Paris (III): Rothko al Bois de Bolougne

El seu únic autoretrat

Una de les black-forms
 

    A la foundation Luois Vuitton dins del bosc de Boulougne veig la retrospectiva dedicada al pintor Marc Rotkho jueu lituà que desenvolupa la seva carrera als EEUU. L'edifici de Mark Ghery és imponent i brilla molt en un entorn gens urbà com l'esmentat bosc. La retrospectiva abasta tota la carrera de Rothko i inclou els famosos murals de l'edifici Seagram que finalment van acabar a la Tate Modern i que per primera vegada han sortit del Regne Unit. L'obra està ordenada cronològicament: la primera sala està dedicada a la pintura figurativa feta a la dècada dels trenta. Em va semblar prou interessant, especialment els quadres on apareix el metro de Nova York. Després venen les sales dels anys quaranta quan abandonà definitivament la pintura figurativa i s'imposa la missió com a artista de crear un mite redemptor de la nostra civilització, Aquestes obres no em cridaren gaire i el seu propòsit em sembla massa pretensiós per resultar-me simpàtic. La major part de l'exposició està dedicada a les obres fetes segons el seu estil més característic de formes quadrangulars de colors molt saturats que juguen amb el contrast o la manca de contrast. Sense ser capaç de donar una justificació teòrica són obres que criden la meva atenció i m'agraden de mirar durant molt temps. Ell deia que volia parlar als sentiments i el meu cas ho va assolir. Vist des de més de fora em sembla que hi ha un gran guany de lucidesa en l'evolució de pensar ser un subjecte inventor de mites fundadors a finalment ser l'autor de la darrera obra produïda més amunt, la millor representació possible de la veritat de tota subjectivitat.

Paris (II): El darrer Van Gogh

Els dos darrers quadres pintats per Van Gogh

El primer quadre que fou adquirit per un museu

El doctor Gachet el company més fidel del seu darrer any de vida, una de les obres més emblemàtiques d'aquest darrer període

    Al museu d'Orsay vaig a una exposició centrada en el darrer període de la vida de Van Gogh: l'any que passà al poble normand d'Auvers-sur-oise. L'èxit d'aquesta exposició ha estat aclaparador. Acaba dins de quinze dies, però ja és impossible trobar entrades. D'acord amb els meus principis i la meva personalitat vaig ser del tot puntual, però tot i així no em vaig estalviar quaranta minuts de cua, ja dins del museu, per accedir a les sales on són les obres exposades. Més enllà del caràcter multitudinari d'aquesta mena d'esdeveniments, substituts en certa manera d'allò que abans oferia la religió, Van Gogh té una popularitat especial en part causada pel cinema, instrument fonamental per convertir-lo en el representant per excel·lència del mite de l'artista incomprès. Curiosament, el discurs de l'exposició és en aquest sentit molt desmitificador. Les seves pintures no s'havien començat a vendre encara en el moment de la seva mort, això és un fet indiscutible, però la seva mort no va passar inadvertida en el món de l'art, on molta gent sabia molt bé el valor potencial de la seva obra. Per a mí, Van Gogh té també un significat particular. Moltes vegades em recordo clarament badant als museus i això contrasta amb l'experiència més intensa mai viscuda a un d'aquests establiments, que fou al museu dedicat a aquest artista a Amsterdam, quan tot veient l'evolució del seu treball vaig tenir un sentiment clar i cert de què la Gràcia existeix tot i que aquesta certesa no feu trontollar el meu ateisme.

    En tot cas fer la cua va valer la pena. S'ha fet un esforç molt important per fer que l'exposició sigui pràcticament exhaustiva. Contra allò que hom podria esperar no hi ha a les obres senyals de decadència o esgotament, sinó múltiples signes de que les seves inquietuds seguien vives i que el seu treball seguia evolucionant. De fet, són una mica diferents als anteriors. Ell es mostrava molt content d'haver redescobert el Nord, cosa que només va aprendre a fer després de la seva intensa estada al Sud. Per això, ara el color dominant és amb molta diferència el verd. Les indicacions del expositors als quadres són importants per tenir consciència dels canvis cromàtics experimentats per les pintures. La revolució pictòrica del segle XIX fou en bona mesura un producte de l'aparició dels pigments industrials i la seva durabilitat no és eterna. Així on ara veiem un blau esmorteït podia haver en el seu origen un lila brillant. Per tant potser dintre de no gaires anys algú voldrà restaurar-los com ja hem fet amb obres anteriors. Suposo que això està molt bé però no es pot passar per alt que restaurar és, en primer lloc reinterpretar, i, en conseqüència, refer. Tornant al tema dels mites ens costa molt adonar-nos que, tot i que més llarga que les nostres curtes vides, la de la pintura, i en general l'art, també és efímera.

 

Retorn a Paris

La plaça de més amunt al costat del museu de Cluny està dedicada a Samuel Paty el professor francès assassinat per un fanàtic islamista. No comparem amb com es va tractar aquí a Catalunya un altre professor mort per un imbècil

 

        He fet una breu estada a Paris que ha estat molt essencialment un viatge al meu passat. Llevat de dues anades a museus no m'he allunyat gens del quartier latin que he passejat a fons, mirant de refer els camins que vaig trepitjar fa trenta anys. Seguint allò de veure com es tracten els vius i els morts, he badat pel mercat a l'aire lliure que és encara la rue Mouffetard i si no he anat a cap cementiri, sí que vaig visitar les esglésies on foren enterrats els dos pensadors més importants del XVII: Saint Germain on van ser els ossos de Descartes fins que es van perdre, i que ja coneixia, i Saint Étienne du mont, a tocar del Panteó, de la que no sabia res i on fou enterrat Pascal. (més amunt hi ha una imatge de les làpides). He entrat a totes les llibreries que he volgut però Vueling m'ha ajudat a no caure a cap temptació. Paris segueix tenint un trànsit infernal i em sembla que els parisencs tenen menys dèria que els barcelonins per les bicicletes o els patinets. En canvi, venint de Catalunya el panorama cultural sembla d'una gran riquesa. Coses que aquí donem per mortes, el jazz, el cinema clàssic o la literatura, semblen ben vives. De totes maneres, potser el barri llatí tampoc és representatiu de tota França, ni tan sols de tot Paris. La turisficació és intensa com no podria ser d'altra manera en una de les ciutats més visitades del món. De fet, vaig viure l'experiència, fins ara inèdita a França, de trobar-me una cambrera en un pub que no entenia el francès i amb la que em vaig haver d'entendre en anglès. Els parisencs han pres el costum dels seus rivals londinencs de posar moltes plaques, cosa que et permet saber coses curioses que vaig dormir al mateix hotel on ho va fer Rimbaud, una mica abans o que a la finca del costat fou escrita, "el coronel no tiene quien le escriba". Moltes d'aquestes plaques fan referència al vergonyós comportament dels francesos amb els jueus durant la guerra. Hi ha ha també un museu i un memorial de relativament fa poc. En comparació amb Catalunya em sembla que la qüestió de la guerra de Gaza té molta més presència i es viu amb molta més tensió. Els carrers estan plens de cartells demanant l'alliberament dels ostatges i totes les llibreries estan plenes de llibres sobre el tema. Suposo que això està causat no només perquè tinguin més lligams amb Israel i una mala consciència reprimida molt de temps, sinó perquè França té un problema obert amb l'islamisme que certament és una qüestió diferent, però al final tot es barreja. Suposo que aquesta tensió és la que va causar estar una hora per passar el control de seguretat a Orly i que veiés com miraven, peça a peça, tot el que duia a la meva bossa, afortunadament no gaire gran.

Consum preferent

        Llegeixo Consum preferent d'Andrea Genovart, obra premiada amb el premi Anagrama de novel·la. Havia llegit, no sé on, una bona crítica i em venia de gust llegir alguna cosa sobre la Barcelona actual després de la Vida privada de Segarra. La protagonista i narradora del llibre és l'Alba, llicenciada en filosofia que es guanya la vida com a dissenyadora. A la novel·la llegim com va a festes on més aviat s'avorreix, comparteix pis amb altra gent amb la que no es fa gaire,, té una feina precària, que finalment perd, i un nuvi, més o menys, que no li fa gaire cas. També ens explica les seves vacances que consisteixen en un mes de reclusió a un poble de la província de Valladolid. Tot això explicat des del seu punt de vista. Dient-ho en una formula breu podríem definir el llibre com les memòries del subsol de Dostoeivski però amb perspectiva de genere. Tots dos llibres en definitiva giren entorn de la noció de ressentiment i en aquest sentit el llibre de Genovart podria ser una il·lustració de la tesi de Turchin, compartida per Todd o Gray, del problema de la creació d'elits supèrflues. L'Alba creu merèixer alguna cosa millor, però no sé fins a quin punt és conscient de què un títol de filosofia acredita poca cosa i que de dissenyadors a aquesta ciutat hi ha un a cada cantonada. Com que ha tingut un premi important, l'obra deu tenir valors literaris que jo no he sabut veure, potser perquè jo de literatura del "jo" a hores d'ara estic una mica tip. L'Alba possiblement és una mica bulímica, mot que no surt mai a la novel·la, per això l'obra comença amb una pormenoritzada descripció d'un vòmit que abasta algunes pàgines. Això no m'és antipàtic, i de fet em va fer recordar una discussió de fa trenta-cinc anys amb un lector d'aquest bloc, sobre si és més civilitzat vomitar a les papereres o a la base dels arbres del carrer. No mantenir ja aquestes discussions em fa estar content de ja no ser jove. No sé si el jurat va apreciar que el llibre documenta com és el nostre temps. Si és així m'agradaria que s'haguessin equivocat, però em temo que no, perquè allò que em sembla més terrible del llibre és que l'Alba ni té cap amic real, ni sembla que tingui cap possibilitat de tenir-ne mai cap. Sobre la ciutat de Barcelona diria que al llibre hi ha poca cosa, doncs el món de l'Alba és un m on deslocalitzat.

The New Leviathans

 

    The New Leviathans és el darrer llibre de John Gray. Com el títol ja índica és un homenatge a Hobbes, llegit no com un autor remot, sinó com el més capaç encara de donar-nos les claus per a entendre el nostre present i futur, la nostra manca de futur (una qüestió en la que incideixen molts dels llibres que han passat per les meves ans aquest nou any des de Martin Caparrós fins a Emmanuel Todd). Això queda del tot clar en el sots-títol del llibre Thoughts after liberalism, en el qual el liberalisme no només significa una doctrina política, sinó la realització pràctica de la il·lustració i la hegemonia occidental, la qual de manera paradoxal es va començar a perdre amb la dissolució de la URSS

    El llibre es divideix en tres parts la primera The return of Leviathan, posa las bases del seu argument. Comença amb una presentació de la figura de Hobbes. Com pensen els seus millors intèrprets, de Mcpherson a Leo Strauss, la filosofia d'aquest autor és la mes essencialment liberal. Gray no valora especialment la seva teoria del contracte social, a la qual qualifica de mite racionalista, però si la seva filosofia del llenguatge per la consciència, molt nominalista en el seu fons, de com els termes abstractes ens duen a postular nocions absurdes i finalment perillosos com la d'Humanitat, que generalment acaben considerant un grup humà més humà que d'altres i a justificar finalment els genocidis. Per Gray, segueix sent vàlida la consideració de Hobbes que l'estat el mitjà fonamental per evitar el caos, en un temps post-religiós però els estats han d'afegir una nova finalitat. la d'assegurar el sentit de la vida, cosa que el els casos més extrems passa per fer els polítics, enginyers d'animes. Aquesta mecànica s'ha desenvolupat en els estat que qualifica com a nous Leviatans Xina i Rússia. Tres són les promeses bàsics efectuades per aquests nous leviatans:

1. Assegurar-li un sentit a la vida des de la noció de progrés material

2. Donar la seguretat de pertànyer a comunitats imaginaries

3. Fornir amb escreix els plaers de la persecució.

Gray ens parla de Rusia fent esment de com el fruit del comunisme, l'hommo sovieticus, era, després de la destrucció de les formes socials tradicionals, un exponent del solitari que segons Hobbes habita a l'estat de Naturalesa. El comunisme tenia molt de religiós i l'única institució a la que podia recórrer Putin després de Ieltsin, que propicia una situació de quasi estat de natura, era, com efectivament s'ha donat, un retorn a la primacia de la religió Ortodoxa. Que això hagi sortit bé no és però gaire clar. L'anomia rusa no és més petita que l'occidental. Més interessant és el cas de Xina, també un estat sorgit del caos inerrable que suposà la revolució cultural. Invalidant la tesi de Fukuyama, la Xina de després de Mao, no només no s'ha semblat més a Occident sinó que comença a definir un camí alternatiu a l'occidental, des d'una pràctica inspirada en pensadors com Schmitt o Bentham, tot seguint un projecte que vol sobrepassar els avenços científics i tecnològics de la societat liberal però mantenint la cohesió social des d'un despotisme il·lustrat. Per tal d'assolir això cal exercir a fons un control del pensament i el llenguatge tant més efectiu quan deixa de ser efectuat per l'estat, el cas de les antigues dictadures comunistes, i la repressió és encomanada a la societat civil, com passa a les nostres societats.

    La segona part, Artificial States of Nature, es centra sobretot al món rus i desenvolupa la idea de com l'experiència d'aquest país es desenvolupà en un estat de natura fruit de les circumstàncies històriques, hi ha un capítol dedicat al setge de Leningrad per exemple. Allò que més li interessa són els paral·lelismes que es poden establir amb la nostra situació com a Occidentals, el més important del quals és el d'haver produït en tots dos casos, una classe intel·lectual, una intel·ligència, que la desestabilitza per dintre. En el cas rus foren els intel·lectuals, dels quals el millor exemple és el Stephan Trophimovich dels Dimonis de Dostoievski, en el nostre cas serien el grups intel·lectuals que a la vegada denuncien com a criminal la civilització occidental i projecten els valors occidental com els únics valors universalment possibles promovent així l'anul·lació de qualsevol altra identitat. Totes dues intel·ligències es podien definir com nihilistes però no en el sentit més metafísic que emprem ara. En el context rus el nihilista no era el home que no creia en res sinó que només creia a la ciència; que reservava la seva fe a la ciència. Gent som Steve Pinker a hores d'ara s'ajusten perfectament a aquesta definició. La base d'aquest capítol és la narració de diverses experiències històriques que van de Leontiev a Bukharin, passant per Zamyatin. De fet, Zamyatin i Bukharin són la base per una reflexió ben interessant sobre les distopies. Zamyatin fou la base del treball d'Orwell però la millor descripció del totalitarisme es troba a Koestler, el comunista que havia estat un creient absolut, i que per tant podia descriure sentiments d'alienació que Orwell no experimentà mai i que s'exemplificaren en el cas de Bukharin, que entengué la seva, en termes factuals injusta, condemna com la darrera aportació a la revolució.

    La tercera part, mortal gods, és la que més m'ha interessat perquè és la que s'obre a la dimensió de la teologia política. Comença assenyalant un fet important i del tot esclaridor. Les condicions culturals del nostre temps fan més aguda i total la formula hobbesiana de la guerra de tothom contra tothom. El fruit del hiperadrenalisme és un individualisme formulat en els termes més radical possibles perquè tenim la missió de definir la nostra pròpia identitat, però atès que la nostra identitat sempre depèn de l'acceptació que facin els altres, allò generat és un estat de guerra crònic. El protagonista de la guerra és el moviment woke que Gray considera com molt anàleg a la intelligentia rusa prerevolucionària. Els woke són un moviment religiós en què la fe cristiana ha estat substituït per un anto-occidentalisme del tot occidental. Les tesis fonamental del seu estudi sobre els woke són les següents:

1. No tenen una relació especial amb el marxisme sinó és d'oposició, doncs constantment distreuen l'atenció dels elements més destructius del capitalisme

2. Suposa una vulgarització de la filosofia post-moderna, Foucalt i Derrida, dels que reprodueixen algunes afirmacions sense una comprensió real

3. Està vinculada socialment a la creació d'elits econòmicament supèrflues

4. Es fonamenta a la universalització d'experiències particulars. Huntington és un molt bon exemple. Allò que distingeix les seves argumentacions és la presència constant de la fal·làcia de la generalització apressada, des de la premissa oculta i paradoxal de que cal sempre imitar els americans.

5. Tot gira entorn de la victimització però no hi ha tant preocupació per la reparació, o la redempció de la víctima, com orgull, increment de l'autoestima del denunciant que es reafirma a la seva superioritat moral. .

    La tesi de Gray és que el liberalisme és un fill del monoteisme (i i per això Stuart Mill veia coherent l'intent de Compte de fundar una religió). En el nostre temps el moviment woke ha acabat sent com una versió amplificada del puritanisme, molt més sinistre perquè no hi ha Déu del que esperar benvolença. Simultàniament la desaparició de la teologia implícita en el liberalisme du a la proclamació de la llibertat sense límits que troba la seva expressió més clara en l'alliberament de la mort i la corporalitat al que aspira el moviment transhumanista

    Des d'aquestes premisses la cultura tradicional liberal es pot considerar del tot morta. La tolerància comença cada cop més a ser una pràctica del tot oblidada i resulta simptomàtica la judicialització de tot conflicte moral o polític (el cas que ell estudia és de l'avortament en els EEUU). En l'exposició de l'ambient del nostre temps Gray utilitza referents molt variats que van des de H.P. Lovecraft, Guelinx o Sabine Spielrein. Considera que la tesi d'alguns sociòlegs d'un possible retorn a formes feudalistes no té gaire sentit, perquè el poder no està disposat a donar-nos allò que els senyors donaven als serfs: protecció (més aviat podem  aspirar a Fentanilo i Netflix) Allò fonamental però és que el mite del creixement econòmic indefinit, la base de la nostra fe col·lectiva, era l'única esperança real que no pot ser reemplaçada. Lovecraft seria el millor símptoma de la desesperació inherent al nostre temps i Spielrein, .tot seguint Schopenahuer i Nietzsche, la que inicià el camí que finalment revela l'aspecte utòpic de la filosofia de Hobbes. L'autor del Leviatan veié que la vida humana esta regida pel desig, però no fou conscient que aquest desig pot ser-ho del no res, de la mort. En altres termes l'autopreservació no explica del tot l'acció humana. Nothing is more real than Nothingness in human beings

    Llegir Gray és saludable per a la gent de la nostra edat ni que només sigui per deslliurar-se de les bajanades dels diaris i de tots els mitjans que segueixen interpretant la realitat des de la confrontació entre comunisme i lliure mercat, quan allò que hem vist als darrers trenta anys és que països fonamentals han optat per camins que no són ni l' un ni l'altre. Aquest error no és casual sinó que deriva de no haver assimilat algunes de les lliçons positives que sí es podien extreure de la filosofia de Hobbes: El caràcter mortal del Leviatan i que no pot haver superació definitiva de l'estat de natura. D'altra banda des d'un punt de vista metafísic el final del llibre no deixa gaire dubtes de què Gray és un nihilista. Sense la teleologia del cristianisme, que és la del projecte il·lustrat o la del marxisme, la vida pot ser essencialment absurda. No hi ha però vincle entre l'absurd i la desesperació. El seu sembla ser un nihilisme amable que pot tenir com exemple el Samuel Beckett, que no creient en res tanmateix lluità amb la resistència, i que propugni simplement deixar-se dur per la vida.

Sunset Park

 

        Trobo a un prestatge de la meva biblioteca Sunset Park de Paul Auster. No tinc ni punyetera idea de com hi ha arribat. Motivat per la sorpresa decideixo llegir-ho. El començament i el final de la novel·la es centra en un personatge anomenat Miles Heller, un neoiorquí de bona família al que un cop de mala sort, cosa ben pròpia de l'autor, li du a trencar amb el seu afortunat mitjà. Comença una trajectòria sense massa direcció que en el moment del començament de la novel·la el du a treballar en una brigada de les que buiden cases per desnonament o desaparició dels propietaris. Com que som a Florida l'any 2008 se'ls gira molta feina. Miles, a diferència dels seus companys, no pren res i es limita a fer fotografies dels objectes abandonats. Un relació amorosa improbable i feliç, el porta a deixar Florida i tornar a Nova York, però no pas a la llar familiar, sinó a una casa ocupada a Sunset Park al barri de Brooklyn. La novel·la esdevé cada cop més coral i Auster ens explica les històries dels altres tres habitants de la casa ocupada, dues noies i un noi, i dels pares de Miles. Al final ens quedem molt a prop d'un final feliç que malauradament no es produeix perquè segurament Auster pensa, com Heráclit, que el caràcter d'un home és el seu destí. Ha estat una lectura profitosa de la que retinc especialment la capacitat d'Auster de crear personatges molt definits i del tot versemblants psicològicament. Encara l'hagués fruït més si fos un fanàtic del beisbol. No és el cas ni tant sols entenc del tot com funciona el joc. També resultarà entranyable als molt enamorats del film The best years of our lives de William Wyler (una de les noies de la casa fa una tesi sobre aquesta pel·lícula). Jo, però, sóc més de It's a wonderful life, el film que quedà eclipsat per l'èxit del de Wyler.

Casares Camus

 

          Veig al lliure Casares Camus l'obra dirigida per Mario Gas i interpretada per Jordi Boixaderes i Rosa Renom, que ha estat també l'autora del text, adaptació de fragments de l'epistolari entre aquestes dues figures. Casares i Camus mantingueren una relació amorosa que comença un dia molt assenyalat, el 6 de juny de 1944, i es perllongà fins la mort de l'escriptor. Camus mai no va deixar la seva dóna i tot dos tingueren altres relacions, per exemple Maria la tingué amb algú esmentat a l'obra i que també tingué un final tràgic, Gerard Philippe. Camus és una de les figures més universals del segle XX. Des de la seva mort mai no ha desaparegut de l'escena cultural i finalment crec que guanyà la batalla de la memòria contra el que fou primer company i després rival, Jean Paul Sartre. Maria Casares és menys coneguda i potser aquí se la recorda per ser filla del primer ministre de la República el juliol del 36. En canvi, a França hi ha unanimitat en considerar-la entre les actrius més importants, o l'actriu més important, del segle passat.

L'obra em deixà un regust amarg perquè, tot i que no fos la intenció de Renom, em sembla que no fa justícia a Casares. Camus a més de la seva amant la considerava una igual en termes intel·lectuals i sembla que feu una aportació molt més enllà de la que fa una actriu en les tres obres que estrenaren plegats. Almenys, això es deia al documental sobre l'actriu projectat el passat mes de de juny a la filmoteca, aquí. De tot això es parla poc a l'obra, jo diria que aquesta dimensió és gairebé del tot absent i, personalment, em sembla molt més interessant que la relació sentimental entre tots dos. Tant ell com ella són personatges amb moltes més coses a admirar que no pas la seva vida sexual o sentimental. Renom parla de incorrecció política a la seva relació. Segurament això era així, tot i que matisat perquè a l'elit francesa tots dos eren essencialment outsiders comparant per exemple amb la parella Sartre Beauvoir, però evidentment no té res d'incorrecte pel públic d'ara, més aviat al contrari. Com que no m'acabava de trobar l'obra se m'ha fet feixuga i malgrat l'esforç de la brillant parella actoral, li costa molt prendre volada.

The zone of interest

 The zone of interest explica la història d'una família feliç. El pare és un treballador infatigable, la mare està del tot centrada a la seva llar. Tenen una casa envejable en un entorn natural que podríem qualificar d'idíl·lic i cinc fills sans i dels que res no és percep com a problemàtic. El conflicte sorgeix quan el pare és traslladat a un altre lloc de treball i la mare té moltes dificultats per a abandonar la llar ideal. En aquest punt podem percebre que l'harmonia en el matrimoni no és total, mentre que per la mare allò essencial és el benestar material, el pare és un home lliurat del tot a la feina. Finalment el conflicte no arriba a ser massa greu. La família mai no té que abandonar la casa i el pare torna a ser destinat al seu primer lloc de treball.

Això que he fet és un resum fidel però m'he saltat alguns petits detalls. L'empresa del pare de fet és el partit Nacionalsocialista alemany. La casa està cerclada per un mur que la separa del camp de concentració d'Auschwitz i el pare és Rudolf Höss, comandant de l'esmentat camp. The zone of interest és doncs una pel·lícula sobre l'Holocaust. Mai no es veu, però, cap imatge del camp fora d'una paret que és com qualsevol altra. Sí que sentim els sorolls que venen del camp i veiem alguns jueus, el personal de servei de la casa dels Höss, i coses que havien estat dels jueus, com l'abric de visó que veiem emprovar-se a la senyora Höss. El director és Jonathan Glazer que opta per un estil fred i distanciat. No hi ha gairebé primers plans i la casa és en un cert sentit més important que els personatges. És una elecció que em sembla conseqüent i lògica tot i que no es la millor per un home gran, com ara jo mateix, amb certa predisposició a la somnolència. No és un film fàcil, perquè no és que no hi hagi tensió dramàtica, però aquesta està sempre fora de camp.

A l'epíleg de la pel·lícula Glazer inserta a la reflexió del comandant Höss, al qual de fet no veiem tornar al seu auschwitzià "home, sweet home", imatges del present, un museu dedicat a l'Holocaust, que, em sembla identificar, com Auschwitz I (em puc equivocar però). No és clar com interpretar-ho, però la meva lectura, si voleu cínica, és la confirmació del final feliç. Höss (L'home apassionat pel seu treball) no només feu una bona feina des del punt de vista dels seus superiors, sinó que els seus esforços van tenir un resultat memorable

Evidentment la pel·lícula es pot veure com una il·lustració de la famosa tesi d'Arendt sobre la banalitat del mal. Allò inquietant és que els Höss són gent del tot normal. Jo vaig pensar també a Plató i al començament del llibre setè de la República, el mite de la caverna, quan Glaucó, després de la descripció feta per Sòcrates del lloc, afirma que són uns presoners molt estranys i Sòcrates respon que són com nosaltres. D'alguna manera els Höss són com els presoners de la caverna, el seu benestar material els impedeix veure l'infern que el produeix. Nosaltres l'infern el tenim una mica més lluny, per exemple a les mines del coltan necessari per fabricar els nostres mòbils, i el problema que em plantejava després de veure el film és quina és la distància que hem de tenir amb l'infern per poder ser bones persones, quin és el punt mig entre la finca del costat i la llunyania de l'Àfrica central. És un problema anàleg al que em feien plantejar-me els polítics occidental quan diuen que Israel té dret a una defensa proporcionada, quants civils palestins són la justa proporció a la vida d'un hostatge?, mil, déu mil? La protagonista femenina és Sandra Hüller que havia vist fa poc a Anatomie d'une chute. És una gran actiu, però si segueix triant aquesta mena de papers no arribarà mai a ser la nuvia d'Europa, ni res semblant.

El mundo entonces

        El mundo entonces. Una historia del presente és el darrer llibre de Martín Caparrós. El llibre simula ser un informe publicat dintre de dos segles en el que un futur historiador explica el nostre temps als seus contemporanis. El llibre es divideix en 25 capítol en els quals es tracten tots els temes possibles per a descriure el nostre món. Al final de cada capítol hi ha una semblança d'un personatge il·lustratiu del nostre temps. Entre aquests personatges hi ha d'anònims, possiblement figures conegudes per l'autor en el seu treball de corresponsal, però també figures universals com Leo Messi, Ferran Adrià, el cardinal Ratzinger, Xi Jinping, Donald Trump o Vladimir Putin. El llibre conté molta informació però potser la clau per entendre on vol arribar Caparrós es troba al pròleg on subratlla que parlar d'època contemporània, com fem des de fa dos segles, és un renunci epistemològic, estrictament parlant totes les èpoques històriques són contemporànies i caldria parlar de període occidental, un model que d'alguna manera va morir del seu èxit (tothom volia integrar-se, però el sistema es basava en l'exclusió). Caparrós és prou llest com per no pronòstics sobre el futur però es pot entendre ben clarament el seu pronòstic i de fet està explicat negre sobre blanc a al seva novel·la Sinfin: hegemonia xinesa i irrellevància absoluta europea. L'informe no revela res que no sabem o no podem saber, però la lectura és profitosa no només pel fet, evidentment opinable, de la qualitat com a escriptor del seu autor, sinó per la seva mirada oberta a tot el món, deslliurada d'un etnocentrisme (cosa que aquí a Catalunya ens fa molta falta) que sovint no ens fa adonar-nos de què si haguéssim definir el nostre present amb un únic mot aquest només podria ser desigualtat. Cal dir que sí les descripcions de la nostra realitat sovint són punyents, l'autor manifesta finalment la seva fe en un futur en el qual la humanitat haurà trobat la manera de superar, utilitzant la seva raó i abandonant el capitalisme

 

Wild River

     Veig Wild River el film que Elia Kazan filmà el 1960 protagonitzat per Montgomery Clift, Lee Remick i Joo Van Fleet. Explica la història de Chuck Glover el cap de l'oficina de la TVA que arriba a un poble a la vora del riu Tennesse per convèncer de vendre seva terra a l'última de les propietàries que encara no ha venut la seva terra. El projecte de la TVA és fer un embalament que acabi amb les crescudes salvatges i sovint letals del riu (Faulkner explicà una a The Wild Palms) i generi energia elèctrica que permeti el desenvolupament industrial de la zona. La senyora és difícil i cabuda, per la qual cosa Chuck allarga la seva estada i comença una relació sentimental amb la seva neta i s'enfronta a les forces vives del poble per la seva decisió de contractar treballadors negres, pagant-els-hi el mateix sou que als blancs.

    Elia Kazan tenia una ambició molt definida. Volia ser John Ford (no m'ho invento. Ho va dir ell). Penso que no arribà. La seva obra és irregular, tot i que en termes quantitatius no va tenir menys èxit. Wild River es situa en el que jo crec que és el millor moment de la seva trajectòria, antecedint les que potser són les seves dos millors pel·lícules, America, America i Splendor in the Grass. És molt probable que Kazan no fos res de semblant a una bona persona, en aquest moment però a més de demostrar ser un bon director va fer films caracteritzats per la seva honestedat. Willd River és essencialment un enfrontament entre una mentalitat progressista, la de l'enginyer que usa la tecnologia per millorar la vida de la comunitat i defensa el principi d'igualtat entre els ciutadans, Kazan el defineix com un típic liberal, i una dóna reaccionaria, individualista i racista. El film no cau però en el maniqueisme. Malgrat les seves idees, Ella Garth la matriarca, és un exemple de dignitat i sap coses que Chuck ignora com, per exemple, que no tot pot mesurar-se en diners i que la fidelitat al proïsme no ha d'excloure els morts que també són part de la comunitat. Per això el film és el procés d'aprenentatge de Chuck que a més de fer la seva presa deixa de ser un mer buròcrata, que tot ho sap, per esdevenir un ésser humà. Com també feia Ford, Kazan no es posa en contra del progrés, però deixa clar que aquest mai no és gratuït. Kazan quedà molt satisfet de la interpretació de Jo Van Fleet, la matriarca, especialment de la dignitat que sabé donar-li al personatge. Jo crec que Remick està també molt bé en el seu paper. En canvi, Kazan tot i que treballà bé amb Cliff, no quedà satisfet amb el seu treball. Ell volia Brando i veia en Clift una manca de masculinitat que feia poc creïble la seva relació amb Remick. Clift certament havia tingut un greu accident, tenia la cara desfigurada i havia començat el període que els historiadors de Hollywood defineixen com el suïcidi més llarg de la història del cinema. Jo penso que no és tan greu com Kazan deia. En la seva dimensió de funcionari progressista resulta ben convincent i també em sembla creïble la seva relació amb Remick perquè l'interès de la noia no necessàriament implica que tingui un gran atractiu sexual, possiblement és prou el contrast amb la resta de la gent del poble on viu, caracteritzada pel seu garrulisme.

Entrevista amb Vilaweb

 

Per un sindicat minoritari, que molta gent pensa que no hauria d'existir, rebre l'atenció de qualsevol mitjà de comunicació és una bona notícia. Ahir vaig llegir a Vilaweb una entrevista feta al nostre Secretari General, Xavier Massó, signada per Andreu Barnils. El que diu en Xavier és ben conegut i més o menys és el que fa anys que anem repetint. Allò que em cridà l'atenció és el tarannà de l'entrevistador, el qual no semblava amb masses ganes d'amagar que no s'acabava de creure allò que li estant explicant. Així sovint semblà poc predisposat a acceptar la pràctica habitual del departament d'amagar les dades, cosa que en realitat no és cap excepció sinó la pràctica habitual de l'administració catalana. Hi ha d'altres detalls curiosos com que es subratlli que al despatx hi hagi banderes espanyoles, republicanes espanyoles, un detall posat, em sembla, per orientar els lectors del seu mitjà i recordar que som gent sospitosa Em sorprèn també la penúltima pregunta, la referent a la vida familiar, del tot personal i sobrera a la que només trobo sentit com possible fonament d'una ridícula desqualificació ad hominem. També em va divertir la polèmica sobre Montessori, bàsicament perquè sembla que l'educació històrica de Barnils és prou prima com per no saber que el feixisme italià era un moviment indiscutiblement progressista; segurament tan progressista com imbècil. Entenc però que allò que expliquem per a gent de mentalitat supremacista és difícil d'acceptar. Hi ha un fet diferencial evident i s'expressa en ser els pitjors i a més embadocats amb trenta anys de xerrameca sobre l'excel·lència d'un sistema educatiu català que no existeix en cap àmbit.

Incontinencia del vacio

 

    Els darrers mesos he estat llegint la última obra de Zizek apareguda en castellà, Incontinencia del vacio, que ja va ser publicada en anglès fa uns anys. Tot i que he posat l'atenció més gran que m'ha estat possible, ne he acabat de trobar-li el punt, com em general em passa amb aquest autor. No cal amagar que la dificultat sorgeix de deficiències o mancances noves. Com a mínim em falta un bon coneixement d'un referent fonamental de la seva proposta: l'obra de Lacan. (em sembla que això a hores d'ara té ja poc remei) Les categories i nocions hegelianes que sovint emprà no em són desconegudes teòricament, però no estic acostumat a emprar-les amb la solvència que ho fa Zizek. Tampoc m'he divertit tant com altres vegades cosa que potser té relació amb el fet que aquests dos darrers mesos han estat més ombrívols de l'habitual. Per tot això no estaria en condicions de fer una recensió del llibre i m'acontentaré amb indicar algunes notes que he tret sobre les coses que em preocupen.

    El llibre incideix en subratllar i desemmascarar la idealització de la subjectivitat des de la que s'ha construït el subjecte modern. Zizek insisteix que el fonament del subjecte és el no res, considerant-lo com una errada a la representació i per això utilitza formules com l'establiment d'una analogia entre el jo i la pantalla d'un ordinador, (una aparença rere de la qual hi ha un mecanisme sense significat) o la seva definició com autoalienació de la substància, cosa que finalment acaba duent a la definició de la subjectivitat com absolut contingent (aquí el primer terme actua com a substantiu i el segon com a adjectiu). Al fil d'aquesta reflexio Zizek explícita la seva proposta ontològica en la qual l'univers no és el fruit d'una tensió antagonista primordial sinó que sorgeix de la seva impossibilitat; allò que sosté al ser és l'obstacle per al ser. La realitat, seguint Hegel i la seva crítica a Kant, acaba sent l'abisme entre les aparences i la cosa en sí. No poder copsar el Tot implica que la realitat està marcada per una impossibilitat inherent. És un no-tot. Por expresarlo de manera sucinta, hay cosas porque no pueden exisitir plenamente. De fet, aquesta impossibilitat de conformar el tot és el que defineix l'estatut ontològic del llenguatge: el lenguaje queda excluido de la realidad, a cierta distancia de ella, pero esta exclusión es estrictamente interna: el lenguaje ocupa el lugar de lo que esta excluido de la propia realidad, de lo Real que tiene que quedar "primordialmente reprimido" para que la realidad pueda surgir. Tot això evidentment fonamenta la idea desenvolupada a la darrera part del llibre, segon la qual l'alienació no és una possibilitat constituïda sinó un apriori estructural de la vida humana. També és des d'aquesta separació des d'onn podem considerar la veritat del cristianisme que es mostraria en l'abandonament del fill pel paren en el moment de la cricifixió cosa que implica que la imitatio christi passa per assumir l'abandonament de Déu, la distància amb ell. Tot això li du a una afirmació paradoxal: no solo el cristianismo (en su esencia rechazada en su pràctica institucional) es el único y verdadera ateismo, sino que los ateos són los únicos creyentes autènticos) En aquest sentit la proposta filosòfica de Zizek no queda lluny de definir-se com una proposta religiosa basada en una teologia negativa adreçada a prendre consciència de la incongruència de la realitat existent

    Com que l'horror al buit és una realitat de llarga tradició això fonamenta el que segons Zizek tots, ni que sigui a nivell inconscient, tenim ben clar l'aspecte sinistre del jo. Per això, una indagació real de la subjectivitat com la que fa el periodista narrador gairebé sense rostre de Citizen Kane és una tasca que no hauria de fer-se i la primera cosa que veiem al film és el cartell de No trespassing. El subjecte modern és buidor, el abismo de un vacio autoreferencial internament excluido de toda estructura significante, el vacio que solo se puede registrar/representar a traves de una estructura frustrada. Des del meu punt de vista les millors pàgines del llibre són les dedicades a l'anàlisi de la cinematografia de Welles, tota la qual és entesa com un retrat de l'essència impossible existent en el nucli de la subjectivitat moderna. Hi ha també una reivindicació potent de Freud , entenent que el legat del vienés no és, com pensa la versió més vulgaritzada, el trobar veritat amagades en l'incoscient, perquè a l'inconscient no hi veritat, sinó mentides i allò que cal és aprendre a prendre distància de les mentides des les que cerquem una fonamentació impossible.

    Zizek té una orientació en un cert sentit clarament antibudista. No té sentit pensar el món des de la negació de la subjectivitat, que ens col·loca en un punt de vista oposat a l'egocentrisme habitual, el "jo" liberal l'agent lliure que fa el que vol, però igualment tan fals com l'inexistent agent lliure.. La subjectivitat desequilibra el món, però aquest desequilibri és la veritat universal del món, per això ell afirma que somos seres universales solo en nuestros compromisos parciales

    Més enllà de la metafísica Zizek aporta mirades valuoses i agudes a les qüestions que defineixen allò que podríem dir-ne l'actualitat cultural o política. Així és indiscutible i essencial la seva definició de l'actitud de l'esquerra com representativa del desig com a ficció que no vol ser realitzada i per tant a la pràctica no fa sinó crear-ne obstacles. També em semblen il·luminadores la seva reflexió sobre el tòpic dominant a hores d'ara de la construcció social del gènere, la qual implica un retorn a una concepció pre-freudiana, que defineix el subjecte com completament dessexualitzat (prescindit de l'aportació de la psicoanàlisi, per a la qual la sexuació és un apriori de la constitució del subjecte). La culminació d'aquesta paradoxa és que allò que començà com alliberament sexual ha esdevingut a hores d'ara un alliberament de la pròpia sexualitat, També em sembla que cal retenir al seva idea de la necessitat d'assumir el caràcter contradictori de pensar el treball merament com font de creació de valor, quan allò que cal es la creació d'esferes que no es considerin producció de valor per crear alternatives a la mercantalitzacio, una tasca alliberadora que ha d'estar connectada amb la consciència de que és el nostre hedonisme, l'instrument utilitzat com suport fonamental de totes les tècniques de dominació.

Dramma della gelosia (tutti i particolari in cronaca)

 Il drama della gelosia (en castellà el demonio de los celos) és una de les comèdies més originals filmades a la Itàlia dels anys de plom. El director fou Ettore Scola i tingué com a protagonistes a Marcello Mastroianni, Monica Vitti i Giancarlo Giannini. És la història d'un triangle amorós que acaba tràgicament amb l'uxoricidi de la noia pel seu amant  el dia del seu matrimoni amb el més jove. El final és però el començament de la pel·lícula doncs la primera escena és la reconstrucció judicial a partir de la qual es desenvolupa la història. Per això, sovint els protagonistes s'aturen a parlar amb la càmera que òbviament és el tribunal i veus en off corresponents a l'acusador i al defensor interpel·len als personatges o situen els espectadors en l'acció, El protagonista principal és un paleta anomenat Oreste (Mastroianni) militant del PCI i casat amb una dóna que sembla la seva mare. En una festa del PCI coneix una florista Adelaida (Vitti) i comencen una relació apassionada, deixa la seva dóna (després que aquesta hagi enviat Adeilada a l'hospital) però comet l'error de presentar-la a un jove camarada, també comunista però menys ortodox, toscà i pizzaiolo que se sent atret per Adeilada i es correspost per la noia que no sap decidir-se entre tots dos. L'interès fonamental de la pel·lícula és com Scola contraposa constantment el drama romàntic i per tant burgés amb les condicions de vida dels proletaris protagonistes. Així els veiem dissertant sobre la passió amorosa en escenaris depriments entre mobiliari arnat i parets humides. Les escenes d'amor entre Mastroianni i Vitto es desenvolupen es platges i parcs plens de brossa i escombraries (Oreste està obsessionat per la brutícia de Roma i es queixa recurrentment de què l'ajuntament no fa res. L'únic moment en què s'alegra de veure uns escombriaires són, com hem vist abans, policies disfressats per controlar una manifestació comunista). Aquest recurs li permet obtenir bones escenes com el meeting del PCI on Oreste vol que el secretari de la seca cèdula li doni una resposta als seus problemes amorosos des del seu coneixement de l'ortodòxia marxista o, la meva preferida, quan, com a qualsevol drama americà, Adelaida busca el suport de la psicoanàlisi, però clar només pot accedir al psicoanalista del segur (és el impagable clip de més amunt). Giannini era un molt bon actor i dóna perfectament el seu paper. Vitti em resulta molt divertida, en part perquè la meva memòria l'ha relligat als papers de burgesa avorrida dels films d'Antonioni i aquí fa un registre oposat. Mastroianni era tan creïble fent de paleta, com de marques i això només és  a l'abast d'uns pocs. De fet, aquest film li valgué un premi d'interpretació a Cannes

Ingenuïtat imperdonable

 

És una mica entendridor pensar que des de les elits polítiques es pot obtenir suport o recolzament per aturar la degradació del nostres sistemes educatius, dels instituts i els col·legis, si tenim en compte que des de fa, almenys trenta anys, aquestes elits certifiquen la seva excel·lència mitjançant "masters" que són essencialment mercaderies.

Matrimonio all'italiana

  Matrimonio all'italiana és la versió cinematogràfica del clàssic d'Eduardo de Filippo, Filomena Marturano, representat infinitat de vegades i que ha triomfat fa poc a Barcelona a l'escenari de l'hospital de la Santa Creu. El director fou un llavors veterà, Vittorio de Sica i la parella protagonista Sofia Loren i Marcello Mastroianni, quan tots dos eren les estrelles del moment. Vittorio de Sica era un gran narrador i la parella protagonista tenia el do d'omplir la pantalla, per la qual cosa el resultat no podia decebre i veure-la em penso que suposa noranta minuts de diversió per a tothom. Els guionistes prengueren però una opció que no acaba de fer-me el pes. Mentre que l'obra es desenvolupa en un pocs dies des del primer moment amb l'agonia simulada de Filomena i la boda in articulo mortis consegüent fins a la segona i definitiva boda dels protagonistes, aquí la primera boda es produeix a meitat de la pel·lícula doncs dos llargs flash-backs es permeten veure tot el passat que a l'obra teatral ens és explicat. Això aireja la pel·lícula, ens permet veure molt la Loren i molt la ciutat de Nàpols, en quasi tots els sentits la més increïble de totes les que he visitat, però fa que es perdi la força dramàtica de l'obra, molt esmorteïda en aquest film i a més queda del tot obviada la conflictivitat inherent a la ciutat de Napols que sí era determinant al darrer muntatge teatral

Xenofòbies progressistes i xenofòbies reaccionaries

X

 

        La votació de dimecres ha estat una gran èxit per Catalunya que disposarà de plenes competències en el tema de la immigració. De fet, tenim no només les competències sinó la persona adient per fer-se'n càrrec. Potser alguns no ho veuran clar però a mi em sembla prou clar; tan evident com que l'actitud d'Orriols no nega sinó que és la conseqüència d'haver estat quinze anys dirigint discurs xenòfobs contra els espanyols, en el sentit més ampli del terme que arriba a abastar gent com jo que mai no s'ha identificat gaire amb Espanya però que no creu que l'onze de setembre de 1714 passes res que tingui a veure amb la seva vida. Potser algú voldria fer la distinció entre xenofòbies bones i xenofòbies dolentes. Certament, però, jo no sabria com justificar.-la És cert que ara manen els nacionalistes progressistes, però no sé si l'Orriols s'hagués pronunciat d'una manera massa diferent quan es varen culpabilitzar els immigrants dels resultats de l'avaluació de PISA

Una darrera paraula sobre Gray i la il·lustració

 

Quan fa vint anys vivia a Londres i vaig llegir Straw Dogs el vaig voler traduir al català (era així de ximple llavors). Aviat tinc projectat rellegir-ho. Fa un mes li vaig regalar la versió castellana al meu germà, prova, i defenso que efectivament és un bon llibre, cosa que certament Alberto Olmos no nega. És evident però que possiblement és un llibre que el ximple orador del míting al qual assistí el meu amic JJ no hauria de llegir. El perill és evident. Amb la qual cosa cal retornar a un altre (mig)clàssic Leo Strauss i seguir pensant que la filosofia requereix d'un cert esoterisme per poder-se desenvolupar plenament. Això, és clar, no té gaire d'il·lustrat

De la por i d'alçades morals

 

        Sempre he tingut por. Crec que és inseparable tenir por i sentir-te un ser racional. De petit, en tenia menys. De gran era més conscient de la impossibilitat de deixar enrere allò que és el motiu més poderós per a tenir por: la companyia d'un mateix. L'any que he tingut més por a la meva vida fou el 2017. Després vaig anar a poc a poc tornant als nivells habituals. Els esdeveniments d'aquesta setmana em confirmen que la meva por no era infundada. Estar envoltats de gent sense cap mena d'alçada moral és un altre indiscutible motiu per a tenir por i cal tenir molt poca alçada moral per exigir una amnistia, la qual sempre es justifica en termes de reconciliació, i simultàniament proposar sancions pels que en aquell moment es van comportar d'una manera oposada. Una manera que no només era, per descomptat, legal sinó del tot congruent amb els principis del partit que era, o del que provenia això era molt difícil de saber, aquesta facció anomenada Junts per Catalunya.

Alberto Olmos defensa la Il·lustració

     Alberto Olmos ha començat l'any amb dues defenses brillants i ben articulades de la il·lustració. A la primera, identifica com els seus adversaris a Derrida, Foucault i Butler. A la segona, a John Gray. No he llegit a fons el primer grup, de fet a la Butler gens. Si que crec haver llegit tot el del segon, un dels pocs autors que segueixo fidelment. És evident en tots els casos que les conseqüències negatives no constitueixen un argument contra allò que de veritable pugui haver en tots aquests escrits. Jo, com Olmos, crec que la veritat existeix, però em sembla extremadament improbable que hagi de ser agradable per a nosaltres. Jo comparteixo els sentiments que fan a Olmos refusar allò que diu Gray, els quals són essencialment els mateixos que varen dur al meu amic JJSL a indignar-se sentint un míting del PACMA on es defensava la absoluta igualtat de drets entre humans i animals. Pel que jo sé, Gray tampoc estaria segurament a favor d'aquestes consideracions. Gray, per exemple, crec que en aquest mateix llibre, es pronuncià públicament contra la tortura, en un moment en què, per primera vegada en dos segles, una gran part de l'opinió pública començava a pensar-la com a tolerable. Penso que ell no ataca tant el progrés, també deu anar alguna vegada al dentista, com la sacralització del progrés, la qual pot acabar justificant qualsevol barbàrie. D'altra banda, potser des d'un punt de vista superior és evident que no hi ha tanta diferència entre home i animals. Tots plegats som poca cosa a l'univers. Des de la Metafísica i la Física més profunda tenim pocs motius per pensar que som res de gaire sòlid, però aquí, si que em sembla útil, recordar un dels filòsofs que m'he pres seriosament, l'amic Descartes, i recordar que Metafísica s'ha de fer només un cop a la vida i a partir d'aquí, uns poques hores a l'any. Pel que fa als primers autors, al capdavall, em sembla que el desgavell que preocupa a Olmos és possiblement coherent amb les intencions, revolucionaries, d'aquest autors. Pel que fa als francesos jo no tinc dubte del caràcter beneficiós de la seva lectura doncs al capdavall l'entusiasme generat er la il·lustració no és essencialment diferent dels altres entusiasmes, igual de negatius. El problema inherent que em plantegen quan els considero és, primer, el de fins a quin punt la recerca de la novetat intel·lectual és epistemològicament i moralment sostenible i, en segon lloc, el de com pot es fer filosofia des d'una institució com la universitat, centrada quan més va més de manera indiscutible a la llagoteria que no pas a cap altre cosa.

De la llengua (un altre cop)

 

    Tot i la meva tremenda llunyania espiritual amb la pàtria Catalana, em sento dolgut quan llegeixo articulistes de la premsa dretana parlant ofensivament de la llengua que he volgut fer meva, utilitzant qualificatius com els de "jerigonza". Malauradament plantar cara a aquests fills de puta, significaria fer costat a gent que l'única cosa que valora de la llengua és la seva capacitat de fer-nos diferents, sense que la llengua en ella mateixa els interessi per res. Potser aquesta mena de gent no és la dominant ni una banda ni a l'altre, però son prou per embrutar tot plegat i fer que una discussió decent sobre la llengua sembli a hores d'ara una pretensió del tot utòpica

Peau d'âne

El pastís de l'amor, potser la canço més representativa de l'estil de Legrand
 

Els consells de la fada

        Peau d'âne és el film amb el que Jacques Demy va tornar a França després d'una estada de dos anys, poc profitosa, als EEUU. És una adaptació del conte de Perrault i, malgrat que els problemes pressupostaris no varen permetre fer del tot possible la concepció de Demy, suposà l'èxit econòmic més gran que mai tingué a la seva carrera. A la crítica no li va agradar tant i només obtingué algun reconeixement com pel·lícula infantil. Certament una adaptació de Perrault implica una pel·lícula infantil però Demy continuà també amb aquest film una tradició del cine francès que arrenca del surrealisme i troba la seva expressió més coneguda a La belle et la bête de Jean Cocteau. De fet el protagonista d'aquesta pel·lícula, Jean Marais, ho és també d'aquest film, fent el paper del Rei que vol casar-se amb la seva filla. La filla és Catherine Deneuve i el príncep que finalment contraurà matrimoni amb ella sense trencar cap cap llei moral fonamental és Jacques Perrin (utilitzava doncs la mateixa parella d'enamorats que mai no es trobava a les demoiselles de Rocehfort). Finalment apareix també Delphine Seyrig , pel meu gust el millor de la funció. El seu personatge és la fada de les liles, la padrina i protectora de Deneuve interpretant la fada més material i més sexi de la història del cine.

            Tot i que en una primera visió potser la veig per sota d'altres films de Demy, em sembla prou digna de veure. En aquella època estava de moda Bettelheim i la lectura psicoanalítica dels contes infantils, em sembla però que Demy no segueix aquesta línia i potser tenia raó Michel Climent quan afirmava que com a adaptació el film resultava massa literal. Té però altres valors. És el film de Demy on es fa més palès el seu interès pel pop art, recordem que acabava de tornar dels Estat Units, amb uns colors d'una brillantor del tot irreal. La música és de Michel Legrand i mostra la facilitat melòdica del seu autor. El film, en definitiva, pertany del tot a l'univers Demy on la infància mai no és un estat superat sinó barrejat amb la, normalment, grisor de la viuda adulta. Com a molts dels seus films, especialment trois places pour le 26, la qüestió de l'incest és central i valdria la pena mirar-s'ho només per veure, no pas sentir és una altra veu, Delphine Seyrig cantar que "on n'épouse jamais ses parents" (el segon dels clips de més amunt)

Clam educatiu (una mirada pascaliana)

 

No tinc gaire dubtes de què gent com la de Clam Educatiu vol sincerament contribuir a millorar l'educació i fan el que consideren millor, per això no podem mai deixar de tenir en compte el que diu Pascal al fragment 895 segons la numeració de Brunschvicg: Mai no es fa el mal tan plenament i tan alegrement com quan es fa per consciència

Fallen Leaves

 Veig al Boliche Fallen Leaves de kiarousmäki. Hi vaig amb el meu germà que explica molt bé de que va aquí. Jo simplement vull afegir els dos motius pels que em sembla que és un film altament recomanable. La primera és per la puresa del seu estil, per la seva sobrietat narrativa. Kaurismki és un admirador de Bresson i el magisteri del mestre francès és palpable. Quan el pla és el que cal, alló més sobri és el més efectiu. La segona raó té més a veure amb l'ètica, si prescindim del fet de què al capdavall la bellesa no hauria de ser separada de la bondat. Com explica el Javi, els protagonistes són gent molt senzilla. No semblen haver fruït de l'èxit del sistema educatiu finés i la seva vida és més aviat precària. Tanmateix, durant el film aprenem, a estimar-los i empatitzen plenament amb els seus estats d'ànims, les seves expectatives i les seves decepcions, comuns en el fons a tot nosaltres. Un treball que té especial valor en un temps com el nostre en el qual, com ha explicat molt bé, Owen Taylor , una expressió de la lluita de classes ha estat la constant ridiculització i demonització alhora dels treballadors i de les classes populars en general

A star is born

 

        Veig la còpia emesa per TVE2 de A star is born, en concret la segona versió dirigida per Goerge Cukor. Projecten el muntatge mostrat fa més de vint anys, em sembla, a la Filmoteca, en el qual es mira de reconstruir les parts amputades en el moment de l'estrena amb fotos fixes i algun petit fragment trobat a la caixa forta d'un directiu de la Warner en aquell temps (¡). És molt difícil esbrinar si hi havia alguna mena de criteri en l'amputació a més de l'obvi de fer el film més breu. El film és llarg i podria haver-ho estat més perquè de fet són dos films diferents; el musical pròpiament dit que gira completament entorn de la figura de Judy Garland, que balla i sobre tot canta i el drama protagonitzat per la història d'autodestrucció del seu descobridor, primer, i marit després, Norman Maine, interpretat pel britànic James Mason. Com a musical, el film és ben reeixit i té la raresa de ser pràcticament l'únic dels grans exponents del gènere, en la seva època més brillant, construït entorn d'una figura femenina, cosa que potser explica els dubtes que la WB tenia amb el projecte. Garland generalment estava sempre molt per sobre del treball que l'oferien i no és pas per atzar que una cançó seva fou triada com les més important del segle (over the rainbow que es salvà miraculosament d'esser amputada de The Wizard of Oz). Personalment m'agrada molt la versió que aquí es fa del blues The man who got away. (el clip de més amunt) La part dramàtica funciona molt bé, sustentant-se en gran part en el treball de Mason, actor d'una ductilitat i elegància extrema.