Incontinencia del vacio

 

    Els darrers mesos he estat llegint la última obra de Zizek apareguda en castellà, Incontinencia del vacio, que ja va ser publicada en anglès fa uns anys. Tot i que he posat l'atenció més gran que m'ha estat possible, ne he acabat de trobar-li el punt, com em general em passa amb aquest autor. No cal amagar que la dificultat sorgeix de deficiències o mancances noves. Com a mínim em falta un bon coneixement d'un referent fonamental de la seva proposta: l'obra de Lacan. (em sembla que això a hores d'ara té ja poc remei) Les categories i nocions hegelianes que sovint emprà no em són desconegudes teòricament, però no estic acostumat a emprar-les amb la solvència que ho fa Zizek. Tampoc m'he divertit tant com altres vegades cosa que potser té relació amb el fet que aquests dos darrers mesos han estat més ombrívols de l'habitual. Per tot això no estaria en condicions de fer una recensió del llibre i m'acontentaré amb indicar algunes notes que he tret sobre les coses que em preocupen.

    El llibre incideix en subratllar i desemmascarar la idealització de la subjectivitat des de la que s'ha construït el subjecte modern. Zizek insisteix que el fonament del subjecte és el no res, considerant-lo com una errada a la representació i per això utilitza formules com l'establiment d'una analogia entre el jo i la pantalla d'un ordinador, (una aparença rere de la qual hi ha un mecanisme sense significat) o la seva definició com autoalienació de la substància, cosa que finalment acaba duent a la definició de la subjectivitat com absolut contingent (aquí el primer terme actua com a substantiu i el segon com a adjectiu). Al fil d'aquesta reflexio Zizek explícita la seva proposta ontològica en la qual l'univers no és el fruit d'una tensió antagonista primordial sinó que sorgeix de la seva impossibilitat; allò que sosté al ser és l'obstacle per al ser. La realitat, seguint Hegel i la seva crítica a Kant, acaba sent l'abisme entre les aparences i la cosa en sí. No poder copsar el Tot implica que la realitat està marcada per una impossibilitat inherent. És un no-tot. Por expresarlo de manera sucinta, hay cosas porque no pueden exisitir plenamente. De fet, aquesta impossibilitat de conformar el tot és el que defineix l'estatut ontològic del llenguatge: el lenguaje queda excluido de la realidad, a cierta distancia de ella, pero esta exclusión es estrictamente interna: el lenguaje ocupa el lugar de lo que esta excluido de la propia realidad, de lo Real que tiene que quedar "primordialmente reprimido" para que la realidad pueda surgir. Tot això evidentment fonamenta la idea desenvolupada a la darrera part del llibre, segon la qual l'alienació no és una possibilitat constituïda sinó un apriori estructural de la vida humana. També és des d'aquesta separació des d'onn podem considerar la veritat del cristianisme que es mostraria en l'abandonament del fill pel paren en el moment de la cricifixió cosa que implica que la imitatio christi passa per assumir l'abandonament de Déu, la distància amb ell. Tot això li du a una afirmació paradoxal: no solo el cristianismo (en su esencia rechazada en su pràctica institucional) es el único y verdadera ateismo, sino que los ateos són los únicos creyentes autènticos) En aquest sentit la proposta filosòfica de Zizek no queda lluny de definir-se com una proposta religiosa basada en una teologia negativa adreçada a prendre consciència de la incongruència de la realitat existent

    Com que l'horror al buit és una realitat de llarga tradició això fonamenta el que segons Zizek tots, ni que sigui a nivell inconscient, tenim ben clar l'aspecte sinistre del jo. Per això, una indagació real de la subjectivitat com la que fa el periodista narrador gairebé sense rostre de Citizen Kane és una tasca que no hauria de fer-se i la primera cosa que veiem al film és el cartell de No trespassing. El subjecte modern és buidor, el abismo de un vacio autoreferencial internament excluido de toda estructura significante, el vacio que solo se puede registrar/representar a traves de una estructura frustrada. Des del meu punt de vista les millors pàgines del llibre són les dedicades a l'anàlisi de la cinematografia de Welles, tota la qual és entesa com un retrat de l'essència impossible existent en el nucli de la subjectivitat moderna. Hi ha també una reivindicació potent de Freud , entenent que el legat del vienés no és, com pensa la versió més vulgaritzada, el trobar veritat amagades en l'incoscient, perquè a l'inconscient no hi veritat, sinó mentides i allò que cal és aprendre a prendre distància de les mentides des les que cerquem una fonamentació impossible.

    Zizek té una orientació en un cert sentit clarament antibudista. No té sentit pensar el món des de la negació de la subjectivitat, que ens col·loca en un punt de vista oposat a l'egocentrisme habitual, el "jo" liberal l'agent lliure que fa el que vol, però igualment tan fals com l'inexistent agent lliure.. La subjectivitat desequilibra el món, però aquest desequilibri és la veritat universal del món, per això ell afirma que somos seres universales solo en nuestros compromisos parciales

    Més enllà de la metafísica Zizek aporta mirades valuoses i agudes a les qüestions que defineixen allò que podríem dir-ne l'actualitat cultural o política. Així és indiscutible i essencial la seva definició de l'actitud de l'esquerra com representativa del desig com a ficció que no vol ser realitzada i per tant a la pràctica no fa sinó crear-ne obstacles. També em semblen il·luminadores la seva reflexió sobre el tòpic dominant a hores d'ara de la construcció social del gènere, la qual implica un retorn a una concepció pre-freudiana, que defineix el subjecte com completament dessexualitzat (prescindit de l'aportació de la psicoanàlisi, per a la qual la sexuació és un apriori de la constitució del subjecte). La culminació d'aquesta paradoxa és que allò que començà com alliberament sexual ha esdevingut a hores d'ara un alliberament de la pròpia sexualitat, També em sembla que cal retenir al seva idea de la necessitat d'assumir el caràcter contradictori de pensar el treball merament com font de creació de valor, quan allò que cal es la creació d'esferes que no es considerin producció de valor per crear alternatives a la mercantalitzacio, una tasca alliberadora que ha d'estar connectada amb la consciència de que és el nostre hedonisme, l'instrument utilitzat com suport fonamental de totes les tècniques de dominació.