la crisi de l'autoritat permanent a Catalunya (N)

 

Llegeixo aquesta notícia que em posa una mica nerviós. Fer gamberrades sempre ha estat divertit. Si em deixaven o podia, en feia. Fer política era més difícil; era més arriscat i no era sovint gens divertit Per això, semblaven dues coses diferents. Sembla que aquesta distinció ja no existeix pels nois d’Arran Faria gràcia si no fes pena, però el que fa por és el que diu Reguant. Un parlament té la potestat de fer les lleis i precisament per això és la institució que menys es pot permetre una exhortació a incomplir la llei. Després de cinc anys tot sembla apuntar al caràcter estructural i permanent de la nostra crisi.

Get Out

 

Veig Get Out el primer film de Jordan Peele, l’únic que em faltava dels seus films. És el primer i en termes monetaris fou un èxit descomunal. En principi, la situació recorda la de Guess who’s coming to dinner, un jove afroamericà nerviós abans de ser presentat a la família de la seva núvia blanca, però al final esdevé tot el contrari. Mentre que el film protagonitzat per Hepburn i Tracy era una crida liberal i ben intencionada a la concòrdia interracial, aquí la concòrdia és substituïda per un humor molt negre i una mirada molt amarga sobre les relacions entre blancs i negres. No hi ha res de melodrama i sí molt de terror fonamentat en una visió ben vampírica de com els blancs veuen els negres i de com els han tractat històricament. Peele és un gran director amb capacitat per fes escenes molt inquietants i una gran fe en el poder de la mirada. La precisió en el muntatge i la direcció recorden les del millor Hitchcock. Com en el seus altres films, queda clar també que Peele ha vist molt cine i la quantitat de cites cinematogràfics és molt gran i difícil de copsat totalment en una primera visió.

Eleccions italianes

 

Potser com que no tinc gaire personalitat fent memòria comprovo que he estat, i això vol dir que en part soc, a la vegada germanòfil, francòfil i anglòfil. Aquestes filies tenen a veure amb que a totes aquestes cultures, el seus idiomes, m’han donat prou motius de goig i en general, a diferència dels catalans i els espanyols, tampoc no m’han fet gaire res, Al final dels meus dies, el període que serà més o menys llarg però s’acaba d’obrir ara, el que més sóc és italianòfil. Per això dilluns no va ser un bon dia. No per esperada la victòria de la senyora Melini resulta menys colpidora. A més aquests dies estic rellegint materials que vaig elaborar l’any 2004 i Berlusconi estava molt present com a mostra del que llavors percebíem com degradació de la política. Sembla que, ara per ara, d’entre els que hi seran al nou govern Berlusconi representarà el paper d’home assenyat amb experiència i garant de la governabilitat, això fa pensar que si Jesús Gil no hagués mort ara podria ocupar el centre polític espanyol. Com que imagino que no sóc l’únic que aquesta setmana està de mal humor, adjunto aquí l’entrada d’un italià,Ugo Bardi, que no és gens d’extrema dreta, però no està gens amoïnat pel que ha passat. Tampoc però és que l’article sigui del tot tranquil·litzador i potser seria millor en un cert sentit que l’extrema dreta pogués ser una amenaça de debó.

The Origins of Philosophy in Ancient Greece and Ancient India: a historical comparison

 

Fa gairebé un  any publicava aquí una recensió del llibre de Seaford, Money and the early greek mind, aquest estiu he estat llegint un altre dels seus treballs, The origins of Philosophy in Ancient Greece and Ancient India.  A historic comparation.  Aquest segon és un llibre posterior i tot i que suposo que es podria llegir independentment, l’autor  fa moltes recapitulacions dels arguments de la primera obra,  crec que cal entendre’l bàsicament com una continuació, en la què es tracta de mostrar que la influència de la monetarització que l’autor emprava per explicar el desenvolupament de la filosofia grega, segueix sent valida per explicar el desenvolupament de la filosofia hindú.  Entén com filosofia hindú, en el sentit més propi del terme, la desplegada als Upanishads, però ha de prestar també una atenció especial al Rigveda, no només perquè es on es troben els primers senyals del procés de monetarització, sinó perquè fan un paper molt semblant al que en la primera obra feia l’estudi d’Homer. En el cas hindú tenim el problema, del que Seaford és ben conscient de que la cronologia és molt més incerta que la grega i que la recopilació dels primers textos es produeix molt més tard de quan foren composats i les seves idees havien estat molt transformades després , en molts casos, d’un procés d’abandonament i recuperació. 

Ja fa prou temps que un millor coneixement de les tradicions orientals ens ha permès prendre consciència de les moltes semblances que guarden amb idees de la tradició grega. Aquestes semblances sovint són difícils d’explicar  perquè no només hi ha poques evidències de contactes directes, sinó que cal suposar que aquestes eren força problemàtiques. Per això Seaford proposa un altre punt de vista: els elements comuns no són el fruit de cap transmissió d’informació sinó de què tant les polis atenenques com les ciutats del nord de la Índia varen patir el fenomen de la monetarització i acabaren donants respostes semblants. Això explica el paral·lelisme entre Ionia i el Ganges en determinades idees, de les que no trobem cap senyal a l’ample espai geogràfic entre els seus respectius àmbits. La transmissió d’idees entre dues societats, en termes generals, només és possible quan la societat receptora té una necessitat d’aquestes idees. Hi hagué també diferències i per això és fonamental l’estudi de les fonts més primitives, les que encara no són filosòfiques, perquè és la que generalment determina les diferències.  Una de ben important és la decadència de la monarquia, que no es va donar a la Índia. Però la fonamental és la divergència a l’origen dels rituals sobre el sacrifici, mentre que al mon hindú evolucionaren en un sentit cada cop més individualista, el tret bàsic dels grecs sería la seva comunalitat, cosa que explicaria la poca presència al pensament grec de nocions com la de Karma. Hi hauria, però, un curs comú que metafísicament s’expressa en una tendència al monisme, reconeixement implícit de la jerarquia i el valor assolit pels diners,  que és més intensa quan més augmenta la monetarització de la societat; quan es fa més palès el poder universal i invisible de la moneda. A la conclusió del llibre Seaford apunta que sería un error considerar la moneda com una clau d’explicació total, però apunta que no només pot ser obviada sinó que a més presenta la característics de poder exercir alhora de causa i de model. És important la precisió assenyalada a la conclusió de què aquesta influència de la monetarització es produeix quan aquesta és un procés endogen. Les monetaritzacions exògenes serien en els seus efectes completament diferents, sovint implicarien més una destrucció que no pas una transformació.

El llibre ha de tenir un interès especial pels que estiguin interessants en la reflexió sobre la noció d’identitat personal, del jo mateix, al qual el llibre fa aportacions significatives. Seaford pensa que aquest problema no és pròpiament ontològic ni metafísic, sinó que és un debat a tractar des de l’antropologia i el seu estudi introdueix una hipòtesi  prou forta i que mereix ser considerada: In any event, the ethnographic data at least establish the possibility that the advance of the individual aspect of personhood may be promoted by the development of individual property and money.  En els primers Upanishads  i de manera més clara en alguns texts presocràtics es pot comprovar que la idea d’un òrgan unitari de consciència lligada al jo individual sembla una conseqüència de la independència social creada pels diners. De fet totes les categories ontològiques prioritzades als Upanishads per descriure a l’atman són característiques dels diners: la homogeneïtat, la invisibilitat i la penetrabilitat. Homer és un altre testimoni que Seaford utilitza a favor seu doncs la primera aparició de l’ànima com a entitat amb valor propi apareix com a conseqüència d’una crisi de la reciprocitat. L’individu es pot entendre com un producte de l’esfondrament de l’economia basada en la reciprocitat.

Seaford ha fet un estudi intens de tots els actors grec i hindis del període que penso poden ser tinguts en compte per qualsevol especialista. Jo m’he interessat especialment pel que diu sobre Plató i el Budisme. Pel que fa al primer, ref0rmula el vell tòpic de veure’l com una síntesi entre Heràclit i Parmènides, entesos com les dues postures extremes respecte a quina mena de models donen els fa poc inventats diners per pensar la realitat. La idea de bé de la República mostra un concepció del valor propera a la parmenidea però la pluralitat inherent al terme idea permetria no trencar totalment amb el pensament heraclitèa. Una de les coses que no es troben en la concepció hindú, i és fonamental a un cert Plató, és la idea del domini de l’ànima sobre el cos, cosa que per ell també reflecteix una diferència en els contextos socio-econòmics. Atenes era una societat esclavista, mentre que aquesta institució era pràcticament desconeguda a la Índia. També seria parmenideà la coalescència entre l’aïllament místic produït per la iniciació i l’efecte d’aïllament produït pels diners.

Pel que fa al Budisme potser les idees més importants és que en el seu origen, com el jainisme, es presentà com una filosofia de la renuncia, cosa que d’entrada és fàcilment relacionable amb els traumes produïts per la monetarització. El budisme s’ha format per Seaford des del reconeixement del poders dels diners i el intent de recuperar l’ètica de la reciprocitat perduda. Per això són significatius les semblança entre el karma i els diners:

1. Tots dos tenen un poder universal

2. Tothom els necessita

3. El caràcter del seu poder no és absolut

4. Són adquirits per alguna mena d’acció

5. Són posseïts individualment

6. El seu poder és impersonal

7. Les conseqüències de la seva acumulació són diferibles

8. Són hereditaris

9. Són ambivalents

10. Duen un cicle

11. Són a la vegada materials i abstractes

12. tots dos duen a una cadena cíclica de repetició automàtica

13. Permeten imaginar la ment

14. Permeten la llibertat d’acció

Per Seaford la coincidència cronològica dels processos de monetarització, de l’obra d’Heràclit i de la predicació de Buda, és altament significativa com ho és el fet de l’ampli ús del foc com a metàfora de la consciència que trobem a Buda, tot i que per aquest últim no és més que una metàfora, mentre que l’altre, segons Seaford, sembla considerar-la com un fet. En tot cas un tret comú a tots dos i molt poderós és el refús del ritual i el seu reemplaçament per una acció justa basada en l’enteniment. En tot cas la perspectiva budista és la que millor mostra el paper de la moneda com causa i model, doncs en ella clarament la monetaritzazió es percebuda alhora com font màxima d’injustícia i com a model metafísic de la possible solució d’aquestes injustícies.

Allò que Seaford ha proposat en els seus dos llibres em sembla mol semblant al que Husserl va intentar fer quan ens explicava l’origen de la geometria. Si no sabem de què estem parlant no hi ha manera d’entendre el que cadascun diu. Segurament molts punts concrets poden ser matisats o resultin discutibles, però en conjunt el treball de Seaford em sembla important pels que volen anar més enllà del dit i aspirin a copsar el dir. Així com per mostrar que entendre la realitat passa en gran part per superar el menyspreu, fruit diria jo d’un positivisme més tri0mfant del que sembla, envers la religió i les cultures «perifèriques» a les que paradoxalment pertany la major part de la humanitat. Insereixo, per acabar, una recensió sobre el llibre, aquí, que he trobat professional i ponderada

Records dels anys de Model 77

 

Reprenent la qüestió d’ahir jo recordava haver llegit als diaris coses sobre la COPEl. Trobava lògic el que deien, coherent amb els meus principis que em durien després a ser un votant d’esquerres. Però recordo també haver estat atracat més d’una vegada als carrers de Barcelona en aquells temps o simplement insultat pels carrers precisament un dia que passava per l’avinguda, llavors d’Infanta Carlota, des de la que es veia un tros de la model. Recordo aquell incident perquè vaig sentir una por, del tot irracional entre els agressors verbals i jo hi havia molts guàrdies i una muralla, però ben certa. Per això, en el fons, tampoc em va saber tant greu que no hi hagués amnistia per la gent de la COPEL. En aquest, meu cas, el ser social potser no determinava la consciència en el sentit més abstracte, però si les emocions

Modelo 77

 

Veig Modelo 77 el darrer film d’Alberto Rodríguez. A Valladolid vaig quedar molt impressionat pel primer treball que vaig veure d’aquest director, la isla mínima, un film excel·lent, tant des d’un punt de vista estrictament cinematogràfic, com en tant que document polític i social de la transició. Modelo 77, que té un dels protagonistes d’aquell film un altre cop en un paper principal Javier Gutiérrez, també pot ser considerat des d’aquests dos punts de vista. En termes cinematogràfics és un film de bona factura, amb un disseny de producció superior a l’estandard dels films espanyols, però potser vol explicar masses coses i té alguna caiguda de tensió narrativa. És obvi que el gènere del cine sobre presons ha estat molt freqüentat i que hi ha precedents difícils d’ignorar i amb els quals la comparació és inevitable. Així la relació entre els dos protagonistes és essencialment la mateixa que els personatges de Tim Robbins i Morgan Freeman en The Sawsank redemption, una de les pel·lícules més populars dels darrers trenta anys i la part de la fugida forçosament es pot comparar amb dues obres mestres absolutament, totes dues franceses, le trou de Becker i Un condamné a mort s’est echapé, al qual em semblava que se li fa un cert homenatge amb la banda sonora; en tots dos casos la comparació és difícil de mantenir. Jo havia pensat moltes vegades que al cine espanyol li fallaven els actors secundaris. Això aquí no passa de cap manera, tots estan molt ben triats i alguns creen personatges amb molta força com el negro interpretat per Jesús Carroza o el boni de Xavi Saez, a qui havia vist aquest juliol a la sala Beckett

Més enllà de la qüestió cinematogràfica el film ens parla d’un episodi de la transició que a hores d’ara està oblidat. Els protagonistes formen part de la COPEL el sindicat de presos que en els primers anys després de la mort de Franco  lluità per que l’amnistia arribés als presos comuns, doncs també elles eren víctimes de la dictadura i d’un sistema social injust, en el qual, per exemple, no semblaven haver límits per la presó preventiva. En aquest sentit la descripció de la vida dins de la presó és esfereïdora. Aquesta amnistia mai no va arribar. La COPEL fou liquidada per la repressió i les coses varen canviar una mica, però molt a poc a poc. Des d’un plantejament de l’esquerra, la pretensió de la COPEL era coherent i hagués hagut de ser assumida per forces, que llavors es definien com a impulsores de transformacions radicals. És clar que les seves forces eren prou limitades, això és el que vol dir que no hi hagué ruptura sinó transició. L’estructura de classes no podia ser i no fou modificada. També em sembla clar però que, en el fons, tot aquesta qüestió els amoïnava i incomodava més que una altra cosa. Una cosa és estar a favor de la igualtat i un altre és oblidar que ni que siguem tots iguals, alguns sempre han de ser més iguals que els altres.

Lliçons mal apreses

 

Gòrgies presenta la finalitat de la retòrica com doble: adquisició de llibertat per a un mateix i obtenció de poder sobre el proïsme. Aparentment dues finalitats.  Des d’una perspectiva egotista com la hobbesiana, la fonamentadora del mite del lliure mercat, només hi ha una. La conseqüència del Gòrgies està enunciada a la primera paraula del diàleg així anomenat polemos. Com evitar la guerra?. Potser aquesta és la pregunta més important a fer-se, perquè altres desgràcies es poden alleujar. Hom sent però que les guerres són evitables. (la meva generació no ha viscut mai de massa prop, tot i que un cosa com un any sense guerres no ha existit mai). La meva resposta fora que acabar amb les guerres sería possible  assumint dues coses; la primera des de la consideració de què la llibertat és un fet més o menys discutible però de cap de les maneres ha de ser considerat com un principi. La segona dit, ras i curt, fora  l’imperatiu categòric, un precepte innegociable ni que sigui el cas que li manqui fonamentació. En altres termes, la guerra es pot evitar no educant tirans, no adulant els nens, en general, defugint com a immorals les noves pedagogies. Això era l’essència de l’assaig que vaig escriure fa anys sobre el Gòrgies  i que he rellegit avui omplint el meu temps d'oci. La sorpresa és que tot i la meva ja avançada edat llavors, pogués ser tan ingenu com per pensar que aquest missatge fos acceptable o políticament correcte, i per tant interesant.

La felicidad de los pececillos

 

La felicidad de los pececillos és un recull d’articles publicats a diversos mitjans per Simon Leys, fonamentalment a le magazin litteraire. Els seus títols acadèmics, llicenciatura en dret i sinologia, només poden donar una idea molt petita de l’amplitud de les referències culturals que utilitza. Sense cap mena de dubte és un dels llibres més deliciosos que he llegit als darrers anys; també un dels més anacrònics. Les dues nocions evidentment estan connectades. Potser en el fet de què es un llibre profundament elitista; convençut de què hi ha bens culturals el valor del qual no poden ser relativitzats i de què, per una pluralitat de raons, una gran part dels humans, els anomenats filisteus, no només hi viuen al marge, sinó que quan tenen consciència, viuen en contra. És difícil destacar cap idea perquè gairebé totes les pàgines són memorables. Només coneixia un altre llibre de l’autor on descrivia allò que ell sàvia sobre la revolució xinesa, en el temps en què hom era més feliç imaginant-se-la com jo mateix o el difunt Godard, i la temàtica és certament complementària doncs en cap altre temps ni moment els valors defensats per Leys han estat profanats amb tanta intensitat i en el fons tanta gratuïtat.

Manifestació contra la immersiò

 Diumenge diverses associacions es van manifestar a Barcelona per a protestar contra la política lingüística de la Generalitat. Les valoracions són sempre relatives, però les xifres no foren un èxit. Jo penso que essencialment els manifestants tenen raó. El dret dels nens a ser educats a la seva llengua materna hauria de ser innegociable i la normativa de l’administració educativa catalana és hispanofòbica i contraria a una constitució en general raonable malgrat els aspectes foscos de la transició. Des d’aquest punt de vista possiblement allò saludable és que hi hagués hagut més gent, però no va ser el cas. Els motius són, em sembla, essencialment tres: el primer és la utilització partidista d’aquesta causa, expressada en el fet que hi anaren persones d’aquestes que no venen de gust tenir al costat. Tampoc la gent és tan ingènua per pensar que ha de ser defensada pels seus enemics. En segon lloc, que estem a Espanya molt més del que ens pensem i que una cosa és el marc legislatiu i un altre és la realitat que té molt poc a veure. En 34 anys ningú m’ha preguntat mai quina llengua utilitzava. De fet, en 34 anys ningú, ha mostrat cap interès en el que feia o deixava de fer. La realitat de les aules en molts casos està molt allunyada del que voldria el poder local. Finalment el fet que en realitat la gent està contenta amb un sistema on no se’ls ensenya el castellà, però tampoc se’ls obliga a aprendre el català. Potser molts dels convocants no ho tenen clar, però en comparació amb els britànics o els francesos, sorprèn la manca d’interès real dels espanyols per la seva llengua, des del meu punt de vista un desinterès del tot injust. En aquest sentit a qui més s’assemblen són als catalans

Koyré sobre els intel·lectuals

 

l’intel·lectual emancipat, en la mesura en que només és intel·lectual, i el conformista social són dues cares de la mateixa cosa. I per què són la mateixa cosa? Perquè tots dos estan en la cursa mimètica, tots dos requereixen de l’entusiasme del públic. Dit altrament;ésser un intel·lectual ja és una manera de practicar conformisme social (mentre que ésser filòsof si n’hi haguessin, hauria de ser al contrari)

Ñamerica

 

Llegeixo amb molt interès i goig el llibre de Martin Caparrós, Ñamerica. El llibre és definit per l’autor com de crònica i de fet part del llibre està originat a reportatges publicats a El Pais. Ñamerica és la part de continent americà, unida pel caràcter oficial i predominant de la llengua castellana, és a dir, Mèxic, la major part de les Antilles, tota Centroamèrica i Sudamèrica exclosa Brasil. El llibre alterna dues menes de capítols: els dedicats a la descripció d’algunes de les ciutats més representatives de l’àmbit: Miami, Mèxic, Bogotà, La Havana, Caracas o Buenos Aires, i d’altres capítols on es tracten diversos temes des de la perspectiva de la totalitat de l'àrea, com el catolicisme, la història, el futbol  o el pop. Parla doncs de la realitat global de tot el continent i de les realitats concretes de la ciutat. Són molt menys interessats per l’autor els estats, doncs en cap altre àrea del món es pot fer més palesa l’artificialitat dels estats-nació.

En una entrada sobre un llibre anterior, sinfin, parlava de la sòlida formació humanista que aquí és fa també del tot palesa, així com un ús elegant i alhora potent de la llengua que d’alguna manera és el subjecte del llibre. Les cròniques són ben vives i les reflexions sobre la situació generals són pertinents des d’una perspectiva ideològica a la que és fàcil sentir-me proper on es combina una nostàlgia per la licitud de les causes perdudes i un reconeixement del fracàs del legat d’aquelles revolucions, que mai no es mira d’amagar. En general la perspectiva és més aviat escèptica; ni tenim masses fonaments per pensar que es poden esdevenir els canvis que eren, i segueixen sent, necessaris i quan es produeixen tenen poc a veure amb els resultats de les iniciatives del diferents governs. No coneixia i en aquest sentit la lectura m’ha estat útil el concepte de «teologia de la prosperitat» que és l’invers del que fou la teologia de la liberació i que és possiblement clau per entendre el que està passant i el que pot passar. Al capdavall no oblidem que l’experiència d’alguns països sud-americans podria ser el nostre futur, doncs els que ens passa és el que a ells des fa setanta anys, com en el cas d’Argentina, els està passant. No sé com ha anat de vendes el llibre però aquí valdria la pena llegir-ho perquè, per raons diferents, els nacionalismes del país tendeixen a menystenir un espai cultural incomparable amb qualsevol altre del món.

La magnitud de la desfeta

 

Segurament Nietzsche tenía raó l’art de la persuasió té molt poc a veure amb l’art de la instrucció. En general, els il·lustrats creien que el segon feia obsolet el primer Tota la historia posterior els ha refutat i l’actualitat els segueix refutant

Nadal del 98, notes per al blog abans de cap blog

 La matinada del dia de Nadal de 1998 estava a casa prenent algunes notes sobre un llibre que havia adquirit a l'estiu a Kiel i que acabava de llegir, Mittelmass und Wahn. Reprenc les notes que vaig escriure aquella nit:

Lectura del llibre d’Enzensberg. Retrobament amb una ironia i un anàlisi de la nostra situació que ens resulta molt proper. El primer article sobre la ignorància, on es realitza una comparació entre Melanchton i tres joves de l’antiga República federal, fa una reflexió del tot vàlida sobre la situació del coneixement, més concretament, sobre el contrasentit que suposa intentar mantenir l’antic prestigi del coneixement en la sobresaturació monstruosa que caracteritza la societat de la informació.

Sobre la mateixa qüestió gira l’article sobre l’efecte Alka-Setzer, que parteix d’una hipòtesi segurament certa. La literatura com a institució no és l’àmbit de la gratuïtat sinó que exercia una funció molt concreta : la educació sentimental. De fet, això ja ho sabia Flaubert. La decadència de la literatura és de fet una dissolució, perquè moltes altres instàncies han recollit aquesta tasca des de la publicitat fins a la música pop. El missatge essencial és el mateix de l’altre article que esmentàvem, l’escriptura ja no és un signe social i ha perdut tots els seus senyals característiques. El domini de l’escriptura ja no és rellevant . L’elogi de l’analfabetisme és el text més conegut de tots els que prenen aquesta direcció i el que té més significació per a nosaltres, en quan utilitza conceptes, la por a la il·lustració, que es relacionen amb les qüestions que més ens interessen. Allò que de fet constata Enzensberger és el fracàs de la Il·lustració.

Per què fracassa la Il·lustració ? Probablement, com apunta Ferran Saez, per haver bastit una antropologia equivocada. Enzensberger també ens deixa veure això en alguns moments, per exemple el seu article sobre Bild. Zeitung., on ens indica la contradicció existent entre llibertat de premsa i dignitat humana. Bild Zeitung és però tan sols un cas límit d’allò al tendeix tota la premsa : la glorificació del no-res. Enzenberger segueix aquí la drecera de Nietzsche. Allò que fan palesos aquests treballs és la realització del nihilisme consumat., la relació que estableix amb la història de l’art i el seu esforç per despullar-se del significat, resulta del tot aclaridor.

Vist amb perspectiva em sembla que impressiona tant la lucidesa de la mirada d'Enzensberger com el poc cas real que, tots plegats, li varem fer llavors i l'hem estat fent tot aquest temps.

La noció clau

 

El primer professor que em va explicar un Plató que calia prendre’s seriosament fou Miguel Angel Granada l’any 1983. Quan llegia els diàlegs platònics apuntava com sovint el text assenyalava la mercantilització del saber sofístic com un dels retrets bàsics formulats per Plató. Això no es desenvolupava gaire i quedava com un rampell reaccionari del vell Plató, el qual, per a molts als vuitanta, constituïa l’esperit reaccionari per excel·lència. Vaig tenir després altres professors però ningú reprengué la qüestió de manera massa diferent. Després de la lectura de Seaford, però, comença a sospitar que en realitat aquest era el punt fonamental.

Marketing i educació

 

        

            Treballant sobre el tema de la sofistica vaig trobar un article on es comparaven les crítiques realitzades en el seu temps a la sofistica amb les que en el moment present es realitzen contra el marketing. Com que la popularitat del Gónzalez Cambray ha posat de moda el marketing val la pena recuperar quines eren aquestes crítiques: 

• Uns i altres afirmen la primacia de l’opinió sobre la veritat.

• Són mercenaris

• Mancats de tot respecte a la cultura tradicional

• Tenen una tècnica única per respondre totes les qüestions

• Són estrangers, doncs el terme és americà

        Si acceptem aquestes consideracions és clar que Gónzalez Cambray és una gran exponent del seu «saber». Excel·leix especialment en els punts primer i tercer. El seu concepte de la polimatia és difús però omnipresent: són les noves tecnologies. És clar que cap país on la ciència tingués un mínim de consideració social permetria que un llicenciat en marketing dirigís la instrucció pública. És també obvi que qualsevol país amb una noció mínima de la vàlua de la seva cultura, tampoc es permetria tenir un individu així al cap del seu sistema d’ensenyament

                 

Adéu a Godard

 Com deia ahir el Cèsar, la mort de Godard si que ens cau ben a prop. En el meu cas molt més que les altres dues publicitades aquesta setmana: la de la reina i Javier Marias, tot i que en el cas del segon hi hagué una certa sorpresa, perquè mentalment el tenia en la categoria dels que encara no els hi tocava (error potser provocat perquè tendim a pensar-nos molt més joves del que en realitat som). Recordo bé la primera pel·lícula de Godard que vaig veure; era la reestrena de la seva opera prima, a bout de souffle, i tot i que havien passat més de vint anys, seguia sent un film fresc i sorprenent. En vaig tenir oportunitat d’escriure molt en un llibre i no val la pena tornar-hi. Vist amb perspectiva, l’obra de Godard als seixanta a hores d’ara em sembla extraordinària. A més de la ja esmentada feu un film com Pierrot le fou, que no em va agradar a la seva primera visió però que ara em sembla indispensable, i un bon grapat d’obres mestres entre les que jo personalment destacaria Vivre sa vie, en la qual jugava amb els límits del documental i l’obra de ficció, oferint potser un dels personatges femenins més extraordinaris de la història del cine, i la que en aquest moments constitueix la meva preferida, le mépris: reflexió sobre el cine, sobre les relacions humanes i joc irònic sobre el cine com a mercaderia gràcies al millor treball que mai va fer Brigitte Bardot. Godard era un tipus divertit i les seves pel·lícules poden ser hilarants per la implacabilitat de la seva anàlisi a films com Week-end o la Chinoise, el millor document sobre el que suposà maig del 68. El cine de després m’ha interessat menys. Potser Godard jugà tot a una carta que no va sortir, però la seva constància i el seu compromís no van defallir i ha estat actiu gairebé fins el mateix moment de la seva mort. Potser cal afegir que, tot i que això no aporti glòria al personatge, avui tenim un culer menys, doncs Godard seguia al Barça des de l’època de Luis Suárez i Evaristo.

Souvenir, souvenir

El 2003 vaig començar una cosa estranya: un curs de doctoral a una facultat de ciències de la comunicació centrat a la cultura de l'Atenes clàssica. Òbviament els meu alumnat no tenía més que un record molt llunyà d'alguna cosa que havien aprés fent COU o segon de batxillerat. En principi, tot el que havia d'explicar era com molt lluny de les dues coses que els amoïnaven, aquells eren els anys del plan Ibarretxe i de la invasió d'Irak,. Vaig fer el curs dues vegades, una presencial i l'altra telemàticament perquè vivia a Londres. En realitat, només una vegada, perquè hi ha una distància infinita entre llegir un text a classe tots  plegats i fer-ho a casa sobre un arxiu d'internet. El 2005 vaig acabar el curs i la meva experiència docent universitària. Fins que no me he jubilat no he tornat a mirar els fitxers que vaig escriure llavors. Insereixo aquí el segons dels objectius que em proposava la introducció del curs:

1. Oferir una lectura del clàssics que permeti recuperar els elements vius de les seva reflexió per projectar-lo en la nostra actualitat. Això significa en primera instància reflectir dues realitats molt oposades: la del temps d’Internet i les d’un moment on ni tan sols hi havia impremta. Tanmateix, tot i que sigui un tòpic, cal no oblidar que de la mateixa manera que els humans construïm la nostra identitat des de la memòria: el mateix s’esdevé amb una civilització. El passat no és mai aliè, sinó que som els nostre passat i les tensions produïdes un cop ,i ja llavors no resoltes segueixen ressonant i conformant els nostre present. En aquest curs veurem com aquestes qüestions foren enfocades pel pensament clàssic i això vol dir optar per un instrument que més que ajudar-nos a cerca solucions definitives i, per això, il·lusòries ens ajuda ensenya viure dins de la tensió

• la relació entre moral i política, Els grec copsaren una sèrie de contradiccions veritat- capacitat persuasiva, anhel de poder- justícia, afalagament-instrucció, que no sols no estan “superades”, sinó que segueixen sent les qüestions de fons quan es tracta del paper del mitjans de comunicació en el nostre mon

• el lloc de l’educació en el discurs públic, Els mitjans reflecteixen els valors o els creen? Estan entre les funcions fer de canal de transmissió, d’allò que cal ésser transmès? Aquestes preguntes sorgeixen en els nostres diaris, però són també l’eix de la reflexió de Plató.

• la legitimitat de l’hegemonia de l’opinió pública Potser el problema fonamental de la democràcia. Aquesta Hegemonia és sempre legitima en ella mateixa? O cal valorar com es produeix aquesta opinió? És consubstancial a qualsevol tipus de reflexió política, l’examen dels mecanismes mitjançant els quals es forma l’opinió pública. Fou Plató qui inicia aquest debat.

• la presència pública dels discursos minoritaris i heterodoxes. El perill d’articular l’opinió política des de l’assentiment a l’opinió majoritària és el del lloc reservat a les altres opinions. Això és un problema per nosaltres, però fou plantejat de manera més dramàtica i punyent per Plató. Aquesta qüestió era, i de fet segueix sent, la del lloc de la filosofia a la Polis.

• L’aplicació a la nostra situació cultural de la noció d’alienació. Tot i que la categoria és marxista, la primera aplicació real es troba a l’obra de Plató i sorgeix precisament en el context de la polèmica amb l’educació sofística. L’acusació als mitjans de comunicació de tenir un caràcter alienant és una constant històrica. Més enllà del judicis morals, la qüestió a desvetllar és fins a quin punt això no respons a una mecànica que en funció de la finalitat d’aquest mitjans s’ha de desenvolupar d’una manera inexorable.

Aquesta qüestió van ésser centrals en el moment on s’origina la reflexió filosòfica. La filosofia política moderna, l’origen de la il·lustració, també s’ocuparà de manera decidida d’aquests problemes i la seva reflexió es mantindrà viva. La post-modernitat es pot entendre de fet com la darrera reacció a les solucions que els il·lustrats tingueren en el seu moment. Explicar això ens duria massa lluny, cal però prendre consciència d’aquesta relació que sobretot hauria de servir per definir un camp d’investigació bast, fructífer i relativament inexplorat.

La segona època isabelina

 

Veig per la tele el dol al Regne Unit per la mort de la reina Isabel. Tothom parla del final d’una època. El seu regnat ha estat encara més llarg que el de la reina Victòria, la qual indubtablement marca una època. Segurament és cert que la marcarà, allò important però fora determinar quin és el contingut de l’època. La perspectiva històrica sobre el regnat de Victòria és clar: revolució tecnològica, expansió imperial i consolidació d’un nou ordre social definit per un tarannà moral i el sorgiment i dignificació de les classes mitjanes. Isabel fou coronada el 1952, tenint com a primer ministre Winston Churchill. Ella mateixa havia servit en la branca femenina de l’exercit britànic. Era doncs un lligam directe amb el mite fundacional del Regne Unit contemporani: la victòria sobre nazis i japonesos a la segona guerra mundial; el triomf sobre les forces del mal. De fet, els beneficis pel Regne Unit no foren altre cosa que morals. Churchill en aquell moment havia pres una decisió que definiria la política britànica de les següents dècades: no revertir les reformes d’Atlee, mantenint doncs el NHS i el nanny state. Isabel és també la reina que feu cavallers als Beatles, en un moment en que Londres assolí un protagonisme cultural que ni tan sols havia tingut unes dècades abans quan era veritablement capital d’un imperi. No va poder ser, per cinc anys, emperadriu de la Índia, però si de quasi tota Àfrica i molts llocs ara allunyats de l’orbita de la Commonwealth. Ningú no sabem que passarà al futur, però és força probable que molts més territoris es deslliguin de la corona britànica. El futur del Welfare State i del NHS és a hores d’ara força problemàtic i tampoc és possible que, en el context del món globalitzat, Londres torni a ser el que era als seixanta. Segurament aquestes variacions definiren la manera en què a finals d’aquest segle es veurà l’època isabelina.

Amici miei

 

Amici miei era un projecte de Pietro Germi que no va poder dur a terme pel seu traspàs i fou assumit pel que possiblement fou el mestre més important de la comèdia italiana Monicelli. Explica la història de quatre burgesos, entrats en els cinquanta anys que literalment «maten» el seu temps amb tota mena de bromes sense preocupar-se massa del seu mal gust. Pels afeccionats al cine italià recorda poderosament l’obra mestra de Fellini, I Vitelloni, de la que podria ser una continuació, doncs l’edat dels protagonistes més o menys coincideix. Potser no resulta tan divertit com altres títols, o jo no tenia el dia perquè el públic a la filmoteca de fet reia molt i jo no tant, i segurament no acaba de tenir una història massa definida, però es segueix veient molt bé sostingut per l’indiscutible ofici de Monicelli i pel treball dels actors. De fet, el repartiment és curiós a més de la figura prestigiosa d’Ugo Tognazzi entre els colleges trobem Adolfo Celi, un dels antagonistes més coneguts de James Bond, un actor de prestigi francès, Philipe Noiret i el mafiós assassinat pel jove Vito Corleone a la segona part del Padrí, Gastone Moschin. Jo, per culpa d’un llibre molt concret, tendeixo a veure les pel·lícules italianes en una actitud molt més historicista que les altres i em sembla que d’alguna manera l’estupidesa innegable dels protagonistes reflecteix els aspectes més ombrívols dels començaments de la dècada dels setanta, els anys de plom, De fet, malauradament per a tothom, Itàlia va produint polítics que semblen ser aquesta mena de gent com Mussolini, Berlusconi, Salvini o la probable propera primera ministra. Amici miei és una pel·lícula sobre l’amistat, però segurament sobre l’aspecte més negatiu d’aquest sentiment; esdevenir una excusa per mantenir les nostres febleses.

Lectures de primavera i hivern (XX i últim): La burguesía catalana

 

La burguesia catalana de Manuel Pérez és un altre dels llibres que he llegit aquest començament d’any. És un llibre útil per diverses raons. En primer lloc com radiografia de quin és i on és el poder econòmic de Catalunya en aquests moments. També com a testimoni històric que dóna informació sobre que passà realment fa cinc anys, com aquest poder econòmic donà l’esquena a la creació d’un nou estat i més enllà per veure que a l’estat espanyol només hi ha hagut una proposta seria de vertebració de l’estat, la recentralització d’Aznar i el poder econòmic català en el fons mai ha tingut esma d’oposar-se. Finalment per constatar que a hores d’ara l’adjectiu nacional només serveix per a construir oximorons, quan qualifica substantius com  riquesa o burgesia.

Lectures de primavera i hivern (XIX): El tiempo amarillo

 

El tiempo Amarillo és el títol de les memòries de Fernando Fernán Gómez.  He llegit l’edició publicada fa un any amb motiu del centenari de seu naixement.   Fonamentalment Fernán Gómez per a la meva generació és un dels directors més importants de la història del cine espanyol, tot i que ha estat amb molta diferència el de menys èxit,segurament perquè les seves millors obres com, el extraño viaje, han tingut una visibilitat petita. La seva tasca teatral en canvi ens quedà força llunyana perquè deixà el teatre relativament jove He llegit el llibre gairebé d’una tirada. Fernán Gómez fou un gran escriptor i un gran narrador i això fa ben vius i propers els temps i els ambients que descriu: el Madrid del final de la monarquia i la república, la seva adolescència a la ciutat assetjada tres anys per l’exèrcit de  Franco i la supervivència com actor, amb més o menys èxit però mai pròsper , a l’Espanya de la postguerra. Cal dir que el llibre m’ha guanyat des del seu arrencament on l’autor debat amb ell mateix sobre la necessitat d’una vida que tampoc ha estat gaire cosa, com és el seu cas. (és clar que si tothom fos sincer, seguint el seu raonament no hi haurien llibres de memòries). Potser esperava alguna informació més sobre el seu treball de director, però possiblement els seus fonaments eren essencialment intuïtius. La part afegida a aquesta edició és essencialment la memòria del rodatge d’una de les seves darreres pel·lícules i m’ha semblat molt inferior a la resta del llibre

Lectures de primavera i hivern (XVIII): Razón contra poder. La apuesta de Pascal

 

Razon contra poder. La apuesta de Pascal és un recull d’entrevistes que jean Bricmont feu fa uns quants anys a Noam Chomsky. El títol es refereix a la famosa aposta de Pascal, un argument que Chomsky recicla en un context polític. Pascal no vol demostrar que Déu existeix, en tenia prou seny per defugir aquests paranys, sinó que creure en Déu és més prudent que l’ateisme. Anàlogament Chomsky ens mostra que lluitar pel progrés, entenent-lo com l’avançament dels drets socials, és més prudent que no pas fer el contrari. Això no vol dir pas que el progrés sigui possible, però és evident que l’actitud d’abandonament el fa impossible. El llibre parla no només de política, sinó també de qüestions filosòfiques i científiques, que fonamentalment crec que s’han entendre com un monument al sentit comú, fonamentant-se sempre en un coneixement de la història que no sembla a l’abast dels opinadors  a l’ús dels diaris i les universitats i en una concepció del saber raonada, plausible i fructífera.

Saber escoltar

 

Ahir em van fer un comiat a l'institut. Em van dir coses agradables, potser més del que m'esperava i mereixo sobre la meva estada al centre, especialment sobre les mes ves intervencions a les reunions d'equip docent. M'agraïen que parlés poc i que parles per a dir coses. Certament a moltes reunions a tot arreu la verbositat dels assistents sovint és un problema. No tothom és conscient. Jo ho sóc perquè resumint el que han dit ,si la meva aportació era positiva és perquè en totes les circumstàncies tracto d'escoltar. En general, d'això la gent en sap poc. Se'ls fa difícil perquè com sabien els clàssic la vida és breu i tothom té moltes coses a dir. Malauradament sembla ser a més que aquesta virtut no la proporciona ni s'adquireix mitjançant els procediments d'il·lustració habituals. Possiblement, pel que jo he vist, a les reunions acadèmiques,molt sovint no s'escolta més sinó menys (si més no a Catalunya. L'admiració que em causaren fa trenta anys Marion o Beyssade no era perquè sabessin molt, que en sabien, sinó per la predisposició absoluta a escoltar a qualsevol, un tarannà inaudit pels deixebles de la UB). Potser semblaven saber escoltar més molts dels treballadors de El año del descubrimiento. És el que hi ha quan la vida és “en serio”. Els temps no milloraren, sembla. Observo en els adolescents propers una tendència a deixar de parlar per telefon i substituir-ho pels mitjans de veu, cosa que serveix per intercanviar missatges però que no té res a veure amb dialogar. Dic el que vull dir i amb això ja en tinc prou.