The Devil's Doorway

  Veig The Devil's Doorway per suggeriment de Marc Rosmini, el qual destacava el fet que el 1950 es fes un film molt més honest sobre la qüestió índia que el molt aclamat, però decididament mediocre, dancing with volves de Kevin Costner on mai s'assoleix expressar el punt de vista indi, malgrat que Costner feu sense cap mena de dubte una recerca antropològica molt complerta. Guy Trosper, el guionista d'aquest film, i Anthonny Man possiblement no es varen documentar tant, però sabien molt més, tenien prou ofici, de  com fer una historia creïble. Per la nostra sensibilitat pot resultar xocant veure Robert Taylor fent d'indi, però és molt demostratiu de l'habilitat de Mann com es va variant l'aspecte del personatge: mentre que a la primera escena hom no podria distingir-lo dels altres blancs, a les progressives aparicions, quan la seva situació i la dels seus progressivament empitjora, apareix cada vegada com més indi. Com assenyala el meu germà que la va veure amb mí, resulta sorprenent el compromís dels narradors que fa impossible cap mena de final feliç. Com film antiracista, el treball de Mann és encara del tot efectiu. Per qualsevol persona decent és un escàndol que un home pugui combatre, guanyant la medalla d'or del congrés, i se li negui la condició de ciutadà. L'experiència de Lance és molt semblant a la viscuda pel personatge indi de l'eastwoodiana flags of our fathers. Amercica havia canviat poc entre el final de la guerra civil i de de la segona guerra mundial, cosa que potser confirma la demolidora afirmació de Todd, segons el qual el racisme és un component necessari i estructural de la societat americana.

Engrunes de Metafísica

 

    Fent cas a Descartes he dedicat poques hores de la meva vida a fer metafísica. En part perquè crec que les raons seves són valides, però també perquè molt de temps he viscut esclafat pel comerç ordinari de les coses. Ara no sé si tendré la capacitat però podria tenir-ne el temps i em sembla que la idea més important a defensar seria l'assumpció de què la relació precedeix la substància, en el sentit en què la substància mateixa és una mena de relació o que el ser ha de pensar-se més com a relació que com a substància. Aquest és un resultat prefigurat i, vés a saber si enunciat, a les reflexions de Hegel i Nietzsche. Aquesta idea hauria de ser bàsica per pensar bé com queda determinada la realitat des de la física quàntica i per superar teories essencialment errònies com la del contracte social a la filosofia política o totes les teories ètiques definibles com teories de l'egoisme, de les quals la més important i decisiva en el nostre temps és l'utilitarisme. De fet, és una noció clau per poder bastir algun dia una filosofia veritablement universal perquè la fixació a la substància té molt de dèria occidental

De piscines i oligarques

 

            Segueixo amb relatiu interès les notícies que van anar sortint la setmana passada sobre el permís del govern per deixar omplir les piscines privades si es fan servir de refugi climàtic, idca redundant perquè les piscines sempre són un refugi climàtic pels que les poden utilitzar. En el fons hi ha evidentment la necessitat d'Esquerra de mirar de fer alguna cosa per alleujar la sequera i no emprenyar els que manen, cosa que seria molt poc catalana. Anava a dir als oligarques, però suposo que això estaria malament dit. Una de les coses que he aprés els darrers anys és que, com passa sovint, estava equivocat. Jo creia que oligarca era una paraula grega, però deu de de ser una paraula russa, perquè tots els oligarques estan allà i nosaltres, els països democràtics, d'això no en tenim.

I hired a contract killer

 

        Una de les coses que no he fet bé a la meva vida és haver deixat de seguit o no haver-me interessat per la carrera d`Aki Karismauki, del que no havia vist res fins a aquest any de 2024 que no sembla vagi a ser de gràcia. Afortunadament és de les que tenen més esmena i així vaig començar aquest mes veient Ariel (al Zumzeig amb el meu germà que explica com la va veure, aquí) i ahir vaig trobar a Movistar I hired a Contract Killer. Sí Ariel es pot entendre com una reformulació de High Sierra, amb uns protagonistes ben diferents de Humphrey Bogart i Ida Lupino, aquest darrer film sintetitza referències bàsicament franceses en una trama situada a la ciutat de Londres, un Londres del tot reconeixible tot i que no surti cap dels seus llocs emblemàtics.

                El protagonista de I hired a contract Killer és un oficinista anomenat Henri Boulanger, acomiadat del seu lloc de treball a una mena d'agència governamental després de quinze anys de servei. Són temps de privatització i decideixen començar pels estrangers. Henri és un home sense cap mena de vincle social ni capacitat d'establir-ne. Decideix suïcidar-se però és massa maldestre i pensa que farà més via contractant un assassí a sou. Contacta una organització a un local de l'East end, on li expliquen que subcontractaren el treball. Mentre espera la consumació dels seus dies coneix una atractiva venedora ambulant que li correspon, però quan intenta anular la seva comenda, es troba que el local ha estat demolit i que no té mitjà d'aturar el seu ja no desitjat assassinat.

            Henri és Jean Pierre Leaud una figura llegendaria que tanmateix no era un actor excepcional, els seus recursos es veien encara més limitats pel fet d'haver de parlar en anglès. Tanmateix, això no és un obstacle per un seguidor de Robert Bresson, un director que renuncià a treballar amb actors perquè ell volia models, (és a dir, gent que no expressi res i que siguin purament mitjans per què el director expressi amb la càmera). La presència de Leaud ens fa pensar a François Truffaut, perquè no és impossible imaginar-se Boulanger com un alter ego d'Antoine Doinel, en canvi, la figura del seu perseguidor, subccontractat per matar-lo, interpretada per Kenneth Colley està modelada a la manera dels herois de Melville. Hi ha però altres referències a films com the appartement, amb el que comparteix la presentació del personatge tot i que Boulanger és molt menys loquaç que Baxter o City Ligths, una altra comèdia que gira, en part, entorn de les pretensions de suïcidi d'un dels personatges.

                Tota aquesta relació no és contingent. Kaurismaki sembla conscient que ja ens han estat explicades moltes històries, hem vist moltes pel·lícules i que, per tant, podem pressuposar molt, per això, el tret més fonamental del seu estil és l'ús continuïtat d'el·lipses que donen al seu treball una gran eficàcia narrativa. Així no hi ha mai escenes explicatives ni justificadores, els personatges fan el que han de fer ja sigui enamorar-se, robar un banc, matar algú, seguint el principi enunciat per Poiccard en a bout de souffle, els enamorats estimen, els traïdors traeixen i així. De fet, el film podria ser mut perquè el diàleg és mínim, i Karismaki té prou amb els escenaris per definir els seus personatges. Malgrat això algunes sentencies fan un gran efecte, com el moment en què volent fugir els protagonistes de UK a Boulanger li sap greu que la noia deixi el seu país, de fet tampoc veiem que tingui relació amb ningú, i ella clou la qüestió dient que la classe obrera no té patria. A més de Leaud és ressenyable la presència en un paper episòdic d'una altra figura històrica del cine, i la canço, francesa: Serge Reggiani i la presència de Joe Strummer en l'escena del clip de més amunt.

De la ciència i de la ingenuïtat

 

        El Ramon m'envia aquest video i jo el poso aquí per conservar-lo i com a il·lustració d'un error que he comés durant molt de temps: pensar que la degradació de les institucions universitàries on em vaig educar i fins i tot treballar una mica, era contingent, casual o estava determinada a les facultats de lletres per les seva pròpia constitució. A la pel·lícula que comentava ahir, Marcelo diu en un cert moment que ell no és un filòsof sinó un professor de filosofia, (penso que molts hem dit coses semblants alguna vegada) és a dir que allò que és, és molt lluny del que hauria de ser. El testimoni del video ens mostra que qualsevol professor universitari està tan lluny de la ciència, com Marcelo o jo mateix podem estar allunyats de la filosofia. La universitat ja no té res a veure amb la producció del coneixement. Ja és obertament allò que Marcelo explicava als seus alumnes de la universitat seguint Rousseau, una eina de dominació del poder que ara és el financer. Res de tot això no és nou i evidentment té molt a veure amb allò que explica Todd: el fracàs generalitzat de tots els paisos occidentals en la universalització dels ensenyaments superiors.

Puan

 

Puan és el nom d'una petita ciutat prop de Buenos Aires i també del carrer d'aquesta ciutat on des fa unes dècades està situada la facultat de Filosofia i lletres, per això és també el títol del la comèdia presentada al festival de San Sebastian de l'any passat de Maria Alche i Benjamin Naishat. No en sabia gaire i vaig a veure-la per la ressenya que trobo al bloc de l'amic Joan Nonell. El centre del film és la competició entre dos professors que opten a la mateixa catedra. Jo he viscut de lluny i també en primera persona una competició com les reflectides a la pel·lícula, però no l'havia vist mai sobre una pantalla. La que surt aquí no és ni més ni menys indigna que que les que he viscut o presenciat. Al capdavall, la comparació més exacte seria la de dos equips que juguen i després l'arbitre decideix quin joc s'ha practicat i, per tant, quin és el guanyador. (o per dir-ho amb les paraules d'un antic professor meu que no era famós però que compartia nom amb un actor famós. hemos de partir de la base de que en una oposición, ninguno es mejor que otro) Com assenyala el Joan, un altre tema fonamental del film és de la difusió del discurs filosòfic. Al film veiem quatre modalitats diferents i cap convida especialment a l'optimisme.

El film es centra en la figura sobretot d'un dels professors Marcelo, molt ben interpretat per Marcelo Subieto. És un professor del tot lliurat a la tasca docent amb una personalitat introvertida i pare de família, mentre que el seu rival i contrapunt Rafael Sujarchuk és un home extravertit, parella d'una actriu de moda, molt més interessat en fer contactes internacionals, i redactar papers, favorable a la innovació, amb independència del seu contingut. La contraposició està ben establerta i respon a tipologies fàcils de trobar en la professió. En comparació a Sujarchuck, Marcelo és un perdedor i, com a mínim en el meu cas, Marcelo resulta molt més simpàtic i proper, però això no amaga la seva dimensió indubtablement ridícula. La pel·lícula està evidentment pensada i realitzada abans de l'arribada de Milei al poder, però és difícil veure tota la part final sense pensar en aquesta figura i el que pot suposar a l'hemisferi sud i més enllà. Possiblement la filosofia institucionalitzada mai no ha tingut cap altre funció real que la de coartada i tot apunta a que anem cap a un món, en el que ja no caldran coartades

Una historia de l'humor jueu

 

        He llegit els darrers dies El Humor judío. Una historia seria de Jeremy Dauber que va publicar Alcantilado l'any passat, amb la cura que distingeix els productes d'aquesta editorial. Ho he anat llegint en bona mesura a l'hospital mentre feia companyia a la meva mare. Com que de la informació més essencial va parlar el meu germà fa un any, aquí, jo donaré una impressió més subjectiva. M'he sentit relativament decebut amb el llibre, que essencialment és un treball acadèmic (amb les obligades notes a peu de pàgina), centrat sobretot a la literatura yiddish, i en el qual les referències als grans humoristes jueus americans, popularitzats per la cinematografia, fan una mica un paper d'esquer. He llegit el llibre des de la certa incomoditat que em provoca el no saber ben bé a hores d'ara que vol dir ser jueu. L'autor sembla, l'enquesta final citada pel meu germà és clara a aquest respecte compartir aquesta perplexitat. En tot cas el llibre pot ser una lectura profitosa per què té una reflexió ben treballada sobre l'humor i també perquè els exemples utilitzats componen una col·lecció d'acudits francament antològica.

        Des de la meva perspectiva, el llibre fa molta referència a figures com Woody Allen, Mel Brooks o els germans Marx, però en general no es fa una anàlisi del seu treball sinó que són utilitzats com exemples de les tesis de l'autor. Així en el cas d'Allan Stewart Könisberg es mostra la dimensió enginyosa de l'humor jueu i Mel Brooks il·lustra perfectament la inclinació jueva per l'obscenitat. Més interessant són les reflexions sobre els germans Marx, dels quals es parla molt al capítol sobre la identitat jueva i la importància de l'autoamagament a l'humor jueu: la figura de Groucho és interpretat com la del jueu que vol mostrar-se amb relatiu èxit com assimilat (remarquem que a l'Amèrica dels vint en molts àmbits jueu i alemany eren termes sinònims) però és molt més divertida i alliçonadora la figura de Chico que no és tant un italià, com algú que vol passar per italià (i que per tant és possiblement en realitat "menys" que un italià). Em va estranyar d'entrada que el llibre parli molt poc del que, cinematogràficament si més no, és el comic jueu més important del segle anterior Jerry Lewis, nascut Joseph Levitch, (deixem de banda Chaplin que sembla ser que no era d'origen jueu com moltes vegades s'ha dit, sinó gitano).. Només hi ha una referència a The Nutty professor, que és qualificada com una història típicament jueva (cosa indubtable). Una raó podria ser cultural, Lewis composà un personatge on no hi havia lloc per a l'etnicitat, una figura molt americana, però potser la raó de mes pes, és que l'análisi de Dauber és essencialment filològic, allò que li interessa realment és la literatura, i Lewis ha estat l'humorista més visual de la història al menys des de que el cinema deixà de ser mut. Potser això hagués variat si Lewis hagués mostrat el film que va fer sobre l'holocaust, però que no només no va exhibir, sinó que va destruir per complet físicament

A time to love, a time to die

 

        A time to love, a time to die és la penúltima pel·lícula de Douglas Sirk, filmada abans de la que possiblement és la seva obra mestra, Imitation to life (pocs directors han acabat la seva carrera fent la seva millor obra) A time to love, a time to die es desenvolupa a l'Alemanya del 1944 i explica la història d'un jove soldat que torna a casa amb un permís de tres setmanes. Quan arriba la seva casa ha desaparegut no sap res de la seva família i coneix una jove que viu sola perquè el seu pare ha estat detingut per la Gestapo. S'enamoren, es casen i ell ha de tornar al front oriental on és abatut per un guerriller rus, al qual acabava de salvar la vida impedint la seva execució sumaria. El pla final on el soldat moribund vol retenir infructuosament la carta, en la que li comuniquen que aviat serà pare, mentre aquesta és arrossegada per la corrent d'un rierol és un dels grans moment del cine de Sirk.

            El primer projecte estava pensat per què el soldat fos Paul Newman. Això no va ser possible i la Universal va triar per una cara nova, la de John Gavin. Gavin era pitjor actor que Newman però això no fou un problema per Sirk que volia un protagonista que no fos excessivament brillant, simplement un home educat per obeir però amb el seu desig de viure intacte. (de fet, Sirk podria treballar si tenia sort amb bons actors, però aprofitava igualment bé actors més mediocres) Com a protagonista femenina trià una actriu amb més ofici, però desconeguda fora d'Alemanya on si era una estrella, la suïssa Liselotte Pulver, perfecte en el seu paper d'una jove que ja no pot ser ingènua i és debat entre la por i les seves ganes de viure. Curiosament Pulver treballà en un altre pel·lícula americana del periode, One, two, three, fent un registre del tot diferent: el de la secretaria alemanya amb la que el personatge de Cagney vol repassar el Umlaut i que acabarà formant part de la negociació amb els soviètics.

            El film fou una producció important de la Universal. Es basà en una novel·la dels llavors molt prestigiós Erich Maria Remarque, el qual feu el guió i treballà també com a actor. La música era Miklos Rosza llavors en un moment àlgid de la seva carrera. No dóna però els diners que volia la Universal i a més tingué una acollida problemàtica a molts llocs; fou prohibit a la Unió Soviètica, també a Israel i disgustà profundament molt alemanys que pensaven que un exiliat com Sirk no tenia dret a parlar del drama alemany després d'haver abandonat el seu poble. És evident que Sirk podria haver adduït, com feu Wilder, que l'exili no fou una idea seva sinó de Hitler. Godard, encara crític de Cahiers, (França fou un dels països on el film va agradar més) el defensà dient que mai no havia vist una representació de l'Alemanya en guerra tan autèntica. Penso que no anava errat. El caràcter antinazi del film és evident. Sirk de fet pensava que era massa antinazi i que si hagués pogut el refaria de manera més subtil. Però penso que més enllà del marc històric i polític, allò més valuós es com es reflecteix la lluita d'aquesta parella per sobreposar-se a la misèria imposada per la gran Història, de manera prou efectiva per què ens adonem de la nostra petitesa, que és també la nostra grandesa.

Dues consideracions molt personals sobre el Fedó

 

        Vaig assistint des de febrer al seminari que els platònics dediquen al Fedó. Segueixo com puc perquè ara ja sembla un fet que mai no em faré amb el grec i sovint les discussions giren entorn de termes molt concrets. El seminari compta amb la presència de David Ebrey, autor d'una molt treballada monografia sobre el Fedó, (Plato´s Phaedo, Forms, Death and the philosophical Life) publicada a Cambridge, que vaig llegint també mentre es desenvolupa el seminari. Potser al final m'agradarà dir alguna cosa del llibre i el seminari, però avui toca només fer dos constatacions subjectives i personals sobre el s'està esdevenint.

        La primera és la constatació d'una petita decepció. Tot recapitulant no he fet masses coses a la vida i hagués valgut la pena fer-les bé. Això no es compleix en el cas del Fedó. Vaig treballar aquest diàleg quan explicava Plató a la Ramon Llull, (és cert però que allò treballat no ho vaig exposar al curs per allò que sempre ens passa als professors: se'ns acaba, o no calculem bé, el temps). La meva lectura de llavors estigué mancada per no haver fet prou atenció a un detall crucial del context: és l'únic diàleg en el qual Sòcrates discuteix amb gent que es qualifiquen a si mateixos com filòsofs. És una situació comunicativa del tot diferent i les les "claus de lectura" utilitzades als diàlegs protagonitzats pels sofistes no es poden aplicar d'igual manera. Certament això implica haver de pensar si aquest qualificatiu de filòsofs és enraonat o té el mateix sentit que aplicat a Sòcrates. El treball d'Ebrey em resulta molt revelador, perquè jo he estat quaranta anys despatxant els presocràtics amb el que vaig aprendre a la facultat, el Kirk & Raven, i sembla que ara sabem algunes coses més i per tant la imatge que tenim d'aquest corrent presenta variacions significatives.

        La segona constatació és que a més de les dificultats inherents a qualsevol diàleg platònic, el Fedó em planteja una certa dificultat emocional. Mentre que generalment em sembla combregar amb el que podrien ser les intencions platòniques, especialment el fet de ser víctima del pseudo-saber com ho hem estat molt radicalment els fills del nostre temps, l''enunciat literal d'allò defensat aquí per Sòcrates em causa terror: no tinc cap aspiració, ni desig d'immortalitat. Tampoc és que tingui cap mena de presa per morir-me, però vull pensar que aquest final quan arribi serà definitiu. Puc suportar-me a mi mateix unes quantes dècades potser, però em resulta insuportable pensar que he d'aguantar-me tota l'eternitat. Hom podria objectar que aquest tema no és exactament el tema del diàleg: la immortalitat de l'ànima no sembla identificable amb la noció de jo o consciència personal, especialment si ens atenem al tercer argument socràtic i la distinció entre l'àmbit de les formes i les coses, de l'invisible i el visible. Allò que identifiquem amb la nostra consciència no té res de la immutabilitat i permanència atribuïda a les formes. Tanmateix, potser perquè les tradicions tenen un pes o perquè la immortalitat de la que es parla en el diàleg al capdavall és la d'una figura concreta el mateix Sòcrates, la sensació d'incomoditat persisteix i crea la dificultat d'estar llegint un text, volent que l'autor no tingui raó,

Orgia: Pasolini al Liceu

        Al Liceu es representa l'opera Orgia basada en una obra de teatre de Pier Paolo Pasolini, musicada per Hector Parra i amb direcció teatral de Calixto Bieto. Pasolini escrigué una sèrie d'obres de teatre, diria que tot el seu teatre, a mitjans de la decada dels seixanta, en el temps comprés la filmació de Il Vangelo sacondo Matteo i Edipo re. Havia tingut problemes de salut i dedicà molt del temps lliurat per la malaltia a la lectura dels Diàlegs de Plató, cosa que és probablement una molt bona pista per pensar les seves intencions, penso, sobre tot en el fet que Plató semprè està, quasi del tot fora, a l'escena dels seus diàlegs. Orgia és una obra amb tres personatges. Un matrimoni burgés i una prostituta que apareix al final. L'obra comença amb una introducció que la defineix com un flash-back, apareix el protagonista, penjat i vestit de dona, acaba donar-se mort i vol explicar la història d'un home que ha sabut fer un bon ús de la mort i que ara ens podrà divertir.. Després venen sis quadres on es explica la història de la relació amb la seva parella: la descripció d'una relació sado-masoquista que inclou l'extermini dels fills i el reconeixement final pel marit d'una homosexualitat no assumida. Estem, doncs, en el terreny del treball més lúcidament radical de Pasolini, el seu Saló, de la qual aquesta obra és una mena de variació; totes dues dues ens parlen del mateix: dels monstres engendrats per una cultura d'absolutització del jo, que pot tenir com a expressions el totalitarisme groller del feixisme de la república de Mussolini o el més subtil del consumisme contemporanis, com és ara el cas.

        Jo no sóc gaire d'òpera pel que la meva valoració ha de ser molt limitada. Em va agradar la musica de Hèctor Parra, ben adequada a l'acció i amb personalitat pròpia. Vaig trobar intel·ligent i elegant la posada en escena de Bieto: una habitació plena d'objectes, d'aquests que ens deixem la vida per adquirir-los i un joc discret però efectiu amb la il·luminació per distingir els sis quadres que componen l'obra. El seu treball no era gens fàcil perquè originalment il Teatro della parola, era un teatre basat a defugir tant com es pugui l'activitat escènica. El públic aplaudí molt al final, però els comentaris que vaig sentir no eren tant favorables. Una senyora va dir que no havia disfrutat (sic) gens. Em vaig sentir una mica inquiet doncs o bé no tenia gaire idea de qui era Pasolini (cosa que tot plegat deu ser normal) o el seu concepte de "disfrutar" fa una mica de por.

 

Los tres entierros de Melquiades Estrada

 

        Vaig llegint un llibre anomenat Méditations westernsophiques, escrit per un professor francès de filosofia Marc Rosmini, amb interès, perquè parla conjuntament de dos dels objectes que més m'han interessat: la meditació metafísica i el western, però poc a poc, perquè he de trobar temps per reveure els films proposats per l'autor. Un d'ells és el debut com a director de Tommy Lee Jones, the three burials of Melquiades Estrada, que havia vist a Londres quan es va estrenar fa quasi vint anys. El film de Jones, com per exemple Comancheria, és un western contemporani, passa en els temps de la presidència de Bush fill, però té com a nucli dos dels temes bàsics del gènere: la distinció entre justícia i revenja, i la necessitat del respecte al manteniment de la paraula donada.

        El primer tema és certament molt trillat però Jones li donà una mirada nova. L'autor de la mort de Melquiades, el guardia fronterer Norton, és certament un tipus menyspreable, masclista i racista fins a un punt que no podria suportar el militant més radical de Vox. però des d'un punt de vista objectiu la mort tingué molt d'accidental i en cap cas podria justificar els patiments que el justicier Perkins, interpretat pel propi Jones, li infligeix. El tema de la paraula donada és fonamental doncs constitueix el motor de l'acció de Perkins. Jo penso, que aquesta qüestió, un cop Déu ha mort, és el tema de l'amistat, seguint la lúcida reflexió de Pyke a The Wild Bunch, allò important no es donar la paraula sinó a qui se li dóna la paraula. La resolució del film aquí acaba tenint un caràcter paradoxal, perquè sabem que la narració que Melquiades feu de la seva vida  té molt de falsa o inventada; possiblement allò que Perkins creia saber de Melquides és fals. Això en el fons no li afecta gaire. Aquesta indiferència és en el fons coherent i jo la faria meva. Ja he parlat aquí del llibre de Carruthers i estic convençut de la veritat de la seva tesi: som opacs a nosaltres mateixos. El corol·lari d'aquesta proposició és que evidentment tampoc hem de tenir la supèrbia de pensar que coneixem els nostres amics, cosa que tampoc és important, allò que estimem en ells quasi sempre és un ideal. No hi veig aquí beneficis de cap mena de la desmitificació. Res no deixa de ser inventat i aquesta invenció és de les millors.

            Hi ha una direcció de lectura del film que Rosmini no fa, però que jo no puc deixar de fer. Un dels temes essencials del western gira entorn a la inevitabilitat del progrés. El western més important mai rodat des d'aquest punt de vista és Liberty Valance amb una mirada molt ambivalent sobre aquesta noció. Des d'aquest punt de vista la pel·lícula de Jones sembla donar la raó als pressentiments més negatius de Ford. La vida que es reflecteix està regida per un tedi profund i abismal, del que es malament es mira de fugir visitants centres comercials o amb aventures eròtiques igualment rutinàries. Que la parella protagonista vinguin de l'Èst, si voleu és un altre element irònic. Tampoc ha arribat la pau. La frontera segueix existint com a lloc de conflicte, però en una guerra sense gens d'èpica i amb molt de farsa, perquè el guardians fronterers també volen que algú reculli les maduixes. En tota aquesta descomposició, podem fins i tot entendre la peripècia de Norton com una bildungsroman, tot considerant que  aquesta és la Bildung que permet l'horitzó del temps.

El Gato al carrer la Cera

 

Ahir hagués fet 73 anys el Gato Pérez. Tampoc serien gaires i semblen molt pocs si considerem que fa més de trenta anys que ens va deixar. Crec que el Gato és una de les persones que ens haguessin fet falta tal i com ha evolucionat el país i considerant que el pitjor encara ens ha d'arribar. Avui em ve de gust recordar-lo, cosa que em permet fer un homenatge a la meva família, ja que només el Gato va dedicar una cançó a un carrer que sempre hem pogut considerar nostre.

Sobre allò sagrat, els diners i els catalans

A les seves memòries Josep Maria de Sagarra recordà el fet traumàtic pel públic català del moment de l'esfondrament del Banc de Barcelona. Ho fa en aquest sucós paràgraf

Sembla que quan l'alarma es feu pública i l'ensorrada del Banc, producte del suor i l'honradesa del país, era inevitable, un dels més importants accionistes de la casa visità el senyor Dalmases en el seu despatx, on hi havia un gran quadre de la Mare de la Mercé, i Dalmases que continuava sent extremadament religiós, pronuncià la següent frase: "Si la Mare de  Déu de la Mercé no ens salva, això està ben perdut".

Després, sopant al Café Suís, el poderós accionista, amb uns companys seus, reportà la frase i fer aquest comentari:"Sembla mentida aquest Dalmases! Mireu que anar a barrejar la Mare de Déu amb una cosa tan sagrada com els quartos ....! 

Sagarra pensà que el tal accionista era un poca-solta, però després d'haver-me llegit els llibres de Seaford i de Graeber potser caldria concloure que aquest home tocava més del que ell es pensava. D'altra banda el text confirma que hi ha un estil català de governament igualment bo per manegar una situació de sequera, assolir la independència o administrar un grup bancari. Cal recordar que tot que a la història quan parlem del Banc de Barcelona, pensem al que es va esfondrar al final de la primera gran guerra, va tornar a haver un Banc de Barcelona de menys dimensions, de fet era un filial del grup de Banca Catalana i va tenir el trist destí de la resta del grup.

Entrevistes breus amb dones excepcionals

 

            Al TNC assisteixo a la representació d'Entrevistes breus amb dones excepcionals una obra de Joan Yago, l'autor dels textos representats per la calòrica, i dirigida per Mònica Bofill. Les dones excepcionals són, per ordre d'aparició: Natalia Yaroslavna, una noia ucraïnesa mundialment famosa per ser l'encarnació perfecta de la nina Barbie que ha esdevingut un ídol de les xarxes, Susan Rankin, política de Nevada defensora de la llibertat de tenir armes de foc, Rose Mary Powell, una dona ja gran que ha decidit ser una nena de sis anys i viu com a tal adoptada per la seva psicoterapeuta, Roberta Flax, una científica lliurada a un projecte d'assoliment de la immortalitat, no gaire diferent de l'imaginat per Martin Caparrós en Sinfin, que ha assolit fer immortal sa mare però només en un 6 per cent i finalment Glenna Pfender, una noia del Midwest que ha esdevingut blava com a conseqüència d'una radical i rigorosa automedicació. L'espectacle es presentat en un format televisiu semblant als dels programes d'Iñigo o Àngel Cases que feien quan érem joves. Això permet intercalar algunes cançons a la representació, interpretades per les mateixes actrius. La presentadora també és una dona, Mònica Almirall (a les cançons baterista també).

            Les protagonistes són diferents en els seus propòsits i les seves biografies però coincideixen en l'intent de dur la seva llibertat més enllà dels límits, fins i tot els límits imposats pel que antigament es deia sentit comú o pel nostre cos, que envelleix i es mor. Joan Yago presenta el text des de la perplexitat causada pels resultats discutibles de la defensa a ultrança de la llibertat i el que pot provocar. Jo no estic tan perplex i em fa recordar el que vaig aprendre llegint Levinas i en el fons mai no he qüestionat: el fet que la llibertat no pot ser un absolut. L'espectacle va de menys a més, i les tres últimes part són brillants i divertides. La presentació que fa Roberta de la interfície dirigida pel cervell de sa mare, l'entrevista a la noia blava, a la qual hi és també la seva dona i una doctora que discuteix el seu cas i entremig el moment en que tres senyors fan la funció dels espectadors de la llotja dels antics teleñecos i expressen el punt de vista de les gents normals, el moment més calòric de tota la representació. Sobre l'escenari sis actrius de generacions diferents i que es complementen molt bé: Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elzabet Casanovas, Miranda Gas i Yolanda Sikara.

Dios, Patria, Rey

 

Llegeixo Dios, Patria, Rey. Carlismo y guerras civiles en España. El llibre consisteix en una col·lecció d'assaigs sobre el carlisme escrit per Jordi Canal, professor-investigador de l'EHSS de Paris. El Carlisme és el nucli comú, però els assaigs reflecteixen investigacions diferents i d'interès per tant variable. Algunes pel meu gust es dirigien a temes poc capitals, mentre que d'altres m'han cridat més l'atenció, com la darrera centrada en la figura de Francisco de Paula Oller, el qual consagrà tota la seva vida a la defensa de l'ideari carlista en un país tan remot com Argentina. En general, no és un llibre que serveixi com a introducció al problema del carlisme ni que resulti aprofitable pel que tingui idees molt lleugeres sobre la qüestió. Sí que pot ser bo, per aixecar prejudicis contra un moviment que d'entrada, des d'un punt de vista progressista és d'entrada estigmatitzat. Així el llibre deixa clar que més enllà de la propaganda liberal, l'expressada en el d'altra banda molt divertit article de Larra la planta nueva, el carlisme tenia un sistema d'idees i va generar un univers cultural propi, per això més enllà del liberalisme el veritable enemic és identificat sovint com la francmaçoneria, cosa tractada en el molt interessant capítol sisè. El primer capítol també ha estat molt important per desfer-me del prejudici, derivat de la versió esquerrana del fraguià Spain is different, de què el carlisme era una cosa específicament espanyola. Pel contrari, al segle XIX opera una internacional blanca que inclouen una de les faccions de la guerra civil portuguesa, els partidaris dels Borbons francesos deposats en 1830, els primers carlistes de fet, i el defensors de la legitimat de la monarquia borbònica de les dues Sicílies. Com a curiositat Canal es refereix sempre a dues guerres carlistes i no pas a tres com els manuals d'història que havia estudiat en el seu temps. La segona fou de fet una guerra que només tingué com a escenari, algunes parts de Catalunya i en la que es donaren peculiaritats com aliances ocasionals amb elements republicans,

Els professors més dissortats de l'institut

 

Diria que són els d'història. Crec que la seva situació a l'ensenyament secundari és del tot singular i desgraciada. Hi ha professors de matèries que són respectades per motius generalment mercenaris i de vegades aliens a la cosa mateixa. Aquí hi serien els docents d'anglès, matemàtiques i normalment els de ciències empíriques. Hi ha també professors de matèries sobre les que pesa un consens social que les considera inútils Aquí serien la filosofia, la literatura (en realitat també la llengua) i els ensenyament artístics en general. Evidentment reflectim en aquesta consideració el punt de vista més utilitarista i groller sobre l'ensenyament. Òbviament també aquest és el punt de vista que prenen com a propi les Administracions Educatives. Dels primers professors s'espera que facin bé una certa feina docent. Els segons han de tenir capacitat d'entreteniment i és del tot indiferent si ho fan bé o malament. El cas dels professors d'història és peculiar perquè l'administració si que té expectatives sobre la seva feina. Però el seu interès real és que ho facin malament, tan malament com en siguin capaços; fer-los venedors de mites i ideologia i allunyar els alumnes tant com es pugui de qualsevol mena de veritat històrica

Avui a Vilanova

 

han aparegut aquests cartells. Efectivament mirant la nota biogràfica de la meva antologia de textos Simone va fer un viatge a l'agost del 1933 que tingué com a estacions Barcelona, Vilanova i València. Anava acompanyada d'una amiga i dels seus pares. Havia començat en aquell temps a treballar com docent de secundària i estava força compromesa amb el moviment sindical. En general estic d'acord amb el que diu el text, però ni de lluny esgota una personalitat amb aspectes prou ombrívols. Està, però, veure que hi ha seguidors de Weil en aquesta ciutat.

El que em queda

 

        Les meves hores més pròpies les dedico ara a llegir-me l'enciclopèdia de Hegel. Treballo sobre la versió darrera de Hegel i la traducció al castellà que va fer fa molts anys, Ramon Valls, que evidentment és l'última i ho serà molt de temps. No sé quant anys fa, però prou perquè el meu exemplar tingui el preu posat en pessetes, 3500 exactament. Recordo la gran satisfacció del Doctor Valls el dia que feia la presentació. Jo estava en un altre cosa però tenia clar que era un text per llegir-s'ho molt bé. Ara el moment ha arribat finalment i sento que li estic fent un cert i merescut homenatge a una figura que recordo amb estimació, com deia Pasolini, estar mort no és no poder comunicar, sinó no poder esser comprés. Miro d'anar a poc a poc. És el que cal per llegir Hegel i la dificultat és que normalment em sembla que no en vaig prou No és fàcil. Cal contradir tota l'experiencia i tota l'enculturació de les darreres dècades.

Més enllà de Hegel estic comprovant com aquests mesos ha augmentat el meu desig de retrobar, de vegades descobrir, els textos bàsics que he explicat tant de temps. Aquest desig està relacionat amb un cert sentit de fer justícia. Jo he estat 34 anys sense fallar ni un de sol, professor de història de filosofia al darrer curs de l'institut. Molts anys bàsicament feia això i alguna coseta més per omplir. De fet, entre els meus coneguts i propers crec que tinc el record. doncs cap altre no estat tants anys seguits fent aquest curs Possiblement han estat masses perquè allò que ha passat és que he anat construint un relat constret per la necessitat de ser intel·ligible pels meus alumnes i també pràctic, sabent que el seu interès real estava en obtenir el màxim èxit possible a l'examen de Selectivitat. La seva relació, però, amb la realitat dels textos mateixos era problemàtica. Això generava la situació paradoxal de què quan més coneixia l'autor que estava explicant, més incomode em sentia. Una lectura desinteressada ara és un acte alhora d'alliberament i, molt sovint, de descobriment.

Dues notes sobre l'apartament de Billy Wilder

 

    Veig per enèsima vegada l'apartament de Wilder i per segona des del final de la pandèmia, cosa que vaig reflectir aquí. A diferència del seu predecessor, The Appartement no és una comèdia pura sinó una comèdia melodramàtica, en la qual en molts moments predomina una tonalitat molt ombrívola: la història d'uns perdedors que no troben tant l'amor com la solidaritat dels perdedors (també, és veritat, un inici d'autoconeixement i de dignitat). Tanmateix té moltes escenes molt divertides i la comicitat en tot els casos s'origina a la desproporció entre l'aparença i la realitat; a la desproporció entre allò que els personatges creuen saber i el que en realitat està passant. Des d'un punt de vista ortodox aquesta és la dimensió filosòfica més pura que pot tenir la comèdia. De fet, explica també perquè definitivament un públic jove no podrà entrar aquesta pel·lícula, quan la distinció entre el ser i l'aparença sembla haver-se esvaït completament.

        Potser perquè he envellit i també potser perquè vaig llegir el llibre de Jonathan Coe, cada cop em fa més efecte el moralisme de Wilder. Si podem parlar de final feliç no és tant perquè Baxter i Kubelick trobin l'amor, em sembla que ella comença a veure que això no és tant important, sinó perquè ara tenen una dignitat moral que abans no tenien. Des dels setanta, això ha costat molt més de veure al cinema americà i potser té alguna cosa a veure amb la decadència de la que parlava ahir. Veig poques pel·lícules americanes modernes però em sembla que aquesta dimensió no hi apareix gaire. Les figures morals estan a més confinades, això almenys m'explicaven els meus alumnes, al cine de superherois, és a dir, al cine fantàstic.

        I parlant de la nostra decadència. Baxter, és a dir, Lemmon, viu en un apartament a Manhatan molt a prop de Central Park és un treballador normalet i les seves despeses en habitatge són tot just el 25% dels seus ingressos. En algunes coses els temps passats eren clarament millors.

Decadència Yankee i misèria d'Europa

La vida humana és el que és, però podria ser pitjor. Aquest seria efectivament el cas si no hi haguessin Westerns ni Jazz. Ambdues coses han estat l'aportació essencial dels EEUU a la cultura universal. Emocionalment em costa molt distanciar-me, per tant, dels EEUU. A més, l'únic nacionalisme que considera mínimament justificable és l'americà en la mesura en que es pot fonamentar en una decisió política racional, blasmada en la constitució, i no en mantenir un lligam remot amb algún tirà medieval com és el cas dels europeus. La història americana té llums, Normandia, i ombres, l'operació Còndor, però cada cop em sento més inclinat a pensar que és un experiment que no ha acabat de sortir bé. (passa molt sovint, als atenencs tampoc els acabà de sortir bé la democràcia).  La pena és que d'aquest fracàs ni que vulgui no en puc prendre distància, perquè inevitablement ens arrossega als que ja no podem ser altre cosa que el segon pati del darrera. El problema més greu dels europeus és la manca pràcticament completa d'una elit pròpia doncs totes les nostres elits estan educades des del model americà i programades per servil-les conscient o inconscientment. Això que fa temps vaig dient des de la mera intuïció i que per tant podría ser considerat com generalitzacions apressades està argumentat amb més extensió, aquí.

Radio Days

     Veig Radio Days de Woody Allen per primera vegada des de fa molts de temps. Ho trobo un film paradoxal perquè és el més personal i alhora un dels menys propis del seu realitzador. Radio Days és directament autobiogràfic, el mateix Allen és el narrador parlant en primera persona de d'una família que defineix com la seva. D'altra banda, en aquest film Allen torna al tipus de mimetització que en altres moments de la seva carrera havia fet de pel·lícules o directors que admirava. Així si Stardust Memories és una reelaboració palesa de Otto et mezzo, em sembla que a Radio Days, ell fa bàsicament el que havia fet quinze anys abans Fellini a Amarcord. La distància però que hi entre els dos films és la que existeix entre un geni i un excel·lent realitzador. Mentre que Amarcord és una pel·lícula ferrament estructurada, malgrat l'aparença caòtica, el film d'Allen em sembla en general mancat d'aquesta estructura i per tant tendent a la dispersió. Això evidentment no és obstacle perquè el film no resulti en general divertit i força agradable. Fora del mateix Allen, present en la seva veu, hi apareixen amb papers més o menys gran tots els actors i actrius habituals del seu primer període. Mia Farrow que rebé d'Allen en aquella època oportunitat mols millors per mostrar el seu talent com actriu, aquí apareix en un registre més lleuger, però molt més atractiva com a dona del que mai va sortir en cap altra pel·lícula. Això es veu en el clip de més amunt, així com que entre la gent que alegrà la infància d'Allen hi havia un català universal, Xavier Cugat, interpretat aquí pel gran Tito Puente.

Extension du domaine du capital

 

        Extension du domaine du capital és el títol del darrer llibre de Jean-Claude Michéa. El llibre està intrínsecament connectat a un fet biogràfic. Des de la seva jubilació, ja fa més de dotze anys, abandonà la gran ciutat, Montpellier en el seu cas, per passar a viure a una petita comunitat agricola de les Landes. En el seu cas, la seva decisió fou política. Michéa és un defensor de la tesi de Giully i pensa, per tant, que avui la divisió de classes és essencialment geogràfica i per això ha triat viure on són les classes populars, a llocs com les Landes on gairebé ningú no arriba a guanyar mil euros, on tenir cotxe és indispensable perquè el forn més proper està a 10 Km i on la medicina pública està en oberta regressió. (és cert que la renda pot ser més baixa als barris perifèrics de les grans ciutats, però també és molt més gran la mobilitat. Al Raval es viu un temps, a Medina del Campo si no surts de jove et quedes tota la vida)

El llibre consisteix bàsicament a dues entrevistes, la primera amb Didier Tousis obre el volum i, a la manera peculiar d'aquest autor, es seguida per una col·lecció d'escolis i notes als escolis que constitueixen el gruix principal. Finalment el llibre es clou amb una entrevista molt recent, de desembre passat, feta per François Durand. L'autor mateix al pròleg reconeix que la seva ocupació principal ara és l'hort, els ànecs i aquesta mena de coses, per la qual cosa no sorprèn que en el llibre no hi hagi res d'essencialment nou, tot i que si que dóna testimoni de què Michèa segueix l'actualitat intel·lectual del seu país, malgrat tot incomparablement més viva i plural que la nostra. Només les referències que es poden trobar justifiquen la lectura del llibre.

Michéa és un filòsof format al marxisme i, més enllà de les simpaties certes per moviments com l'anarquisme, el pensament de Marx és encara el seu punt de partida. Especialment, atès el fet que els moviments del capital de les darreres dècades no semblen refutar, ans el contrari, les prediccions de Marx (certament Marx no va saber preveure la prosperitat i el flux de riquesa distribuïda des del final de la segona guerra, però comencem a tenir prou perspectiva per saber que allò fou una excepció i no pas la regla i a poder sospitar que la connexió entre democràcia i capitalisme tampoc té res d'essencial). El seu llibre insisteix però en dos tesis que són bàsiques i sense les quals és impossible una acció efectiva per invertir el catastròfic i ordinari curs habitual dels esdeveniments. Després de la revolució neo-liberal dels vuitanta, el capitalisme ja no és només un mode de producció econòmic, sinó un fet social total. No hi ha àmbits, fa unes dècades la cultura o la vida familiar podien ser una excepció, aliens a la lògica del capitalisme. Això implica una dificultat de grans dimensions que no tingueren els disconformes de les generacions anteriors (els quals tanmateix fracassaren). És aquí també on cal buscar la causa última de fenomens com la desculturalització progressiva de la humanitat i la judicialització wokeanna de totes les esferes d'existència fruit de la ideologia neoliberal de la transparència i de la desaparició, essencial per a l'empresa moderna, de la distinció entre vida professional i vida privada.

La segona tesi és que no hi ha un liberalisme diguem-ne dolent, l'econòmic, i un de bo, el cultural-social (aquesta seria la tesi de l'esquerra tipus Podemos) sinó que tots dos són una mateixa cosa, dues cares complementàries d'un mateix projecte històric i d'una mateixa lògica filosòfica que comparteixen una mateixa visió de l'home, essencialment individualista i hobbesiana, i tenen un mateix projecte de articulació, fora millor dit desarticulació, social reflectit en la creació d'humans que no estimen la llibertat (entesa en el sentit defensat per Orwell, poder dir-li a les gents, allò que aquestes no volen escoltar) i disposats de bon grau a capgirar allò que era clar no només en Marx sinó en Adam Smith, el fet que l'economia ha d'estar al servei de les necessitats humanes. Veure diferències entre els dos liberalismes és un exemple clar de distorsió ideològica, Michéa, pel contrari, segueix defensant la vinculació entre la infraestructura i la supraestructura. Especialment encertada em sembla la seva consideració de què la ideologia trans constitueix el cor metafísic de tota l'enginyeria social moderna. També la seva reflexió sobre la violència metropolitana creixent que des d'on millor s'explica és des de la Política Aristotèlica (l'home sense vincles socials cau a l'animalitat) i en la negació de la qual, l'esquerra actual manté la mateixa obcecació que mostrà la precedent quan negà el Gulag. També estic molt d'acord amb la seva idea de què el pedagogisme té com a a fonament un classisme de dimensions gairebé siderals

És cert que Michéa no defuig considerar-se com conservador, però el seu conservadorisme s'entén com una forma de ser socialista, una idea que certament ja hi era a Marx quan preveia que el socialisme futur serà l'enriquiment d'un tipus arcaic, o com Graeber, quan parla d'un socialisme natural, a les comunitats "menys desenvolupades" i que tampoc és del tot aliè a com sobreviu avui en dia  gent com la de seu poble, o els meus avis en els barris obrers de fa vuitanta anys. Michéa no és objectivament optimista envers el futur, tot apunta a que la vinculació entre democràcia i capitalisme es trencarà cosa que permeten preveure figures com Macron o la cada cop menys amagada pretensió de l'esquerra woke d'assolir un control total sobre els pensaments i els sentiments. Les perspectives econòmiques no són millors. El concepte marxista que millor explica la realitat en una societat on predomina el sector terciari és el de la baixa tendencial de la taxa mitjana de benefici. El fet que el benefici ja no s'obtingui d'allò produït sinó de l'hipotètic valor del que es produirà, fa que el nostre sistema sigui cada cop més difícil de diferenciar d'una pìramide de Ponzi. Com a individus estem morts, potser però podem tenir sortida si aprenem a aixecar-nos sobre aquesta consideració, fàcticament  falsa, de ser merament individus.

Gent bàrbara

 

le barbare, c'est d'abord, l'homme qui croit à la barbarie

CLAUDE LEVI-STRAUSS

L'imperatiu categòric

 

        Veig al lliure de Gràcia, l'imperatiu Categòric. L'obra explica la història de Clara G., una noia que potser és digna de ser feliç, però certament no ho és. Treballa com a professora d'Ètica a un departament de filosofia universitari, però ha arribat a la cinquantena sense poder superar la condició d'associada. Clara té un interès real per la seva feina que no comparteixen els seus alumnes, incapaços de llegir i només pendents del seu mòbil, ni el seu cap de departament, del tot indiferent per la filosofia i del tot lliurat a la dimensió burocràtica de la seva feina. No té parella i la darrera relació va acabar malament. A més la fan fora del seu pis, perquè un fons voltor ha comprat la finca i li exigeixen un lloguer fora del seu abast, com el de tots els pisos que li ofereixen. L'obra s'esdevé els darrers dies que pot estar al seu pis, mentre ha d'afrontar les denuncies dels seus alumnes per la seva exigència intel·lectual, segurament fetes amb la complicitat del seu cap, no pot dormir perquè els veïns estan sempre de festa i de salut no s'acaba de trobar gaire bé.

        Després d'aquesta descripció no resulta estrany dir que estem assistint a la història de l'enfonsament d'una degraciada en el sentit més objectiu del terme i tanmateix l'obra és molt divertida. Ho és pels diàlegs sovint enginyosos de Victòria Szpunberg i sobretot pels treballs dels dos únics actors que veiem a l'escenari. Clara és Agata Roca, una actriu de llarga trajectòria associada al grup T de Teatre durant molt de temps. Fonamentalment la recordem pels seus papers de comèdia i per ser una figura amb la que resulta fàcil simpatitzar. Aquí està molt bé tant com quan aprofita la seva vis còmica deixant anar les frases més iròniques del seu diàleg, com en els moments de més patetisme quan mostra la fragilitat i la vulnerabilitat del seu personatge. L'altre actor és Xavi Saez que fa sis personatges, els que li donen la replica a Clara a les diferents escenes. Són respectivament un agent immobiliari, el cap del departament de Filosofia, un senyor amb el que acorda una cita per Tinder, un psiquiatra, un mosso d'esquadra i el cambrer del restaurant on té la cita. Tots són molt normalets i prou idiotes dins de la seva normalitat, cal fer però una excepció amb el cambrer l´'únic que com ella no té cap mena de poder i amb el que farà un ball ben memorable mentre sona una versió peculiar, de Nina Simone em sembla, de My Way. Hi ha però moltes maneres de ser idiota i aquí és el mèrit del Xavier Sáez, que ha de canviar constantment el seu registre, sortint-se molt bé. L'oscil·lació entre la tragèdia i la comèdia es decanta vers la segona propiciada per un final feliç, en el qual el tradicional recurs del Deus ex machina és actualitzat mitjançant un aparell tan modern com l'ala delta.

        Saez i Roca fan un treball brillant que aixeca un text correcte, no especialment original però si efectiu en el seu propòsit de mostrar-nos un personatge que ha estat desplaçat del seu camp, en el sentit del terme de Bordieu,  i confrontada a una degradació social que no era fàcil de preveure no fa tants anys. El temari que ha d'explicar Clara té com a punt fonamental Kant i l'obra juga amb el contrast entre la seva moralitat conscient i la immoralitat inconscient dels seus antagonistes, un contrast que em sembla reflecteix l'ambigüitat inherent a aquesta concepció kantiana. Jo crec que aquesta noció no és una doctrina moral, sinó la doctrina moral; el problema és que utilitzada per algú sense un veritable domini de la racionalitat pot servir per a fonamentar tota mena de servilismes irreflexius, una doctrina perfecta si els humans fóssim allò que podríem i  potser hauríem de ser, però tòxica si considerem com efectivament som

Ante la Jubilación. MInetti. Ritter, Dene, Voss

 

    Llegeixo un volum amb tres obres de Thomas Bernhard el gran dramaturg austríac del que només coneixia la seva novel·la, el malaguanyat, i del que malauradament no he vist mai cop obra representada. La primera obra es diu Vor der Ruhestand (enfront de la jubilació) i descriu una celebració familiar molt especial: la jubilació del jutge Höller després de molts anys de carrera acompanyat de la seva germana Vera, l ue és el fonament de la llar, i de l'altra germana Clara, una dona que queda paralítica a conseqüència d'un bombardeig americà. La festa és única, només ens jubilem una vegada a la vida, però també anyal, perquè s'esdevé un 7 d'octubre, una dada que mai ha deixat d'estar celebrada per la família, el dia de l'aniversari de Himmler. Höller fou un oficial de la SS i mai, com la germana Vera i a diferència de Clara, ha deixat de ser nazi. És una obra endimoniadament ben escrita i que imagino que ben representada pot ser tan pertorbadora moralment com ho és físicament el Saló de Pasolini i la referència no m'ha vingut del tot a l'atzar perquè fora un error pensar que a ambdues es parla del nazisme o del feixisme com una realitat històrica, banal i contingent, sinó com una essència sempre present i sempre amenaçadora. Allò més colpidor del diàleg és la capacitat de falsificació de la realitat i d'auto-enganyament moral inherent a aquest tipus d'ideologies. Una adaptació a la Catalunya actual seria oportuna i fecunda.

La darrera obra, Ritter, Dene, Voss, és molt semblant a la primera. Un altre cop tres germans reunits d'una família ara molt més rica. Les dues dones fan d'actrius esporàdicament perquè el seu pare va comprar el teatre de la ciutat. El germà acaba de sortir del manicomi i torna a casa. És filòsof i ha dedicat els seus esforços a escriure una lògica, que la seva germana transcriu amb paciència. Es va doctorar al Regne Unit i ha passat molts anys a una cabana noruega. Ens estem referint doncs a la familia Wittgenstein i el personatge de Voss és una barreja de Ludwig Wittgenstein i del seu nebot boig, si voleu més boig que l'oncle, Paul, amic personal de Bernhard. Sense la carrega política de l'anterior, la tensió no és menor. El buidor de llurs vides i l'avorriment que desprenen pot recordar Txejov, però en el fons resulta molt més malaltís, perquè em sembla que aquí el fracàs vital ve de pensar-se per sobre de totes les opcions.

La darrera obra Minetti és una de les poques obres teatrals que du el nom d'un actor, molt famós a l'Alemanya del seu temps i pel qual fou expressament escrita l'obra. És la que més pot recordar altres autors contemporanis com Beckett. Tota l'obra s'esdevé a la recepció d'un hotel a Ostende. Minetti és una actor que fa trenta anys que no treballa, expulsat de la professió per negar-se a representar teatre clàssic. El seu refús té però una excepció, el paper de Rei Lear i per això és a Ostende, on creu haver quedat amb el director del teatre local que li ofereix la representació d'aquest paper. L'obra és l'espera d'aquest director que no arriba mai mentre Minetti explica la seva història i la seva reflexió sobre el que significa actuar a una noia seguda esperant el seu nuvi i que no dirà gairebé res durant tota la representació. El discurs de Minetti es pot entendre com una crida contra la banalització de l'art i hom, evidentment, li respon com si el seu discurs fou del tot banal.

Bernhard va morir el febrer de 1989 i la seva obra reflectia un gran cansament i desesperança sobre la situació de la nostra cultura. Evidentment el temps no ha tret actualitat a la seva desesperança sinó tot el contrari. Un altre buit a omplir i no sé si la meva jubilació donarà per a tant.