The zone of interest

 The zone of interest explica la història d'una família feliç. El pare és un treballador infatigable, la mare està del tot centrada a la seva llar. Tenen una casa envejable en un entorn natural que podríem qualificar d'idíl·lic i cinc fills sans i dels que res no és percep com a problemàtic. El conflicte sorgeix quan el pare és traslladat a un altre lloc de treball i la mare té moltes dificultats per a abandonar la llar ideal. En aquest punt podem percebre que l'harmonia en el matrimoni no és total, mentre que per la mare allò essencial és el benestar material, el pare és un home lliurat del tot a la feina. Finalment el conflicte no arriba a ser massa greu. La família mai no té que abandonar la casa i el pare torna a ser destinat al seu primer lloc de treball.

Això que he fet és un resum fidel però m'he saltat alguns petits detalls. L'empresa del pare de fet és el partit Nacionalsocialista alemany. La casa està cerclada per un mur que la separa del camp de concentració d'Auschwitz i el pare és Rudolf Höss, comandant de l'esmentat camp. The zone of interest és doncs una pel·lícula sobre l'Holocaust. Mai no es veu, però, cap imatge del camp fora d'una paret que és com qualsevol altra. Sí que sentim els sorolls que venen del camp i veiem alguns jueus, el personal de servei de la casa dels Höss, i coses que havien estat dels jueus, com l'abric de visó que veiem emprovar-se a la senyora Höss. El director és Jonathan Glazer que opta per un estil fred i distanciat. No hi ha gairebé primers plans i la casa és en un cert sentit més important que els personatges. És una elecció que em sembla conseqüent i lògica tot i que no es la millor per un home gran, com ara jo mateix, amb certa predisposició a la somnolència. No és un film fàcil, perquè no és que no hi hagi tensió dramàtica, però aquesta està sempre fora de camp.

A l'epíleg de la pel·lícula Glazer inserta a la reflexió del comandant Höss, al qual de fet no veiem tornar al seu auschwitzià "home, sweet home", imatges del present, un museu dedicat a l'Holocaust, que, em sembla identificar, com Auschwitz I (em puc equivocar però). No és clar com interpretar-ho, però la meva lectura, si voleu cínica, és la confirmació del final feliç. Höss (L'home apassionat pel seu treball) no només feu una bona feina des del punt de vista dels seus superiors, sinó que els seus esforços van tenir un resultat memorable

Evidentment la pel·lícula es pot veure com una il·lustració de la famosa tesi d'Arendt sobre la banalitat del mal. Allò inquietant és que els Höss són gent del tot normal. Jo vaig pensar també a Plató i al començament del llibre setè de la República, el mite de la caverna, quan Glaucó, després de la descripció feta per Sòcrates del lloc, afirma que són uns presoners molt estranys i Sòcrates respon que són com nosaltres. D'alguna manera els Höss són com els presoners de la caverna, el seu benestar material els impedeix veure l'infern que el produeix. Nosaltres l'infern el tenim una mica més lluny, per exemple a les mines del coltan necessari per fabricar els nostres mòbils, i el problema que em plantejava després de veure el film és quina és la distància que hem de tenir amb l'infern per poder ser bones persones, quin és el punt mig entre la finca del costat i la llunyania de l'Àfrica central. És un problema anàleg al que em feien plantejar-me els polítics occidental quan diuen que Israel té dret a una defensa proporcionada, quants civils palestins són la justa proporció a la vida d'un hostatge?, mil, déu mil? La protagonista femenina és Sandra Hüller que havia vist fa poc a Anatomie d'une chute. És una gran actiu, però si segueix triant aquesta mena de papers no arribarà mai a ser la nuvia d'Europa, ni res semblant.