The Great Guide. What David Hume can teach us about being human and living well

 

Ja he fet referència aquí a un dels llibres que he estat llegint aquest mes de març el de Julian Baggini, The Great Guide. Darrerament per diferents raons, totes elles encertades però, no estic gaire per comprar llibres, però vaig fer una excepció amb el de Baggini mogut bàsicament pels sots-títol, What David Hume can teach us about being human and living well, el qual podria descriure perfectament allò que fa set anys em va dur a esmerçar uns quants anys de la meva vida en escriure el meu malaguanyat i inèdit llibre sobre Hume. Evidentment, el llibre de Baggini és una altra cosa. Baggini és una mena d'autor que en el nostre país gairebé no existeix, el que escriu filosofia per a persones "normals" (si voleu, un divulgador). Jo, en canvi, m'adreçava a una col·lecció de monografies filosòfiques d'aquestes que, sí tenen algun lector, no és normal en cap sentit dels que pot tenir el terme.

    Baggini segueix la trajectòria de Hume des d'una perspectiva biogràfica. Es recolza molt directament en la gran biografia de Hume escrita per Mossner i en fa esment de la no fa gaires anys publicada de Harris, tot i pel que sembla aquesta té un perfil més centrat en l'evolució intel·lectual que no en el relat biogràfic (de fet, no la conec, fou publicada poc després de que lliurés la versió definitiva del llibre). Baggini a més ha tingut temps i esma per estar a tots els llocs possibles per on Hume va passar, la rememoració d'aquest viatges li dóna molta vivacitat (valgui aquí el terme humià) al seu discurs. La raó de fer això no té només a veure amb una estratègia narrativa, sinó a una convicció de fons: la idea de què no podem llegir els autors fent abstracció de les seves circumstàncies històriques, del seu temps i el seu espai. Això és obvi per a qualsevol amb sentit comú, però no pas per un anglosaxó format a la filosofia analítica. La narració de la vida de Hume intenta mostrar la interrelació del seu pensament amb la seva vida, ja que com ell diu el missatge de Hume està tant a com va viure com al que escrigué sobre com calia viure, i exposa les seves teories d'una manera que jo vaig entendre correcte, fidel i molt clara. Evidentment, Baggini, no entra en allò que jo feia més: mirar de situar el missatge de Hume en relació amb d'altres autors i tampoc fa especial esment d'allò que aporta Hume a les polèmiques filosòfiques tant del seu temps com del nostre.

    Com que les fonts que treballa Baggini em són ben conegudes el llibre no m'ha donat coneixements nous amb una excepció molt interessant. Baggini apunta la possibilitat que Hume hagués pogut tenir coneixement de la doctrina budista. És un fet remarcat, jo ho vaig treballar prou al meu llibre, la proximitat entre la concepció humeana del jo i la doctrina budista de l'annatta (no jo). El nexe podria haver estat el missioner jesuita Ippolito Desideri, el qual arribà a Lasa l'any 1714 i solicità al monarca local permís per predicar el cristianisme. El monarca li concedí però amb una condició, que estudiés abans el budisme per poder mostrar en quins punts exactament era superior el cristianisme (i si era així, ell seria el primer en convertir-se). No sabem si va tenir èxit, però si que Ippolito va estar cinc anys a monestirs tibetans estudiant el budisme, en els quals va fer traduccions de mestres budistes a l'italià. El seu treball fou inclòs a l'index de llibres prohibits quan va tornar a Europa però hi havien còpies per alguns monestirs i un dels llocs per on ell va passar, pocs anys abans que Hume hi anés a estudiar, fou el monestir de la Fléche. Tot plegat però és una hipòtesi atractiva però també innecessària segons Baggini, per dues raons: la primera és que la teoria de Hume se'n deriva de la de Locke, no cal més que pensar-la una mica a fons (és a dir alliberar-se de prejudicis i aplicar la noció lockeana de substància), la segona és que possiblement, això em sembla que pensa Baggini, (veure el video de més amunt) la doctrina és evident per si mateixa.

    El darrer capítol ens parla de la mort de Hume. La seva mort, tot i que del tot natural, té un cert paral·lelisme amb la de Sòcrates, doncs servia per jutjar-los. En el cas de l'escocès comprovar si les seves idees li permetien afrontar la mort d'una manera digna. Baggini ho explica prou bé i en fa esment d'un document que jo hauria de conèixer però del que no vaig fer esment en el seu moment: una descripció feta pel propi Hume del seu caràcter conservada per la Royal Society of Edimbourgh .És una llista de setze característiques. Les deu primeres són ben iròniques:

1. A very good man, the constant purpose of whose life is to do mischief

2. Fancies he is desinterested, because he substitutes vanity in place of all other passions

3. Very industrious, without serving either himself or others.

4. Licentious in his pen, cautious in his words, still more so in his actions.

5. Would have had no enemies, had he not courted them; seems desirous of being hated by the public , but has only attained at the being railed at.

6. Has never been hurt by his enemies, because he never hated any one of them

7. Exempt from vulgar prejudices, full of his own

8. Very bashful, somewhat modest, no way humble

9. A fool, capable of performances, which few wise men can execute

10. A wise man, guilty of indiscretions which the greatest simpletons can perceive

Em sembla que totes deu deixen clar que Hume gaudia d'allò que és una condició necessària, però no suficient, per la saviesa: no prendre's gaire seriosament un mateix. Les sis darreres tenen un altre caire. Són més sinceres i revelen tensions pròpies de la vida humana, que jo no dubtaria a fer meves, especialment la segona:

1. Sociable, though he lives in solitude

2. An enthusiast, without religion

3. A philosopher, who despairs to attain truth

4. A moralist, who prefers instinct to reasoning

5. A gallant, who gives no offence to husbands and mothers

6. A scholar, without the ostentation of learning

Al final del llibre Baggini ens mostra una sèrie d'aforismes que serveixen per resumir i definir el pensament de Hume. Suposo que és un peatge inevitable en el temps de twitter, cosa agreujada pel fet que segons l'anglès, allò que ens allunya més de Hume és el caràcter arcaic del seu llenguatge pel lector actual (cosa que jo no percebo gaire, però clar el lector anglosaxó actual no sap un borrall ni de llatí, ni de grec, ni sovint de cap llengua europea moderna). Totes són ben plausibles i ben trobades. Imagino que si alguna vegada tingués l'oportunitat de parlar amb Baggini sobre la filosofia de Hume no ens barallaríem gaire. De fet, ell clou el llibre amb el text que millor expressa l'actitud de Hume envers la vida, des del seu punt de vista i que jo vaig utilitzar amb la mateixa finalitat en el meu llibre. També abans li havia ofert als lectors d'aquest dietari (aquí).