Mickey 17

     Aquest cap de setmana hi ha a la meva ciutat un esdeveniment relacionat amb la ciència-ficció i per això han projectat el darrer film estrenat de Bong-Joon Ho, el realitzador que poc abans de la pandèmia va triomfar de manera aclaparadora amb Parasitos. Aquí el canvi de gènere és total, situant-se en el terreny entre la ciència-ficció i la fantasia. El protagonista del film és Mickey Barnes un jove que per fugir d'una situació molt complicada a la terra, és perseguit per un usurer psicòpata, accepta enrolar-se com prescindible en una expedició de colonització a un planeta llunyà i gelat. Quan arriben després de quatre anys de viatge Mickey és utilitzat com a conillet d'índies per provar vacunes contra els virus de planeta. Això és possible perquè l'expedició disposa d'una tecnologia, prohibida a la terra, que permet copiar Mickey després de la seva mort, traspassant-li els seus records. Quan comença el film el protagonista és la versió dissetena de Mickey. En una missió de captura d'un alienígena del planeta és donat per mort, però és salvat pels alienígenes els quals, malgrat les aparences, no són hostils i quan torna a la nau, el nou Mickey ja ha estat produït. D'entrada, tots dos pensen que no hi ha lloc al planeta per a ambdós i volen matar l'altre, però finalment acabaren unint les seves forces per lluitar contra el ridícul comandant de l'expedició, una barreja de tirà i pallasso que pot recordar moltes de, per no dir totes, les figures polítiques actuals.

    Havent assistit pel bon record del film precedent, d'entrada no he sabut veure en aquest film el talent indubtable que el director coreà, havia mostrat a Parasitos. No em sembla un film de posada en escena brillant com l'anterior, tot i no estar gens mancat d'ofici. El punt de partida també em resultava molt interessant, doncs el film ens situa en l'àmbit de la identitat personal, i es relacionable amb les idees de Parfit. Allò clar per l'espectador és que els diferents Mickeys tot i compartir els seus records no són bé el mateix. La memòria és la base de la identitat però no la constitueix ben bé del tot. De fet, el Mickey 17 i el Mickey 18 tenen tarannàs oposats, però la seva amant, la guàrdia de seguretat Sasha, ha notat les diferències entre totes les versions, les quals mantenen però el record de les pràctiques sexuals compartides. Aquesta possible línia és abandonada al final per centrar-se en la lluita els alienígenes i els colonitzadors, cosa que em decep però sense dubte satisfà als interessats per la realitat virtual, els efectes especials i els amants de l'animalitat. La dimensió de crítica social i política tampoc no és absent. La missió colonitzadora animada pel gens carismàtic cabdill i comandant de l'expedició té el mateix esperit genocida i racista de, per exemple, l'efectuada pels anglosaxons a Amèrica del Nord, però mentre que Parasitos tenia sovint una fina ironia, aqui no és va massa més enlla d'una caricatura bastant obvia. Tots els Mickey són Robert Pattison que ara mateix és un dels actors més famosos del mon, però del que només recordo haver-lo vist a The Ligthouse on era l'antagonista de William Dafoe. Aquí l'antagonista és ell mateix i el seu treball convincent.

Sull'eguaglianza di tutte le cose

 

        Sull'eguaglianza di tutte le cose ha estat el darrer llibre de Rovelli i he dedicat el darrer mes a la seva lectura. Mentre que l'anterior Helgoland era una principi un text que podríem considerar com de història de la ciència, en concret l'aparició de la física quàntica, diria que aquest darrer llibre manifesta un caràcter més obertament filosòfic, desenvolupant i clarificant allò que eren les línies mestres del text anterior. De fet, la tesi més fonamental apareixia allí i ha estat refrendada en el nou text: el seu caràcter anti-aristotèlic, metafísicament parlant el respecte de Rovelli per la física aristotèlica és màxim, pel seu refús de la noció de substància ( i amb ella l'espai, el temps i les relacions de causa-efecte, de les quals es diu que només tenen relació amb l'àmbit de l'estadística, un resultat que crec no hagués desagradat a Hume). Al món no hi ha coses, els quantos no ho són de cap de les maneres, només hi ha relacions i cap objecte en res en si mateix sinó que el seu ser es constitueix des de l'observació, la relació, que estableix amb un altre. De fet, molts del recolzament emprats, la definició platònica del ser com "dynamis" o la utilització de l'ontologia de Nagarjuna ja hi eren. Menys present, o potser la memòria em falla, cosa no del tot improbable, és la seva constant apel·lació a Wittgenstein, un filòsof que avança en paral·lel amb la revolució quàntica. Aquesta apel·lació té la forma de l'antifundacionisme, si voleu anticartesianisme. No només no hi ha principis primers sinó que no podem pensar-nos capaços d'establir-los o de pensar-los. El camí que busca el primer principi és essencialment un error. Cal desfer-se de l'anhel de certesa , el qual segons Rovelli és:

1. irrilevante per la nostra vita;

2. irraggiungibile;

3. un ostacolo alla conoscenza.

El darrer punt em sembla especialment important, ho explica així:

non ha senso chiedersi cosa sia il mondo indipendentemente da ogni prospettiva. Chiedersi come sia il mondo indipendentemente da ogni prospettiva è una domanda oziosa. Non ci insegna nulla di utile sul mondo, dato che noi siamo una prospettiva.

En aquest sentit, el text de Rovelli acaba presentant-se com un llibre radicalment ateu. Lo noció de ser suprem exclou la de relació. No és pensable un punt de vista que es pugui constituir en total independència de tota relació. No hi ha lloc per a la trascendència, és a dir, un lloc priveligiat per descriure el mon des de fora. Tota descripció és des de l'intern i per això referida a una perspectiva, lo que Borg anomenava "interpretació relacional"

Més enllà d'interpretacions o pseudo-interpretacions teològiques, crec que el llibre ofereix una bona base per entendre no tant el que podem saber ,com el que ja no podem ignorar sobre l'espai o el temps. Pel que fa al primer l'espai lluny de ser un apriori, és un aspecte físic de la realitat i això es segueix, si no de la literalitat, si dels raonaments de Newton. i el temps es rebel·la com intel·ligible des la noció de dissipació. Que el temps passi, essencialment vol dir que l'entropia augmenta. En realitat, no és tant que la idea d'un espai i un temps únic sigui falsa, com que la seva veritat està limitada a un fragment molt petit de l'univers o, dit altrament, a un cercle molt restringit d'experiències. Fins i tot Rovelli es veu amb coratge per entrar en un tema tan decididament filosòfic com el del lliure albir, defensant la seva existència i a la vegada una plena compatibilitat amb les lleis de la natura. Des del seu tractament es tracta d'un pseudo-problema provocat per l'error contumaç de la metafísica occidental: pensar l'ésser humà com extranatural, és a dir, imaginar el procés ordinari de pressa d'una decisió com independent de les lleis de la naturalesa:

La sorgente della confusione è pensare che esistano due alternative: o siamo esterni alla natura o non siamo liberi. Non è vera né una cosa né l’altra: siamo parte della natura e siamo liberi perché deliberiamo e scegliamo fra alternative. Questo è essere liberi. Che altro potrebbe significare essere liberi?

Tornant al seu àmbit més propi de treball Rovelli insisteix en la absoluta compatibilitat entre allò descrit per la física quàntica, la visió del món derivada de la física newtoniana i fins tot la visió més ordinaria. No hi ha nivell de realitat ni una pluralitat de mons, tampoc una distinció entre matèria i esperit, té gaire sentit. Hi ha nivells de descripció de més o menys eficàcia i cap raó per pensar que cap procés es sostregui de les lleis de la física. La igualtat de totes les coses és un resultat que podem donar com ben establert, però del que tampoc hauríem de fer un dogma, perquè di descrizioni totali del mondo non ne abbiamo. Tot i la crítica a Kant si podem establir una continuïtat en el sentit que per Rovelli el coneixement humà és necessàriament limitat. Aquesta limitació està en un cert sentit provocada per l'estructura mateixa de la realitat: no hi ha adquisició de coneixement, sense dissipació i per tant perdua d'informació. El paràgraf següent em sembla que sintetitza del tot aquesta perspectiva i el que segons Rovelli en realitat pot aportar la ciència:

La teoria che ho descritto si riduce al mondo che conosciamo quando l’interferenza quantistica è trascurabile e il campo di gravità è debole. Al di là di questo regime, che è quello che ci è più familiare, la teoria non assume che il mondo sia contenuto in uno spazio. Non assume che ci sia una particolare variabile tempo in cui il mondo evolve. Non assume l’esistenza di oggetti. Non usa la nozione di proprietà caratteristiche di una sostanza. Descrive processi in regioni della natura arbitrariamente scelte e la descrizione è relativa a una scelta arbitraria della regione da circoscrivere, relativa a ciò che è intorno. Non fornisce un’immagine completa del mondo, ma solo un insieme di vincoli (probabilistici) su quanto sia possibile osservare dall’interno del mondo stesso. Ha un aspetto modale: si presenta solo come limitazione dei fenomeni possibili, e nella forma «se... allora». I valori delle variabili sono solo relativi a sistemi, il fatto stesso di avere valori è relativo a sistemi, la localizzazione nello spazio e nel tempo è solo relativa. La dinamica è espressa come relazioni fra possibili valori di queste variabili relative.

Adéu a Sonny Rollins

    Fa poc més de vint anys vaig tenir aquesta oportunitat de veure'l. Més o menys li quedaven encara sis en actiu. Amb el record se'm fa més viu encara la sort d'haver-lo poder veure. Avui a TV3 mostraven un foto feta a un carrer de Harlem on eren tots el grans (hi havia més d'un centenar de musics). Ell era l'únic que quedava viu. Parlar d'un final d'època, té més sentit que mai.

 

Fisica de la tristeza

    Física de la tristeza és el darrer llibre publicat en castellà de Gueorgi Gospodinov, del que no feia gaire havia llegit les tempestàlides. De fet aquest llibre és quinze anys anterior Ens situem en un àmbit molt proper al de les tempestàlides en moltes coses com per exemple la influència de Borges, la presència de l'inquietant Gaustin i l'estupor i la melangia provocada pel pas del temps. Mentre que l'anterior, la idea vertebradora era la clínica pels malalts d'Alzheimer que acabava esdevenint un refugi universal, aquí ho és la capacitat del narrador d'endinsar-se en els records dels altres,fent-los seus. Aquests altres abasten un ventall molt gran que inclou des del seu avi o el seu pare, un llimac voluntàriament ingerit pel seu avi o el minotaure que troba de petit en un llibre de mitologia grega i que converteix en el símbol per excel·lència de la infància abandonada, la qual en el fons és una condició universal. Segurament el minotaure és allò més proper al protagonista en un llibre que assoleix una coralitat absoluta malgrat estar escrit sempre en primera persona. Mentre que las tempestàlides manté una certa lògica narrativa, aquest llibre en el seu intent de fer una descripció rigorosa de la nostra vivència del temps, nom possible de la memòria renuncia a tota mena de lògica narrativa. Segurament la mostra evident del talent de l'autor és que malgrat aquesta absoluta manca de fil, el llibre mai no cau de les mans.

 

Crossroads

 

    Crossroads és la sisena novel·la de Jonathan Franzen. La quarta que he llegit des de que vaig ensopegar amb Liberty, que és de la que guardo millor record. Aquesta novel·la del 2020 es presenta com l'inici d'una trilogia anomenada la clau de totes les mitologies. Ens presenta la història d'una família, els Hildbrant, formada pel pare Russ, un pastor d'una església protestant , First Reform, en un ciutat propera a Chicago, la seva dona Marion, i els quatre fills: Clem, que acaba de deixar la ciutat per anar a la universitat, Becky, Perry i Judson. Cap és gaire feliç. Russ és un home insatisfet amb el seu matrimoni, interessat quan comença la novel·la en atreure sexualment una de les seves feligreses i amb una relació difícil amb els seus dos fills grans mascles. Marion és una dona amb un passat problemàtic, ignorat per tota la seva família, i , quan comença el llibre, lliurada a una teràpia en la que tampoc creu gaire. Clem, el fill gran, és a la universitat i només sembla tenir un lligam fort amb la seva germana, Becky la qual és, si més no socialment, l'estrella de la família. L'estreta relació de Becky amb el seu germà gran no es repeteix amb el tercer Perry, el qual ha heretat els problemes psíquics de la mare i combina una gran brillantor intel·lectual amb una inestabilitat emocional. La seva addició a les drogues, marcarà l'evolució de la família, reestructurant-la (enfortirà el matrimoni dels seus pares però expulsarà del nucli familiar la seva germana). El germà petit Judson és el petit que sembla ser important sobretot per Perry, que estima en el seu germà la innocència que ell ja no es capaç de conservar. És l'únic membre de la família que no protagonitza cap capítol, doncs Franzen estructura l'obra en capítols alternatius on els altre cinc esdevenen protagonistes únics mostrant el narrador els seus punts de vista i les seves reflexions.

    Crossroads és el nom de la novel·la i de l'associació juvenil cristiana que fou fundada pel pare, de la qual s'ha exclòs ell mateix per la seva gelosia d'un pastor molt més carismàtic Ambrose, i a la qual quan comença el llibre s'acaben d'afiliar Perry i Becky. Estem doncs a un moment on moltes esglesies cristianes, busquen renovar el seu missatge manllevant elements de la revolució cultural dels setanta, per exemple, és el cas de la novel·la, la música pop. Aquest escenari assenyala les temàtiques més importants d'una obra ben rica en aquest sentit. La més important, des del meu punt de vista és la religiosa. Franzen en molt precís en descriure la connexió entre l'emocionalitat dels personatges i les seves creences religioses, molt més relacionades amb la gestió de les emocions que no pas amb tesis metafísiques o ètiques. De fet, només Clem, el fill gran, i l'únic ateu del grup ,viu els seus problemes personals com dilemes morals. Franzen ens presenta també un quadre molt viu d'una Amèrica, la dels començaments dels setanta, tensionada des de tots els punts de vista. És interessant el conflicte entre Clem, que renuncia a la universitat per poder anar a lluitar a Vietnam tot i que no creu a la justícia de la guerra (ho fa simplement perquè no pot suportar que algú més desfavorit vagi en el seu lloc) i el seu pare que havia estat objector de consciència a la segona guerra mundial per les seves conviccions religioses (era ammonita, però abandona la comunitat per poder cassar-se amb Marion, una dona divorciada). L'objecció de consciència li dóna una vinculació al poble navajo i és a la reserva d'aquesta nació, on té lloc el climax de la novel·la.

    Franzen és un autor que no desperta unanimitat però fins i tots els seus crítics li concedeixen un ritme narratiu virtuós i una caracterització dels personatges molt sòlida. Totes dues coses es troben aquí plenament. He seguit la novel·la amb interès creixent, tot i que pensant-ho fredament allò que li passa als personatges al capdavall és més aviat banal i no tindria res d'extraordinari si assumissim un punt de vista objectiu i impersonal Això no es així perquè la descripció dels personatges és mot viva,prou perquè podem empatitzar en tot moment, fins i tot quan, de fet quasi sempre, mostren les seves febleses. De fet, he trobat en aquest llibre precisament allò que per exemple vaig notar a faltar llegint l'adolescente de Dostoievski, allò que de jove em va fer4 amar-lo: una sensació d'immersió a ànimes alienes.

La tensió humeana

 

    Allò que dona més interès al treball de Hume és ser el fruit de dues tendències del tot oposades, de impossible conciliació. D'una banda, com deia Mellizo, Hume és un dels màxims exponents del humanisme europeu. Tan important per entendre els seus textos ès la influencia de Ciceró com la de Descartes i qualsevol dels dos molt més gran en termes d'inspiració que no pas la de Locke, més adversari que mestre, En un altre sentit allò que avui el fa interessant pels departaments de filosofia contemporanis és la seva anticipació de la senbilitat contemporània, darwinista; el fet que sempre es defensi l'unitat essencial entre el pensament humà i l'animal, fins al punt de sacrificar la noció d'intel·lecte. En un cert sentit la contradicció entre el punt de partida i el punt d'arribada és absoluta i el problema de Hume segueix sent el nostre problema: necessitem creure, en aquests cas en uns valors que tendim a associar íntimament a la noció de consciència, la qual és la seu del judici moral, però allò que sembla que podem saber és que aquesta consciència és ben poca cosa,cosa que permet inferir que tampoc aquestes conviccions, anomenem-les drets humans, sentiment del deure o com voleu, tampoc no en poden ser gaire.

Genialitat com a catàstrofe

 

    Ahir pensava en la conversa que vaig tenir amb dos companys de facultat després de veure l'estrena del Bird de Clint Eastwood l'any 1987. Ells defensaven que el geni de Bird es devia a les drogues (pensant segurament més en ells mateixos que en Charly Parker) i per això trobaven el films massa moralista. La meva objecció és que hi ha gent que es droga molt, també musics, però que només Bird era Bird. Certament i seguint el fil de la reflexió anterior, jo estava tan equivocat com ells i la relació era la inversa. Les drogues no eren la causa sinó la conseqüència de tenir un talent tan absolutament desmesurat, un dels pocs remeis possibles, i efectius segur durant un temps, per suportat un geni, per la seva desmesura quasi fora del límits de l'humà.

Whiplass

 

    En el seu moment, 2014, no vaig veure Whiplass, cosa que vaig poder esmentar fa uns pocs vespres. És el film que posa en el focus d'atenció a Damian Chazelle i que potser li va permetre després fer la molt aclamada en el seu moment La, La, Land. Personalment m'ha resultat molt més interessant aquest film que no el més famós que, tot i deixar-se veure, en substància no és gaire més que un saqueig de les idees de Jacques Demy Whiplass explica la relació entre un jove anomenat Andrew Meinan i el seu mestre i director de banda Terence Fletcher. Andrew és un jove ambiciós que toca la bateria i somnia en ser un nou Buddy Rich. Terence és un professor amb mètodes que no podrien ser aprovats per cap institució pedagògica normal; el seu afany pedagògic tendeix a xocar amb les normes morals i quasi amb les legals, és a dir, és un professional de la intimidació.

    L'element comú entre la música i el cinema és que la matèria prima de tots dos és el temps. Chazelle ho va entendre molt bé aquí i per això hi ha una correspondència entre la música que escoltem i el ritme de les imatges. L'escena final en aquest sentit amb la interpretació de Caravan em va semblar especialment brillant Un altre element fonamental per l'èxit del film és el duel interpretatiu entre les dues figures principals. Tot i que potser es va fer molt més esment de la interpretació de J.K. Simmons, el paper del professor és molt més lluït, Miles Teller li dóna perfectament la replica en un personatge en un cert sentit més complex.

    Més enllà del meu gust pel jazz el que més m'ha interessat pel film es relaciona amb el que, seguint el fil del pensament de Nietzsche, podríem dir justificació estètica de l'existència. Fletcher en el film no crec que es mostri com un personatge que disfruti maltractant la gent, però si com algú convençut que l'excel·lència estètica suposa un valor molt més enllà de qualsevol consideració moral. Sí el maltractament de l'alumne pot suposar l'aparició d'una figura com la de Charly Parker, llavors el maltractament està del tot justificat. Malgrat la tensió entre tots dos, Andrew acaba assumint aquest punt de vista. Si l'excel·lència està per sobre de consideracions morals, això no exclou la pròpia dignitat. Tota humiliació perd importància quan demostra a Fletcher que efectivament pot arribar a l'excel·lència. Pel camí, Andrew ha d'assumir una opció vital propera a l'ascetisme més extrem. Andrew no té mare i viu amb un pare que volia ser escriptor i ha acabat fent de professor de literatura. Tenen una relació bona i el pare és una persona "normal"que en un moment del film li recorda que precisament la vida de Charlie Parker, difícilment pot ser qualificada com una vida bona o una vida plena en el sentit que quasi tots els filòsofs i també les persones normals atribueixen a aquest terme. En aquest sentit ni Fletcher, ni Andrew volen ser persones "normals". Jo sí que ho soc, però crec que els entenc.

The last detail

        Veig The Last detail un d'aquests vespres. La vaig veure amb el meu germà i ell ja explica aquí allò més important sobre la pel·lícula per la qual cosa només faré dos apunts molt subjectius. La primera és que em va servir per tenir present la dimensió de gran actor de Jack Nicholson, que no sempre tenia present. En part perquè els seus films més importants treballa només el seu registre més histriònic, en el qual certament excel·lia, però en aquest film de Hal Ashby veiem que de fet era un actor amb moltíssims registres. La segona és que el film per ell mateix serviria per explicar la diferència entre el Hollywood clàssic i el dels setanta, és a dir la diferència entre un cine que oscil·lava entre l'entreteniment i la descripció de la idealitat i un cine oscil·lant entre una voluntat realista que és el seu punt de partida i una vocació finalment nihilista. (com explicava en el meu vell llibre, això és important per mi en la mesura en què foren un ingredient essencial de la meva educació). En aquest sentit és representatiu del que estic dient, el canvi que el gran Robert Towne fa sobre la novel·la origen del guió. A la primera els dos mariners abandonen l'armada, a la segona està clar que seguiren en una conversa on es feliciten d'un petit triomf sobre la burocràcia militar i semblen oblidar per complet el pobre noi que, amb sort, perdrà sis anys de la seva vida en una presó militar. (el canvi entre una i altra és ell pas de l'Amèrica inventora del moviment hyppie als depriments anys sentanta) El Xavi insisteix, amb raó, que cap dels dos mariners és especialment brillant, però en el fons els veig molt iguals a tots nosaltres. La seva relació amb l'armada no és tan diferent de la que jo he tingut més trenta anys amb l'estament educatiu, on petites victòries eren preses com compensació al fet d'haver estat tota la meva vida participant al que essencialment ha estat esdevenint una estafa.

 

Records des del més enllà docent

 

Com que dintre d'uns anys la meva memòria serà pitjor vull anotar alguns records de la meva vida docent ara que encara funcionen algunes neurones i sense cap ànim de polemitzar, doncs jo ja entenc que a la vida política, sindical no sempre està permès dir tota la veritat.

Es denuncia ara la pressió del Departament i les autoritats educatives per que els professors aprovem. Això és cert. Però em sembla que cal oblidar que és una cosa que ve de lluny i no és aliena al professorat que no juga aquí un paper purament passiu. En els meus més de trenta anys d'exercici docent sovint vaig patir pressions per canviar una nota. Mai no van venir de ningú de l'administració, que no intervenia mai a aquest nivell, sinó de companys docents. Moltes vegades basant-se en consideracions de sentit comú fàcils de compartir, d'altres per posicions ideològiques. Sovint es barrejava tot. De fet, al primer institut on vaig treballar essent el professor més jove em van donar tots els nivells perquè de tots en sobrava un curs i com jo era jove, els veterans, van assumir la funció de ser els meus mentors. Un d'aquests professors el que feia quatre dels cinc grups de filosofia de tercer de BUP em confessà que després d'un any amb alumnes, ell no es veia ningú per dir si podien o no podien passar al curs següent. Ell era llicenciat en filosofia. No em sembla ociós recordar que la idea de l'aprovat generalitzat era una pràctica comuna a les facultats de lletres des de finals dels setanta ( per no esmentar els "aprovats polítics" que proliferaren al final del franquisme). Com no pot ser d'altra manera aquesta mena d'experiències ja marca un caràcter

Alguns sindicats estan fet una lluita, que considero justa, per defensar la figura del professor especialista i respectar l'estructuració del currículum en assignatures. Pel que recordo de la meva experiència docent no em sembla que els professors de secundària estiguin a favor del manteniment de les especialitats en general. Si que ho estan, a favor del manteniment de la seva especialitat. Pot ser semblant, però no és el mateix. Un dels moments on això es feia evident era quan, sovint en sessions del darrer curs, hom utilitzava l'argument, per tal de regalar algun aprovat, de perquè aquest noi o noia havia de tenir un coneixements mínims de X (essent X qualsevol matèria del currículum oficial) Una resposta inobjectable per cloure aquesta discussió és que hi ha una legislació que estipulava això. Mai no el vaig sentir perquè tothom l'hagués vist com una reflexió inacceptable ment autoritària. És evident, però, que tots plegats actuàvem en funció d'aquesta legislació que ens volíem imaginar com aliena ... Potser aquí rau una de les dificultats més gran quan surt el tema de l'autoritat del professorat: la dificultat de compatibilitzar una defensa i aplicació seriosa de la seva restitució, amb el fet que els principis d'una molt bona part del professorat són refractaris a qualsevol mena d'autoritat.

Jacquot de Nantes

    Jacquot de Nantes és el film que Anges Varda va dedicar el 1991 als records d'infància de Jacques Demy, l'home que havia estat el seu marit i el pare del seu fill. Jacquot no és ben bé ni un documental, ni una obra de ficció. Si bé els records són representats per actors que interpreten la família Demy i el seu entorn, al film apareix en molts moments el propi Demy, ja en un estat molt avançat de la malaltia, evocant directament els seus records i Varda insereix com a comentari moments dels fims de Demy que serveixen per il·lustrar la narració de la seva vida. Així el treball del taller de reparació d'automòbils familiar és associat al començament de les parapluies de Cherbourg o la resolució del jove Jacques d'anar a Paris a fer cine a la presentació de les germanes bessones a les demoiselles de Rochefort explicant que volen provar la seva sort a Paris. La part de representació de la vida de la familia Demy està rodada en blanc i negre però utilitza el color per filmar el propi Demy i allò que donava llum a la vida del nen Jacquot: les representacions teatral, de marionetes, els seus films amateurs ...

    Admetent que jo no soc imparcial quan em toca parlar de Demy i Varda, em sembla que el film és bellíssim i ho és per tot l'amor que conté. En primer lloc, el de Varda per Demy. El film és un esforç per superar el dolor de no poder envellir amb la persona que estimes i això ho expressen l'exploració de la camara de Varda del cos, la pell de Demy en els seus darrers moments. També per l'amor amb que visqué la família Demy com es reflecteix al film. En els meus moments més emocionals, penso que la vida hauria de ser com es descriu a les demoiselles de rochefort, és a dir una excusa per cantar i ballar sempre. Varda descriu la vida de la família Demy d'aquesta manera malgrat que tampoc no amaga ni les estretors materials que vivien ni la desgràcies històriques que com a tota la seva generació els va tocar viure: la guerra, l'ocupació alemanya, els bombardeigos aliats .... Per això tot i que una part importants dels records l'ocupi la tensió entre jacquot i el seu pare per les diferents visions del futur del nen (De fet, ella acabarà el seu cicle de formació tècnica com a mecànic) acaba sent molt més important que el pare comparteixi amb el fill la passió pel cant o que sigui un espectador fidel dels films d'animació que el jove Jacques realitza amb un equip precari i una paciència infinita. Potser perquè, times are already changed, Demy recorda prou bé que en el temps de la seva infància estudiar als quinze anys era una opció exòtica i improbable (fórem els nens dels seixanta els primers que varem començar a viure una altra situació) La recreació del treball de Demy com a director a les golfes del taller del seu pare és molt precisa i potser l'evocació més concreta i física que hagi vist mai de l'amor pel cinema.

 

La pie voleuse

     La pie vouleuse és el darrer film de Robert Guédigian, el veterà cineasta francès que és una mica l'equivalent gal al que suposa en el cine britànic, Ken Loach, tot i que el seu estil és diferent i em sembla que les pel·lícules del francès tenen més riquesa emocional i el seu missatge no està renyit amb una certa elegància en la filmació. La protagonista del film és una dona, Maria, que a Marsella es guanya la vida prenent cura de gent gran. Veiem que treballa a tres llars: una dona molt gran pressionada pel seu llogater, una parella on ella ha perdut de tot la raó i cada tarda baixa, amb el seu marit, a la Cannebière, a buscar el nuvi que no va venir a la seva cita quan va esclatar la segona guerra mundial i un ex-professor, Robert, discapacitat amb una relació molt difícil amb el seu fill. De manera diferent, Maria és el suport fonamental de la vida de tots els seus clients i és molt estimada per tots ells. Ella viu amb un marit que no és mala persona, però és ludòpata, i té una filla que treballa de caixera i està cassada amb un camioner dels que fan rutes llargues. La il·lusió de la seva vida és el seu net, Nico, el qual estudia piano. Maria té una fe absoluta en el seu talent i es fa càrrec de les costoses classes que li calen al nen atès que els pares no hi arriben. De fet, Maria només té una manera d'arribar que és robant els diners de la gent que cuida.El film planteja doncs un conflicte moral que no està mancat d'interès. D'entrada podríem dir que no és el mateix robar per menjar que per pagar unes classes de piano, però això també implica posar la música com una mena luxe, una cosa supèrflua en tot cas; un punt de vista possiblement estret. D'altra banda, podríem considerar que allò que Maria li dóna als seus clients no té preu, mentre que, en realitat, a ells els diners tampoc no els fan una falta especial.

    La primera part constitueix la presentació d'aquesta situació i Guenigdian assoleix un relat amable, reflectint de manera sensible la vida de barri marsellès i la fortalesa dels lligams que construïm els humans quan compartim les nostres vulnerabilitats. El conflicte esclata quan el fill d'André veu el que està passant i va a casa de la filla, creient que és una mena d'amistançada del seu pare (el distanciament entre tots dos ve del fet que el pare va deixar sa mare per una altra dona) Irònicament és ell qui comença una relació amb la filla i la seva dona, moguda per despit, la que acabarà denunciant Maria. El film gira doncs vers una intriga melodramàtica sentimental, en la qual Guédigian es mou prou bé. Finalment, la intervenció d' André, utilitzant una mica la lògica que jo havia plantejat abans i en un gir una mica caprià, possibilita un final feliç per quasi tothom. Vaig descobrir aquest director amb el seu film sobre la resistència, l'armée du crime, que em va sorprendre per la seva honestedat i el seu digne anti-gaullisme (i també per la seva petita contribució a la biografia del gran Charles Aznavour). Un dels actors principals, Jean-Pierre Daroussin interpreta aquí la figura del professor. Però també hi apareixia l'actriu que fa de Maria, Ariane Ascande, i el marit de Maria, Gérard Meylan. Això no és sorprenent perquè tots tres hi són gairebé sempre a quasi tots els films, definint una mena de companyia estable, que acaba esdevenint un recurs valuòs i molt utilitzat pel director.

Le désir de tyrannie

 

        Le désir du tyrannie és una recopilació de textos de René Girard elaborada per Benoit Chantre que és l'autor de la seva biografia intel·lectual i el principal animador dels cercles on es té cura de mantenir viu el legat de l'autor de Mensonge romantique et vérité novelesque. Els textos ens volen fer present la dimensió de Girard com pensador polític, la qual està del tot vinculada a la seva hipòtesi del boc expiatori (tot i que no deixa de ser una conseqüència de la seva noció de desig mimètic). No cal dir que en els temps presents, en el quals si alguna cosa ha augmentat és la capacitat de generar odi col·lectiu, aquesta reflexió ha recuperat una actualitat màxima. Havent-me llegit tota l'obra de Girard (i m'atreviria a dir que no del tot malament) la selecció de Chantre no ofereix gaire sorpreses. El seu trajecte comença amb la noció de desig mimètic, la noció de mediador, el pas d'aquesta noció a la de tirà, la noció de boc expiatori i la resolució del mecanisme en la fundació de la religió, cosa que ens du a una reflexió final sobre l'apocalipsi i el totalitarisme. En la selecció de Chantre hi juguen un paper destacat les figures d'Edip i Job, del tot antitètiques. El grec és el boc expiatori que accepta la seva condició mentre Job la refusa. El símbol de la saviesa és el segon i no pas el primer. Edip esdevé tirànic quan creu que té una possibilitat de saber i de fundar la veritat. Des la perspectiva de Girard la religió té com a finalitat precisament preservar-nos d'aquesta follia.

        Pels que no hagin llegit Girard pot ser una bona porta d'entrada, perquè efectivament el mecanisme del boc expiatori és un element sense el qual no podem acabar d'entendre les nostres realitats. Potser de totes les idees apuntades la que em sembla més digna de retenir és la insistència de Girard en mostrar el perill inherent a la noció d'unanimitat, que tant ens agrada als catalans. El punt de vista Girardià estaria expressat en un precepte talmúdic citat també per Levinas: Si tout le monde est d'accord pour condemner un prévenu, relâchez-le, il doit ëtre innocent. També és oportuna la reflexió sobre el fals pacifisme: defensar una pau sustentada en violència externa (el cas de l'últim segle europeu) és una acceptació de la violència emmascarada de manera hipocrita.

        Mentre llegia aquest llibre he rellegit el llibre IX de la República i he revalidat la conclusió que vaig treure fa quinze anys quan em vaig ficar totalment a fons a la lectura de Girard: el seu deute no reconegut envers Plató. A la República i molt més al Gorgies la qüestió que emergeix en el cabdal tractament de la noció de tirania, és la del desig mimètic, que Plató va tenir present molt més enllà de les reflexions del darrer llibre de la República, que Girard, de manera equivocada, tracta sempre com si tanquessin la qüestió. Seria llarg però allò que Chantre presenta com una de les grans conclusions de Girard, que el tirà no és un ser humà específic, sinó una opció de l'anima humana que és present a tots els individus no està lluny de la lletra ni de l'esperit platònic

Indignitat

 

    Fa dos anys vaig fruir molt de la lectura de Libre, el llibre on la professora Lea Ypi explicava la seva infància i joventut en l'Albània dels vuitanta i els noranta. Aquest cop va més enrere per oferir una biografia de la seva avia, una de les protagonistes del primer llibre (la mare del pare que viu amb ells i sempre els parla en francès). La recreació es basa en molt bona mesura en la investigació que ella mateixa va poder fer en els arxius del serveis d'intel·ligència albanesos oberts al públic en els darrers anys. La seva avia tenia un expedient obert com a espia feixista i estigué sempre sota vigilància fins que un error, voluntari o no, la va donar per morta el 1972. La sort del seu avi va ser pitjor. Era un home d'idees esquerranes al qual el seu pare, un alt càrrec del govern de Zog primer i del rei italià després, li impedí anar a lluitar a Espanya. Defensor d'una democràcia radical, la seva amistat amb gent del servei secret britànic li va dur a presó durant quinze anys. Leman, l'avia, va néixer en un família de posició molt elevada a Salònica a finals del segle XIX. Per això a Albània sempre va ser qualificada com a grega, tot i que no tenia cap relació amb aquest estat i aquella cultura. Pel contrari pertanyia a un elit cosmopolita emmirallada a la cultura francesa i, tot i no ser especialment practicants, la seva religió era l'Islam. La família tenia arrels albaneses i per això desitjosa de sortir de l'ambient familiar i veient que era una gran dificultat per la família pagar-li els seus estudis a França, decideix anar a viure a Tirana a finals dels anys trenta. A la capital d'Albània va aconseguir ser la primera dona a treballar a l'administració pública, però el que fou d'entrada una elecció no gens reflexionada marca el seu destí. Només va sortir d'Albània a la seva lluna de mel el 1941 i restà al país balcànic fins a la seva mort, vivint temps difícils amb un fill de salut escassa i fent treball físic en una cooperativa agrícola, on havia de ser reeducada.

    El llibre és llegeix amb progressiu interès. Libre era un llibre amb molt sentit de l'humor, Aquí això no hi és, potser perquè la història és molt tràgica. La història de la seva avia m'ha recordat la meravellosa escena de Dr. Zhivago on veiem per última vegada Lara vestida de gris i empetitint-se mentre camina a la vora d'un mur del mateix color i apareix  en primer terme un gran retrat de Stalin. La magnifica metàfora de Lean pot il·lustrar prou bé la vida de Leman. Si Ypi en el primer llibre va ser acusada, de manera injusta diria jo, de ser complaent amb el règim de Hoxa (per cert, un dels personatges d'aquest llibre. Havia estudiat amb l'avi a Paris), en aquest es fa palesa la crueltat però sobre tot l'arbitrarietat del règim. Tampoc és un llibre que pugui agradar als defensors teòrics del nacionalisme, perquè queda molt clar el paper verinós que aquests han tingut en l'evolució dels Balcans al segle XX

Economia social de mercat

 

    L'estiu del 1987 volia millorar el meu alemany i vaig passar tota el mes d'agost a la universitat de Würzburg ( no tan coneguda com la de Heidelberg, però aquell any estava empatada amb la més famosa en número de premis Nobel). No era però un curs merament d'idioma, sinó estava dedicat a l'economia, política i cultura alemanya després del 1945. En moltes ocasions i molts contextos em van insistir, molt a prop de fer-se pesats, en què Alemanya, a diferència d'altres països occidentals, tenia un model específic que era l'economia social de mercat. Estaven molt orgullosos del seu sistema i potser això els compensava una mica del fet de ser un país militarment ocupat en termes reals. Amb Shröder, el canceller que menyspreava obertament els professors, això va començar a passar avall i sembla que, segon expliquen aquí, el destí històric de l'actual canceller és acabar aquesta liquidació, abans de que possiblement Alemanya torni a estar governada per l'extrema dreta. Tot això, és clar, sense canviar la constitució. Hi ha prou en mantenir la retòrica. És evident que això de reformar la constitució el fa molta mandra, perquè també recordo que aquell any em van explicar , també moltes vegades, que la constitució era provisional fins que Alemanya no es reunifiqués (cosa que llavors era considerada com una hipòtesi del tot improbable a curt termini). Fa molts anys que hi ha una sola Alemanya i la constitució és la mateixa. Espero que no sigui perquè trobin que encara els hi falta alguna cosa, més cap al seu Orient.

Edip&Antígona

 

    Assisteixo a l'estrena al TNC d'Edip & Antigona, una representació de la trilogia de Sòfocles en versió lliure de Carlota Subiròs. Tot i que després d'alguns espectacles d'aquesta temporada hi anava amb molta prevenció, la veritat és que l'espectacle no m'ha decebut. Dóna una idea plausible i enraonada del contingut de les tragèdies i les idees de la posada en escena són elegants i suggeridores. Em va agradar especialment la representació de l'espai, per desèrtic, maleït on es desenvolupa la segona part de la trilogia. Ens trobem enfront d'un text que ha interpel·lat als europeus durant vint i cinc segles i avui no ha perdut en absolut aquesta capacitat. Des del meu punt de vista allò que queda més clarament exposat és el drama de l'autoconeixement, és a dir, el perill en tenir com finalitat essencial l'aclariment de la pròpia identitat, assumit de manera funesta per Edip. Subirós ha escollit un repartiment on predominen els actors de color. De fet, tots els membres de la família d'Edip ho són, llevat del seu Oncle Creont, interpretat per Jordi Martínez. Espero que això no hagi estat motivat per la lectura, des del meu punt de vista del tot errònia, de considerar a Creont com un personatge absolutament negatiu, la personificació de la tirania. Una interpretació plausible si considerem que tot dret positiu representa en el fons una forma de tirania. Babu Chem és Edip i tot i que al començament no em va convèncer plenament, la seva interpretació va creixent al llarg de la representació. Vicenta N'Dongo fa de Jocasta a la primera part i reapareix a escena en la part final, Antigona, recitant algunes de les més famoses estrofes de la part del cor, com la que es vanagloria de la inventiva humana. Potser aquest és el punt més discutible del muntatge. l'esvaiment del cor, doncs, com pensava Nietzshe no hi ha tragèdia sense cor. D'alguna manera entenc que la idea del mirall que els actors tenen a la seva esquema mentre es representa Edip Rei d'alguna manera posa els espectadors en el seu lloc. El problema és que el cor representa una forma de saviesa que jo no sabria veure al públic teatral actual.

The Parallax view

     The Parallax View és el títol d'un dels llibres mes ambiciosos filosòficament de Zizek i també d'un film d Alan J. Pakula de 1974.Abans d'ell però fou M.A. Granada la persona que m'explica la noció de paral·laxi en les seves classes sobre la revolució copernicana del curs 83-84. No he llegit el llibre de Zizek, però si que vaig veure l'altre dia la pel·lícula que és un dels films més curiosos dels anys setanta i que possiblement millor explica l'estat d'ànim de l'Amèrica del moment. El film té com a protagonista Joseph Frady un periodista d'investigació testimoni de l'assassinat d'un senador. Anys després una amiga (interpretada per la sempre molt desaprofitada Paula Prentiss) que era amb ell li explica que, casualment, tots els possibles testimonis estant morint de forma accidental. Ell no li fa gens de cas, (sospitant que la noia simplement vol que li faci cas) però quan ella mor, comença una investigació que el porta a descobrir la companyia Parallax; una gran empresa especialitzada tant a l'assassinat polític com a la distorsió sistemàtica de la realitat, imprescindible per l'èxit de les seves empreses. Frady assolirà ser contractat per l'empresa però finalment acabarà sent víctima de les seves maquinacions. Frady és Warren Beatty un dels actors més populars del moment, però malgrat la seva presència el film fou en el seu moment un fracàs indubtable. De fet, Beatty és un heroi molt atípic component un personatge amb el que és difícil cap mena d'identificació d'entrada. El film com la posterior All The President's Men és una mostra d'estil i rigor per part de Pakula definint una narrativa que mai no ens permet estar segurs del significat del que està passant. Sabem o podem intuir més que el personatge de Frady, però tot apunta a que potser el més important se'ns escapa. Queda, doncs, del tot justificat, el seu lloc central en l'anomenada trilogia de la paranoia de Pakula ( que començaria amb Klute i acabaria amb All the President's men)

El adolescente

     El adolescente (Подросток)  és, si més no per l'extensió, una de les grans novel·les de Dostoievski. Vaig comprar l'edició castellana al Nadal i l'he estat llegint aquests dies. Tot i que Dostoievski m'ha acompanyat des del començament de la meva adolescència, no sabia res d'aquest llibre. A diferència de les novel·les més celebrades, no hi ha narrador omniscient sinó que el llibre està constituït per les notes del protagonista. Tenim doncs un relat en primera persona, recurs que l'autor havia utilitzat a les memòries del subsol i a les nits blanques. El protagonista és un noi de vint i un anys anomenat Arkadi Makjarovich Doboruky. El seu pare legal, el marit de la seva mare, és un serf alliberat, però el pare biològic, Versilov, és l' antic propietari tant de Doboruky com de la seva mare. Mentre que el pare legal ha deixat la família per iniciar una vida de pelegrí religiós. Versilov, un home de quaranta cinc anys que ha perdut més d'una vegada la seva fortuna en el moment en que es desenvolupa la novel·la, viu moltes temporades amb la mare i les germanes, lluny d'Arkadi que es deixat a la cura de terceres persones i és finalment escolaritzat en règim d'internat. L'acció de la novel·la s'esdevé després de què Arkadi hagi acabat la seva educació secundària, descarti la idea d'entrar en la universitat i retorni a Petrograd on és la seva família veient-se embolicat en diverses intrigues que no m'han resultat fàcils de seguir

    El tema que Dostoievski veia com a fonamental era el de la relació entre pare i fill. El tractament certament és l'invers al que podríem considerar més tòpic. Aquí no es tracta d'un pare que no comprèn un fill, sinó a la inversa i la maduració consistirà en molt bona mesura en el procés d'acceptar el pare. Certament sí per l'atenció del seu fill Versilov hauria de ser el personatge clau, no em sembla que Dostoievski assoleixi crear un personatge de la dimensió de Raskolnikov o de qualsevol dels germans Kamarazov. Tot i que en part això sigui una conseqüència de l'opció narrativa, doncs nomes veiem Versilov des del punt de vista, mai equilibrat, del seu fill. Moltes de les diferències entre pare i fill es relacionen amb el conflicte generacional entre els liberals de la primera meitat del segle i la generació següent sovint radicalitzada, a favor o en contra, de l'obertura a Europa i la civilització moderna. Dostoievski demostra plenament el seu talent de pintor de l'ànima humana en la manera com es mostra el personatge del narrador, del tot representatiu d'aquest període de la vida humana on l'absoluta manca de coneixement d'un mateix ens fa oscil·lar entre la desesperació més amarga i l'exaltació més gratuïta. El personatge del pare legal, Makar Ivanov Dolgoruki, és el centre moral de la novel·la, una figura de santedat molt propera a la del Príncep Mishkin a l'idiota o Aliosha Kamarazov. Com elles dedicada a mostrar que la religió és l'únic camí factible per a la nació russa. En contrapartida, Arkadi que no ha rebut cap educació d'aquesta mena té com a mediador la figura de Rostchild, tot i que al final de la novel·la sembla que l'efecte d'aquesta mediació podria desaparèixer. Tot i que la resolució de la trama tingui certament la intensitat de les grans novel·les, el fet cert és que aquesta obra m'ha produït una impressió molt inferior tant a la novel·la que la precedeix cronològicament, els dimonis, com a la posteriors que tanca la seva obra, els germans Kamarazov. El meu dubte és fins a quin punt aquesta és una impressió objectiva o una conseqüència del fet que cada cop sóc menys pacient, em costa més interessar-me, amb les trames de les novel·les.

Retorn a Haifa

 

    Al Heartbreak Hotel veig Retorn a Haifa escenificació d'una narració de l'escriptor palestí Ghassan Kanafani que fou assassinat per agents de Mossad el 1972. Alex Rigola presenta l'espectacle que definí com teatre d'urgència; una eina per sacsejar la indiferència amb la que el mon pretesament civilitzat viu la tragèdia de Gaza. L'obra es situa vint anys després de la Nakba quan el govern Israelià permet la circulació dels àrabs a la zona annexionada i una parella torna a la ciutat per veure la que havia estat la seva casa vint anys abans. Aquesta està ara ocupada per una dona jueva provinent d'un camp de concentració i conserva bona part de les coses que deixaren el dia de la seva marxa precipitada i caòtica. Prou caòtica com per que a més dels mobles deixessin el seu fill de cinc mesos. El nen ha estat educat per la dona, de la qual ha assumit plenament la seva identitat, per la qual cosa veu als seus pares biològics com els seus enemics i manifesta el seu desig d'enrolar-se a l'exercit israelià. El seu pare li explica que molt probablement tindrà enfront el seu germà a punt d'entrar als fedayins tot i que això tampoc sembla que pugui canviar res (com en els tots ocells de Wajdi Moauwad, la idea de fons és una de molt herètica; la identitat no té relació amb cap essència sinó és del tot contingent). Com també explica Rigola la finalitat del projecte del Heartbreak Hotel es la de posar en primer pla el treball actoral. En aquest cas els quatre actors són Ariadna Gil, Chantal Aimée, Jordi Figueras i Carles Roig i el treball està a l'alçada de les magnifiques interpretacions que són habituals en aquesta sala.

Desordre, tirania i egotisme

 

    Amb els companys del seminari de Hermenèutica i Platonisme comencem a llegir el llibre IX de la Républica, el dedicat a l'home tirànic. Llegida amb pausa impressiona l'exactitud amb la que Plató dissecciona el que significa l'elecció vital que és la tirania. La diferència fonamental és que mentre els altres règims son formes degenerades de política, la tirania acaba significant la impossibilitat de la política. Plató utilitza un terme que tenia una llarga tradició i no era pejoratiu per donar-li aquest caràcter de referent negatiu i absolut en la intercessió de l'ètica i la política. Suposo que si ho hagués pensat a fons, cosa que ignoro, qui hagués estat molt d'acord amb el que explica Plató és Blaise Pascal, el qual afirmà el jo és en ell mateix tirànic. La tirania no neix d'una patologia sinó la seva predisposició és un element constitutiu de la naturalesa humana, dit altrament, tots tenim moments en que juguem a ser tirans. Són els moments en que es manifesta allò que deia el mateix Pascal: "le moi est haïssable". La reflexió de Plató també es propera al que ens volia mostrar Rene Girard, un autor que mai acaba de fer una lectura justa de Plató, quan citava l'afirmació de l'Evangeli de què Satanàs ha d'expulsar Satanàs. La creació del desordre es justifica en la necessitat d'acabar amb el desordre, per crear encara més desordre.

Kolkhoze

 

    Llegeixo Kolkhoze un llibre que és a la vegada moltes coses: la crònica de la família del seu autor, Emmanuel Carrère, un relat de l'exili rus postrevolucionari, una evocació d'una concepció d'Europa que va esdevenir impossible després de la primera guerra mundial i com molts dels llibres del seu autor una exhibició de la subjectivitat, no especialment sana, del seu autor, sense entrar a l'exageració del seu Yoga. Com que em sembla que he esdevingut una mena de pascaliano-budista suposo que en principi aquest llibre tampoc m'hauria d'haver agradat. No ha estat el cas. Ho he llegit sempre amb interès i l'última part amb una emoció molt intensa.

    El nucli de la familia Carrère era un matrimoni format de l'època dels trenta anys gloriosos amb tres fills, el primogènit Emmanuel i dues germanes Nathalie i Marine. El matrimoni era format per dos persones molts diferents en capital social. Louis, el pare, era un burocrata de les assegurances, dedicat en els temps lliures a documentar la història de la família de la seva dona. La seva dona Helena era filla d'exiliats, georgià el pare i mig russa i mig alemanya la mare. Totes dues famílies eren prosperes abans de la revolució i malgrat haver tingut una infància de total estretor. Helena va ascendir fins el cim del mon acadèmic francès fins a ser anomenada secretaria perpetua de la Acadèmia francesa. La seva rellevància era també mediàtica doncs la seva autoritat sobre la història i la política russa era indiscutida i això la feia una presència constant als mitjans seriosos, la qual s'ha incrementat en els últims anys. Helena s'identifica amb el paìs de la seva mare (que de fet només va estar a Rússia una vegada durant un estiu) i mai no s'interessa al país del seu pare. Ni parlà georgià ni mostra cap curiositat o afecte pel país caucàsic. Pel contrari le seva cosina germana va arribar a ser presidenta de Georgia malgrat tenir la nacionalitat francesa i haver arribat a Georgia en qualitat de funcionaria francesa. La crònica familiar és essencialment la història de la seva mare i la seva descripció el centre del llibre.

    Helena de Carrère va estar una dona singular. Pel llibre la podem imaginar com una persona d'una absoluta brillantor intel·lectual, però també d'una fredor, que potser seria injust qualificar de patològica, però si d'incòmoda per la gent que provenim dels països llatins (i això és una mica el cas de França). Helena era una dona que possiblement considerava com a natural estar sempre en el centre i d'això es ressentí la relació amb la resta de la seva família. Emmanuel oscil·lava entre una adimiració incondicional, un dels capítols dedicats a explicar llur relació es diu le souffle à coeur com la del tot explícita pel·lícula de Louis Malle sobre una relació incestuosa entre una mare i un fill, i la dificultat d'Helena per reconèixer ningú, atès que ella semblava ser l' únic objecte possible de reconeixement universal. Possiblement l'aspecte més ombrívol de la seva personalitat s'expressa en la relació amb el pare Louis. La desaparició de l'enamorament inicial va donar lloc a una convivència aparentment ordinària però amb un fons de crueltat molt extrema per part d'ella.

    El llibre comença amb una descripció de les arrels dels seus progenitors. Amb això es pot evocar una època on efectivament hi havia un grup de gent, burgesia, il·lustrats que per il·lustrats eren europeus més que cap altra cosa. Rússia fou el país que produí els exemplars més purs d'aquesta tendència, així com el lloc on el seu contrari es va manifestar, i es manifesta, amb més radicalitat. Tota la descripció de la vida dels avis a la França d'entreguerres en la seva condició d'apàtrides, el règim soviètic els va privar de la nacionalitat des del començament de la revolució, són capítols que m'han semblat d'un gran interès. També ho ha estat la descripció de les cerimònia d'estat, l'enterrament de la mare, amb la que arrenca el llibre i el retrat que es fa dels apartaments dels grans bulevars parisencs, del qual tinc una petita experiència. Abans de llegir el llibre, recordo que vaig ensopegar amb dos crítics culturals, el treball dels quals em sembla interessant i que segueixo, que menyspreaven el llibre per ser literatura del jo, i d'això ja he parlat al començament, (ells diuen que hi ha massa, potser és veritat però tampoc segueixo prou l'activitat literària per confirmar o per desmentir) i que parla de coses de francesos. Aquí és on més difereixo. Les coses de francesos em són en un cert sentit pròpies. (com també ho són les de Valladolid i Palència) Imagino que això confirma les meves sospites de ser un tipus amb poca personalitat. En tot cas encara que no podem dubtar que el món intel·lectual i acadèmic és una espècie del gènere teatral, enlloc l'espectacle és de tanta qualitat con a França.

    A la darrera part del llibre Carrere es posa més en un primer pla, per explicar la seva vivència personal de la guerra d'Ucraïna. El seu punt de vista, més empàtic amb el patiment del poble ucraïnès, difereix del de la seva mare més influenciada en els seus judicis per la possible legitimitat històrica de la causa rusa i de la lògica de les accions de Putin des d'un punt de vista geoestratègic. La conversació entre Helene Carrère i Vladimir Vladimirovich després del nomenament del segon com successor de Ieltsin és memorable i definidora de la personalitat de l'últim.

    Personalment allò que més m'ha impactat va ser el penúltim capítol on es descriu l'agonia i mort de la mare. Impossible no connectar-lo amb el que nosaltres varem viure fa mica menys d'un mes. Totes dues eren d'edat molt avançada, cinc anys més la francesa, però Helene es va mantenir activa fins al final. Amb un càncer estès, va refusar tractament ontològic especialitzats, duent la malaltia només sota la cura del metge de família. Quan el dolor va esdevenir agut ingressà en un centre de cures pal·liatives. Dit altrament, va fer una lluita titànica per mantenir la seva autonomia personal fins el límit. En aquest sentit, contrasta amb la Laura que d'autonomia no en va tenir cap durant els últims deu anys. La vulnerabilitat era extrema i manifesta. Allò que em va semblar intuir a les línies de Carrère és que la lluita de la mare en el fons expressava la mateixa vulnerabilitat; la pròpia de la condició humana.

Rebel·lió

 

    Després de la seva gran trilogia sobre la segona guerra mundila, Kobayashi feu diverses incursions en el cine de samurais. Són films amb una perspectiva possiblement diferent dels més coneguts aquí de Kurosawa, doncs l'ètica tradicional és sempre confrontada amb una perspectiva més universal. Com kaji a la trologia, Kobayashi es negava a tancar la seva visió del mon en uns límits especificament japonesos. De fet, un film com Rebel·lió ( Jōi-uchi: Hairyō tsuma shimatsu'' ) es pot entendre com una recreació d'Antigona. El títol japonès esmentant l'esposa ja ens indica el conflicte central. El 1725, període Edo, Isiburo és un vasall del diamyio del clan azu. Isaburo és un dels millors espadatxins del país i un home amargat per haver viscut vint anys un matrimoni imposat. Un dia reben l'ordre de casar el seu fill gran amb la concubina del daimio, Ichi, que ha estat rebutjada tot i acabar de ser mare d'un fill del seu senyor. Isiburo vol refusar l'ordre que considera humiliant però finalment accepta. Contra les seves expectatives, el matrimoni funciona molt bé, els joves estan molt enamorats i aviat tenen una filla Mori. Tot es torça, quan l'hereter legitim mor per malaltia i l'única alternativa és el fill d'Ichi, cosa que obliga a desfer el matrimoni i així els és ordenat. Trencant la fidelitat al cap Isiburo, el seu fill i Ichi renuncien complir l'ordre ( la resta de la familia els abandona) es fan forts a casa seva i s'esdevé una gran batalla en la que perden la vida la jove parella i tots els enviats del Diamyio. Isiburo intenta arribar amb la seva neta de pocs meses a parlar amb el shogun, però ha de franquejar la resistència de Tatewaki, l'altre gran mestre de l'espasa i el seu millor amic, que vol no trencar la paraula donada al daimyo. Aquí s'esdevé una de les lluites més emotives que mai hagi vist en una pantalla. Potser es pot comparar emocionalment a la de Kirk Douglas i Toni Curtis al final d'Espartaco, quan tots dos lluiten per estaviar-li a l'altre la vergonya de morir a la creu. Aquí el toc emotiu hi és al fet que isiburo li demana a Tatewaki que prengui cura de la nena sí ell és el guanyador.´Isiburo i Tatewaki són Toshino Mifune i Tatsuka Nakadai, que resisteixen qualsevol comparació amb els mítics actors americans (ambdós jueus per cert). No explico més per no fer spoiler però el final no és gaire feliç. La comparació amb Antigona és em sembla molt palesa. Contra la llei de la ciutat, del tirà Creont o del daimyo, allò que s'alça és una noció de dignitat personal que cap llei podria qüestionar; si es vol també el dret a la felicitat i al benestar personal. Tot això ens és explicat en dues hores amb un estil fluid, sempre molt inventiu, propi d'un home que tenia sense dubte un do per a al composició i la dinàmica plàstica. Rebel·lió és indiscutiblement una obra mestra

The Performer

 

    The Performer és el darrer llibre de Richard Sennett, un dels sociòlegs més importants de les darreres dècades, autor de molts bon llibres i d'un que em sembla que cal considerar com fonamental per explicar com era el mon del final del segle passat: the corrosion of character. Sennett és un individu certament singular doncs conjuga el conreu d'una ciència social, és a dir relativament nova, amb el fet de ser un bon coneixedor i defensor del legat dela cultura clàssica. Sennett fou acadèmic per accident. Una inoportuna lesió li va impedir realitzar la seva vocació primera que era la de violoncel·lista. Això es reflectia molt en el seu llibre The Craftsman on l'exemple de treball més favorable a la realització humana era el de lutier i es palès en aquest llibre que desborda completament els límits específics de la sociologia per endinsar-se a l'àmbit de la filosofia política, la reflexió sobre la vida ordinària i el judici estètic,

    Allò que ens ofereix el llibre és un estudi de totes les diferents menes d'interpretació que poder ser trobades a la vida social. L'anàlisi permet el desplegament de la moolt vasta erudició de l'autor, la qual és combinada amb els records de la seva vida i la seva experiència com músic i espectador de teatre. Els temes són molt variats. Comença amb un estudi de la noció de ritual, el qual sempre implica alguna mena d'actuació i segueix amb coses com l'evolució de l'arquitectura teatral, els canvis en l'ús de les màscares o com la representació pot ser un instrument de confrontació, analitzant l'aspecte de representació de les manifestacions (l'exemple analitzat és la gran marxa del 1963 contra la segregació racial que feu de M.L. King una figura universal)

    Essent en gran part un llibre expositiu em sembla que la tesi defensada de manera ferma però subtil és que la realització vital està lligada al desenvolupament de les potencialitats associades a la pràctica de les activitats artístiques, entre d'altres raons, perquè en el seu conreu s'esvaeix la frontera entre cos i ment, i entre emoció i judici i també perquè l'art dissol la falsa antinomià entre naturalesa i cultura; la paradoxa humana és que la nostra naturalesa on es fa més manifesta és en l'artifici. També perquè l'art fa possible la suspensió voluntària del recel que, i jo aquí segueixo Hume, en el fons és la més clara de les nostres exigències vitals; la nostra possibilitat de supervivència. El llibre té molt de celebració de la inventiva humana, però és potser pessimista, de segur realista, quan considera la situació humana tal que quan més comprenen i podriem afinar la nostra interpretació, sigui de la mena que sigui, és quan les capacitat merament físiques més ens limiten.