Vida Privada

         

        Llegeixo Vida privada la tercera i última novel·la de Josep Maria de Sagarra (és clar que en un país normal hagués hagut de fer alguna més). Publicada fa quasi noranta anys en el temps de la República, és potser l'aspirant més clara al títol de gran novel·la sobre Barcelona, tot i que més que sobre Barcelona parla sobre un conjunt de barcelonins molt determinat i  no hi ha grans descripcions de la ciutat més enllà dels tuguris del que en el temps de la meva infància era conegut com districte cinquè. Més enllà de la fama tampoc ha estat especialment llegida. Com que malgrat l'estatut flamant el país no era gaire cosa, Segarra va haver de publicar-la ell mateix. Després de la guerra, l'obra tingué problemes amb el nou regim que trigà a autoritzar la seva publicació i quan ho feu retallà l'obra. Quan fou publicada, l'obra patí la censura dels defensors de la normativa que volgueren depurar-la de tot allò que no els semblava congruent amb la normativa fabriana. Sembla, però que Fabra admirava Segarra i el considerava una font d'inspiració. Vida privada no és una novel·la a l'estil decimonònic. No presenta un heroi central sinó que explica tres generacions d'una família, els Lloberola, aristòcrates catalans propers al carlisme i decadents en quasi tots els sentits. La tècnica és més moderna que a la novel·la clàssica, doncs el narrador no fa una exposició asèptica, sinó que dóna el seu punt de vista i quan li ve de gust s'anticipa a la narració. Hi ha dos motius em sembla indiscutibles per llegir i gaudir de l'obra. El primer, anàleg al que ahir deia de Lorca, és lingüístic. Sagarra tenia el do de la llengua com potser no l'ha tingut cap altre prosista, Pla inclòs. D'altra banda m'agrada la seva perspectiva. Sagarra no condemna els seus personatges però tampoc vol plantar cap llavor de simpatia ni de compassió envers ells. Els Lloberola no són bona gent en cap sentit però tampoc s'amoïna gaire per això. Patir per què el mon estigui ple d'idiotes és una manera prou desplaent de passar la vida i em sembla que Sagarra ho tenia prou clar. Amb mirar de tenir-los lluny, ja en fem prou.