recordo el seu film sobre la casita blanca, un magnífic document sobre una pàgina singular de la història d’aquesta ciutat que no, no cal dir-ho, ha esdevingut, després del tancament, una mica més pobre, més gris i més trista.  

Tornant-hi

Seguint amb el que dèiem ahir, em sembla que no es  pot explicar millor que aquí i tampoc de manera més divertida.  Dues coses que dic sovint però que mai deixen de ser oportunes. Fa dues setmanes va haver una relativament petita operació de blanqueig de Pujol. L’argument és que l’obra política està per sobre de les “petites” incidències personals. El que tenim ara és una mostra exacte de la seva obra. El resultat d’una administració on els tècnics, sovint funcionaris aquesta gent que segons ell no agraeix res,  no tenen capacitat decisòria enfront de polítics només competents a les arts de la llagoteria intrapartidista.  A més que possiblement la deriva cultural del  nostre país fomenta extraordinàriament l’aparició del polític psicòpata que diu el Martínez  

La pandèmia que no acaba

La Generalitat deu estar en el fons molt contenta de l'enrenou que ha causat el jutge de guàrdia amb la seva discutible decisió, impedint dilluns passat  el confinament decretat pel govern. Això permet desviar l'atenció del fet més clar i important: no hi havia gairebé res preparat per fer el seguiment dels brots infecciosos i simplement es prenia com a principi d'acció la idea de que a l'estiu tota cuca viu. Trobo que no se'n recorda gaire de com va acabar el confinament, tant a Lleida com a Barcelona, on en un dia es va passar de la fase dos, que em sembla no feia gaire que hi era, a la nova normalitat. Hi havia molta pressa. Venia Sant Joan i calia fer revetlla. També els hotelers deien que perdríem el turisme, com si els anglesos i els alemanys haguessin estat acampats als seus aeroports esperant que els hi deixéssim entrar. Llavors tots estaven d'acord, fins i tot Colau que avui ha adoptat el paper de defensora del sentit comú. Què pot passar la setmana vinent ningú ho té clar, però cap precedent convida a l'optimisme. Si un problema central als diàlegs platònics és el de la unitat de la virtut, els nostres governants exemplifiquen ben clarament la unitat del vici i deixen oberta la qüestió de quin és el principal, perquè en tots exceleixen.

Taxi Driver

El cartell fou dissenyat pel departament de publicitat de la productora. Cap  membre de l'equip creador fou consultat,  però anys després Scorsese reconegué que era una les raons de l'exit del film

La darrera pel·lícula que he pogut reveure a casa és Taxi Driver. No la veia sencera des de que vaig escriure el llibre. No ho deia obertament, però de totes aquelles era la que més m'agradava i la que jo podia pensar com més insubstituïble. Potser perquè és un film que essencialment tracta sobre la solitud i jo tinc una relació ambivalent amb aquest sentiment, que sempre he pensat tan amenaçador com a necessari. (Schrader començà el guió amb aquesta cita de Thomas Wolfe: The whole conviction of my life now rest upont the belief that loneliness far from being a a rare and curious phenomenon is the central and inevitable fact of human existence) Potser també per la seva ambigüitat ideològica que d'alguna manera també és la meva. No voldria viure en un altre lloc que en una ciutat moderna, però res no pot estar més a prop de l'infern que una ciutat moderna, és a dir New York, la ciutat moderna. A més de reveure'l he sentit l'emissiò de France Culture sobre el film i llegit un llibret que vaig comprar a Londres fa uns anys de Geoffrey McNab, the making of taxi driver. Del film ja en vaig parlar molt a l'esmentat llibre i em crida avui més l'atenció algunes de les objeccions que McNab recorda que varen ser plantejades en el moment de l'estrena del film. La primera qüestió és la política. Part de l'esquerra cultural va definir i rebutjar el film com a feixista. Està fora de dubte que Travis és un feixista. Scorsese i Schrader no ho varen negar pas i argumentaren que hi ha una gran diferència entre fer un film feixista i fer un film sobre un feixista. Crec que tenen raó, però això no és el més important. Travis no és d'esquerres certament, perquè l'esquerra d'aquest món, no té gens per oferir als Travis d'aquest món i aquest és el drama de l'esquerra. Altres crítiques apunten al plantejament contradictori de Scorsese. El film és d'una banda extremadament realista en la seva descripció de la vida urbana de New York. Però d'altra banda omet detalls de la realitat obvis. Per exemple que a mitjans dels setanta ja la major part dels taxistes neoiorquins eren estrangers que parlaven un anglès pobre, a diferència de Travis i els seus companys sempre anglòfons, així com que havien negres que no eren delinqüents, a diferència de gairebé tots els que surten a la pel·lícula (l'única excepció és la taquillera amb la que parla Travis a la primera escena del film, interpretada per diane Abbot, llavors casada amb de Niro). La crítica pot ser sociològicament justa, però resulta discutible fins a quin punt se li pot exigir exactitud al relat d'un psicòtic com Travis.

No sé on fa un temps vaig llegir una interpretació del film, on tota l'última part era considerada com el somni de Travis abans de morir a la batalla final. És una hipòtesi que jo no havia considerada. Veient el film em sembla que res, una possible ferida mortal en Travis, apunta a això. Tampoc he retrobat la hipòtesi a France Cultura o al llibre de MacNab. Pensant-ho bé em sembla més aviat absurda. En primer lloc, perquè és clar que Travis va a la batalla amb els macarres disposat a morir. El que no ho faci és un reforçament irònic del seu caràcter de fracassat integral. En segon lloc, em sembla que per Schrader i Scorsese el final com és, mostra el que jo entenc és el seu missatge principal, Travis està molt malament, però tampoc és tan diferent de la resta de la societat en la que viu, la qual, tot plegat, està pitjor.

Vist en perspectiva el millor argument a favor de la pel·lícula és que, simultàniament, no només ens mostra la desorientació de l'Amèrica del seu temps, fitxant la imatge d'un New York, que ha acabat esdevenint força diferent, sinó que reflecteix igualment bé el seu futur, el nostre present, anunciant les guerres culturals que ara per ara defineixen el nostre escenari. La nissaga de Travis és llarga, passa per Thimoty McVeigh i arriba als actuals votants de Trump.

Hi ha finalment una coincidència absoluta entre Schrader, De Niro, Scorsese i Jodie Foster (sense dubte una figura excepcional. Costa imaginar-se una noia de tretze anys fent el seu paper amb tota aquella colla i improvisant escenes tan llargues com la que manté en la cafeteria amb deNiro). Tots pensen que avui, el 2020, seria impossible rodar-la. Tot i que ben segur que tampoc trobaria públic.

Psicologia i Sociologia

Al batxillerat tenim l'opció d'impartir psicologia i sociologia. Al meu centre, per raons d'estructura d'horari no les pot donar el mateix professor. Així doncs cal triar. Jo fa anys que no faig psicologia i en canvi faig les dues sociologies. No vaig estudiar sociologia a la facultat, monopolitzada pel sector més reaccionari de la docència, i en canvi llegia Freud i Jung. La situació ara és del tot inversa. Suposo que a com a efecte dels darrers anys, de Hume i de Buda, la consciència m'interessa ben poc i fora d'això la resta del que ofereix aquest saber s'entén millor des de la ciència natural. La sociologia, en canvi, té com a base la irrellevància de l'individu i la consideració de la consciència individual no com una dada originària, sinó com un producte d'unes forces que sobrepassen l'individu. Aquí em sento en un àmbit molt més autèntic. Obviament pel nostre públic la psicologia és molt més atractiva que la sociologia i no podria ser d'una altra manera.

D'ambicions i fracàs

Per triomfar a la vida cal tenir ambició. Per a viure en pau el millor és no tenir-la. Tenir-ne una mica però no gaire,et garanteix que no triomfaràs ni estaràs en pau. Cal però mirar la qüestió diacrònicament. Si madurar pot ser alguna cosa és aprendre a no tenir ambició i la saviesa podria ser riure's de les pròpies, i de les, alienes ambicions. Hipotetitzo, perquè no n'estic segur. Jo no soc savi. En pau no estic del tot i tampoc tinc consciència d'haver triomfat en res. Fonamentalment on apuntava el camí que vaig decidir seguir, el d'una vida d'estudi allò que dóna sentit a un doctorat, seria a mirar d'aprendre alguna cosa i tot plegat, tampoc trobo que després del pas dels anys, n'hagi après gaire. Potser però fent cas dels gegants que teníem darrera, la saviesa pot consistir en poca cosa més que en saber que el fracàs és inevitable

Seoane

«Seoane mira vagamente para los clientes del café, y no piensa en nada. Seoane es un hombre que prefiere no pensar; lo que quiere es que el día pase corriendo, lo más de prisa posible y a otra cosa» 

Amb ell m'identifico en els dies més negres. Tot i que si que estic calmat puc adonar-me de què la meva dóna no s'està quedant cega i que no he de guanyar-me miserablement la vida tocant el violí al café de Doña Rosa. Ara sovint pot sentir-se com  tan exacte la frase de Cela ....

Als jardins Brossa

 Els jardins de Joan Brossa

El parc als setanta un vespre 

El primer parc

Aquest matí passejant per Montjuic he entrat als Jardins Joan Brossa. Feia anys que no ho feia. Avui he anat des de la plaça de Dant  fins al monument de la sardana.  Un recorregut que a peu caminant ràpid es fa en molts pocs minuts i tanmateix jo havia passat moltes hores, tardes senceres, en aquell espai, quan encara no era els jardins Brossa, sinó el parc d’atraccions de  Montjuïc. Anar al parc era un dels premis i dels moments de felicitat de la meva infància.  Del parc, queda molt poca cosa, quatre estàtues i alguns edificis de caràcter administratiu. Moltes coses em costa situar-les. No recordo ben bé on era el teatre on generalment després de les atraccions acabàvem la tarda veient el concert d’alguns dels ídols dels telespectadors del moment com ara Camilo Sesto (vaig veure’n molts però no tinc records clars, crec que una vegada vaig veure en Torrebruno).  Objectivament el parc ara se m’apareix com molt petit però el contrast amb el meu record és molt gran perquè jo llavors el veia grandiós.  En definitiva, retornar al llocs d’infància sempre ens ajuda a tenir consciència del caràcter summament relatiu de la nostra perspectiva.  Després de les Olimpíades el parc va desaparèixer. No podia competir amb Port Aventura i mentre l’ajuntament posava diners  per mantenir el Tibidabo, part de la memòria de la ciutat, es veu que els veïns del barris més meridionals de la ciutat en tenim menys o, segurament, de menys categoria. En tot cas, llegir el llibre de Xavier Melero (com també el blog de la Júlia Costa) m’ha servit per constatar que no sóc l’únic que té un cert enyor d’aquelles instal·lacions. Buscant fotos per il·lustrar  aquesta entrada he vist que el part tingué un precedent abans de la guerra anomenat Maricel del qual havia sentit parlar alguna vegada al meu Oncle Jesús, mai a mon pare que era deu anys menor i que només tenia quatre anys quan la guerra va fer tancar el parc. Quan me’n parlava d’aquest parc jo em representava una cosa molt remota, tant com s’ho podrien representar els meus nebots si algun dia els hi parles del parc (i m’escoltessin, cosa molt més complicada)

Tots amb mascareta

 Avui s’anuncia que el govern de la Generalitat farà obligatori  l’ús de mascaretes al carrer. Fa només una setmana que varem saber que no caldrà que els alumnes les portin a classe.  Ambdues  mesures venen del govern de Torra. Coherents ben bé no són.  Aquest govern ha decidit també externalitzar  el seguiment dels professors que s’han autodeclarat vulnerables per tal de veure que n’han de fer amb ells. La mesura és legal però no és clar que alguna de les empreses encarregades tinguin una idea molt clara de la problemàtica. Així em comenten que a més de les preguntes sobre l’estat de salut al qüestionari se’ns demana si tenim una mascareta (!) i si podem mantenir una distància de 1,5 metres a la feina, a la qual cosa només podem respondre que és realment  ara  mateix  una bona pregunta. La mesura dictada per la Generalitat és emprenyadora, però de difícil  i quasi impossible compliment. Ahir al bus, al tren i a botigues vaig veure gent sense i tampoc passa gran cosa, potser algú els hi fa mala cara. Cal recordar a més que la mascareta és efectiva només per un període limitat i curt de temps, és a dir que no hi ha gaire diferència entre no dur i tenir-ne només una com li preocupa al departament, i que l’eficàcia de moltes de les que es poden trobar és ben problemàtica

Confinament al Segrià

La notícia del cap de setmana ha estat el començament d'un nou confinament a la comarca del Segrià, que sembla haurà de perllongar-se un mínim de quinze idees. La notícia ha estat relativament inesperada; lògica si es segueixen les dades, però sorprenents pels que encara es creuen una mica el que diuen els nostres governants, que poques hores abans d'anunciar el confinament descartaven completament aquesta mesura. Allò que és em crida l'atenció és com més enllà dels fets concrets sempre trobem un mateix estil de govern. Així, segons el secretari d'UGT, enfront d'una situació tan complicada com la produïda per la necessària arribada de milers de temporers, el departament d'agricultura es va limitar a oferir recomanacions però evitant dictar mesures concretes, és a dir, a assumir cap responsabilitat. Pels que hem seguit l'activitat del departament d'ensenyament les darreres setmanes, tot això ens ben familiar. Pels que som coneixedors del que passa a altres departaments, com ara salut, sabem que aquí es mostra un estil de governar. Un cultura enamorada del comandament però poruga enfront de la responsabilitat. La cultura que escau a un país que no és de lleis, les quals haurien de derivar d'uns principis inexistents, sinó de persones

Dualismes radicals

Molts companys del sindicat s'esgarrifen per la passivitat mostrada pel professorat en aquestes dues darreres setmanes enfront de les actuacions del Departament. En síntesi, estic parlant, en primer lloc, de la decisió d'acabar amb el virus del COVID19 per decret, la situació a l'escoles serà normal perquè així ho diu el departament, és a dir, que no hi haurà cap mena de mesures de prevenció quan comenci el curs, si comença. D'altra banda el curs més difícil de la història no té realment encara instruccions reals de començament de curs, sinó una mena d'esbós on s'anima als equips directiu a violar la legislació vigent en el que és refereix a l'horari de permanència del professorat i al decret vigent d'especialitats, tot i que naturalment descarregant la seva responsabilitat als equips directius. La reacció per part d'una bona part del professorat és molt tèbia, perquè ja fa uns quants decennis que la gent el tema del drets i els deures els té poc clar, i fins i tot alguns, amb un no gaire lleuger síndrome d'Estocolm, pensen que fer hores de més és el que cal per poder fer totes les reunions prescrites. Jo com que soc molt gran ho veig d'un altre manera. Amb un germà fanàtic d'Eastwood i Leone vaig sentir infinites vegades una màxima del tot aplicable a la nostra situació El principi és que hi ha dues menes d'homes els que tenen una pistola a les mans i els que caven. Doncs bé, de professors hi ha de dues menes: els que els agrada estudiar i donar classe i els que fan reunions. I evidentment la voluntat del departament és que el futur ha de pertànyer als segons.

Goodfellas

La vida ha canviat. Ja no hem d’estar sempre a casa i ara trobar temps per veure pel·lícules se’m ha fa més difícil. Una de les últimes que vaig reveure vai ser Goodfellas de Scorsese.  Per enèsima vegada, però recordo encara la primera, al cine Vergara, com un dels cops que més he gaudit amb una pel·lícula (des del a primera declaració de Henry Hill, as far  back as I remember I ‘va always wantged to be a ganster)I. És discutible quina és l’obra de mestre de Scorsese. Els consens crític i dels professionals aposta per Ragging Bull,  jo connecto més  emocional, sentimental i intel·lectualment amb Taxi Driver, però la més brillant formalment potser és el film del 91, que excel·leix en el seu muntatge, visual i sonor, i per la manera com està filmada,amb una concatenació  de tràvelings que no voldries mai que s’acabessin.

Després de veure-la vaig sentir a France Cultura un programa sobre la pel·lícula on la filosofia Sophie Djigo, l examinava des del punt de vista de la filosofia moral. El seu punt de partida es trobaria a la república platònica quan Sòcrates per defensar la justícia enfront de l’immoralisme de Tràsimac, li mostra que fins i tot un grup de pirates requereix de la justícia entre ells. Aquest argument socràtic és el tema central de la pel·lícula per Djigo, la qual per tant acaba veient el  film com el fracàs vital i moral del seu personatge central, el  Henry Hill interpretat per Ray Liotta, que es mostra com incapaç de mantenir el compromís que havia assumit. Jo, de vegades, he pensat en passar-li als meus alumnes en sociologia, perquè és una mostra perfecte del que constitueix una subcultura de gent que són al món de tothom però d’una manera completament diferent. Subcultura, però no pas contracultura, perquè si la  manera de fer és oposada a la restam no ho son gens les seves finalitats. Els gangsters del film són perseguidors dels somni americà però per camins més curts.

Aquest curs, Scorsese va estrenar The Irishman, el  seu film més semblant a aquest. La perspectiva és un altre i també la manera de narrar-la, però hi ha un element  comú molt important: la centralitat discreta del personatge femení.  A The Irishman hom ha destacat la importància del personatge de la filla del protagonista, que representa la consciència moral silenciada. Igualment em penso que a Goodfellas hom ha tendit a menystenir el personatge de Lorraine Bracco, la dóna de Henry Hiill. Era a priori difícil fer-se un lloc a la pantalla entre tipus tan potents, com De Niro, Pesci o el mateix Liotta i  més amb un paper que és fonamentalment el d’una dóna víctima d’abusos. Però Bracco és qui guia a l’espectador aportant la seva mirada i descrivint aquesta alteritat conformada pel grup.  La seva alteritat acaba identificant-se amb la nostra alteritat.

Àngels, besties i estàtues

Podríem fer molts raonaments entorn dels atacs a estàtues, que aquí  han tingut com moment més emblemàtic la proposta de treure la de Colon.  Però és més fàcil i ajustat conformar-se amb citar Pascal quan ens explica que l’home no és ni àngel ni bestia, però que quan vol fer d' àngel acaba sent bèstia. Si els homes han de ser àngels, ningú no pot tenir una estàtua, això és del tot clar. Per tant, res hi pot haver de més bestia que començar a treure-les totes. No hi ha  res de més bestia ni més ignorat  que pensar que cal començar tot des de zero; el punt irrebatible del conservadorisme