The New Leviathans

 

    The New Leviathans és el darrer llibre de John Gray. Com el títol ja índica és un homenatge a Hobbes, llegit no com un autor remot, sinó com el més capaç encara de donar-nos les claus per a entendre el nostre present i futur, la nostra manca de futur (una qüestió en la que incideixen molts dels llibres que han passat per les meves ans aquest nou any des de Martin Caparrós fins a Emmanuel Todd). Això queda del tot clar en el sots-títol del llibre Thoughts after liberalism, en el qual el liberalisme no només significa una doctrina política, sinó la realització pràctica de la il·lustració i la hegemonia occidental, la qual de manera paradoxal es va començar a perdre amb la dissolució de la URSS

    El llibre es divideix en tres parts la primera The return of Leviathan, posa las bases del seu argument. Comença amb una presentació de la figura de Hobbes. Com pensen els seus millors intèrprets, de Mcpherson a Leo Strauss, la filosofia d'aquest autor és la mes essencialment liberal. Gray no valora especialment la seva teoria del contracte social, a la qual qualifica de mite racionalista, però si la seva filosofia del llenguatge per la consciència, molt nominalista en el seu fons, de com els termes abstractes ens duen a postular nocions absurdes i finalment perillosos com la d'Humanitat, que generalment acaben considerant un grup humà més humà que d'altres i a justificar finalment els genocidis. Per Gray, segueix sent vàlida la consideració de Hobbes que l'estat el mitjà fonamental per evitar el caos, en un temps post-religiós però els estats han d'afegir una nova finalitat. la d'assegurar el sentit de la vida, cosa que el els casos més extrems passa per fer els polítics, enginyers d'animes. Aquesta mecànica s'ha desenvolupat en els estat que qualifica com a nous Leviatans Xina i Rússia. Tres són les promeses bàsics efectuades per aquests nous leviatans:

1. Assegurar-li un sentit a la vida des de la noció de progrés material

2. Donar la seguretat de pertànyer a comunitats imaginaries

3. Fornir amb escreix els plaers de la persecució.

Gray ens parla de Rusia fent esment de com el fruit del comunisme, l'hommo sovieticus, era, després de la destrucció de les formes socials tradicionals, un exponent del solitari que segons Hobbes habita a l'estat de Naturalesa. El comunisme tenia molt de religiós i l'única institució a la que podia recórrer Putin després de Ieltsin, que propicia una situació de quasi estat de natura, era, com efectivament s'ha donat, un retorn a la primacia de la religió Ortodoxa. Que això hagi sortit bé no és però gaire clar. L'anomia rusa no és més petita que l'occidental. Més interessant és el cas de Xina, també un estat sorgit del caos inerrable que suposà la revolució cultural. Invalidant la tesi de Fukuyama, la Xina de després de Mao, no només no s'ha semblat més a Occident sinó que comença a definir un camí alternatiu a l'occidental, des d'una pràctica inspirada en pensadors com Schmitt o Bentham, tot seguint un projecte que vol sobrepassar els avenços científics i tecnològics de la societat liberal però mantenint la cohesió social des d'un despotisme il·lustrat. Per tal d'assolir això cal exercir a fons un control del pensament i el llenguatge tant més efectiu quan deixa de ser efectuat per l'estat, el cas de les antigues dictadures comunistes, i la repressió és encomanada a la societat civil, com passa a les nostres societats.

    La segona part, Artificial States of Nature, es centra sobretot al món rus i desenvolupa la idea de com l'experiència d'aquest país es desenvolupà en un estat de natura fruit de les circumstàncies històriques, hi ha un capítol dedicat al setge de Leningrad per exemple. Allò que més li interessa són els paral·lelismes que es poden establir amb la nostra situació com a Occidentals, el més important del quals és el d'haver produït en tots dos casos, una classe intel·lectual, una intel·ligència, que la desestabilitza per dintre. En el cas rus foren els intel·lectuals, dels quals el millor exemple és el Stephan Trophimovich dels Dimonis de Dostoievski, en el nostre cas serien el grups intel·lectuals que a la vegada denuncien com a criminal la civilització occidental i projecten els valors occidental com els únics valors universalment possibles promovent així l'anul·lació de qualsevol altra identitat. Totes dues intel·ligències es podien definir com nihilistes però no en el sentit més metafísic que emprem ara. En el context rus el nihilista no era el home que no creia en res sinó que només creia a la ciència; que reservava la seva fe a la ciència. Gent som Steve Pinker a hores d'ara s'ajusten perfectament a aquesta definició. La base d'aquest capítol és la narració de diverses experiències històriques que van de Leontiev a Bukharin, passant per Zamyatin. De fet, Zamyatin i Bukharin són la base per una reflexió ben interessant sobre les distopies. Zamyatin fou la base del treball d'Orwell però la millor descripció del totalitarisme es troba a Koestler, el comunista que havia estat un creient absolut, i que per tant podia descriure sentiments d'alienació que Orwell no experimentà mai i que s'exemplificaren en el cas de Bukharin, que entengué la seva, en termes factuals injusta, condemna com la darrera aportació a la revolució.

    La tercera part, mortal gods, és la que més m'ha interessat perquè és la que s'obre a la dimensió de la teologia política. Comença assenyalant un fet important i del tot esclaridor. Les condicions culturals del nostre temps fan més aguda i total la formula hobbesiana de la guerra de tothom contra tothom. El fruit del hiperadrenalisme és un individualisme formulat en els termes més radical possibles perquè tenim la missió de definir la nostra pròpia identitat, però atès que la nostra identitat sempre depèn de l'acceptació que facin els altres, allò generat és un estat de guerra crònic. El protagonista de la guerra és el moviment woke que Gray considera com molt anàleg a la intelligentia rusa prerevolucionària. Els woke són un moviment religiós en què la fe cristiana ha estat substituït per un anto-occidentalisme del tot occidental. Les tesis fonamental del seu estudi sobre els woke són les següents:

1. No tenen una relació especial amb el marxisme sinó és d'oposició, doncs constantment distreuen l'atenció dels elements més destructius del capitalisme

2. Suposa una vulgarització de la filosofia post-moderna, Foucalt i Derrida, dels que reprodueixen algunes afirmacions sense una comprensió real

3. Està vinculada socialment a la creació d'elits econòmicament supèrflues

4. Es fonamenta a la universalització d'experiències particulars. Huntington és un molt bon exemple. Allò que distingeix les seves argumentacions és la presència constant de la fal·làcia de la generalització apressada, des de la premissa oculta i paradoxal de que cal sempre imitar els americans.

5. Tot gira entorn de la victimització però no hi ha tant preocupació per la reparació, o la redempció de la víctima, com orgull, increment de l'autoestima del denunciant que es reafirma a la seva superioritat moral. .

    La tesi de Gray és que el liberalisme és un fill del monoteisme (i i per això Stuart Mill veia coherent l'intent de Compte de fundar una religió). En el nostre temps el moviment woke ha acabat sent com una versió amplificada del puritanisme, molt més sinistre perquè no hi ha Déu del que esperar benvolença. Simultàniament la desaparició de la teologia implícita en el liberalisme du a la proclamació de la llibertat sense límits que troba la seva expressió més clara en l'alliberament de la mort i la corporalitat al que aspira el moviment transhumanista

    Des d'aquestes premisses la cultura tradicional liberal es pot considerar del tot morta. La tolerància comença cada cop més a ser una pràctica del tot oblidada i resulta simptomàtica la judicialització de tot conflicte moral o polític (el cas que ell estudia és de l'avortament en els EEUU). En l'exposició de l'ambient del nostre temps Gray utilitza referents molt variats que van des de H.P. Lovecraft, Guelinx o Sabine Spielrein. Considera que la tesi d'alguns sociòlegs d'un possible retorn a formes feudalistes no té gaire sentit, perquè el poder no està disposat a donar-nos allò que els senyors donaven als serfs: protecció (més aviat podem  aspirar a Fentanilo i Netflix) Allò fonamental però és que el mite del creixement econòmic indefinit, la base de la nostra fe col·lectiva, era l'única esperança real que no pot ser reemplaçada. Lovecraft seria el millor símptoma de la desesperació inherent al nostre temps i Spielrein, .tot seguint Schopenahuer i Nietzsche, la que inicià el camí que finalment revela l'aspecte utòpic de la filosofia de Hobbes. L'autor del Leviatan veié que la vida humana esta regida pel desig, però no fou conscient que aquest desig pot ser-ho del no res, de la mort. En altres termes l'autopreservació no explica del tot l'acció humana. Nothing is more real than Nothingness in human beings

    Llegir Gray és saludable per a la gent de la nostra edat ni que només sigui per deslliurar-se de les bajanades dels diaris i de tots els mitjans que segueixen interpretant la realitat des de la confrontació entre comunisme i lliure mercat, quan allò que hem vist als darrers trenta anys és que països fonamentals han optat per camins que no són ni l' un ni l'altre. Aquest error no és casual sinó que deriva de no haver assimilat algunes de les lliçons positives que sí es podien extreure de la filosofia de Hobbes: El caràcter mortal del Leviatan i que no pot haver superació definitiva de l'estat de natura. D'altra banda des d'un punt de vista metafísic el final del llibre no deixa gaire dubtes de què Gray és un nihilista. Sense la teleologia del cristianisme, que és la del projecte il·lustrat o la del marxisme, la vida pot ser essencialment absurda. No hi ha però vincle entre l'absurd i la desesperació. El seu sembla ser un nihilisme amable que pot tenir com exemple el Samuel Beckett, que no creient en res tanmateix lluità amb la resistència, i que propugni simplement deixar-se dur per la vida.