Els consells de la fada
Peau d'âne és el film amb el que Jacques Demy va tornar a França després d'una estada de dos anys, poc profitosa, als EEUU. És una adaptació del conte de Perrault i, malgrat que els problemes pressupostaris no varen permetre fer del tot possible la concepció de Demy, suposà l'èxit econòmic més gran que mai tingué a la seva carrera. A la crítica no li va agradar tant i només obtingué algun reconeixement com pel·lícula infantil. Certament una adaptació de Perrault implica una pel·lícula infantil però Demy continuà també amb aquest film una tradició del cine francès que arrenca del surrealisme i troba la seva expressió més coneguda a La belle et la bête de Jean Cocteau. De fet el protagonista d'aquesta pel·lícula, Jean Marais, ho és també d'aquest film, fent el paper del Rei que vol casar-se amb la seva filla. La filla és Catherine Deneuve i el príncep que finalment contraurà matrimoni amb ella sense trencar cap cap llei moral fonamental és Jacques Perrin (utilitzava doncs la mateixa parella d'enamorats que mai no es trobava a les demoiselles de Rocehfort). Finalment apareix també Delphine Seyrig , pel meu gust el millor de la funció. El seu personatge és la fada de les liles, la padrina i protectora de Deneuve interpretant la fada més material i més sexi de la història del cine.
Tot i que en una primera visió potser la veig per sota d'altres films de Demy, em sembla prou digna de veure. En aquella època estava de moda Bettelheim i la lectura psicoanalítica dels contes infantils, em sembla però que Demy no segueix aquesta línia i potser tenia raó Michel Climent quan afirmava que com a adaptació el film resultava massa literal. Té però altres valors. És el film de Demy on es fa més palès el seu interès pel pop art, recordem que acabava de tornar dels Estat Units, amb uns colors d'una brillantor del tot irreal. La música és de Michel Legrand i mostra la facilitat melòdica del seu autor. El film, en definitiva, pertany del tot a l'univers Demy on la infància mai no és un estat superat sinó barrejat amb la, normalment, grisor de la viuda adulta. Com a molts dels seus films, especialment trois places pour le 26, la qüestió de l'incest és central i valdria la pena mirar-s'ho només per veure, no pas sentir és una altra veu, Delphine Seyrig cantar que "on n'épouse jamais ses parents" (el segon dels clips de més amunt)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.