¡Que Salga Aristofanes!

 

¡Que salga Aristofanes! és l'última producció dels Joglars. Fou estrenada a Madrid i i ha fet temporada a algunes ciutats grans. Ara en la gira dedicada a les ciutats petites han fet una representació a l'Hospitalet que serà l'única de Catalunya. Jo vaig ser-hi i l'obra em va provocar un sentiment doble de decepció i identificació. La primera ve del fet que aquest és potser un dels espectacles menys interessants dels que he vist dels Joglars. A diferència del darrer espectacle l'inici no té gaire intensitat i encara que hi hagi prou bons moments, jo vaig trobar a faltar un fil narratiu clar. Els actors mostraren el seu nivell alt però crec que no res que no haguéssim vist abans. Vaig fruir, però, perquè no només combrego amb allò que els Joglars volen dir, sinó que comparteixo la mala llet que expressen en el seu treball. Tampoc diria que la gentussa que ens mostren m'ha destrossat la vida, però sí que ho ha intentat

El protagonista de l'obra és José Redondo, òbviament Fonstserè, professor de clàssiques que perd el seu lloc per protestes dels alumnes i és internat a un centre de reeducació psicocultural, on assumeix ser Aristòfanes i intenta muntar una performance que posa en evidència tots els tabús propis de la cultura de la cancel·lació que estan fent el nostre mon cada cop més irrespirable i invivible. L'obra alterna els esdeveniment del centre de reeducació i les classes dels professor amb els seus alumnes indignats per la violència, el masclisme i la manca de sensibilitat envers els animals de la mitologia grega. Imagino que pels integrats en aquest línia cultural, l'obra resultarà molt i molt ofensiva i es tractava precisament d'això. De manera oportuna i coherent els responsables del centre són identificats per Redondo, i apareixen vestits, com passatgers del Myflower, puritans. A la sortida pensava que potser s'està tancant un cercle. Hume, un altre víctima de la cultura de la cancel·lació, a la seva història d'Anglaterra feia notar la paradoxa de que les llibertats del britànics, sense comparació llavors a cap altre part del món, eren conseqüència d'accions dels puritans, l'última intenció dels quals era augmentar de cap manera la llibertat de ningú. Els nous puritans es presenten com progressistes defensors de la llibertat per imposar un règim de completa restricció de la llibertat i d'absoluta opressió del pensament.