Més sobre la Curva España

 

Com que vaig parlar l'altre dia sobre el tema de la curva España em sembla que val la pena difondre el que explica, aquí, l'autor d'aquest bloc, una persona em sembla prou fiable. Això que ens explica el captaire potser no qüestiona la foscor que envolta la mort de l'enginyer. (l'accident té un punt d'inversemblant però el mateix passa amb els relats alternatius basats en la col·laboració del xofer) Veient l'obra queda clar en qualsevol cas que no existeix cap mena de motiu per pensar que l'enginyer defensava el pas per Verin i que sembla evident que enlloc del món, els trens pugen i baixen per les valls sinó que miren de no canviar gaire de cota.

Gli ultimi giorni dell'Europa

 

Gli ultimi giorni dell'Europa és el tercer dels llibres que Antonio Scurati ha dedicat a la figura de Benito Mussolini. No continua l'anterior sinó que abasta des de maig del 38 fins al 10 de juny de 1940, és a dir, des de l'inici de la crisi txeca i la gestació del pacte d'acer fins a l'entrada d'Itàlia a la guerra. L'esquema i la tècnica és el mateix que als dos llibres anteriors: la recreació per Scurati de moments claus i la inserció després dels documents reals que li serveixen de font. El tema central és òbviament l'entrada d'Itàlia a la guerra. El Mussolini del llibre és ja una figura molt a prop del patetisme. La seva trajectòria i sobretot la seva retòrica li obligaven a entrar en una guerra que el seu país no tenia mitjans per lliurar, ni de fet tampoc cap desig Finalment la decisió fou sobretot el fruit de la por; una doble por, d'una banda, que no li toqués res en el proper repartiment del món i el recent imperi (conquesta d'Absinia 1936), de l'altra banda, la por a que una pretensió d'independència no acabés provocant una invasió alemanya d'Itàlia. La política feixista fou prou exitosa com per acabar tenint les dues coses: la invasió alemanya i la pèrdua completa de l'imperi.

Al llibre hi ha un altre figura important la del seu gendre i també ministre d'exteriors (fets òbviament connectats causalment ) italià: Galeazzo Ciano. Ell tenia una concepció més clara dels perills i cap simpatia pels alemanys (els quals tampoc se l'estimaven gaire), tendia més aviat a ser filoanglès, però no tenia ni personalitat, ni empenta, ni força en el partit feixista per impulsar una política contraria al seu sobre. Jo, però m'he interessat especialment per dos personatges del llibre diguem-ne secundaris: el primer és el de Renzo Ravenna, podestà (és a dir cap de l'administració i del partit feixista) a la ciutat de Ferrara. Ravenna era un gran admirador de Mussolini, un feixista de primera hora i tanmateix, un governant caracteritzat per l'eficàcia i la honradesa. El seu problema és que era jueu. Mussolini el 32 havia afirmat en un article que no existia problema racial a Itàlia, però després del pacte d'acer promulgà unes infames lleis racials que, de fet, anaven més enllà de les de Nuremberg, tot i que sense fer excessos retòrics ( Mussolini de fet, tornà a publicar un article el 1938 justificant les lleis racistes però no el va signar). El llibre te un com un dels seus fils, el seu progressiu bandejament social, en el seu cas, especialment amarg. L'altre personatge també és de raça hebrea: Margheritta Sarfatti, la rica heretera que fou amant de Mussolini, la persona que definí la seva imatge pública i la inspiradora de la política cultural i artístics del primer feixisme, però també una dóna envellida que només fa nosa quan ja no pot fer servei i que acabarà exiliant-se als Estats Units

Austràlia

 El Flyhard és un teatre de butxaca, 50 espectadors tirant llarg, al carrer d'Alpens, al barri d'Hostafrancs a vuit minuts de casa meva. Hi vaig un vespre a veure Austràlia una obra d'Israel Solà, un dels actors de la calòrica, una de les companyies més interessants del país i possiblement la més divertida. L'obra és una road movie de tres germanes catalanes que es reuneixen a Austràlia on viu la mitjana, que li ha demanat un ovul a la germana petita per poder ser mare. El retrobament de les tres germanes narrat per la petita , l'eix de la història i la narradora, és el nucli de la ficció que m'ha semblat ben escrita, amb un bon equilibri entre molts moments de fina ironia i una reflexió d'una certa amargor, sobre el significat de la noció de família i de la dificultat que tenim, com a gent que no fa tant estàvem sobre els arbres, de fer-nos amb formes culturals que suposen la modificació de coses que fins ara eren merament naturals, com ara, la maternitat. Les tres germanes són cadascuna a la seva manera, tres exponents de la dificultat de la situació femenina en el nostre temps i totes tiren endavant amb una forma u altra d'amputació dels seus desitjos d'allò que en el fons seria la seva naturalesa. El problema és que cadascuna d'elles opta per una amputació oposada a la de les altres i això constitueix un fons de tensió evident. El teatre de petit format té l'avantatge de la proximitat i aquí no fou una excepció. La direcció i el moviment escènic fou molt àgil i molt sobri. El públic era molt jove i això en aquesta ciutat és bastant excepcional pel que estic veient últimament.

The king of Comedy

 Veig un vespre a casa The King of Comedy . Feia molts anys que no la veia, però no la tenia gens oblidada o de fet, no prou, per no adonar-me'n de tot el que els autors de Joker van poden treure d'aquest film. Tots dos expliquen la història d'un aspirant a comediant (monologuista) amb poques possibilitats d'èxit real i enlluernat per la figura d'un triomfador. El paper de Robert de Niro a Joker es correspon amb el Jerry Langdorf interpretat per Jerry Lewis, el qual feu una interpretació del tot allunyada del seu personatge fílmic, d'una manera completament sòbria i continguda. Robert de Niro és aquí en canvi l'aspirant a la glòria, Rupert Pumpkin. En el seu temps el film fou un fracàs absolut. Vist ara és difícil pensar en un film més profètic, doncs el culte a la fama que la pel·lícula ens mostra com una patologia ha esdevingut ara la nostra normalitat. La pel·lícula reflecteix un moment on la iniciativa en el mon audiovisual la tenien les grans cadenes, les que emetien de costa a costa, i imposaven arreu una mateixa línia de mediocritat, Avui la multiplicació de les opcions implica la multiplicació exponencial de la mediocritat. Scorsese pensava que De Niro havia fet amb Rupert Pumpkin la millor interpretació entre totes les seves col·laboracions i no exagerava gaire. Menys recordada que la seva predecessora, Ragging Bull, resulta menys impactant visualment però la seva narrativa no és menys eficaç i com al film sobre Jake la Motta tot gira sobre un personatge pel que resulta difícil sentir cap mena de simpatia.

Curva España

 Curva España és el darrer espectacle del grup gallec Chevere que aquests dies es representa al teatre lliure. Ells parlen d'una obra cinoescènica , en la qual veiem representació en el sentit usual del terme, la filmació d'aquesta representació en vídeo a l'escenari, vídeos on es pregunta a la gent de la zona de Verin, on tingueren lloc els fets, pels seus records sobre el fet explicat a l'obra, la mort de l'enginyer España en un accident de circulació el 1927, i fins i tot una recreació brillant d'un episodi fictici de l'A fondo de Joaquin Soler Serrano amb la filla de l'enginyer, que fou la vicepresidenta del congrés de diputats Maria Victoria Fernández-España. La font última d'inspiració són els documentals sobre crims reals. Parlem doncs de la mort de l'enginyer España que estava dirigint la construcció d'un trajecte ferroviari, pel qual es decidí l'opció més cara i més perjudicial per a la gent, però també de la mort d'una Espanya possible, deslliurada del caciquisme i construïda pensant en els seus ciutadans. El joc amb tota la multiplicitat de formats és, sense dubte, el millor de l'obra. Els dos actors protagonistes (Patricia de Lorenzo i Miguel de Lira)són també extraordinaris. El text obre una reflexió necessària sobre com es construeix la història oficial i allò que hi ha darrera d'expressions com la de l'Espanya buidada que no són la conseqüència de cap destí ineludible. El públic rigué molt amb alguns acudits contra l'Espanya canyi, però no estic segur que en el fons el punt de vista gàllec sigui ben bé coincident amb l'antiespanyolisme nostrat. Els gallecs sí tenen motius reals per pensar que han estat una mena de colònia.

Las cosas que perdimos en el fuego

Per recomanació del meu amic Juanma demano a la biblioteca un llibre de contes de l'escriptora argentina Mariana Enríquez, las cosas que perdimos en el fuego. La recomanació és del tot encertada. Tots els contes són bons i alguns extraordinaris com, per exemple, el que obre el llibre, el niño sucio. Als anys de la meva formació els autors de contes argentins foren claus, Borges i Cortazar. Enríquez recorda més al segon doncs fa una combinació entre una ambientació de caràcter costumista i una inspiració d'orientació fantàstica. De fet, els contes sovint estan molt a prop, en molts casos són definitivament, contes de terror. Però les fonts d'aquest terror són essencialment les nostres patologies socials, la nostra indiferència envers la pobresa aliena, el pes d'un passat irredimible, les dictadures llatinoamericanes de finals del segle passat i les neurosis personals de cadascun de nosaltres mancats tan sovint de criteris per dirigir les nostres emocions.

 

Tornant sobre la sanitat pública

 

Des del dia 6 he passat la major part del temps a l'hospital públic del Garraf. Sembla ser que no ha estat finalment res greu i que el dilluns li donaran l'alta a ma mare, més que pel fruit de cap diagnòstic encertat (de fet, com a tenir-ne, no en tenim cap) per la teoria exposada per Josep Pla a les notes del capvesprol, segons la qual els dolors com venen se'n van, sobretot a edats tan avançades com les que estem parlant. Amb poca cosa a fer, fora de fer-li companyia a ma mare, reflexiono sobre el deteriorament de la sanitat pública cada cop més evident. Molts pocs dies abans havia llegit aquest article. No hi estic d'acord en algunes coses, jo he vist un gran esforç d'un personal sanitari que és òbviament insuficient, però sí en la seva idea central: ningú no vol ser gent. La malaltia la vivim sempre com un afer individual, íntim i el punt de vista dels que hi treballen difícilment pot acomodar-s'hi. Una altra tema és que si la capacitat de sentir empatia amb els altres disminueix en general, el personal mèdic no en podrà ser una excepció. Les noves generacions si en tenen alguna formació humanitària seria la que rebin a l'institut, així que com deia un savi alemany expressant-se en castellà "ya no hase falta hablar mas". i Si algú en vol parlar li remeto al llibre d'en Sitges-Serra

En tot cas és evident que els que remenen les cireres a l'àmbit de la sanitat tenen una feina molt més difícil que els d'educació. La gent que va als hospitals no es conforma amb un certificat, ni que estigui signat per tot un equip mèdic, de la seva salut. La solució adoptada en educació no val. La gent es refia més de les seves sensacions que de la saviesa de l'administració. Potser seguirem progressant i algun dia les ciències socials trobaran solució a aquest problema, com ja s'ha fet a les ciències de l'educació.

Sobre Strauss i Aristòfànes

 

Octubre i Novembre he estat llegint les comèdies d'Aristòfanes i el llibre de Strauss sobre Sòcrates i Aristòfanes. Sempre està bé llegir Aristòfanes, però la temporada en la que es discuteix la llei trans i es van fent públiques les orientacions de les institucions educatives, una altra variant de la mateixa patologia, resulta especialment oportuna. Les comèdies són potser, considerant a més que els testimonis directes dels sofistes són poca cosa en realitat, el testimoni més complet del significat que tingué en el seu temps la teorització de la distinció entre phisis i nomos efectuada llavors i segurament ningú l'ha mostrat que Aristòfanes . Allò ridícul en Aristòfanes sovint és una expressió de les pretensions del nomos, diríem nosaltres de la cultura, de definir-se com completament independent. "Comedy rises what is highest of nature in order to lower what is high only in convention" Ell tenia la mateixa por que una persona sensata del nostre temps, si això no és un oxímoron, pot tenir quan assisteix a celebracions de la "creativitat". Malauradament per ell, Aristòfanes i els presocràtics i nosaltres mateixos de la naturalesa sabem el que sabem i no sempre ens arriba. L'opció aristofànica és llavors el silenci, una forma de pietat més aviat tendent a la lògica del mal menor. Le veritat religiosa no resisteix l'anàlisi racional, però no existeixen ciutats atees. A la comèdia aristofànica la revolució no és impossible (els ocells) però només si no canvia res d'essencial

Strauss llegeix les comèdies desplegant la lectura des del seu interès socràtic i una hipòtesi generacional. El Sòcrates dels Nuvols és el jove Sòcrates en contraposició al de Xenofont o Plató que seria una Sòcrates ja envellit. El Sòcrates jove era sense cap paradoxa un presocràtic, és a dir un filòsof de la naturalesa (això també ho diu Plató al seu Fedó), agermanat doncs amb la sofistica, tot compartint un ateisme essencial. Des d'una òptica contemporània, post-heideggeriana, hauríem de dir que el Sòcrates d'Arisfofànes és el més autèntic, si més no, com a encarnació d´'un ideal filosòfic. Hom parla sovint de la sofística com a "primera" il·lustració. Strauss no ho diu però la seva lectura d'Aristòfanes permet establir analogies molt directes. Aristòfanes és un correctiu contra la ingenuïtat del progressisme, de llavors i d'ara, mostrant-nos per exemple que la substitució dels Deus per la Naturalesa serveix perfectament per plantejar justificacions de les tiranies i fent-nos plantejar la pregunta punyent , a gairebé totes les seves obres, de si fer la humanitat millor intel·lectualment parlant s'ha de traduir en la millora dels homes com a ciutadans.

Les limitacions de l'examen realitzat per Aristòfanes a Sòcrates són valides perquè més enllà dels dos personatges històric ens parlen de la limitació de la filosofia, com la veu el primer. El logos filosòfic és inferior al poètic, perquè la vida dels humans es dóna sempre a l'àmbit del singular i el poeta accedeix aquest coneixement mentre que no hi ha camí des del coneixement del tot que caracteritza al filòsof. També per què el filòsof menysprea el poder de la mimesis, cosa que li impossibilita d'actuar amb èxit entre la resta dels humans

Resumint diria que hi ha tres trets d'una saviesa de la comèdia que la filosofia tendeix a ometre i que afebleixen els seus discursos:

1. Nom pot haver vida sense tensió. La tragèdia és una il·lustració d'aquesta veritat. La comèdia fa la mateixa tasca,mostrant el caràcter ridícul d'aquesta vida sense tensió

2. La comèdia i la tragèdia tenen una lucidesa sobre la realitat del límit ( en el llenguatge de Strauss "lleis sagrades") del que sovint manca la filosofia. La primera ho fa mitjançant l'alazoneia, la segona per la hybris.

3. Fer filosofia molt sovint consisteix essencialment en desmitificar, però cal tenir present que la desmitificació és una forma de negació de l'erotisme.

Moonligth

 

Veig Moonligth, la pel·lícula de Barry Jenkins que el 2016 guanyà l'oscar al millor film, enfront de la molt més popular lalalaland i que ara ha aparegut al llistat dels millors films de la història de Sigth & Sound compartint el lloc 60 amb la dolce vita de Fellini. Explica la història de Chiron, un nen negre que viu en un ambient d'extremada pobresa i té una clara inclinació homosexual. Formalment el film es presenta amb tres capítols cadascun dels quals segueix la infància, l'adolescència i la maduresa del protagonista, identificat pels noms i malnoms que en cadascuna de les seves etapes vitals el designen. El moment actual juga a favor del prestigi de la pel·lícula doncs és evident que la crítica cinematogràfica forma part de la minoria que no pot renunciar a ser políticament correcte. Però el film té moltes coses positives i és em sembla impossible no empatitzar amb la vulnerabilitat d'aquest jove. Hom ha utilitzat l'adjectiu èpic per descriure el film i d'entrada pot semblar sorprenent però no és injust perquè allò que ens explica el film és una lluita per mantenir la humanitat en un mitjà radicalment alienant i salvatge. Jenkins utilitza tres actors diferents tant pel protagonista com pel seu millor i únic amic i és una elecció molt sàvia, perquè la gent com Chiron tampoc té massa motius ni en treu gaire cosa de la substancialització de les seves vivències. Tot el film està magníficament interpretat i la direcció és elegant i precisa. L'escena on Juan, el traficant cubà que acabarà sent com un pare pel jove, li ensenya a nedar és sense dubte de les millors coses filmades aquest segle

Jo social i Jo personal

 

El dia abans que tanquessin els instituts pel COVID jo era al TNC veient Justícia i em semblà que el moll de l'os de l'obra era la il·lustració de la habitual distància entre el jo personal i el jo social. Jo no qualificava cap dels dos com real. És un tema important Si Cela deia que l'home sa és el que no té idees, potser podríem concloure que és la manca d'aquesta idea particular , la consciència de la divergència entre aquestes dues menes de jo, la més important i necessària per sentir-se sa ( i segurament estar alienat). En tot cas, una diferència es pot establir. Jo en tinc un de jo social, més o menys producte de la fantasia dels que m'envolten, no estic segur de que hi hagi res que pugui identificar amb aquest jo personal

Sobre la confusió entre causa i efecte

 

Com que encara no he tret del telèfon el meu facebook, lligat a la meva activitat sindical segueixo rebent notícies d'educació, tot i que en principi jo d'aquest tema ja no en vull saber res. Sovint llegeixo moltes coses amb les que simpatitzo però em produeixen una certa melangia. Per exemple, com la denuncia dels disbarats pedagògics que estan destrossant el sistema educatiu s'acompanyen de la il·lusió que això es pot aturar conscienciant i informant degudament una ciutadania ignorant del que realment està passant a les aules. Em sembla que un altre cop es dóna aquí l'error identificat per Nietzsche de confondre la causa amb l'efecte. Jo, i aquí em fonamento en el meus anys de professor a la trinxera i quasi sempre de tutor, crec que el problema real és que aquesta educació degenerada, paròdica i intel·lectualment anèmica és el que la majoria de la gent realment vol; la que es correspon a les seves expectatives i necessitats. L'empobriment cultural no és la fita cercada pels nous canvis, sinó que és allò que defineix la situació prèvia. Per això defensar el sistema antic tampoc és en el fons gens coherent

Les millors pel·lícules de tots els temps segons Sigth and Sound (2022)

 

Divendres vaig veure un correu enviat per Sigth&Sound on es comunicava el resultat de l'enquesta que es fa cada deu anys i que estableix el canon cinematogràfic. Al correu hi havia el llistat de les cent pel·lícules més votades pels crítics i un altra on voten directors. M'agradaria comentar-les amb l'exemplar de la revista a la ma, però, pel que sé, no ha arribat a Barcelona i sí que ha estat molt comentada als diaris la designació com la millor pel·lícula de tots els temps d'un film franco-belga de l'any 1975 dirigit per una dona Chantal Akerman,  Jeanne Dielman, 23, Quai du Commerce, 1080, Bruxelles. La tria em resultà sorprenent perquè crec que tinc una cultura cinematogràfica d'un cert gruix i no coneixia res d'aquest film. De fet, no és un film amb una difusió ample pel que he vist a les xarxes, cosa a la que no ajuda que duri més de tres hores i que pel que sembla és proper a una concepció més qualificable com experimental que convencional. Aquesta tria suposa relegar al número 2 la que abans tenia el primer lloc, Vertigo d'Alfred Hitchcock, aparentment un film més convencional que no pas experimental. És clar que molts de les que l'han triat en saben molt i que jo miraré de veure aquest film si m'és possible. També que resulta difícil no sospitar el que públicament ha dit Paul Schrader quan assenyala que la motivació final de la votació sembla ser més ideològica que artística (aquí. El seu vot com a millor pel·lícula de la història fou per a Pickpocket de Bresson). L'elecció fa massa flaire de políticament correcte (cosa que certament no és Vertigo, malgrat la seva excel·lència cinematogràfica). Tampoc però cal amoïnar-se gaire perquè també és clar que com va dir ell mateix quan va venir fa uns anys a la Seminci, que en els temps de Netflix i la globalització aquesta mena de llistes no té gaire sentit. En tot cas Sir Alfred es pot consolar pensant que és el director amb més títols a la llista (també hi són, the rear window, Psycho i North by Northwest). De manera coherent amb els temps que corren de cancel·lació i cultura woke, hi ha molt poques comèdies a la llista. A la llista de directors el lloc d'honor li correspon al 2001 de Kubrick

Aviat farà un any

 

Fa un any hi era aquí, amb la T.S., que prengué el lloc del RVT malalt.  Es commemorava el quinzè aniversari de la Sant Andreu Jazz Band. Ho vaig explicar aquí. Ara simplement afegeixo el vídeo on es recull la interpretació de Moaning, imprescindible cançó, que fou la cloenda. M'he emocionat molt sentint-la i em fa molta il·lusió veure aplegats tots aquests músics, molts nens en el sentit literal del terme i el Ignasi Terraza, un vell com jo, doncs anàvem junts a classe.

Reveient Goodfellas

 Quan es parla d'una escena improvisada molts pensem al moment icònic de Taxi Driver quan Travis Bickle li pregunta a la seva imatge al mirall, de fet està mirant directament a càmera, als espectadors, si està parlant amb ell. Com deia el guionista del film Paul Schrader, la millor escena de la pel·lícula i l'única que ell no havia escrit. Tanmateix la de més amunt també és del tot genial. Hi en ella no només compta la creativitat de Pesci, el seu inventor, sinó la replica de Liotta i sobretot la seva rialla, de les més ambivalents de la història del cine. Fa una setmana vaig reveure Goodfellas i segueix provocant el meu entusiasme més absolut. En termes absoluts i amb perdó de Schrader, potser el millor guió que tingué mai Scorsese i un film d'excel·lència formal absoluta. Els seus travellings no tenen menys virtuosisme formal que els dels millors Kubrick i són del tot necessaris tant narrativa com moralment. De fet, durant molts anys he volgut usar el film per les meves classes de Sociologia, doncs el seu valor com documental no només social sinó antropològic és immens i només m'ha dissuadit la seva llarga durada. Suposo que em plantejava fer-ho perquè jo no era una professor moralment consistent, doncs penso que el seu efecte torbador ve de ser alhora una celebració de l'alegria de viure i la descripció d'una forma de viure en gairebé tots els sentits i especialment el social, patològica

La limitació essencial de la filosofia

 

La meva tesi en el fons demostrava el mateix que deia Prietsley o Pessoa o Hume. Com la matemàtica o tot exercici de racionalitat coneguda, la filosofia depèn sempre d’una axiomàtica d’evidències per se nota. Pels qui no comparteixen aquestes evidències el discurs esdevé injustificable. En el meu cas concret ningú no acceptava el dubte cartesià perquè ningú fou capaç de dubtar de tot. Possiblement ni el mateix Descartes fora una excepció

Ego pur

 

Certament jo sóc una part del món, tot i que Husserl tingui raó pel que fa el caràcter extramundà del meu ego pur. Des d'aquest punt de vista l'ego pur és essencialment el mateix que les idees platòniques una unitat de mesura, aliena al temps, però a diferència d'aquestes sense cap relació possible amb cap mena de substancialitat

La fallida d'allò rebut

 

Descartes o Plató pensen des de la situació d’un saber que ha fet fallida. També a Husserl li passa el mateix. En els dos primers això va lligat a una manca absoluta de concepcions sobre com es podria transmetre de manera adient. En el nostre cas hem de pensar forçosament la mateixa qüestió. Suposo que el punt de partida és que no tenim tampoc sistema de transmissió;, doncs hem plantejat universalment un problema, la universitat obligatòria, que ningú no ha sabut resoldre que hem esdevingut del tot incapaços de diferenciar entre saber i ideologia i que reduint el coneixement a l’interès, la unitat del saber esdevé una impossibilitat absoluta.

Psicologia

 

Gairebé cent anys després l’objecció de Husserl a la cientificitat de la psicologia, la seva tendència substancialitzar les vivències, segueix igual de vigent, però malauradament això no ha servit per que la seva rellevància social no hagi augmentat des de llavors d’una manera desmesurada. En general, però el problema va més enllà de la psicologia i es veu clar als instituts i facultats contemporànies on es presenta com una saber òntic allò que és una mera metodologia.

Contes de Chejov

 

Amb més temps puc mirar més allò que tinc per casa. Per això he passat uns dies llegint un llibre de Chejov que devia adquirir a començaments dels noranta i llegir-lo llavors, o no. Fonamentalment Chejov s’ha mantingut en la nostra memòria gràcies al teatre, les tres germanes o l’oncle Vanya reapareixen amb freqüència als teatres de Barcelona i als d’altres ciutats grans. Fora del teatre la seva gran aportació foren els contes curts, doncs a diferència de Toltstoi i Dostioievski mai no escrigué cap novel·la. Potser a perquè a diferencia del seus grans predecessors Chejov no tenía cap interès a demostrar res d’especial.

El volum que he llegit contenia dos relats de dimensió mitjana, Mi vida y el pabellon numero seis, i una sèrie de narracions breus entre les quals la molt coneguda, la dama del perrito, i el demolidor, un ángel, narració que entusiasmà Tolstoi, tot i que possiblement no la va entendre. Més d’un segles després i sense entrar en disquisicions literàries de les que no sóc capaç, és clar que la seva escriptura ha perdurat. Les raons en poden ser moltes però la que se m’apareix com molt clara és la seva facilitat per mostrar el tedi com una de les dimensions fonamental de l’existència humana. Els seus protagonistes són de fet gent d’una civilització desapareguda, i en molts casos tenen una consciència difusa d’aquest fet tot i que generalment adoptin una actitud no gaire diferent de qui veu ploure, en tot cas molt lluyana, però el seu avorriment, el seu cansament no ens és gens estrany tot i que nosaltres siguem una cvilització centrada a la diversió, cosa que evidentement garanteix l’aborriment universal.

Invierno sueco. El último viaje de Rene Descartes

Invierno Sueco. El último viaje de Rene Descartes, és una novelització de la biografia de Descartes, no pas del seus darrers mesos com indica el títol., sinó de la totalitat de la seva vida, L’autor ha fet un esforç de documentació molt important i integra en el seu treball totes les dades biogràfiques que coneixem sobre Descartes, dóna la impressió de què s’ha llegit gairebé tot el que s’ha publicat en aquest àmbit. Evidentment hi ha moltes coses que no sabem de la vida de Descartes i aquí l’autor deixa lliure curs a la seva imaginació, desenvolupant algunes de les llegendes més difoses com la seva relació amb els Rosacruz. També afegeix molta tensió sexual, segurament improbable, a les seves relacions amb princeses i reines. El més valuós del llibre és el seu treball descriptiu dels ambients on visqué Descartes especialment els de l’exili holandès i l’oportuníssim esforç de contextualització històrica. Em trontollen però molt els diàlegs que ni de lluny em sembla que pugui reflectir la manera en que parlaven els europeus del segle XVII i el fet que la distinció entre ciència i filosofia utilitzada per l’autor em sembla molt anacrònica i diferent del pensament real de Descartes, menys afectat, per desconeixedor de les nostres divisions acadèmiques.

 

Els nostres problemes amb el Cosmos

 

The human Being is a part of the Cosmo; hence the cosmos cannot be orderly if human being is disordered. And the well ordering of Human Being is a matter of tecné, namely the political tecné. On this specific point the Eleatic Stranger agrees with Protagoras. One could also argue that the Stateman and in particular the myth of the reversed Cosmos, makes a somewhat different point: human being, more specifically the human soul, is a cosmic interloper, or is not at home in the cosmos. This problem may also be stated as that of the bifurcation or internal disorderliness of nature. In this case, either there is no cosmos (“order”) by nature, or the natural order itself produces the disorderliness of the human soul. With either of these alternatives, the human need to enforce orderliness upon itself includes, or is necessarily extended to, the need to impose its own order upon nature

Stanley Rosen The Symposium (introducció)

Però qualsevol redreçament possible implica alguna mena de repressió que pels fills de Rousseau és acceptable, llavors pensar l’univers com Caos és alhora una font de consolació i l’única aposta possible

Moments de joia

 Mozart a la cubana

Mambo influenciado

La meva vida ara no és gens trepidant però a diferència del que passava quan era a l’institut, el tracte amb ma mare no em dóna l’oportunitat de dubtar sobre el sentit. Hi ha a més moments de joia del tot certs. Aquesta cap de setmana he tingut tres: la relectura, potser vint i cinc anys després de la introducció que Stanley Rosen feu al seu estudi sobre el convit de Plató on no només es dóna la clau per llegir Plató com cal, sinó que ens dóna el camí per la realització més plausible d’una vocació filosòfica. El segon fou poder anar després al Palau de la Música i veure Paquito i Chucho. Fou un concert generós pel temps, per l’esforç i per la seva capacitat de encomanar-nos l’amor que tots dos tenen per la música; vells coneguts des de fa quaranta anys, després separats i ara un altre cop reunits en un sextet, fan sentir com si el temps no estès passant. L’amplitud de registres de tots dos segueix sent del tot impressionat. Dissabte tarda comença a fer fresca i enfosqueix d’hora. No ve de gust sortir i per què no tota la tarda sigui Emma Garcia, busco una pel·lícula per ma mare i trobo el Dorado de Howard Hawks. La primera vegada que la vaig veure fou també una tardor, però el 1979. Esdevingué un dels meus films preferits ( i em captivà l'escena de més amunt) i no veig motius per canviar d’opinió. El tràveling final de tots dos passejant amb les crosses és un potser el millor homenatge a l’amistat i la vitalitat que s’ha filmat mai.

Tornant al tema d'ahir

 

És clar que a més de les dificultats de l’assaig hi ha el problema d’una llengua minoritària, minoritzada i poc estimada pels que la parlen. Però de fet, la demografia i a la situació del continent tampoc fa la seva situació tan estranya. A mig, llarg termini cap de les llengües europees en pot tenir gaire futur, malgrat que el seu passat sigui tan impressionant com el de l’alemany, el francès o l’italià. L’anglès és una altra cosa però en molts aspectes é s la llengua de l’enemic. El castellà de les altres llengues continentals no seria gaire diferent si es parlés només a Espanya, però no és el cas i això li dóna, potser, una mica de futur

Crisi transmissió

 

Mirant el butlletí del Núvol llegeixo una entrevista amb els editors d’una editorial, de la qual no puc recordar el nom. Parlen de la dificultat de publicar assaig en català atès que ha desaparegut el que ells consideraven el seu lector: els llicenciats universitaris, que volien mantenir-se a l’actualitat intel·lectual. Això eren els d’abans perquè dels d’ara no direm que han perdut, perquè mai van tenir el costum de llegir. Em va venir el cap quan fa set anys presentaren a la llibreria Calders el primer exemple d’una col·lecció d'assaig filosòfic en català i l’editor deia que caldrà veure sí el país donava per a fer una col·lecció així. No ha sortit cap altre número. L’explicació més difosa a mitjans que em són propers, per exemple sindicalment, és de la conspiració del capital reaccionari per acabar amb la il·lustració. Jo només me la crec a mitges. De fet el trencament de la cadena de transmissió cultural precedeix ni que sigui per poc temps l’ofensiva neoliberal. Era del tot clara per exemple a la meva facultat al 82 on, més enllà de la gent que passava per allà, predominava ja molt clarament el número dels que veníem a posar-nos en el lloc i a buscar els mitjans de què la nostra genialitat, singularitat, excepcionalitat fos reconeguda que no pas a aprendre cap cosa.  La idea de què gent que sabia més ens ho havien de transmetre només ho tenía el RVT, pel que recordo. No era molt frustant però perquè els professors aquesta idea en general tampoc no la tenien.Tran

Lliçó d'humilitat

 

 Els antics grecs valoraren la filosofia i per això van doler deixar clar i establert qui havia estat el primer filòsof de la història, l’amic de Milet Tales. Menys atenció va merèixer la qüestió de qui ha estat el primer professor de filosofia de la història. Avui en dia ens ho plantegem menys perquè cap dels meus alumnes pensava que un filòsof pugui ser diferent d’un professor de filosofia. Tampoc, per exemple, la gent de la universitat, alumnes i professors. Tanmateix si ha diferència la pregunta es podia fer com ens recorda Stanley Rosen aparentment un professor de filosofia, a l’inici del seu estudi sobre el convit:

Apparently Plato’s own disciples could not agree about his teaching: hence, it was necessary to invent professional philosophy. The professor as it were, enters the stage as the philosopher is exiting, or at least disappearing behind his masks

Quand dire c’est vraiment faire. Homère, Gorgias et le peuple arc-en-ciel.

 

Barbara Cassin

Les tres dimensions del llenguatge

Quan preparava fa vint anys el curs a la Ramon Llull vaig treballar i tenir com una de les meves referències fonamentals un llibre de Barbara Cassin, l’effet sophistique. Molts anys després ella ha seguit publicant molt fonamentalment sobre la sofistica, la psicoànalisi i la retòrica en general. Ara és membre de l’acadèmia francesa i he tingut aquests mesos l’oportunitat de llegir el seu darrer llibre Quand dire c’est vraiment faire. Homère, Gorgias et le peuple arc-en-ciel.

El llibre està organitzat a partir de l’acció de tres protagonistes els dos esmentats directament al títol i Desmond Tutu al que es fa referència indirecta. Aquests tres moments defineixen una evolució a la història del discurs. A Homer trobaríem l’obertura de la dimensió ilocutòria quan Ulisses ,insegur d’abraçar els genolls de Nausica, diu que ho fa per assolir el mateix efecte. Gorgies, el més brillant dels sofistes representa no només la consciència de la dimensió perlucotòria del llenguatge, sinó la presa de consciència de la seva capacitat ilocutòria en el seu esplèndid Elogi d’Helena; l’afirmació de què contra la tradició ontològica iniciada als presocràtics és el discurs el veritable Arkhé. Finalment la utilització d’aquesta capacitat ilocutòria es fa palesa en l’acció de la Comissió per la Veritat i la Reconciliació d’Àfrica del Sud que explícitament afirma la capacitat de construir una nova realitat a partir dels seus enunciats. El rerefons d’aquesta exploració és el pensament de John L. Austin, l’home que va articular les categories que Madame Cassin va aplicar a la sofistica.

El lligam entre la primera part i la segona part serveix per explicar i reforçar la intuïció nietzschiana de què el veritable antagonista de Plató, des del punt de vista del mateix Plató és Homer i que tota la sofistica és una nissaga homèrica doncs l’essència de la sofistica és l’afirmació de la superioritat de la poesia.

El punt de vista de Cassin és que la tradició occidental, és a dir platònica, massa centrada en la primera dimensió del llenguatge ha sobredimensionat la noció de veritat amb poquíssimes excepcions com podria ser evidentment la de Friedrich Nietzsche. La postmodernitat pot ser entesa com una revenja de Protàgores i Gòrgies envers Plató. El problema és que les objeccions morals plantejades per Plató, la seva denúncia dels perills del relativisme no només segueixen ressonant sinó que resulten tan inquietants com fa vint i cinc segles en el moment de Donald Trump i les fake news. Cassin no vol acceptar el nexe entre Lyotard i Trump, anàleg si voleu al de Gorgies i Cal·lícles. Potser tot és ficció, però no totes les ficcions són iguals. Allò que hi ha entremig és doncs el judici cultural i l’artístic com a referència vàlida per establir l’única cosa que pot servir per establir diferències no pas allò veritable sinó allò que Protagòres anomenava «el millor».(cosa que significaria una autonomia d’allò polític que es plantejaria amb claredat a la reflexió d’Arendt) Jo potser no ho discutiria gaire doncs en el fons aquesta conclusió és ben coherent amb allò que Plató acaba mostrant als seus interlocutors en el Gòrgies, no existeixen demostracions lògiques del que és noble i és baix i no deixa de reforçar una reivindicació de l’escepticisme que sembla molt ben fundada si cal refiar-se del bon gust general. És cert que el gust s’educa però l’experiència històrica acumulada ens indica que el plantejament col·lectiu d’aquesta educació no és gens fàcil.

Més problemàtica en resulta la utilització que fa Cassin de la noció de felicitat. Allò que la veritat és a la dimensió locutòria, ho és la noció de felicitat a la performativa. No sé si ha un gran progrés en prescindir d’una noció com la de veritat per substituir-la per una, en el fons més abstracta, més indefinida i més allunyada de l’experiència humana ordinària.