El rencor de clase media alta y el fin de una era

 

Llegeixo el darrer llibre d'Esteban Hernández, el rencor de clase media alta y el fin de una era. Ja vaig parlar d'aquest autor la tardor passada, i també fa dos anys. Aquest llibre perllonga els anàlisis anteriors, seguint les mateixes línies però traient conseqüències dels esdeveniments dels últims any: la pandèmia i la guerra d'Ucraïna. El llibre es divideix en quatre parts. La primera, mas es menos, explica com aquesta anys han fet palès el retorn de la geopolítica, una situació que ha enfortit tants els Estat Units com la Xina i que ha mostrat la feblesa d'una Europa amb una visió del món perjudicada per una visió de la política massa deslliurada del material i per tant incapaç d'oferir propostes significatives.

Des d'aquí arrenca la segona part, desvertebración, que s'inspira ens els anàlisis de La España Invertebrada d'Ortega però aplicant-los a la totalitat d'Europa que històricament no ha sabut i no ha estat capaç de vertebrar-se. D'entrada constata que l'examen d'Ortega no ha perdut vigència i que els mals generals de l'estat espanyol segurament venen de què en molts aspectes estem encara en el mateix punt, el problema és que allò que Ortega veia com la possible solució d'Espanya, Europa, ara mateix no és gaire diferent: El cúmulo de dificultades que Ortega describe en la España de hace cien años son también problemas de la Europa contemporánea. la vertebración deficiente, un motor gripado que ha pensado en términos propios, unas élites ignorantes de la posición estructural en la que se encuentran en la época de la desglobalización, el aumento de las tensiones internas entre las distintas regiones que componen el continente y una actitud que se asemeja a la de una fortaleza asediada mucho más que a la de un territorio en ascenso dan forma a los dilemas que debe afrontar la UE. Tots aquests problemes són explicats en aquesta part del llibre. Des de la meva perspectiva potser allò que trobo més interessant és la seva descripció de l'idealisme absurd d'unes elits radicalment moralistes, cosa que no vol dir morals, defensores dels "valors" enfront del poder i que han acabant no tenint ni una cosa ni l'altra.

Aquestes dues primeres parts defineixen el teló de fons per fonamentar la part més substantiva del llibre, rencor, que parla de l'evolució de les classes social en el nostre temps. Cal dir d'entrada que la perspectiva d'Hernández no és del tot nova i segueix línies que podem trobar als anàlisis de Piketty o Giuly. Com ells defineix el nostre temps com el de la desaparició de la classe mitjana per entrar en societats de dues velocitats amb unes elits que gaudeixen d'una prosperitat envejable i una gran part de la població que viu al dia, cosa que vol dir sobreviure amb alguns extres de poc preu; tot allò que no és supervivència és low cost. Allò que fa interessant el nostre moment és que el canvi econòmic s'ha produït molt més ràpidament que el canvi de les mentalitats. Molta gent es segueix definint com a classe mitjà sense ser-ho realment. L'evolució de les qualificacions acadèmiques o del consum que fa l'autor són proves molt clares d'aquest fet. Un element important és que per Hernández hi ha dues confrontacions de classe: la més evident entre l'1% o el 99% restant i una més virulenta potser dins del 1% superior, fruit de l'acumulació de capital rentista que ha començat a causar el deteriorament de treballs generalment ben remunerats. Hi hauria una divisió doncs, entre el 0,1% monopolitzador de la rendibilitat rentista i un grup format per les classes expertat cohesionat entorn de valors ecològics, tecnològics i moral. Aquestes valors serien el nucli d'unes reformes possibles que el poder no ha volgut però del que paradoxalment aquestes minories culpen al conservadorisme de la gent comuna. Per l'autor les nostres guerres culturals són inintel·ligibles sense aquest teló de fons. Allò del que tracten les elits és d'utilitzar la gent comuna al seu favor. Trump, la dreta en general, seria un representant d'aquesta pulsió antielitista quu utilitza el menyspreu de les elits ideologitzades envers la gent comú o "normal", mentre que els altres adoptaren l'esquema de defensa de les minories. No creient, o preferint ignorar, que hi hagués un tot, utilitzaren les parts. La rancúnia i la tensió de la nostra vida social està associada a aquestes élits que han perdut poder i influència i a les classes mitjanes-altes associades, inclinades a una visió apocalíptica i molt inclinada a parlar de decadència: els seus bocs expiatoris preferits són els polítics i la massa mancada de valors. La desil·lusió de les classes anomenades mitjanes, no només de les altes, és un producte de la manca d'expectatives. El remei amb el que la societat pretén deslliurar-se d'aquests sentiments de rancúnia i decadència són segons l'autor, el presentisme, la renuncia a qualsevol plan de futur, i l'individualisme. Trets que s'entenen millor com una resposta adaptativa a aquesta situació de decadència que no pas des de consideracions lligades a l'evolució de la història de les idees

La quarta part, el frente interior, torna a l'anàlisi pròpiament política. En funció de tot allò dit fins ara se n'ocupa de les tendències autocràtiques que van prenent importància a la nostra societat i de l'afebliment de les societats democràtiques. El seu punt de vista és que no es podrà fer front a això enfocant la qüestió des d'un punt de vista merament cultural o polític. Pensar que viuràs pitjor que els teus pares, fàcilment et durà a posicions polítiques rupturistes. Cal invertir com a prioritat el retrocés de les classes mitjanes, cosa que cal fer no només pel benestar dels que en formen part, sinó perquè això assegura uns bens difícilment discutibles i que només dins d'alguns països d'Europa han estat realitzats de manera satisfactòria. En el curs de la seva anàlisi Hernández és pronuncia contra la idea d'una globalització selectiva, perquè en l'actual context el retorn de l'estat és una realitat incontestable. Això podria ser positiu en quant ens permetis deslliurar-nos de la tendència a la financiarització que és la causa principal de la nostra perillosa situació. La financiarització ha estat una perversió de l'economia del lliure mercat que cercava la unió de la seguretat i la rendibilitat, això ha fet instaurant allò que de fet és una economia planificada, però no pas des de l'estat sinò privadament en una mena de síntesi del pitjor del socialisme i del liberalisme. La gran damnificada del predomini de l'economia financera ha estat l'economia productiva i cal, especialment a a les esquerrer, centrar-se en tenir clar que el focus de tensió està molt més entre aquestes dues maneres d'entendre l'economia que no pas en l'antinòmia de capital i treball.

La tasca a fer passaria per intentar la recuperació de l'estat democràtic i de benestar. No és però una tasca fàcil. Hernández no confia gens en els partits realment existents incapaços de superar la dispersió funcional que ens divideix en segments social i acaba generant polítiques d'aspiració clientelar Tampoc sembla fàcil que apareguin idees mobilitzadores, les més presents; la lluita contra Rússia i Xina, i l'acció contra el canvi climàtic, no en tenen gaire aquesta capacitat. En síntesi: no hi ha projectes revolucionaris, la confiança en el progrés és declinant i el passat comença a ser atractiu per molts sectors socials. El sistema de l'Europa dels trenta anys gloriosos és una síntesi d'ideals plausibles que defineix una expectativa sobre la que es pot orientar l'acció. Això pot ser decebedor pels que somien a la revolució, però les possibilitats de canvi sobtats semblen fer més fàcil revolucions involucionistes que no pas a l'inrevés. Així l'únic projecte polític enraonat té un caràcter paradoxal: para dar vida a este proyecto defensivo hay que promover una transfprmación muy atrevida. Por así decir, hay que volverse revolucionario para ser conservador. Cualquier proyecto que desee preservar las bases de la civilización occidental no puede funcionar sin reorganizar aquello que estrcutura nuestra sociedad de forma insistente la economia. Això és girar vers l'economia productiva.

Tot plegat no és fàcil però segurament és l'única opció per la que cal apostar com ens diu Chomsky manllevant aquest concepte de Pascal: Al perder el sentido de la Historia tendemos a atribuirnos demasiada importancia. El destino habitual, el de la mayoría de personas, es pelear y perder. Acaso nuestro papel en la vida no consiste más que en colocar una piedra anónima en la pared; pero quizás una encima de otra acaben por formar una casa. A lo mejor no somos más que actores ignorados de la historia, pero tampoco es relevante, porque la dignidad y el orgullo se forjan en la actividad, no en su resultado. El significado de la vida se construye y no puede depender de que el triunfo aparezca en el horizonte, sino de la acción que se despliega. Si en este sentido de la autorrealización los ideales se paralizan y lo hace la misma historia, que se ve coagulada por falta de fuerzas que la empujen en una dirección correcta.

Cuando se pierde de vista la posibilidad de componer un futuro colectivo, se corrompe también la consistencia personal, porque la actividad no contribuye a forjar un sentido vital. Cada cual queda encerrado en sus esperanzas o en los confines de grupos identitarios que se afirman únicamente mediante el rechazo del otro, pero que carecen de la acción constructiva imprescindible para que las comunidades sean tales. Actuar en términos puramente individuales va en dirección contraria a muchas de las necesidades humanas que están moldeadas en vínculos relacionales, en esfuerzos en común, en lazos con personas y espacios. Y aísla especialmente porque, en el instante en que las personas se unen para defender valores, adquieren una potencia decididamente mayor: la seguridad comienza con la acción