Las tempestálidas

 

    Llegeixo Las tempestálidas de Gueorgui Gospodinov. Segons Wikipedia el llibre va aparèixer al 2020. Ha passat doncs molt temps però ha guanyat molta més actualitat en un any com aquest es en el que, més que en cap altra, està fent-se palesa la decadència dels pobles europeus. El tema del llibre, com diu Olga Tokarczuk és en primer terme el sentit del pas del temps. El llibre està escrit en primera persona però el protagonista no és tant el narrador, identificable amb el propi autor un intel·lectual crescut a la Bulgaria comunista i que després viurà el traumàtic pas a l'economia lliure de mercat, com el personatge de Gaustin (nom barreja de Garibaldi i Agustí) personatge que apareix convençut d'estar vivint un temps anterior (la data recurrent al començament i el final del seu itinerari és el 1 de setembre de 1939) Gaustin es mou sempre en la difusa zona fronterera que hi ha entre el record i la invenció. En qualsevol cas, entre tots dos posen en marxa una institució terapéutica destinada a alleujar l'existència dels Malats d'Alzheimer. Són clíniques en les que es recrea un espai tal i com era en una època determinada de manera que els malalts es troben en un espai familiar i tenen un principi de reorientació. L'èxit d'aquesta institució és aclaparador i progressivament comença a arribar, gent que no té Alzheimer però que prefereix un moment ben determinat del passat al seu present. Finalment s'imposa la unanimitat de què cal tornar al passat i tots els països europeus fan un referèndum per decidir a quina de les dècades del segle anterior volen tornar. Només Suïssa decideix quedar-se en el present, cosa ben vista pels altres que veuen així la possibilitat d'un refugi temporal. La última part explica la dificultat del narrador per orientar els seus records en mig de l'horror que suposa reviure el fatídic començament del setembre del 39.

    Gospodinov fa una exploració narrativa de la poc intuïtiva realitat a la que apunta la física contemporània mostrant que el temps es pot explicar en termes espacials. Les referències literàries són Thomas Mann i especialment J.L. Borges. És un llibre deliciós per la seva barreja d'ironia i melancolia i també implacable en mostrar el nihilisme inherent als populismes conservadors que poc a por esdevenen predominants en aquest present justificador de les ganes de fugir. No és debades que l'autor esmenti el brexit com un dels seus moments d'inspiració. la reducció d'un projecte política a la tornada a un passat fals. L'estructura li permet explicar moltes històries i algunes m'han divertit i emocionat especialment. En el primer cas està la història del malalt d'Alzheimer que té com a mitjà per retrobar el seu passat, és a dir ell mateix, el testimoni del membre de la policia secreta que es va dedicar a espiar-lo tota la vida. Entre els segons la descripció de com el narrador veu la final de la copa del mon de 1978, quaranta anys després acompanyat del pare malalt d'Alzheimer i com jo del tot lliurat a la causa holandesa i que va viure esperançat el dos o tres segons que va trigar el baló xutat per Ressenbrilk a tocar el pal de la porteria argentina.