Física de la tristeza és el darrer llibre publicat en castellà de Gueorgi Gospodinov, del que no feia gaire havia llegit les tempestàlides. De fet aquest llibre és quinze anys anterior Ens situem en un àmbit molt proper al de les tempestàlides en moltes coses com per exemple la influència de Borges, la presència de l'inquietant Gaustin i l'estupor i la melangia provocada pel pas del temps. Mentre que l'anterior, la idea vertebradora era la clínica pels malalts d'Alzheimer que acabava esdevenint un refugi universal, aquí ho és la capacitat del narrador d'endinsar-se en els records dels altres,fent-los seus. Aquests altres abasten un ventall molt gran que inclou des del seu avi o el seu pare, un llimac voluntàriament ingerit pel seu avi o el minotaure que troba de petit en un llibre de mitologia grega i que converteix en el símbol per excel·lència de la infància abandonada, la qual en el fons és una condició universal. Segurament el minotaure és allò més proper al protagonista en un llibre que assoleix una coralitat absoluta malgrat estar escrit sempre en primera persona. Mentre que las tempestàlides manté una certa lògica narrativa, aquest llibre en el seu intent de fer una descripció rigorosa de la nostra vivència del temps, nom possible de la memòria renuncia a tota mena de lògica narrativa. Segurament la mostra evident del talent de l'autor és que malgrat aquesta absoluta manca de fil, el llibre mai no cau de les mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.