Purity

 

Llegeixo la versió castellana de Purity (pureza), la novel·la de Jonathan Franzen publicada fa uns quants anys. Vaig gaudir molt quan vaig llegir Liberty i tinc un bon record però imprecís (l'adjectiu que millor defineix els meus continguts mentals en general) de The corrections. D'aquesta també n'he gaudit molt i ha resistit la prova clau per a qualsevol novel·la, quan més es desenvolupava la història més volia saber dels personatges. Franzen em recorda la gran novel·la russa per la seva capacitat de presentar personatges en tensió moral. La diferència és clar és l'horitzó de les diferents tensions. Els personatges de Franzen no poden sortir de la lògica d'un individualisme i d'un hedonisme que fa ben estret el marc de les seves vides i acaba fent incoherent tot i que siguin sinceres les seves aspiracions a la moralitat i la veritat. Només la protagonista Pip Tyler acaba sent una excepció, cosa que significa un petit però real sentiment d'esperança per a les generacions venidores, les hereves del caos sembrat per tots nosaltres.

Les irresponsables

Les  irresponsables és l’obra de Javier Daulte que es representa aquest mes a la sala Villarroel de Barcelona.   La representació figura tres amigues d’aquesta edat en que cal molt voluntarisme per seguir definint-te com a  jove que passen un cap de setmana a un  xalet fora de la ciutat. Una d’elles Lila acaba de tenir un trencament sentimental i les altres dues li volen donar suport. La nit però es va complicant incapacitades les amigues de manegar la neurastènia de la Lila i els seus propis problemes i pors. És un bon espectacle, equilibrat entre una comicitat generalment consistent, penso que aquí ajuda molt la ductilitat en els registres de Marta Marco en el seu paper de Lila, i un text que pot anar més enllà, cridant l’atenció sobre la vulnerabilitat emocional del nostre present, paradoxalment més gran quan més ens en volem ocupar. El ritme donat per la direcció de Silvia Munt és perfecte i el treball interpretatiu de la ja esmentada Marco i de les dues altres intèrprets, Cristina Genebat  i Nora Navas justifica per si sola l’assistència a l’espectacle.

Tempestat a Canet

 

Aquesta setmana l'actualitat ha estat a Canet de Mar i els incidents a l'escola on una família ha exigit el compliment de la sentència del TSJC sobre el 25% de classes en castellà. Personalment tinc pocs dubtes sobre el futur del català, però aquesta setmana ho veig del tot clar. Si fer sis hores en castellà a la setmana a nens de cinc anys suposa realment una amenaça, llavors no hi ha futur, no en pot haver, ni es pot veure res que una decadència, quan més va més gran, expressada en una incapacitat malaltissa d'enfrontar-se a la realitat. Qualsevol discussió seriosa o productiva és impossible quan es diu que la immersió és un model d'èxit educatiu. Els fruits de la immersió són, entre d'altres, la comunitat on l'alumnat està més desconnectat dels seus centres, uns nivells educatius depriments, ens podem remetre a l'informe PISA, en quasi totes les matèries, ser la comunitat on els immigrats presenten uns pitjors resultats educatiu un retrocés en l'ús social del català. La immersió, com quasi tot els que trobem a la nostra vida publica, és molt més una simulació que no pas res de real. I, per acabar, per molt que es cridi fa molt més mal a la llengua decretar que els alumnes de 4rt d'ESO tenen un nivell C1, penso que qui és capaç de legislar això és  molt més clarament un enemic de la llengua catalana i també del sentit comú. Són els fruits d`haver reduït del tot la política a propaganda. 

Aniversari de la Sant Andreu Jazz Band

 

Aquesta no és la d'ahir, sinó una de fa sis anys però tampoc està gens malament

Ahir a la nit vaig ser al Palau de la música. Homenatjaven al Joan Chamorro després de quinze anys tirant endavant el projecte de la Sant Andreu Jazz Band. Va reunir una setantena de músics, quasi tots els que han tocat en aquesta formació i alguns dels que col·laborat sovint com el meu excompany de classe, Ignasi Terraza. Es van anar alternant però a les dues últimes peces hi eren tota la colla, amb una versió de Moaning, que comptà amb la intervenció de totes les vocalistes i un número de solos tan grans que vaig perdre el compte. Eren molta gent i en general tot va funcionar perfectament. La banda va sonar perfectament conjuntada però en alguns moments s'imposava massa sobre les veus. Potser per això va haver molt poc scanning una cosa que saben fer meravellosament bé. La nit fou meravellosa. De les que et reconcilien amb la vida, (i em fa prou falta) tot pensant que viure no és tan mal negoci quan pots participar d'aquesta explosió de tantes coses bones. Estava ben endavant, tenia els músics a tocar, i em va semblar veure que l'admiració dels músics pel Chamorro era molt autèntica i això no és estrany perquè és clar que el seu lideratge es fonamenta en la capacitat de treure de la gent el millor d'ella mateixa. Aquesta gent és de les poques coses bones que li han passat al nostre país en els últims quinze anys. Espero tenir l'ocasió de gaudir més vegades de moments com aquest i de no desconnectar-me mai d'aquesta música, el jazz, que com ens explicà Eagleton, i i jo he repetit alguna vegada, conté la solució al problema dels porc espins dels que ens parlava Schopenhauer.

Ballar (és l'únic que) ens salvarà

 

Ballar (és l’únic que) ens salvarà és l’espectacle presentat aquest mes per la companyia El Borrego al teatre Maldà.  Segurament és l’espectacle més original que he vist mai en aquesta ciutat i també el més sorprenent. D’entrada ateses les dimensions del Maldà és una companyia prou gran de nou actors. Allò que jo esperava pel que havia llegit, amb rapidesa i sense atenció abans d’anar-hi, era un espectacle com el del film de Scola, le bal. Hi ha però molt més.  Certament ballen molt, però hi ha un text que segueix la història de dos personatges, Roma, nascuda la nit que Neil Armstrong va trepitjar la lluna, i el seu fill Romul, nascut als noranta. D’alguna manera ells dos representen les dues generacions que han crescut amb la democràcia en aquest país.  Sonen diverses músiques entre les que no hi és el jazz, (no tocaria com a representativa de l’època, en aquest temps el jazz ja agradava només a la gent rareta) però l’esperit és plenament jazzístic perquè poques vegades he vist un equilibri tan ben trobat entre el treball del grup i els moments de lluïment individual que tenen, i aprofiten magnificament els autors.  La trajectòria dels dos personatges és emmarcada històricament, es fa referència a alguns dels successos claus esdevinguts a les darreres dècades, però tot plegat apunta a una reflexió sobre l’existència humana, en si mateixa no gaire optimista però alleujada per l’energia aportada pel ball dels protagonistes (en definitiva no pot valer, com és ben sabut, la filosofia dels que no saben ballar). Tot això està acompanyat de diàlegs amb formes teatrals amb la tragèdia (durant molt dels moments el grup funciona com a cor) i d’un constant joc entre l’escenari i el que està fora de l’escenari que culmina en una inversió del temps de l’obra, que comença amb el públic fent l’aplaudiment final i acaba amb l’escenificació dels assaigs on aquesta es comença a perfilar. Val la pena retenir  els noms dels que han intervingut perquè tots són gents a seguir: el director i autor, Marc Artigau  i els actors Júlia Barragán, Alexandre Fons, Óscar Giménez, Andrea Lizarte, Ingrid Machuca, Mariona Margarit, Júlia Morella, Pol de la Rosa, Valentina Scapusio (meravellosa quan fa de professora sud-americana de ball)

La casa eterna

 

La casa eterna és el títol del llibre Yuri Slezmine, publicat en castellà per Alcantilado. El llibre no és  una narració novel·lesca usual doncs té una gran part de reportatge i de crònica històrica. Hi ha un protagonista únic i molt definit: la casa del govern un complex residencial de més de 500 apartaments a la vora del riu Moscova enfront del Kremlin on havien d’allotjar-se els més destacats dels activistes, bàsicament intel·lectuals però també algun líder obrer, que varen propiciar la revolució d’octubre. Es segueixin així la història d’un nombre de famílies des del moment de la revolució, de fet el llibre comença abans amb la descripció de l’espai on es bastí l’edifici, fins el final de la segona guerra mundial, que s’endugué la vida d’una molt bona part dels nens que van créixer en aquell edifici. Entre mig hi ha evidentment l’ominós episodi de les purgues del 37, en les quals els vells revolucionaris eren segurament l’objectiu més  preferent (un fet que s’explica molt millor des de Maquiavel que des de Marx). No és pas un llibre lleuger i no m’ha estat fàcil, tot i que segurament les dificultats de lectura es duen més a la meva decadent forma de vida. L’he llegit als vespres abans d’anar a dormir i la son i la vellesa em feien difícil moure’m amb seguretat pel més de milers de personatges als que l’autor acaba referint-se. Malgrat aquestes limitacions si que penso que la comparació amb una obra mestra superlativa com Vida y Destino és segurament una mica exagerada.

  Slekzine no adopta una perspectiva política per explicar-nos aquesta història, sinó religiosa. La història del comunisme soviètic des del seus orígens és la d’un moviment religiós que no sap assimilar el fracàs de la seva profècia. El comunisme aspirava a la instauració del de la societat sense classes que suposava l’igualament de la terra i el cel. Això no es va donar mai. En un cert sentit, la Unió Soviética va suprimir les classes per tornar a una estructura social molt semblant a la de castes. Allò interessant, i a hores d’ara molt evident, és perquè el comunisme no va saber sobreposar-se al fracàs de la seva profecia, una tasca complicada però no impossible com ens demostra el cas dels mormons i molt abans del mateix cristianisme. Per això el segon capítol és una exposició teòrica sobre els moviments mil·lenaristes al llarg de la història i l’autor ens mostra que la identificació amb el totalitarisme té una arrel molt més profunda que la que molts dels crítics de la revolució soviética, i per definició antitotalitaris poden suposar. El cristianisme mateix és inherentment totalitarista i el discret encant de Jesús de Nazaret és el no menys discret encant del fonamentalisme. Aquesta reflexió ens marca tot l’esdevenir dels revolucionaris soviètics i les diferents fases de la història soviètica són interpretades com moments prèviament viscuts pels altres moviments de renovació que els havien precedit: la gran decepció, que es correspondria al fracàs immediat de la política revolucionaria expressada en la nova política econòmica, el regne dels justos, que serien els anys de consolidació  del règim stalinista o el judici final, que suposen les purgues que varen seguir l’assassinat de Kirov

                L’autor no només ha fet un gran esforç de documentació mitjançant els testimonis dels descendents, de fet no tan llunyans, dels habitants de la casa. El treball conté també una anàlisi molt exhaustiu de la literatura soviètica bàsicament dedicat, amb prou encert, a demostrar la validesa de la seva interpretació des del mil·lenarisme. La perspectiva de l’autor és  molt ample i mostra un bon coneixement de  molts temes. Potser un dels moments més impactants i reveladors del llibre és la comparació entre les purgues stalinistes  i l’obsessió americana dels vuitanta contra els abusadors de menors, de la que fou segurament una víctima gent com Woody Allen. En tot cas, entre allò que més m’ha interessat del llibre és la recreació de la vida dels intel·lectuals soviètics, segurament la última generació que va desenvolupar amb convicció bona part dels ideals intel·lectuals burgesos i la darrera generació formada per Goethe

                La conclusió final de l’autor és una amb la que fàcilment puc simpatitzar. Seguidors de Marx, els bolxevics menyspreaven a Plató però si haguessin llegit amb cura la República potser haurien pogut tenir més possibilitats d’èxit.  Plató expulsà els poetes de la seva República, els comunistes deixaren que els seus fills llegiren Tolstoi i Goethe. La seva fe, un xic irracional en el determinisme econòmic els hi feu pensar que era perfectament tolerable l’art i la literatura occidental, o babilònica des del seu punt de vista, però impossibità del tot que la seva fe seguís entre els seus fills (testimoni de l’altre contradicció fonamental, haver estat indiferent a l’estructuració familiar de la societat, permetent la continuació de la tradicional). No foren en realitat prou totalitaris i si van ser capaços de prendre un imperi, no varen tenir prou vigor per convertir als bàrbars, els camperols russos per exemple, o transmetre la fe per la que estaven disposats a donar la vida als seus fills.

 

Llagoteria

 

Amb tot el que molta gent, com per exemple l'Andreu Navarra, fan per mostrar tot allò que està corroint el nostre sistema educatiu i, per tant, la nostra vida pública, hi ha un aspecte que no està gaire assenyalat i que fou precisament descrit i diagnosticat en la crònica de la primera gran crisi educativa que ha patit Occident: els diàlegs de Plató. La pregunta de com la gent es pot empassar totes les bajanades, bestieses i ximpleries perpetrades pels gurus educatius no té resposta si no considerem la noció de llagoteria. Els psicopedagogs saben poques coses que tinguin relació amb la ciència, però dominen magníficament tot el relacionat amb l'art de l'adulació. De fet, donar un aprovat o pujar la nota en general a un alumne que no ha merescut no deixa de ser un acte d'adulació en el sentit més absolut del terme.

Hamlet Aribau

 

El cine Aribau ha estat reconvertit en teatre per representar el Hamlet que ens ofereix el grup la perla29, Hamlet Aribau. Tot i esdevenir teatre, l'Aribau continua sent cine perquè la pantalla segueix darrera de la tarima on treballen els actors i roman activa durant tota la representació: de vegades, servint de decorat, de vegades mostrant escenes de films que dialoguen amb el que està tenint lloc en l'escenari i finalment com a lloc de projecció de la videocamara que mostra la reacció d'alguns dels actors. Especialment oportú és l'ús fet d'aquest recurs en el moment en què Hamlet escenifica per la mare i l'oncle la mort del seu pare, quan la càmera es centra en allò que li interessa a Hamlet: la reacció d'aquest dos personatges. La perla29 ha fet un espectacle molt ambiciós però que no decep les expectatives i fa del tot honor a aquesta obra, una de les cimeres més indiscutibles de la literatura universal i segurament el Shakespeare més ric. El diàleg amb la cinematografia és del tot justificat perquè Hamlet és una obra sobre la representació, on tots, potser llevat d'Ofelia, són personatges de la ficció que volen construir més que sers autèntics. El deute de tota la posterioritat és inabastable i entre ells alguns dels fragments citats des del film de John Ford, admirador superlatiu de Shakespeare fins al hictcockià “north by northwest”, títol que és una cita literal d'aquesta obra. Crec que el treball d'Oriol Broggi ha estat un encer total ajudat per alguns actors que sovint treballen a la companyia com Toni Gomila o Carles Martínez. Evidentment però Hamlet no és una obra coral i és fonamental l'elecció del protagonista. Guillem Balart ha estat l'escollit i fa una interpretació molt convincent en tots els aspectes. El dia que vaig ser-hi fou clarament un dels triomfadors de la funció. Sovint les representacions de Hamlet es veuen afectades pel fet que hom pensa que com que és un gran paper ha de ser per una gran actor i els reconeguts dins d'aquesta categoria, sovint ja no són joves, cosa que no passa en absolut amb Ballart. La traducció de Joan Sellent és també esplèndida. L'obra flueix en un català, agradable, força natural i que alhora és capaç de recrear amb molta exactitud el text shakesperià. Val molt i molt la pena passar-se per l'Aribau.