Al museu d'Orsay vaig a una exposició centrada en el darrer període de la vida de Van Gogh: l'any que passà al poble normand d'Auvers-sur-oise. L'èxit d'aquesta exposició ha estat aclaparador. Acaba dins de quinze dies, però ja és impossible trobar entrades. D'acord amb els meus principis i la meva personalitat vaig ser del tot puntual, però tot i així no em vaig estalviar quaranta minuts de cua, ja dins del museu, per accedir a les sales on són les obres exposades. Més enllà del caràcter multitudinari d'aquesta mena d'esdeveniments, substituts en certa manera d'allò que abans oferia la religió, Van Gogh té una popularitat especial en part causada pel cinema, instrument fonamental per convertir-lo en el representant per excel·lència del mite de l'artista incomprès. Curiosament, el discurs de l'exposició és en aquest sentit molt desmitificador. Les seves pintures no s'havien començat a vendre encara en el moment de la seva mort, això és un fet indiscutible, però la seva mort no va passar inadvertida en el món de l'art, on molta gent sabia molt bé el valor potencial de la seva obra. Per a mí, Van Gogh té també un significat particular. Moltes vegades em recordo clarament badant als museus i això contrasta amb l'experiència més intensa mai viscuda a un d'aquests establiments, que fou al museu dedicat a aquest artista a Amsterdam, quan tot veient l'evolució del seu treball vaig tenir un sentiment clar i cert de què la Gràcia existeix tot i que aquesta certesa no feu trontollar el meu ateisme.
En tot cas fer la cua va valer la pena. S'ha fet un esforç molt important per fer que l'exposició sigui pràcticament exhaustiva. Contra allò que hom podria esperar no hi ha a les obres senyals de decadència o esgotament, sinó múltiples signes de que les seves inquietuds seguien vives i que el seu treball seguia evolucionant. De fet, són una mica diferents als anteriors. Ell es mostrava molt content d'haver redescobert el Nord, cosa que només va aprendre a fer després de la seva intensa estada al Sud. Per això, ara el color dominant és amb molta diferència el verd. Les indicacions del expositors als quadres són importants per tenir consciència dels canvis cromàtics experimentats per les pintures. La revolució pictòrica del segle XIX fou en bona mesura un producte de l'aparició dels pigments industrials i la seva durabilitat no és eterna. Així on ara veiem un blau esmorteït podia haver en el seu origen un lila brillant. Per tant potser dintre de no gaires anys algú voldrà restaurar-los com ja hem fet amb obres anteriors. Suposo que això està molt bé però no es pot passar per alt que restaurar és, en primer lloc reinterpretar, i, en conseqüència, refer. Tornant al tema dels mites ens costa molt adonar-nos que, tot i que més llarga que les nostres curtes vides, la de la pintura, i en general l'art, també és efímera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.