La mentida més bonica

 

Llegeixo finalment la mentida més bonica, la novel·la de Francesc Serés sobre la Catalunya de després del procés i després de la pandèmia. A diferència de l'anterior, amb una trama molt treballada, aquí no n'hi ha gaire. Tota l'acció passa en un dia, 17 de desembre, en el que assistim a la darrera jornada a l'institut d'un parell de professors, el Carles i la Marina, que es jubilen i durant tot el dia se'ls fa present el feixuc pes d'aquests darrers anys atabalats pel sentimentalisme d'un darrer dia i un dinar de comiat i sense esma per anar-hi a la manifestació independentista de l'endemà i, per tant, faltant per primera vegada en la seva vida al ritual del procesisme.

Parlant des de la meva condició d'admirador d'en Serés i essent, des del punt de vista dels protagonistes de la novel·la que jo no comparteixo, "espanyolista", el llibre no m'ha acabat de fer el pes. De tots els del seu autor, és el que he llegit amb menys satisfacció. Potser perquè jo també estic afectat pel que va passar i vull respostes. Que tot era mentida, el que ara pensa Serés, és, em sembla, indiscutible per a qualsevol persona amb dos dits de front. Penso que l'any 2017 la mentida era ja des del meu punt de vista evident; potser no la seva dimensió. El problema és com s'ho va empassar tanta gent. Simplement qualificar-la com bonica no em serveix. Però segurament tampoc era aquesta novel·la el lloc on s'havia d'anar a demanar això. El Carles i la Marina foren creients, foren entusiastes i ara estan cansats i avergonyits.

Els protagonistes del llibre són molt i molt bel·ligerant amb el polítics que van dirigir el procés, possiblement és un sentiment que comparteix l'autor. Jo, en canvi, no puc dir que m'hagin decebut sinó que han complert les meves expectatives. Catalunya no és diferent de la resta del món i com a tot arreu els polítics poden fer molt bé de bocs expiatoris. Jo a hores d'ara desconfio d'aquest maniqueisme que distingeix entre la bona gent i els  caps.mentiders. Almenys en el meu cas, jo si esperava més d'una ciutadania que imaginava amb més capacitat de veure la realitat i més sentit crític. Al començament de la novel·la el Carles recorda un moment, em sembla a l'època del primer "referendum"quan un personatge pregunta al seu auditori independentista quant mesos estan disposats a no cobrar la nomina i queda clar que això no ho té gairebé ningú previst. La mateixa anècdota l'havia publicat Serés en un article periodístic d'aquell temps i la resposta de l'interlocutor independentista és que ell no pensava que hagués de sacrificar res perquè es faria la independència per sortir guanyant. Suposo que amb aquest punt de partida les coses no podien anar massa millor del que han anat.

La Marina i el Carles treballen a un institut entre el Garraf i el Penedes, viuen a Vilanova em sembla recordar, però en el seu àmbit tot i que no tothom és independentista, fins i tot els que no ho són, no semblen qüestionar la justícia de la seva causa i simplement se n'adonen de la força de l'estat. Crec que un lector d'una hipotètica traducció a una cultura estrangera li resultaria ben estrany saber que la Marina i el Carles eren funcionaris de l'estat espanyol i que a Vilanova, quan es feren les eleccions el mateix any 2017, fou Ciutadans els partit més votat. Tampoc hi ha obligació de dir res de tot això, però crec que la gran literatura és la que t'ajuda mirar el mon d'una manera més ample. Serés ha mostrar amb escreix la seva capacitat per fer això, però aquí no mirant a la meitat del país se'ns acaba presentant una realitat molt empobrida.

No m'ajuda a sintonitzar amb el que ens explica Serés que els protagonistes siguin professors de secundària. Aquest gremi no són certament pel general el meu tipus preferit de persones (els meus millors amic ho són, però tampoc tinc ganes de ser sempre coherent). L'institut on treballen potser pugui semblar-se a algun de real, però no té gaire a veure amb cap dels vuit en el que he treballat ni amb les dotzenes que visitava als darrers anys. Tot això no m'ha ajudat a entrar-hi. Tanmateix he de dir que el final el llibre si que m'ha ajudat a retrobar un dels pensaments d'aquells temps. Tot comptat la vida de la Marina i el Carles és molt buida o potser no tant buida, com insuficient per les seves aspiracions. Les aspiracions de la primera generació del país que ha pogut tenir una existència allunyada de necessitats materials i que a més no participà en la caiguda del règim anterior, que tampoc fou gaire èpica però això és un altre tema. No és un problema propi de Catalunya però aqui em va trobar una solució pròpia que fou efectiva uns mesos, si més no. En aquest sentit el llibre coincideix amb els que pensaren que la part més activa i entregada del procesisme era, no per casualitat, la gent gran.