Tornant sobre la sanitat pública

 

Des del dia 6 he passat la major part del temps a l'hospital públic del Garraf. Sembla ser que no ha estat finalment res greu i que el dilluns li donaran l'alta a ma mare, més que pel fruit de cap diagnòstic encertat (de fet, com a tenir-ne, no en tenim cap) per la teoria exposada per Josep Pla a les notes del capvesprol, segons la qual els dolors com venen se'n van, sobretot a edats tan avançades com les que estem parlant. Amb poca cosa a fer, fora de fer-li companyia a ma mare, reflexiono sobre el deteriorament de la sanitat pública cada cop més evident. Molts pocs dies abans havia llegit aquest article. No hi estic d'acord en algunes coses, jo he vist un gran esforç d'un personal sanitari que és òbviament insuficient, però sí en la seva idea central: ningú no vol ser gent. La malaltia la vivim sempre com un afer individual, íntim i el punt de vista dels que hi treballen difícilment pot acomodar-s'hi. Una altra tema és que si la capacitat de sentir empatia amb els altres disminueix en general, el personal mèdic no en podrà ser una excepció. Les noves generacions si en tenen alguna formació humanitària seria la que rebin a l'institut, així que com deia un savi alemany expressant-se en castellà "ya no hase falta hablar mas". i Si algú en vol parlar li remeto al llibre d'en Sitges-Serra

En tot cas és evident que els que remenen les cireres a l'àmbit de la sanitat tenen una feina molt més difícil que els d'educació. La gent que va als hospitals no es conforma amb un certificat, ni que estigui signat per tot un equip mèdic, de la seva salut. La solució adoptada en educació no val. La gent es refia més de les seves sensacions que de la saviesa de l'administració. Potser seguirem progressant i algun dia les ciències socials trobaran solució a aquest problema, com ja s'ha fet a les ciències de l'educació.