Modelo 77

 

Veig Modelo 77 el darrer film d’Alberto Rodríguez. A Valladolid vaig quedar molt impressionat pel primer treball que vaig veure d’aquest director, la isla mínima, un film excel·lent, tant des d’un punt de vista estrictament cinematogràfic, com en tant que document polític i social de la transició. Modelo 77, que té un dels protagonistes d’aquell film un altre cop en un paper principal Javier Gutiérrez, també pot ser considerat des d’aquests dos punts de vista. En termes cinematogràfics és un film de bona factura, amb un disseny de producció superior a l’estandard dels films espanyols, però potser vol explicar masses coses i té alguna caiguda de tensió narrativa. És obvi que el gènere del cine sobre presons ha estat molt freqüentat i que hi ha precedents difícils d’ignorar i amb els quals la comparació és inevitable. Així la relació entre els dos protagonistes és essencialment la mateixa que els personatges de Tim Robbins i Morgan Freeman en The Sawsank redemption, una de les pel·lícules més populars dels darrers trenta anys i la part de la fugida forçosament es pot comparar amb dues obres mestres absolutament, totes dues franceses, le trou de Becker i Un condamné a mort s’est echapé, al qual em semblava que se li fa un cert homenatge amb la banda sonora; en tots dos casos la comparació és difícil de mantenir. Jo havia pensat moltes vegades que al cine espanyol li fallaven els actors secundaris. Això aquí no passa de cap manera, tots estan molt ben triats i alguns creen personatges amb molta força com el negro interpretat per Jesús Carroza o el boni de Xavi Saez, a qui havia vist aquest juliol a la sala Beckett

Més enllà de la qüestió cinematogràfica el film ens parla d’un episodi de la transició que a hores d’ara està oblidat. Els protagonistes formen part de la COPEL el sindicat de presos que en els primers anys després de la mort de Franco  lluità per que l’amnistia arribés als presos comuns, doncs també elles eren víctimes de la dictadura i d’un sistema social injust, en el qual, per exemple, no semblaven haver límits per la presó preventiva. En aquest sentit la descripció de la vida dins de la presó és esfereïdora. Aquesta amnistia mai no va arribar. La COPEL fou liquidada per la repressió i les coses varen canviar una mica, però molt a poc a poc. Des d’un plantejament de l’esquerra, la pretensió de la COPEL era coherent i hagués hagut de ser assumida per forces, que llavors es definien com a impulsores de transformacions radicals. És clar que les seves forces eren prou limitades, això és el que vol dir que no hi hagué ruptura sinó transició. L’estructura de classes no podia ser i no fou modificada. També em sembla clar però que, en el fons, tot aquesta qüestió els amoïnava i incomodava més que una altra cosa. Una cosa és estar a favor de la igualtat i un altre és oblidar que ni que siguem tots iguals, alguns sempre han de ser més iguals que els altres.