Moonligth

 

Veig Moonligth, la pel·lícula de Barry Jenkins que el 2016 guanyà l'oscar al millor film, enfront de la molt més popular lalalaland i que ara ha aparegut al llistat dels millors films de la història de Sigth & Sound compartint el lloc 60 amb la dolce vita de Fellini. Explica la història de Chiron, un nen negre que viu en un ambient d'extremada pobresa i té una clara inclinació homosexual. Formalment el film es presenta amb tres capítols cadascun dels quals segueix la infància, l'adolescència i la maduresa del protagonista, identificat pels noms i malnoms que en cadascuna de les seves etapes vitals el designen. El moment actual juga a favor del prestigi de la pel·lícula doncs és evident que la crítica cinematogràfica forma part de la minoria que no pot renunciar a ser políticament correcte. Però el film té moltes coses positives i és em sembla impossible no empatitzar amb la vulnerabilitat d'aquest jove. Hom ha utilitzat l'adjectiu èpic per descriure el film i d'entrada pot semblar sorprenent però no és injust perquè allò que ens explica el film és una lluita per mantenir la humanitat en un mitjà radicalment alienant i salvatge. Jenkins utilitza tres actors diferents tant pel protagonista com pel seu millor i únic amic i és una elecció molt sàvia, perquè la gent com Chiron tampoc té massa motius ni en treu gaire cosa de la substancialització de les seves vivències. Tot el film està magníficament interpretat i la direcció és elegant i precisa. L'escena on Juan, el traficant cubà que acabarà sent com un pare pel jove, li ensenya a nedar és sense dubte de les millors coses filmades aquest segle