Sobre Strauss i Aristòfànes

 

Octubre i Novembre he estat llegint les comèdies d'Aristòfanes i el llibre de Strauss sobre Sòcrates i Aristòfanes. Sempre està bé llegir Aristòfanes, però la temporada en la que es discuteix la llei trans i es van fent públiques les orientacions de les institucions educatives, una altra variant de la mateixa patologia, resulta especialment oportuna. Les comèdies són potser, considerant a més que els testimonis directes dels sofistes són poca cosa en realitat, el testimoni més complet del significat que tingué en el seu temps la teorització de la distinció entre phisis i nomos efectuada llavors i segurament ningú l'ha mostrat que Aristòfanes . Allò ridícul en Aristòfanes sovint és una expressió de les pretensions del nomos, diríem nosaltres de la cultura, de definir-se com completament independent. "Comedy rises what is highest of nature in order to lower what is high only in convention" Ell tenia la mateixa por que una persona sensata del nostre temps, si això no és un oxímoron, pot tenir quan assisteix a celebracions de la "creativitat". Malauradament per ell, Aristòfanes i els presocràtics i nosaltres mateixos de la naturalesa sabem el que sabem i no sempre ens arriba. L'opció aristofànica és llavors el silenci, una forma de pietat més aviat tendent a la lògica del mal menor. Le veritat religiosa no resisteix l'anàlisi racional, però no existeixen ciutats atees. A la comèdia aristofànica la revolució no és impossible (els ocells) però només si no canvia res d'essencial

Strauss llegeix les comèdies desplegant la lectura des del seu interès socràtic i una hipòtesi generacional. El Sòcrates dels Nuvols és el jove Sòcrates en contraposició al de Xenofont o Plató que seria una Sòcrates ja envellit. El Sòcrates jove era sense cap paradoxa un presocràtic, és a dir un filòsof de la naturalesa (això també ho diu Plató al seu Fedó), agermanat doncs amb la sofistica, tot compartint un ateisme essencial. Des d'una òptica contemporània, post-heideggeriana, hauríem de dir que el Sòcrates d'Arisfofànes és el més autèntic, si més no, com a encarnació d´'un ideal filosòfic. Hom parla sovint de la sofística com a "primera" il·lustració. Strauss no ho diu però la seva lectura d'Aristòfanes permet establir analogies molt directes. Aristòfanes és un correctiu contra la ingenuïtat del progressisme, de llavors i d'ara, mostrant-nos per exemple que la substitució dels Deus per la Naturalesa serveix perfectament per plantejar justificacions de les tiranies i fent-nos plantejar la pregunta punyent , a gairebé totes les seves obres, de si fer la humanitat millor intel·lectualment parlant s'ha de traduir en la millora dels homes com a ciutadans.

Les limitacions de l'examen realitzat per Aristòfanes a Sòcrates són valides perquè més enllà dels dos personatges històric ens parlen de la limitació de la filosofia, com la veu el primer. El logos filosòfic és inferior al poètic, perquè la vida dels humans es dóna sempre a l'àmbit del singular i el poeta accedeix aquest coneixement mentre que no hi ha camí des del coneixement del tot que caracteritza al filòsof. També per què el filòsof menysprea el poder de la mimesis, cosa que li impossibilita d'actuar amb èxit entre la resta dels humans

Resumint diria que hi ha tres trets d'una saviesa de la comèdia que la filosofia tendeix a ometre i que afebleixen els seus discursos:

1. Nom pot haver vida sense tensió. La tragèdia és una il·lustració d'aquesta veritat. La comèdia fa la mateixa tasca,mostrant el caràcter ridícul d'aquesta vida sense tensió

2. La comèdia i la tragèdia tenen una lucidesa sobre la realitat del límit ( en el llenguatge de Strauss "lleis sagrades") del que sovint manca la filosofia. La primera ho fa mitjançant l'alazoneia, la segona per la hybris.

3. Fer filosofia molt sovint consisteix essencialment en desmitificar, però cal tenir present que la desmitificació és una forma de negació de l'erotisme.