TeleCinco parla de Filosofia

 

De fet no només Telecinco, sinó totes les teles. La diferència potser és que a la cadena inspirada per la Weltanschaung berlusconianà no parlen de gaire res més. El motiu és la notícia de la maternitat subrogada de la molt popular dona de l'espectacle Ana Garcia Obregón, la qual té, cosa també objecte de debat, 68 anys d'edat. Evidentment el detbat està viciat a priori pel punt de vista que cadascú pot tenir de l'esmentada senyora i de les seves circumstàncies, classe social i tal. Pel que veig predominen els seus defensors, els quals utilitzen un repertori d'arguments de caràcter utilitarista i conseqüencialista, els fets són un win-win per a tothom: la protagonista per recuperar la seva condició de mare, entenen que aquesta condició es perd en cas de mort dels fills, la nena acabada de néixer, per estar destinada a ser una happy few si mes no en termes de renta, l'agència corresponent, que ha guanyat molts dòlars, la premsa del cor per adquirir un personatge nou i prometedor, etc. . Els crítics es fonamenten a una ètica dels principis que ens remetria finalment a la doctrina kantiana i allò de què una persona sempre ha de ser una finalitat en si mateixa i no pas un mitjà com presumiblement han estat tant la mare gestant com la mateixa nena. Si algú segueix de fa temps aquest dietari, i fins i tot els llibres que vaig publicar al començament del segle, jo d'això del kantisme me n'he volgut treure. El meu tarannà i la meva evolució em fan creure poc als valors absoluts, però en aquest cas em sento molt més a prop d'aquesta postura. Trobo massa coses que no només em fan por, sinó que em desagraden profundament, en el càlcul fet en aquest cas; una aclaparadora hiperbolització de la "pròpia" felicitat; un malaltiu excés de jo. No és així estrany que molta gent vegi normal l'actitud d'AGO perquè més o menys quasi tothom compartim la malaltia. Com també és simptomàtica les conclusions que es poden treure d'esdevenir una mare de 68 anys, cosa ben relacionable amb la dificultat, també molt estesa, d'acceptar la realitat.

El rencor de clase media alta y el fin de una era

 

Llegeixo el darrer llibre d'Esteban Hernández, el rencor de clase media alta y el fin de una era. Ja vaig parlar d'aquest autor la tardor passada, i també fa dos anys. Aquest llibre perllonga els anàlisis anteriors, seguint les mateixes línies però traient conseqüències dels esdeveniments dels últims any: la pandèmia i la guerra d'Ucraïna. El llibre es divideix en quatre parts. La primera, mas es menos, explica com aquesta anys han fet palès el retorn de la geopolítica, una situació que ha enfortit tants els Estat Units com la Xina i que ha mostrat la feblesa d'una Europa amb una visió del món perjudicada per una visió de la política massa deslliurada del material i per tant incapaç d'oferir propostes significatives.

Des d'aquí arrenca la segona part, desvertebración, que s'inspira ens els anàlisis de La España Invertebrada d'Ortega però aplicant-los a la totalitat d'Europa que històricament no ha sabut i no ha estat capaç de vertebrar-se. D'entrada constata que l'examen d'Ortega no ha perdut vigència i que els mals generals de l'estat espanyol segurament venen de què en molts aspectes estem encara en el mateix punt, el problema és que allò que Ortega veia com la possible solució d'Espanya, Europa, ara mateix no és gaire diferent: El cúmulo de dificultades que Ortega describe en la España de hace cien años son también problemas de la Europa contemporánea. la vertebración deficiente, un motor gripado que ha pensado en términos propios, unas élites ignorantes de la posición estructural en la que se encuentran en la época de la desglobalización, el aumento de las tensiones internas entre las distintas regiones que componen el continente y una actitud que se asemeja a la de una fortaleza asediada mucho más que a la de un territorio en ascenso dan forma a los dilemas que debe afrontar la UE. Tots aquests problemes són explicats en aquesta part del llibre. Des de la meva perspectiva potser allò que trobo més interessant és la seva descripció de l'idealisme absurd d'unes elits radicalment moralistes, cosa que no vol dir morals, defensores dels "valors" enfront del poder i que han acabant no tenint ni una cosa ni l'altra.

Aquestes dues primeres parts defineixen el teló de fons per fonamentar la part més substantiva del llibre, rencor, que parla de l'evolució de les classes social en el nostre temps. Cal dir d'entrada que la perspectiva d'Hernández no és del tot nova i segueix línies que podem trobar als anàlisis de Piketty o Giuly. Com ells defineix el nostre temps com el de la desaparició de la classe mitjana per entrar en societats de dues velocitats amb unes elits que gaudeixen d'una prosperitat envejable i una gran part de la població que viu al dia, cosa que vol dir sobreviure amb alguns extres de poc preu; tot allò que no és supervivència és low cost. Allò que fa interessant el nostre moment és que el canvi econòmic s'ha produït molt més ràpidament que el canvi de les mentalitats. Molta gent es segueix definint com a classe mitjà sense ser-ho realment. L'evolució de les qualificacions acadèmiques o del consum que fa l'autor són proves molt clares d'aquest fet. Un element important és que per Hernández hi ha dues confrontacions de classe: la més evident entre l'1% o el 99% restant i una més virulenta potser dins del 1% superior, fruit de l'acumulació de capital rentista que ha començat a causar el deteriorament de treballs generalment ben remunerats. Hi hauria una divisió doncs, entre el 0,1% monopolitzador de la rendibilitat rentista i un grup format per les classes expertat cohesionat entorn de valors ecològics, tecnològics i moral. Aquestes valors serien el nucli d'unes reformes possibles que el poder no ha volgut però del que paradoxalment aquestes minories culpen al conservadorisme de la gent comuna. Per l'autor les nostres guerres culturals són inintel·ligibles sense aquest teló de fons. Allò del que tracten les elits és d'utilitzar la gent comuna al seu favor. Trump, la dreta en general, seria un representant d'aquesta pulsió antielitista quu utilitza el menyspreu de les elits ideologitzades envers la gent comú o "normal", mentre que els altres adoptaren l'esquema de defensa de les minories. No creient, o preferint ignorar, que hi hagués un tot, utilitzaren les parts. La rancúnia i la tensió de la nostra vida social està associada a aquestes élits que han perdut poder i influència i a les classes mitjanes-altes associades, inclinades a una visió apocalíptica i molt inclinada a parlar de decadència: els seus bocs expiatoris preferits són els polítics i la massa mancada de valors. La desil·lusió de les classes anomenades mitjanes, no només de les altes, és un producte de la manca d'expectatives. El remei amb el que la societat pretén deslliurar-se d'aquests sentiments de rancúnia i decadència són segons l'autor, el presentisme, la renuncia a qualsevol plan de futur, i l'individualisme. Trets que s'entenen millor com una resposta adaptativa a aquesta situació de decadència que no pas des de consideracions lligades a l'evolució de la història de les idees

La quarta part, el frente interior, torna a l'anàlisi pròpiament política. En funció de tot allò dit fins ara se n'ocupa de les tendències autocràtiques que van prenent importància a la nostra societat i de l'afebliment de les societats democràtiques. El seu punt de vista és que no es podrà fer front a això enfocant la qüestió des d'un punt de vista merament cultural o polític. Pensar que viuràs pitjor que els teus pares, fàcilment et durà a posicions polítiques rupturistes. Cal invertir com a prioritat el retrocés de les classes mitjanes, cosa que cal fer no només pel benestar dels que en formen part, sinó perquè això assegura uns bens difícilment discutibles i que només dins d'alguns països d'Europa han estat realitzats de manera satisfactòria. En el curs de la seva anàlisi Hernández és pronuncia contra la idea d'una globalització selectiva, perquè en l'actual context el retorn de l'estat és una realitat incontestable. Això podria ser positiu en quant ens permetis deslliurar-nos de la tendència a la financiarització que és la causa principal de la nostra perillosa situació. La financiarització ha estat una perversió de l'economia del lliure mercat que cercava la unió de la seguretat i la rendibilitat, això ha fet instaurant allò que de fet és una economia planificada, però no pas des de l'estat sinò privadament en una mena de síntesi del pitjor del socialisme i del liberalisme. La gran damnificada del predomini de l'economia financera ha estat l'economia productiva i cal, especialment a a les esquerrer, centrar-se en tenir clar que el focus de tensió està molt més entre aquestes dues maneres d'entendre l'economia que no pas en l'antinòmia de capital i treball.

La tasca a fer passaria per intentar la recuperació de l'estat democràtic i de benestar. No és però una tasca fàcil. Hernández no confia gens en els partits realment existents incapaços de superar la dispersió funcional que ens divideix en segments social i acaba generant polítiques d'aspiració clientelar Tampoc sembla fàcil que apareguin idees mobilitzadores, les més presents; la lluita contra Rússia i Xina, i l'acció contra el canvi climàtic, no en tenen gaire aquesta capacitat. En síntesi: no hi ha projectes revolucionaris, la confiança en el progrés és declinant i el passat comença a ser atractiu per molts sectors socials. El sistema de l'Europa dels trenta anys gloriosos és una síntesi d'ideals plausibles que defineix una expectativa sobre la que es pot orientar l'acció. Això pot ser decebedor pels que somien a la revolució, però les possibilitats de canvi sobtats semblen fer més fàcil revolucions involucionistes que no pas a l'inrevés. Així l'únic projecte polític enraonat té un caràcter paradoxal: para dar vida a este proyecto defensivo hay que promover una transfprmación muy atrevida. Por así decir, hay que volverse revolucionario para ser conservador. Cualquier proyecto que desee preservar las bases de la civilización occidental no puede funcionar sin reorganizar aquello que estrcutura nuestra sociedad de forma insistente la economia. Això és girar vers l'economia productiva.

Tot plegat no és fàcil però segurament és l'única opció per la que cal apostar com ens diu Chomsky manllevant aquest concepte de Pascal: Al perder el sentido de la Historia tendemos a atribuirnos demasiada importancia. El destino habitual, el de la mayoría de personas, es pelear y perder. Acaso nuestro papel en la vida no consiste más que en colocar una piedra anónima en la pared; pero quizás una encima de otra acaben por formar una casa. A lo mejor no somos más que actores ignorados de la historia, pero tampoco es relevante, porque la dignidad y el orgullo se forjan en la actividad, no en su resultado. El significado de la vida se construye y no puede depender de que el triunfo aparezca en el horizonte, sino de la acción que se despliega. Si en este sentido de la autorrealización los ideales se paralizan y lo hace la misma historia, que se ve coagulada por falta de fuerzas que la empujen en una dirección correcta.

Cuando se pierde de vista la posibilidad de componer un futuro colectivo, se corrompe también la consistencia personal, porque la actividad no contribuye a forjar un sentido vital. Cada cual queda encerrado en sus esperanzas o en los confines de grupos identitarios que se afirman únicamente mediante el rechazo del otro, pero que carecen de la acción constructiva imprescindible para que las comunidades sean tales. Actuar en términos puramente individuales va en dirección contraria a muchas de las necesidades humanas que están moldeadas en vínculos relacionales, en esfuerzos en común, en lazos con personas y espacios. Y aísla especialmente porque, en el instante en que las personas se unen para defender valores, adquieren una potencia decididamente mayor: la seguridad comienza con la acción

Pluralisme moral

 

Els exemples manllevats de l'obra de Hume quan comparen costums diferents acaba amb el reconeixement de què hi ha finalitats de l'acció humana diferents, bones en si mateixes però difícils de reconciliar. Així doncs la investigació sobre els principis de la moral seria el primer lloc on es defensa la noció de pluralisme moral. Baggini continua:

Moral pluralism is not an anything goes relativism but a recognition that there many things that make for a good life and is not possible for any one life or any one society to have them in full. Choices have to be made. Hume was remarkably ahead of his time of his time in advocating his view. When Isaiah Berlin first gave name to the position in the 1960s, it was thought to be a new idea. But there is tucked away in the back of an old Hume Volume, almost as an afterthought.

L'atzar ha volgut que mentre llegia Baggini llegís també amb molt de plaer l'assaig del meu amic JJS, el qual gira en gran part entorn de la noció de pluralisme moral. L'autor de referència en el seu assaig és Berlin, tanmateix estic segur de què Berlin segurament no ignorava i n'estaria orgullòs de l'origen humià de la seva concepció.

Aforismes humeans

 

Com explicava ahir, Baggini clou el llibre amb una llista d'aforismes, de vegades resums seus, d'altres citacions literals de Hume. En dos casos, les cites són literals d'altres autors (Peirce i Wittgenstein). Molts són tòpics ben coneguts dels que he parlat en altres llocs, aquí he seleccionat els que em semblen més significatius per mi mateix a hores d'ara:

1. Do not be fooled by the aparent ubiquity of rational thought; we use reason more than we are governed by it

Molt clar per a posar en el seu lloc una raó que no té res d'essencial, és un fruit de l'evolució i per tant contingent.

2. Philosophy is either continuous with other disciplines or its sterile, lifeless and alone

Això és el que es negaven a ensenyar en la facultat i molts professors, dolents, segueixen fent a l'educació mitjana.

3. If philosophy is indeed a part of good life, no philosophy should tell us to treat life as though it were not good

No estic del tot segur que la filosofia sigui terapèutica, si que es pot exigir que no enmetzini

4. Do not ask yourself whether you are brave or cowardly, generous or selfish, calm or volatile, but to what extent and in what ways you exhibit all of these traits

La problemàtica modernitat de Hume o el retrobament amb la saviesa aristotèlica

5. Travel can only expand the mind if the mind is already expansive

Versus la saviesa de les agències de viatge o allò que deia Nietzsche de la confusió de causes i efectes.

6. Moderation too must be moderated

La problemàtica modernitat de Hume o el retrobament amb el geni platònic

7. Perfectibility is a chimera, human weakness unavoidable. All human beings can do is "endeavour to palliate what they cannot cure"

8. If you forget that we are somewhat silly, fallible creatures, you become just the kind of dogmatist is essential to be

De coses com aquestes entenc que hauria de tractar una filosofia de la finitud

9. "I feel a pleasure in doing good to my friend, because I love him, but do no love him, for the sake of that pleasure"

Bon punt de partida per reprendre la discussió amb el vell Kant i el seu imperatiu categòric

10. "Never think ... that as long are you are master of your own fireside and your own time, you can be unhappy, or that any other circumstance can make an addition to your enjoyment"

No del tot estoic, però si assenyadament autarquic

The Great Guide. What David Hume can teach us about being human and living well

 

Ja he fet referència aquí a un dels llibres que he estat llegint aquest mes de març el de Julian Baggini, The Great Guide. Darrerament per diferents raons, totes elles encertades però, no estic gaire per comprar llibres, però vaig fer una excepció amb el de Baggini mogut bàsicament pels sots-títol, What David Hume can teach us about being human and living well, el qual podria descriure perfectament allò que fa set anys em va dur a esmerçar uns quants anys de la meva vida en escriure el meu malaguanyat i inèdit llibre sobre Hume. Evidentment, el llibre de Baggini és una altra cosa. Baggini és una mena d'autor que en el nostre país gairebé no existeix, el que escriu filosofia per a persones "normals" (si voleu, un divulgador). Jo, en canvi, m'adreçava a una col·lecció de monografies filosòfiques d'aquestes que, sí tenen algun lector, no és normal en cap sentit dels que pot tenir el terme.

    Baggini segueix la trajectòria de Hume des d'una perspectiva biogràfica. Es recolza molt directament en la gran biografia de Hume escrita per Mossner i en fa esment de la no fa gaires anys publicada de Harris, tot i pel que sembla aquesta té un perfil més centrat en l'evolució intel·lectual que no en el relat biogràfic (de fet, no la conec, fou publicada poc després de que lliurés la versió definitiva del llibre). Baggini a més ha tingut temps i esma per estar a tots els llocs possibles per on Hume va passar, la rememoració d'aquest viatges li dóna molta vivacitat (valgui aquí el terme humià) al seu discurs. La raó de fer això no té només a veure amb una estratègia narrativa, sinó a una convicció de fons: la idea de què no podem llegir els autors fent abstracció de les seves circumstàncies històriques, del seu temps i el seu espai. Això és obvi per a qualsevol amb sentit comú, però no pas per un anglosaxó format a la filosofia analítica. La narració de la vida de Hume intenta mostrar la interrelació del seu pensament amb la seva vida, ja que com ell diu el missatge de Hume està tant a com va viure com al que escrigué sobre com calia viure, i exposa les seves teories d'una manera que jo vaig entendre correcte, fidel i molt clara. Evidentment, Baggini, no entra en allò que jo feia més: mirar de situar el missatge de Hume en relació amb d'altres autors i tampoc fa especial esment d'allò que aporta Hume a les polèmiques filosòfiques tant del seu temps com del nostre.

    Com que les fonts que treballa Baggini em són ben conegudes el llibre no m'ha donat coneixements nous amb una excepció molt interessant. Baggini apunta la possibilitat que Hume hagués pogut tenir coneixement de la doctrina budista. És un fet remarcat, jo ho vaig treballar prou al meu llibre, la proximitat entre la concepció humeana del jo i la doctrina budista de l'annatta (no jo). El nexe podria haver estat el missioner jesuita Ippolito Desideri, el qual arribà a Lasa l'any 1714 i solicità al monarca local permís per predicar el cristianisme. El monarca li concedí però amb una condició, que estudiés abans el budisme per poder mostrar en quins punts exactament era superior el cristianisme (i si era així, ell seria el primer en convertir-se). No sabem si va tenir èxit, però si que Ippolito va estar cinc anys a monestirs tibetans estudiant el budisme, en els quals va fer traduccions de mestres budistes a l'italià. El seu treball fou inclòs a l'index de llibres prohibits quan va tornar a Europa però hi havien còpies per alguns monestirs i un dels llocs per on ell va passar, pocs anys abans que Hume hi anés a estudiar, fou el monestir de la Fléche. Tot plegat però és una hipòtesi atractiva però també innecessària segons Baggini, per dues raons: la primera és que la teoria de Hume se'n deriva de la de Locke, no cal més que pensar-la una mica a fons (és a dir alliberar-se de prejudicis i aplicar la noció lockeana de substància), la segona és que possiblement, això em sembla que pensa Baggini, (veure el video de més amunt) la doctrina és evident per si mateixa.

    El darrer capítol ens parla de la mort de Hume. La seva mort, tot i que del tot natural, té un cert paral·lelisme amb la de Sòcrates, doncs servia per jutjar-los. En el cas de l'escocès comprovar si les seves idees li permetien afrontar la mort d'una manera digna. Baggini ho explica prou bé i en fa esment d'un document que jo hauria de conèixer però del que no vaig fer esment en el seu moment: una descripció feta pel propi Hume del seu caràcter conservada per la Royal Society of Edimbourgh .És una llista de setze característiques. Les deu primeres són ben iròniques:

1. A very good man, the constant purpose of whose life is to do mischief

2. Fancies he is desinterested, because he substitutes vanity in place of all other passions

3. Very industrious, without serving either himself or others.

4. Licentious in his pen, cautious in his words, still more so in his actions.

5. Would have had no enemies, had he not courted them; seems desirous of being hated by the public , but has only attained at the being railed at.

6. Has never been hurt by his enemies, because he never hated any one of them

7. Exempt from vulgar prejudices, full of his own

8. Very bashful, somewhat modest, no way humble

9. A fool, capable of performances, which few wise men can execute

10. A wise man, guilty of indiscretions which the greatest simpletons can perceive

Em sembla que totes deu deixen clar que Hume gaudia d'allò que és una condició necessària, però no suficient, per la saviesa: no prendre's gaire seriosament un mateix. Les sis darreres tenen un altre caire. Són més sinceres i revelen tensions pròpies de la vida humana, que jo no dubtaria a fer meves, especialment la segona:

1. Sociable, though he lives in solitude

2. An enthusiast, without religion

3. A philosopher, who despairs to attain truth

4. A moralist, who prefers instinct to reasoning

5. A gallant, who gives no offence to husbands and mothers

6. A scholar, without the ostentation of learning

Al final del llibre Baggini ens mostra una sèrie d'aforismes que serveixen per resumir i definir el pensament de Hume. Suposo que és un peatge inevitable en el temps de twitter, cosa agreujada pel fet que segons l'anglès, allò que ens allunya més de Hume és el caràcter arcaic del seu llenguatge pel lector actual (cosa que jo no percebo gaire, però clar el lector anglosaxó actual no sap un borrall ni de llatí, ni de grec, ni sovint de cap llengua europea moderna). Totes són ben plausibles i ben trobades. Imagino que si alguna vegada tingués l'oportunitat de parlar amb Baggini sobre la filosofia de Hume no ens barallaríem gaire. De fet, ell clou el llibre amb el text que millor expressa l'actitud de Hume envers la vida, des del seu punt de vista i que jo vaig utilitzar amb la mateixa finalitat en el meu llibre. També abans li havia ofert als lectors d'aquest dietari (aquí).

Designing woman

Fa pocs dies parlava d'un dels meus films preferits, some came running, un melodrama de Vicente Minelli. El film clarament era un melodrama, el gènere en el qual Minelli sobresortí. Tanmateix no fou l'únic gènere que treballa amb encert. Fora de la insuperable parella de Kelly i Donen, Minelli fou el realitzador de musicals tan excel·lents com An american in Paris o The Bandwagon. Rodà també comèdies alguna amb molt èxit popular com father of the bride, però jo tenia un molt bon record d'una de les que va rodar en la seva millor època, Designing Woman i l'altra tarda vaig confirmar la meva impressió. La pel·lícula explica la història d'un jove matrimoni. La parella de fet no es coneixen més que de tres dies abans del matrimoni i quan tornen a la seva ciutat, New York, descobreixen que no tenen gaire en comú. La parella pensada havien de ser James Stewart i Grace Kelly però el matrimoni de la segona canvia el repartiment i foren finalment Gregory Peck i Lauren Bacall que retornava al cine aquell any després de la mort del seu marit, el mític Humprey Bogart. Considerada per molts com a menor, no és segurament la comèdia més hilarant de la història del cine, però sí una de les que gaudeix d'una millor posada en escena. La parella té professions oposades, com explica el títol la protagonista és dissenyadora de moda i el protagonista periodista esportiu, pertanyen a mons oposats i la posada en escena de Minelli expressa sempre aquesta oposició de manera molt elegant i efectiva, definint els personatges des dels seus espais propis. No recordo cap escena que no tingui interès i el treball literari és excel·lent. Hi trobem una de les meves escenes preferides de comèdies de sempre (aquí al video), el moment en el que una antiga núvia del protagonista, Dolores Gray, llença un plat de raviolis als pantalons de Gregory Peck. L'understatement a l'escena d'ambdós actors, l'aprofitament que fa Peck de la seva evident vena estoïca, la fa del tot memorable. Com a gran part de la comèdia americana, el tema de fons és la guerra de sexes i el film reflecteix finalmente la superioritat intel·lectual i emocional del sexe anomenat "feble".

 

Generositat cartesiana

 

L’egoisme no és menys metafísic que l’angelisme. Això era un dels principis que establia en el meu estudi de la moral de Hume. Em sembla que  és un enunciat que cal tenir-ho sempre present per dues raons: la primera és que en ajuda a raonar d'una manera exacta, la segona és que té una indiscutible dimensió terapèutica i ens ajuda a no caure en el pessimisme més intens.

Morts en permission

 

Nous sommes tous des morts en permission. Això llegeix el Poiccard intepretat per Belmondo atribuint-li l'autoria a Lenin (la cita més que de Lenin podria ser d'un dirigent comunista alemany anomenat Levin i l'hauria pronunciar enfront del tribunal que el condemnava a mort). Cadàvers de permís ho som sempre, però el que defineix la meva situació actual, la de jubilat, és que en tens ja moltes pocs recursos per amagar-t'ho.

Diilema humià i opacitat de la ment

 

El moment més intens de l'obra  de Hume i el més seriós, pels que no creuen que és només retòrica, és el final del primer llibre del Tractat on planteja aquest dilema:

Quin partit hem de triar, llavors entre aquestes dificultats?. Si abracem aquest principi i condemnem tots els raonament refinats ens aboquem a les absurditats més paleses. Si el refusem en favor d’aquests raonaments, subvertim completament l’enteniment humà. No tenim llavors una altra elecció que triar entre una raó falsa o cap raó en absolut.

Cléro es pren ben seriosament aquest dilema, que defineix la condició de la filosofia de Hume: el funcionament de la nostra ment es basa en un vel de ignorància, entorn del seu funcionament real.  Si desapareix aquest vel, cap funcionament és possible En aquest segle el que sabem justifica parlar de l'opacitat de la ment. Hom pot sospitar que aquesta opacitat és tranquil·litzadora i benèfica.

Sinceritat

 

Els dos retrats foren pintats alhora per Ramsay, segons Rousseau eren una prova més de la conspiració

Un dels incidents més comentats del XVIIi en el món filosòfic fou la querella entre Rousseau i Hume. Fa uns anys en vaig parlar, tot comentant un llibre aparegut sobre la qüestió. Deia llavors que els escrits de l'intercanvi no tenien un gran valor filosòfic. Ara veig la qüestió d'una manera una mica diferent. La disputa amb Rousseau més enllà de fer safareig ens dóna una indicació molt important per a fer hermenèutica sobre Hume.: la consciència de l'escocès de què l'escriptura no podia ser sincera i requeria una tasca d'ocultament. La filosofia del XVIII no podia deixa de ser esotèrica. Rousseau, com Nietzsche, és un apologeta de la sinceritat, cosa segurament molt bonica però no gaire aconsellable en la seva situació. Tot i ser un home humil en el seus gustos aspirava a una luxe que cap contemporani es podria permetre.

Més sobre lògica i retòrica

 

Biaggini en el seu llibre, tot explicant la noció de raó en Hume, dóna indicacions molt precises per entendre perquè la lògica ha esdevingut la retòrica del nostre temps:

Take it as a Humean maxim that "rational" is not the same as "logical" ..Although logic is algorithmic, meaning that it follows stric rules, reasoning in general is not ... In other words, there are no moral algorythms we can use to help us decide when the general principles should be applied and when it should not. We are left relying only on our judgement....Similarly, we know the most typlical features of good arguments, but there is no complete set of rules that determine which work and which don't.... You cannot judge a good argument, but there is no complete set of rules that determine which work and which don't

La conclussió de Hume segons Biaggini és que la raó individual és molt limitada i ineficient i només té sentit com a raó dialògica. Hume aquí es mostraria doncs com un filòsof platònic, no només per la revindicació del diàleg sinó per la seva consciència de la impossibilitat de justificar lògicament la distinció entre allò noble i allò baix.

Divorzio all'italiana

 

Els primers cinc minuts del film

Germi parlant sobre Mastroianni

Meravellosa tarda veient Divorzio all'italiana un film de Pietro Germi de l'any 1961. Comèdia que pràcticament definí el gènere de la comèdia italiana en els anys venidors. Explica la història del Baró Fernando Cefalú cassat amb una dóna, Rosalia, que l'estima molt però que ell avorreix completament i enamorat de la seva cosina germana, vint anys més jove. Quan comprova que els seus sentiment són compartits per la jove, decideix desfer-se de la seva dóna i en una Itàlia no no hi ha divorci, l´única via que li queda és el crim d'honor, cosa que significa fer que la seva dóna li engany per tal de justificar l'uxoricidi. La joveneta era Stefania Sandrelli que tenia només quinze anys quan va rodar el film. L'home que justifica el crim d'honor és Leopoldo Trieste un dels vitelloni de Fellini, però allò que seria prou per justificar la pel·lícula és el Baró Cefalu, un Marcello Mastroianni capaç d'omplir de sentit qualsevol moviment del seu rostre o del seu cos. La seva vis còmica era immensa. El film transcorre a la ciutat imaginària d'Agrimonte però els exteriors estan filmats a Ipsica una de les ciutats barroques del sud de Sicília, per les que tinc una tirada especial. Sorprenentment atesa l'època, el film tingué varies nominacions als óscar, millor direcció i millor actor, i guanyà el de millor guió original. Molts detalls són impagables i val la pena retenir-los com el palau barroc desballestat, la família està arruïnada, on viuen els Cefalú, el moment en el que veiem la casa del poble del PCI, l'únic lloc de la ciutat on es pot ballar rock&roll però només entre homes o el fet que el moment en què el Baró decideix cometre el seu crim sigui quan la ciutat està buida perquè són al cine veient una pel·lícula que el capellà del poble ha demanat boicotejar, precisament la Dolce Vita de Fellini

El legat de la il·lustració

 

Cal defensar la il·lustració? Si aquesta defensa implica l'acceptació com a polimatia de les ciències econòmiques o de les ciències de l'educació, no té gaire sentit. De fet, la lluita de la raó contra la religió revel·lada font de fanatisme i entusiasme acaba engendrant noves formes d'idolatria envers els diners, tot i que aquests sempre han tingut una relació especial amb Déu, o a la innovació com a valor en ella mateixa.

NOVES REFLEXIONS SOBRE EL MALESTAR DE L'ENSENYAMENT

 

Fa vint anys vaig publicar un escrit que es deia El Malestar a l'ensenyament. Va sortir a dues revistes molt diferents però que compartien la característica de no ser llegides per ningú. Ara ho he estat rellegint i en vull afegir alguna cosa al que llavors deia

1. Parlava llavors de la crisi endèmica dels sistemes d'ensenyament. Allò que sempre és així, per aquí caldria perllongar el raonament, és el que no pot ser de cap altra manera. Cap societat ha solucionat de manera satisfactòria la generalització, la pretesa universalització, dels estudis universitaris

2. No hem avançat gens pel que fa a la relació entre reforma pedagògica i universitat. L'esfondrament del nivell de la universitat no és la conseqüència previsible com alguns companys diuen ingènuament sinó que ha estat la condició prèvia. A la universitat espanyola dels setanta i vuitanta van funcionar només els mecanismes de autoconservacio de la institució, però això és ben poca cosa des d'un punt de vista mes ampli i justifica que la societat no pensi com a necessària l'existència d'alguna cosa així com uns estudis superiors

3. Vint anys després sembla que hi ha motius molt més forts per confirmar el que llavors dèiem: l'increment de la retòrica sobre la diversitat és proporcional a la realitat de les pràctiques i tendències uniformitzadores. Aquí es reflecteix el legat fonamental de Hobbes a la cultura moderna la intercanviabilitat absoluta de tots els éssers humans, esdevingut el nostre dogma fonamental

4. En general la desatenció a la perspectiva de classe és tan gran ara com fa vint anys, perquè segueix sent políticament correcte fer veure que les classes no existeixen. La classe social sembla l'única dimensió social que no crea identitat.

5. Cal reiterar-ho, hi ha massa voluntarisme en la consideració de què l'ensenyament públic gratuït, en general, crea horitzons.

6. Fa vint anys tenia sentit pensar la situació del professorat des de la seva consideració, més o menys problemàtica de treballadors intel·lectuals. Avui només calen cinc minuts a qualsevol sala de professors de qualsevol institut per veure que això no té cap mena de sentit. Ningú espera res relacionat amb el treball intel·lectual dels professors. Tampoc ells mateixos

7. Cal tornar a repetir-ho, ni que tinguéssim la millor escola del món, no ens serviria de gaire si la institució familiar no funciona L'escola no és el món autosuficient del que parla la ideologia pedagògica.

Vint anys després quasi tot el que dèiem llavors segueix essent vàlid. Assenyalaria però dos canvis, un de positiu i un de negatiu. El positiu és que la posició de professorat ha recuperat un cert, mínim, prestigi perquè ha estat menys afectada per la disminució dels salaris reals, accelerada després de la crisi del 2008.  De fet, hi ha un canvi important. Molts dels meus companys més veterans, quan jo començava, estaven més o menys amargats. Havien tingut estudis universitaris quan quasi ningú podia, varen triar carrera lliurament, i se n'adonaven de què econòmicament estaven molt per sota dels que havien triat altres carreres. Ara en els instituts els professors són sovint gent que ha fet alguna d'aquestes altres carreres i que han acabat veient que fer de professor, ara, és més lucratiu, La negativa és que la degradació cultural de la que llavors parlàvem, no només no ha remès sinó que ha estat accentuada amb el desenvolupament de les cultures woke i de la cancel·lació, les quals tenen el mateix origen i esdevenen fàcilment aliades de la ideologia pedagogista

En deuda

 

Seguint una recomanació de RMF llegeixo En deuda el llibre de D. Graeber. Com la tinc la part de presumpció que li toca a tot graduat en filosofia, l’he llegit sense prendre notes a llocs com el llit o el tren. Ha estat un error, perquè no sempre he seguit a fons l’argumentació. Tanmateix el llibre m’ha interessat molt des de la seva arrancada. Graber comença advertint-nos del caràcter il·lusori del principi on es fonamenta la reflexió d’Adam Smith i tota la teoria econòmica del nostre temps: el famós paràgraf del carnisser i el cerveser. Smith no podia tenir absolutament cap exemple real d’una economia fundada en el bescanvi. Quasi tres segles després i havent avançant molt en el coneixement etnogràfic seguim sense tenir-ne cap Segurament una civilització com la descrita per Smith no ha existit mai. Pel contrari, allò existent a les civilitzacions primitives està més a prop d’un comunisme bàsic, tot i que no exclusivament. Smith comet una manipulació clara presentant gent , en teoria anterior a la invenció dels diners, pensant ja en termes monetaris. Una manipulació necessària per presentar com un fet natural, el que no ho és. De fet, els diners no només són una realitat artificial sinó durant la major de la història humana, estranya i escassa. Durant gran períodes, la migradesa de la moneda realment disponible feia indispensable viure a crèdit. El Bescanvi no és l’origen dels diners sinó, quan es produeix, una conseqüència de la seva manca

Allò que l’antropologia ens mostra és que en les comunitats petites regalar les coses és molt més efectiu que comprar-les, doncs l’intercanvi sempre es dona amb algun que no és un desconegut, sinó amb el que tenia una relació prèvia. La venda és una operació més aviat reservada a l’intercanvi amb estrangers, gent aliena al grup i mancada de significació en ella mateixa. El mercat no és un producte necessari ni tan sols inevitable de la naturalesa humana sinó que és, com fou el cas a la Gran Bretanya d’Adam Smith, el producte d’una acció de l’estat. Crucial per a l’argumentació de Graeber és que moltes monedes, és el cas de la britànica, fossin originalment reconeixement de deute de l’estat, cosa que llavors volia dir de les despeses bèl·liques de l’estat, les úniques importants que tenia. Els diners han estat essencialment una criatura de l’estat destinada a reforçar els seus poders i a afeblir vincles possiblement més genuïns. L’eina més important de l’estat per tal de fer aquesta substitució ha estat generalment la religió. Els primers bancs foren els temples i la funció de la religió ha estat donar-li caràcter moral a la noció de deute, fent-la més abstracta i per això irredimible. La tesi de Graeber és la de complementarietat del mite del deute primordial i el del bescanvi; no és debades que quasi totes les grans religions del mon, és a dir les generades a l’època axial, reflexionen sobre la condició humana amb el llenguatge dels mercats: totes elles en el fons feien una reflexió del que l’aparició de la moneda significava per a la vida humana.

Des d’aquestes consideracions prèvies Graeber fa una revisió del desenvolupament de la història de la humanitat. No puc seguir-lo exhaustivament, sinó simplement indicar el que més m’ha interessat, per exemple, la mirada que fa sobre l’esclavisme, el qual no és aquesta cosa de la que no es vol parlar, sinó el fonament sobre el que s’ha constituït la noció d’allò que Locke, i molts d’altres, consideraven com el dret humà més bàsic: la noció de propietat. En el fons, també la base de la noció de dret, de la qual parlem sovint oblidant que allò que definim com el nostre dret sempre significa una obligació per un altre. Per això finalment concebem els drets com quelcom que es compra i es ven, l’arrel darrera de l’esclavisme i de la forma mitigada de l’esclavisme que suposa el treball assalariat. Fins i tot, i aquí caldria una discussió més pormenoritzada de la que ens ofereix Greaebe, la concepció de nosaltres mateixos es fonamenta en aquestes nocions de propietat i dret. A nivell filosòfic em resulta molt suggeridor la idea del deute del pensament il·lustrat amb la filosofia medieval, precisament fou Smith un dels que més va treure possiblement d’aquestes fonts. Graeber reinterpreta tota l’edat mitjana que veu distorsionada des d’Europa com un període en què allò essencial no és l’obediència cega a l’autoritat sinó l ‘intent de clarificar els valors que regeixen la vida quotidiana des del mercat o la cort

Si Graeber revaloritza l'edat mitjana, té, en canvi, una visió molt més crítica envers l'època moderna. La retòrica il·lustrada ha presentat una visió d'aquest moment que assenyala els seus trets positius però fou també un temps de radical destrucció d'estructures col·lectives que venien de molt abans. La mirada de Graber resulta coincident amb la de l'esplèndid llibre de Gonzalo Ponton, la lucha por la desigualdad. En concret, Graber ens descriu com cada cop esdevé més marginal el que fins llavors havia estat normal: una vida econòmica sense líquid basada en el crèdit, per instaurar una economia monetaritzada on el deute és associat amb la criminalitat. Important en aquest context és la rellevància que adquireix la noció d'interès en la construcció de la teoria dels sentiments humans. Interès era un terme que originàriament significava penalització en el retard d'un pagament. Un terme comptable, donava l'aparença de matematicitat, és a dir, cientificitat i simultàniament tenia una clara connotació teològica que apunta al caràcter irredimible, incorregible de l'esperit humà i així recolzava el relat fundacional de Thomas Hobbes. L'element més essencial de l'origen del capitalisme és la conversió d'una economia del crèdit en una economia de l'interès.

Graber suscriu la tesi de què els diners són en general quelcom inventat i en un cert sentit creat del no-res però aquest procés només s'entén si afegim que aquest que els inventa té armes. L'origen del paper moneda modern, les lliures emeses pel Banc d'Anglaterra, eren el deute del rei, l'eina amb que pagar totes les guerres de l'imperi britànic (i recordem que en el cas del Regne Unit allò excepcional és algun any de pau). El nostre temps ha confirmat clarament aquest principi des de que Richard Nixon separà el valor del dòlar de l'or i feu del deute, un deute que tots sabem mai serà pagat, el fonament de poder imperial estadounidenc

Finalment Graeber assenyala que hi ha tres grans visions per pensar les relacions social. La d’Adam Smith ens parla d’individus relacionats significativament només amb les seves possessions, moguts només per la conveniència i prescindint de la noció de deute. Una altra basada en la noció de deute que fa criminals totes les accions humanes. I allò que ell vol desenvolupar la noció d’economies humanes en les que “ se considera realmente importante acerca de los seres humanos es que cada uno de ellos es un nexo único de relaciones con los demás , y que por tanto no se puede considerar a nadie equivalente a nadie ni nada más”. Aquesta alternativa potser ha existit però la va impossibilitar la conversió dels humans en objectes d’intercanvi, mitjançant la violència de la donació de dones en intercanvi i de l’esclavisme fruit de les guerres. En tots dos casos, arrencant aquestes persones de les xarxes de relacions en les que esdevenien humans. Aquesta violència apareix del tot palesa als Estat Units actuals on el deute domèstic està un 130% per sobre dels ingressos mitjans. Un deute que poques vegades s'ha originat en nicieses sinó sovint en "despeses discreccionals" les que serveixen per mantenir relacions humanes més enllà del pur càlcul material; les que permeten establir relacions humanes significatives.

Punts de vista impresentables

 

la torre rebatejada, que tampoc és cap cosa

Hume, és veritat i no es pot negar, afirmà que els negres són inferiors. Ho feu en el seu assaig "on national characters". Per això, l'edifici de la universitat d'Edimbourgh, d'altra banda espantós, ha hagut de canviar de nom. Menys assenyalat però és el fet que no falta cap altre cosa que llegir el que Hume diu en aquest assaig per demostrar que l'afirmació de Hume és un prejudici insostenible. Com diu Edith Hall, parlant d'Aristòtil, millor que veure el que diu un filòsof és examinar si d'acord amb els seus principis ara diria el mateix. En el fons però, com veu molt bé Biaggini, allò que expressem amb aquesta mena de condemna sobretot són les nostres limitacions:

Why do so many find it impossible to believe that any so-called genius could fail to see that their prejudices were irrational and immoral? One reason is that our culture has its own deep-seated and mistaken assumption; that the individual is an autonomous human intellect independent from the social environment. Even a passing acquaintance with psychology, sociology or anthropology should quash that comfortable illusion. The enlightenment ideal that we can and should all think fou ourselves should not be confused with the hyper-enlightenment fantasy the we can think entirely by ourselves.

La decadència del Barça

 Fa un mes del començament del cas Negreira i estem veient que la cosa anirà per llarg. Les conseqüències poden ser mol dures tant pel Barça com pel conjunt del futbol espanyol. De fet, això últim faria pensar que la cosa no aniria gaire lluny però presumiblement la justícia ordinària serà menys benevolent que la justícia "esportiva" (la paraula justícia mai admet cap adjectiu). Fins i tot si per algun esdeveniment, que jo no preveig, el delicte del Barça quedes impune (el delicte sembla claríssim un altra cosa és que s'hagin comprat directament partits cosa que no crec) el dany moral fet a la institució és molt greu. Si sembla específicament català que Laporta encara no hagi dimitit, ni tampoc donat cap mena d'explicacions. De fet en un país normal, Laporta no hagués pogut tornar a ser president. Una de les possibles sancions seria la de prendre tots els títols al Barça entre 2001 i 2018. Jo tinc molt clar, escrivia sobre això, a l'any 2012 d la importància del cicle triomfal del Barça com desencadenant del procés. L'eufòria futbolística es transmutà en eufòria política, en un temps en que com la política havia esdevingut sentiment pur ja eren gairebé la mateixa cosa. Després de les mentides dels polítics que tots els èxits de llavors foren també mentides, potser ja és massa més mentida de la que tots plegats som capaços de suportar. En tot cas els anys van passant i no acabo de trobar una resposta a perquè tantes coses, més o menys de tothom com el Barça, són dutes de manera tan catastròfica. En la idea d'una  incapacitat congenita no sols no hi crec sinó que l'empresa privada ens dóna més d'un  contraexemple. No sé si tindrà a veure amb allò que deia Pla del nostre poc assenyat individualisme

La mentida més bonica

 

Llegeixo finalment la mentida més bonica, la novel·la de Francesc Serés sobre la Catalunya de després del procés i després de la pandèmia. A diferència de l'anterior, amb una trama molt treballada, aquí no n'hi ha gaire. Tota l'acció passa en un dia, 17 de desembre, en el que assistim a la darrera jornada a l'institut d'un parell de professors, el Carles i la Marina, que es jubilen i durant tot el dia se'ls fa present el feixuc pes d'aquests darrers anys atabalats pel sentimentalisme d'un darrer dia i un dinar de comiat i sense esma per anar-hi a la manifestació independentista de l'endemà i, per tant, faltant per primera vegada en la seva vida al ritual del procesisme.

Parlant des de la meva condició d'admirador d'en Serés i essent, des del punt de vista dels protagonistes de la novel·la que jo no comparteixo, "espanyolista", el llibre no m'ha acabat de fer el pes. De tots els del seu autor, és el que he llegit amb menys satisfacció. Potser perquè jo també estic afectat pel que va passar i vull respostes. Que tot era mentida, el que ara pensa Serés, és, em sembla, indiscutible per a qualsevol persona amb dos dits de front. Penso que l'any 2017 la mentida era ja des del meu punt de vista evident; potser no la seva dimensió. El problema és com s'ho va empassar tanta gent. Simplement qualificar-la com bonica no em serveix. Però segurament tampoc era aquesta novel·la el lloc on s'havia d'anar a demanar això. El Carles i la Marina foren creients, foren entusiastes i ara estan cansats i avergonyits.

Els protagonistes del llibre són molt i molt bel·ligerant amb el polítics que van dirigir el procés, possiblement és un sentiment que comparteix l'autor. Jo, en canvi, no puc dir que m'hagin decebut sinó que han complert les meves expectatives. Catalunya no és diferent de la resta del món i com a tot arreu els polítics poden fer molt bé de bocs expiatoris. Jo a hores d'ara desconfio d'aquest maniqueisme que distingeix entre la bona gent i els  caps.mentiders. Almenys en el meu cas, jo si esperava més d'una ciutadania que imaginava amb més capacitat de veure la realitat i més sentit crític. Al començament de la novel·la el Carles recorda un moment, em sembla a l'època del primer "referendum"quan un personatge pregunta al seu auditori independentista quant mesos estan disposats a no cobrar la nomina i queda clar que això no ho té gairebé ningú previst. La mateixa anècdota l'havia publicat Serés en un article periodístic d'aquell temps i la resposta de l'interlocutor independentista és que ell no pensava que hagués de sacrificar res perquè es faria la independència per sortir guanyant. Suposo que amb aquest punt de partida les coses no podien anar massa millor del que han anat.

La Marina i el Carles treballen a un institut entre el Garraf i el Penedes, viuen a Vilanova em sembla recordar, però en el seu àmbit tot i que no tothom és independentista, fins i tot els que no ho són, no semblen qüestionar la justícia de la seva causa i simplement se n'adonen de la força de l'estat. Crec que un lector d'una hipotètica traducció a una cultura estrangera li resultaria ben estrany saber que la Marina i el Carles eren funcionaris de l'estat espanyol i que a Vilanova, quan es feren les eleccions el mateix any 2017, fou Ciutadans els partit més votat. Tampoc hi ha obligació de dir res de tot això, però crec que la gran literatura és la que t'ajuda mirar el mon d'una manera més ample. Serés ha mostrar amb escreix la seva capacitat per fer això, però aquí no mirant a la meitat del país se'ns acaba presentant una realitat molt empobrida.

No m'ajuda a sintonitzar amb el que ens explica Serés que els protagonistes siguin professors de secundària. Aquest gremi no són certament pel general el meu tipus preferit de persones (els meus millors amic ho són, però tampoc tinc ganes de ser sempre coherent). L'institut on treballen potser pugui semblar-se a algun de real, però no té gaire a veure amb cap dels vuit en el que he treballat ni amb les dotzenes que visitava als darrers anys. Tot això no m'ha ajudat a entrar-hi. Tanmateix he de dir que el final el llibre si que m'ha ajudat a retrobar un dels pensaments d'aquells temps. Tot comptat la vida de la Marina i el Carles és molt buida o potser no tant buida, com insuficient per les seves aspiracions. Les aspiracions de la primera generació del país que ha pogut tenir una existència allunyada de necessitats materials i que a més no participà en la caiguda del règim anterior, que tampoc fou gaire èpica però això és un altre tema. No és un problema propi de Catalunya però aqui em va trobar una solució pròpia que fou efectiva uns mesos, si més no. En aquest sentit el llibre coincideix amb els que pensaren que la part més activa i entregada del procesisme era, no per casualitat, la gent gran.

Tornant sobre el suïcidi i sobre Mariana Enriquez

Fa poques setmanes vaig escriure un post sobre el suïcidi. El tema m'amoïna, no pas perquè en tingui por, sinó perquè em fa por la visió de la gent com la meva ex-alumna, que considerant-lo com un problema mèdic, redueix la vida mateixa a problema mèdic. Aquesta setmana he llegit un conte extraordinari sobre una suïcida, los peligros de fumar en la cama de Mariana Enriquez, el qual precisament dóna títol al llibre. Fa poc parlava del seu altre llibre de contes i aquest segon ha ratificat les meves impressions positives. El darrer conte, cuando hablabamos con los muertos, està també molt aconseguit i és molt representativa del treball de la seva autora per com barreja una tema del terror tradicional i genèric, adolescents jugant amb la Quija, i un terror extret de la situació política i social, el tema dels desapareguts argentins. Donde estás corazón i Carne em van resultar especialment pertorbadors, el que expliquen és horrorós, però el talent narratiu i la qualitat de la seva prosa em varen fer llegir-los amb avidesa. Rambla triste està ambientat a Barcelona i pren com a punt de partida el tristíssim cas Raval de finals del segle passat. La virgen de la tosquera em va impressionar per un motiu objectiu, l'habilitat amb la que ens mostra el punt de vista d'unes adolescents plenes de furor uterí, i la coincidència amb un dels meus terrors més íntims relacionat amb la mort final dels protagonistes. Finalment el aljibe explica una història de possessió que d'alguna manera expressa com es desenvolupen en realitat quasi totes les relacions humanes més ordinàries.

 

Autoconeixement i ascetisme

 

L'objectiu de l'ascetisme és dominar el caos interior, però això al capdavall podria reduir-se simplement  un camí d'autosimplificació. És dubtosa la coherència entre l'ascetisme i el coneixement d'un mateix.

Boadella, Pujol i Hitler

 

En un mitja digital vaig llegir una entrevista amb Albert Boadella. El fundador dels Joglars ha complert vuitanta anys i està en mode introspectiu. Parlant sobre la seva carrera expressà un cert penediment pel seu tractament de Jordi Pujol en Operacio Ubu, en concret amb el moment en què Pujol era comparat amb Adolf Hitler. Boadella deia que Pujol era un canalla, però no es mereixia això. La veritat del que diu Boadella es òbvia en el sentit més planer del terme. Pujol no és un assassí, ni ningú ho pensa. De totes maneres crec que, com feia Weil, és més important veure allò que hi ha comú moltes vegades que no pas allò diferent i el fet cert és que tots dos pertanyen a la mateixa categoria, en la qual evidentment hi ha molta més gent, la dels que deliberadament confonen instrument i finalitat per acabar posant la realització de la seva voluntat com l'única finalitat possible.

Cervesa i filosofia

 

Kant desconfiava molt i molt de la gent que bevia cervesa. Era també un fidel admirador de Hume, la filosofia del qual el va despertar del geni dogmàtic. Kant pensava que era incompatible beure molta cervesa i tenir la ment clara. Curiosament, la filosofia de Hume és fruit del massiu consum de cervesa de la bona gent d'Edimbourgh. Hume es beneficià de la renovació del personal docent de la Universitat d'Edimbourgh que es va dur a terme a començaments de la dècada dels vint i tot aquest nou personal fou pagat per un impost extraordinari a la cervesa fabricada a la ciutat. Mai no podem estar segurs, Hume tenia raó, de com funcionen les causes i els efectes.

L'adversari

 

Veig al Romea l'adaptació de teatral de l'adversari de Carrère. Vaig llegir el llibre fa vint anys, però tenia l'argument molt present perquè és una història difícil d'oblidar. La novel·la explica la confrontació entre l'autor i Jean-Claude Rolland, l'home que va assassinar tota la seva família per tal de no confrontar que la seva vida havia estat una completa mentida. Mai no es va treure la carrera de medicina, com tothom pensava, ni treballava com a investigador a l'OMS. De fet, realment no treballava en res i el que els altres pensaven que era la seva jornada laboral, era vuit hores d'espera en un àrea de servei o un aparcament. La mort dels seus fou premeditada amb tota la fredor de món, però no encertà en el seu posterior suïcidi. La novel·la explica tant la història de Jean Claude com la impressió i els sentiments de l'autor mentre parla amb ell i escriu la seva inversemblant, tot i que autèntica, història.

Sobre l'escenari hi ha només dos actors, Carles Martínez és l'assassí Jean- Claude. Pere Arquillé és Carrère però també la seva dóna, el seu millor amic, la seva amant, el fill, la filla, el pare , la mare, el jutge i el fiscal. Això significa evidentment una possibilitat de lluïment i un perill de sobreactuació que em penso que Arquillé defuig prou bé. El muntatge es recolza molt en vídeos que ens ofereix molts primers plans, especialment de Jean-Claude, en els seus moments de patiment (un patiment peò real?, aquest és sense dubte un dels grans misteris de la història). El ritme em va semblar prou bo, però no sé fins a quin punt resulta fàcil de seguir la història pels que no coneixen la novel·la. En tot cas, sí que crec que l'obra mostra amb claredat allò que constitueix el centre de la narració de Carrere: el caràcter il·limitat de la credulitat humana, cosa que només pot explicar-se perquè no som de cap manera l'animal racional. Allò que ens mou és quasi exclusivament la fe. D'altra banda, jo veig a la història una revindicació del valor de la veritat mitjançant la identificació mostrada entre l'horror i la mentida.