NOVES REFLEXIONS SOBRE EL MALESTAR DE L'ENSENYAMENT

 

Fa vint anys vaig publicar un escrit que es deia El Malestar a l'ensenyament. Va sortir a dues revistes molt diferents però que compartien la característica de no ser llegides per ningú. Ara ho he estat rellegint i en vull afegir alguna cosa al que llavors deia

1. Parlava llavors de la crisi endèmica dels sistemes d'ensenyament. Allò que sempre és així, per aquí caldria perllongar el raonament, és el que no pot ser de cap altra manera. Cap societat ha solucionat de manera satisfactòria la generalització, la pretesa universalització, dels estudis universitaris

2. No hem avançat gens pel que fa a la relació entre reforma pedagògica i universitat. L'esfondrament del nivell de la universitat no és la conseqüència previsible com alguns companys diuen ingènuament sinó que ha estat la condició prèvia. A la universitat espanyola dels setanta i vuitanta van funcionar només els mecanismes de autoconservacio de la institució, però això és ben poca cosa des d'un punt de vista mes ampli i justifica que la societat no pensi com a necessària l'existència d'alguna cosa així com uns estudis superiors

3. Vint anys després sembla que hi ha motius molt més forts per confirmar el que llavors dèiem: l'increment de la retòrica sobre la diversitat és proporcional a la realitat de les pràctiques i tendències uniformitzadores. Aquí es reflecteix el legat fonamental de Hobbes a la cultura moderna la intercanviabilitat absoluta de tots els éssers humans, esdevingut el nostre dogma fonamental

4. En general la desatenció a la perspectiva de classe és tan gran ara com fa vint anys, perquè segueix sent políticament correcte fer veure que les classes no existeixen. La classe social sembla l'única dimensió social que no crea identitat.

5. Cal reiterar-ho, hi ha massa voluntarisme en la consideració de què l'ensenyament públic gratuït, en general, crea horitzons.

6. Fa vint anys tenia sentit pensar la situació del professorat des de la seva consideració, més o menys problemàtica de treballadors intel·lectuals. Avui només calen cinc minuts a qualsevol sala de professors de qualsevol institut per veure que això no té cap mena de sentit. Ningú espera res relacionat amb el treball intel·lectual dels professors. Tampoc ells mateixos

7. Cal tornar a repetir-ho, ni que tinguéssim la millor escola del món, no ens serviria de gaire si la institució familiar no funciona L'escola no és el món autosuficient del que parla la ideologia pedagògica.

Vint anys després quasi tot el que dèiem llavors segueix essent vàlid. Assenyalaria però dos canvis, un de positiu i un de negatiu. El positiu és que la posició de professorat ha recuperat un cert, mínim, prestigi perquè ha estat menys afectada per la disminució dels salaris reals, accelerada després de la crisi del 2008.  De fet, hi ha un canvi important. Molts dels meus companys més veterans, quan jo començava, estaven més o menys amargats. Havien tingut estudis universitaris quan quasi ningú podia, varen triar carrera lliurament, i se n'adonaven de què econòmicament estaven molt per sota dels que havien triat altres carreres. Ara en els instituts els professors són sovint gent que ha fet alguna d'aquestes altres carreres i que han acabat veient que fer de professor, ara, és més lucratiu, La negativa és que la degradació cultural de la que llavors parlàvem, no només no ha remès sinó que ha estat accentuada amb el desenvolupament de les cultures woke i de la cancel·lació, les quals tenen el mateix origen i esdevenen fàcilment aliades de la ideologia pedagogista