Il
drama della gelosia (en castellà el demonio de los celos)
és una de les comèdies més originals filmades a la Itàlia dels
anys de plom. El director fou Ettore Scola i tingué com a
protagonistes a Marcello Mastroianni, Monica Vitti i Giancarlo
Giannini. És la història d'un triangle amorós que acaba
tràgicament amb l'uxoricidi de la noia pel seu amant el
dia del seu matrimoni amb el més jove. El final és però el
començament de la pel·lícula doncs la primera escena és la
reconstrucció judicial a partir de la qual es desenvolupa la
història. Per això, sovint els protagonistes s'aturen a parlar amb la càmera
que òbviament és el tribunal i veus en off corresponents a
l'acusador i al defensor interpel·len als personatges o situen els
espectadors en l'acció, El protagonista principal és un paleta
anomenat Oreste (Mastroianni) militant del PCI i casat amb una dóna
que sembla la seva mare. En una festa del PCI coneix una florista
Adelaida (Vitti) i comencen una relació apassionada, deixa la seva
dóna (després que aquesta hagi enviat Adeilada a l'hospital) però
comet l'error de presentar-la a un jove camarada, també comunista
però menys ortodox, toscà i pizzaiolo que se sent atret per
Adeilada i es correspost per la noia que no sap decidir-se entre tots
dos. L'interès fonamental de la pel·lícula és com Scola
contraposa constantment el drama romàntic i per tant burgés amb
les condicions de vida dels proletaris protagonistes. Així els veiem
dissertant sobre la passió amorosa en escenaris depriments entre
mobiliari arnat i parets humides. Les escenes d'amor entre
Mastroianni i Vitto es desenvolupen es platges i parcs plens de
brossa i escombraries (Oreste està obsessionat per la brutícia de
Roma i es queixa recurrentment de què l'ajuntament no fa res. L'únic
moment en què s'alegra de veure uns escombriaires són, com hem vist
abans, policies disfressats per controlar una manifestació
comunista). Aquest recurs li permet obtenir bones escenes com el
meeting del PCI on Oreste vol que el secretari de la seca cèdula li
doni una resposta als seus problemes amorosos des del seu coneixement
de l'ortodòxia marxista o, la meva preferida, quan, com a qualsevol
drama americà, Adelaida busca el suport de la psicoanàlisi, però
clar només pot accedir al psicoanalista del segur (és el impagable
clip de més amunt). Giannini era un molt bon actor i dóna
perfectament el seu paper. Vitti em resulta molt divertida, en part
perquè la meva memòria l'ha relligat als papers de burgesa avorrida
dels films d'Antonioni i aquí fa un registre oposat. Mastroianni era
tan creïble fent de paleta, com de marques i això només és a
l'abast d'uns pocs. De fet, aquest film li valgué un premi
d'interpretació a Cannes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.