Adéu a Godard

 Com deia ahir el Cèsar, la mort de Godard si que ens cau ben a prop. En el meu cas molt més que les altres dues publicitades aquesta setmana: la de la reina i Javier Marias, tot i que en el cas del segon hi hagué una certa sorpresa, perquè mentalment el tenia en la categoria dels que encara no els hi tocava (error potser provocat perquè tendim a pensar-nos molt més joves del que en realitat som). Recordo bé la primera pel·lícula de Godard que vaig veure; era la reestrena de la seva opera prima, a bout de souffle, i tot i que havien passat més de vint anys, seguia sent un film fresc i sorprenent. En vaig tenir oportunitat d’escriure molt en un llibre i no val la pena tornar-hi. Vist amb perspectiva, l’obra de Godard als seixanta a hores d’ara em sembla extraordinària. A més de la ja esmentada feu un film com Pierrot le fou, que no em va agradar a la seva primera visió però que ara em sembla indispensable, i un bon grapat d’obres mestres entre les que jo personalment destacaria Vivre sa vie, en la qual jugava amb els límits del documental i l’obra de ficció, oferint potser un dels personatges femenins més extraordinaris de la història del cine, i la que en aquest moments constitueix la meva preferida, le mépris: reflexió sobre el cine, sobre les relacions humanes i joc irònic sobre el cine com a mercaderia gràcies al millor treball que mai va fer Brigitte Bardot. Godard era un tipus divertit i les seves pel·lícules poden ser hilarants per la implacabilitat de la seva anàlisi a films com Week-end o la Chinoise, el millor document sobre el que suposà maig del 68. El cine de després m’ha interessat menys. Potser Godard jugà tot a una carta que no va sortir, però la seva constància i el seu compromís no van defallir i ha estat actiu gairebé fins el mateix moment de la seva mort. Potser cal afegir que, tot i que això no aporti glòria al personatge, avui tenim un culer menys, doncs Godard seguia al Barça des de l’època de Luis Suárez i Evaristo.