Lectures de primavera i hivern (XIV): La civilisation du poisson rouge: Petit traité sur le marche de l'attention

 

A començaments d’aquest any vaig comentar el llibre la fabrique du cretin digital, més tard he estat llegint la civilisation du poisson rouge de Bruno Patino que articula un missatge molt semblant. Els peixos vermells podrien ser, pensa l’autor, l'esglaó següent de la nostra evolució com a espècie; no pas perquè estem aprenent a viure sota l’aigua, sinó perquè la nostra memòria i la nostra capacitat d’atenció s’escurcen i s’atansen perillosament als migrats nou segons dels que disposen aquests animalets que fan tan bonic. Mentre que Desmorguet incidia més en la qüestió pedagògica, el llibre de Patino és més obertament polític i per això pot ser ridiculitzat com conspiracionista. A mí personalment em resulta curiós veure com alguns dels que accepten tan acríticament algunes bajanades roussonianes fonamentadores de les noves pedagogies, no acceptin d’altres tesis d’aquest autor ben suggeridores com la del caràcter de mitjà d’opressió de les ciències i les arts, cosa facilitada pel peculiar tarannà, rarament revolucionari sino tot el contrari, dels científics. És evident però que això és ben difícil d’acceptar per a les esquerres bramàniques caracteritzades per l’absoluta contradicció entre el seu discurs teòric i les seves pràctiques reals. Els efectes de les noves tecnologies no són casuals sinó que responen perfectament a l'objectiu del poder econòmic i del tecnològic ara totalment identificats: fer la gent més depenent explotant la seva vulnerabilitat psicològica. El resultat últim d’aquests processos és la desarticulació de la comunitat política, impossibilitada per la desaparició de qualsevol possibilitat de narració única. El que tenim ara és que la creença de cadascú acaba per estructurar la seva realitat i esdevé una veritat que hom pot imaginar, fingir, com a compartida. Mentrestant la noció de veritat ha desaparegut i vivim en el goig de l’afirmació que és visibilitat i que és poder. En el món futur la llibertat s’haurà de mesurar essencialment en la possibilitat de desconnectar

El lmit negatiu de qualsevol moral provisional

 

c’est une question de vent qui souffle, tu ne seras jamais aussi atroce et déconneur que le monde entier;això aprén el jove Destouches a la Guèrre de Cèline

Al final, les visions

 

He vist a la Beckett al final, les visions de Llàtzer Garcia. L’espectacle té moltes virtuts però on més excel·leix és en la qualitat del text. En lLàtzer Garcia ha escrit un text amb una progressió dramàtica impecable des d’un inici que podria fer pensar una comèdia convencional a un final devastadorament tràgic; això ho fa mostrant una facilitat per fer diàlegs que en alguns moments em recordà el Wilder més brillant, aquell en el qual qualsevol sentència pot tornar i enriquir el seu significat dues hores després,finalment el seu text planteja preguntes punyents sobre com he de viure, en concret, sobre com el passat ens constitueix, com el passat sempre hi és al present; unes preguntes que ens inviten a pensar sense que pròpiament es defensi cap tesi. L’escenografia és brillant, alhora senzilla i dinàmica i el treball dels actor és també d’un gran nivell. El paper principal recau en Joan Carreras, al qual ja li havia vist no fa gaire una autèntica exhibició a la història d’un senglar. Òbviament a hores d’ara la seva presència escènica és imponent i pel que tinc vist és un dels actors amb més recursos del país, fora injust però ometre que els altres membres del repartiment sempre són a la seva alçada, Laia Manzanares,Joan Marmaneu i el seu esplèndid antagonista, qui pren les opcions vitals contràries a les de l’Alex interpretat per Carreras, Xavi Saez

Malats del cel al Grec

 Al grec vaig a l’espectacle malalts del cel on un grup d’artistes ret homenatge a Jaume Sisa, el mateix dia que l’ajuntament de la seva ciutat natal li ha lliurat la medalla d’or al mèrit artístic. En un escenari decorat com un envelat una dotzena més o menys d’artistes, alguns han repetit, han anat tocant totes les cançons del disc. En general, tots han fet molts bones versions mantenint amb suficiència un equilibri entre la seva personalitat i la de l’homenatjat, però això ha estat possible per un treball extraordinari de la banda formada per a l'ocasi i dirigida per Gregori Ferrer, un treball gens fàcil per què l'àlbum és més aviat heterogeni però no hi ha cap cançó on no hagin estat un suport magnífic. Després de la darrera versió, una de les millors de la nit tot i que seria injust destacar molt intensament a algú, de Maria Arnal i Guillem Gisbert cantant els anys. La Ludwig van ha fet una versió molt rockera d’una de les cançons preferides pels seguidors de Jaume Sisa, Coristes i numismàtics (Quin Carandell ja havia fet la seva versió de la ratlla de l’horitzó). El final de festa l’ha obert quimi Portet tocant la primera comunió. Al cor del final s’han sumat totes les veus i finalment s’ha produït el moment més esperat quan Jaume Sisa ha sortit finalment a l’escenari per recitar els versos que clouen la cançó, els quals en aquest context agafen un clar caràcter de comiat

Vés vianant
En so de pau
Vés foraster
Vés-hi el primer

Omple el farcell
De noves veus
Renta't les mans
Amb jocs d'infants

Podria haver estat un moment ben melancòlic, en un cert sentit ho va ser ,però es va reprendre el cor final de tots plegat i el mateix Sisa es va afegir ballant amb entusiasme. Un gran encert és que ningú va dir un mot en tota la nit. No tenia sentit que ho fessin els artistes i clarament Sisa no en tenia ganes de caure en sentiments inhòspits La primera vegada que vaig veure en directe Jaume Sisa estava a punt de deixar l’institut perquè acabava el COU, dimecres vespre també acabo de deixar l’institut molt més definitivament. A mi les paraules no em calien.

Alcarràs

 

He vist ja dues vegades Alcarràs, el film català guanyador de l’Ós de Berlín enguany. Com que és l’única que he vist de les que concursaven, no m’atreviré a dir que és una guanyadora justa, però si que estarà a l’alçada, segur ,del palmarès històric de la prova. Hi ha moltes coses que m’han interessat del film i no sé si realment li hauran interessat al jurat de Berlin , però més enllà del seu indubtable valor com document social, polític i etnogràfic, la seva realitzadora Carla Simon té, i amb això a Berlín en podien tenir prou, un talent real per a fer cinema ;en concret, dues qualitats indispensables: un bon ull per enquadrar i sentit del ritme cinematogràfic que li fa mesurar molt bé el temps dedicat a cadascun dels plans. En els temps que corren, potser per a molta gent és una sorpresa afirmar que Carla Simon no ha inventat res. Als que tenim una certa edat un film Alcarràs ens fa pensar molt clarament al neorealisme italià, alhora una proposta ètica i estètica. Això no és cap objecció, però val la pena indicar-ho en un temps en què les universitats fan cursos d’història de la cinematografia que comencen a Star Wars.

El món de la pel·lícula m’és a la vegada molt proper i molt llunyà. Llunyà perquè a aquell país he estat uns pocs dies de la meva vida; proper perquè, a les meves relacions d’amistat hi havia gent del país que me n’ha parlat molt i el que mostra el film es correspon molt bé amb la informació que havia rebut. En aquest sentit el film documenta unes formes de vida molt arrelades i potser a prop de passar avall. Fa poc comentava aquí el llibre de Giuly sobre el temps de les gents ordinàries i la seva perspectiva defineix bé els protagonistes del film, gent ordinària a les que la història, el progrés, està deixant sense lloc i, com es veu clarament en el cas del cap de la família protagonista, sense identitat. La mirada de Simon però tampoc cau a una nostàlgia justificadora d’un conservadorisme gràcies a la rellevància que dóna a la mirada femenina; el Segrià no era cap paradís per les dónes. Sense fer Spoiler voldria afegir que el final m’ha semblat emocionat i m’ha fet reviure un dels meus moments mes estimats com a espectadors, el final del flash-back on Muley (John Qualen) explica la història recent de la seva família als Joad en the grapes of wrath

Lectures d'hivern i primavera (XIII): L'ora di lezione

 

L’ora di lezione és el títol del llibre que Massimo Recaltati ha dedicat a la qüestió de la decadència dels nostres sistemes d’ensenyament (tot i que possiblement a Itàlia estan una mica millor que nosaltres). Aquest títol s’inscriu doncs a la mateixa sèrie que molts d’altres incidents en la mateixa qüestió, i de fet per a mi és un dels millors doncs tracta directament de temes veritablement fonamentals que és més còmode deixar amagats. La tesi més coneguda de Recaltati és la de la substitució d’Èdip per Telèmac; allò que caracteritza la nostra situació no és la rebel·lió contra el pare, sinó la recerca d’un pare que és absent. Evidentment aquesta és molt fàcilment relacionable amb el problema més essencial dels que afecten l’ensenyament; quina funció li queda a aquest quan la societat ha renunciat a la transmissió del coneixement (el mateix problema del que ens parlà Plató i del que ara ens parla Sloterdijk). El refús al docent és una conseqüència de la desaparició del pare, exigida com a mostra suprema del refús a l’autoritat.

El sots-títol del llibre és molt significatiu del caràcter fonamental de la problemàtica a la que es dirigeix. El convit de Plató era clar al respecte i no ha estat mai rebatut, sense erotisme no hi ha transmissió i qualsevol professor que s’ho rumii una mica sap que allò cercat és un acte de seducció, l’acusació a Sòcrates de ser un corruptor de menors no només era una invenció, sinó extremadament ajustada. Jo mateix, després de més trenta anys en això, tinc recança de ho haver pogut corrompre més menors i això és així perquè: il maestro non è colui che possiede il sapere, ma colui che sa entrare in un rapporto singolare con l’impossibilità che attraversa il sapere, che è l’impossibilità di sapere di tutto il sapere. Els continguts, concediríem això als pedagogistes, poden no ser gaire importants, però el desig d’adquirir-los és irrenunciable.

L’anàlisi de Recalcati, que no es fonamenta només en el seu saber de psicoanalista sinó també en una experiència docent molt perllongada, estableix afirmacions del tot coincidents amb la meva. experiència, per exemple, la seva constatació de què el preu a pagar per una escola que no generi frustració és fer-la esdevenir del tot irrellevant, incapaç d’aportar res de decisiu a la formació dels individus; així ens enfronten no només a una crisi del poder disciplinar sinó a una crisi del sentit mateix, del procés humanitzador de la vida, del qual depèn el nostre poder d'esdevenir subjecte. «Insengnare significa, né piú né meno, insegnare a qualcuno a divenire un soggetto» Erradicar la possibilitat de frustració i les crisis que es poden seguir es privar de la possibilitat d’ésser adult; seguir en el procés d'infantilització infinita al qual ens aboquen les xarxes socials. Recalcati parla d’un «totalitarisme soft» regit per la informàtica que tot alliberant el saber de qualsevol lligam amb processos axiològics, l’allunya de qualsevol valor vital.

La situació actual .tanmateix, no s’explica tant per la figura de Telèmac (doncs aquesta figura no està reconeguda socialment com definidora) sinó per la de Narcís, que defineix els nostres sistemes educatius, regides per l’especularitat i la confusió entre pares i fills. En aquesta escola la frontera final de tot aprenentatge és el plagi. Recalcati no és un apologista de les institucions tradicionals. La universitat clàssica generalment ha estat explícitament anti-eròtica però si bé la pràctica general excloïa l’erotisme, hi havien prou escletxes que deixaven introduir-lo. La universitat mai ha tingut com finalitat essencial la transmissió del saber, però en alguns casos podia tolerar-lo; a la situació actual es busca fer la transmissió impossible. En tot cas Recaltati emfatitza l’error dels «progresistes» que qüestionen una escola com a institució disciplinar, que ja no té res a veure amb la realitat i no se n’adonen de què l’escola és una de les poques institucions que podrien ser una resposta efectiva contra la indisciplina del Hiperhedonisme acefal que governa la nostra societat. També dels que insisteixen en mètodes per aprendre a aprendre: no sabem com aprenem i no hi ha relació directe entre el allò que fa el mestre i com s'aprèn des del seu punt de vista

Lectures de primavera i hivern (XII): le temps des gens ordinaires

 

Le temps des gens ordinaires és el darrer assaig de Christophe Giuly després del precís retrat de l'estratificació social post-moderna de No Society Hom pot entendre el seu llibre com una defensa del populisme, que tindria expressió en moviments com el de les armilles grogues o el triomf del brexit, entès com un moviment de defensa enfront d'unes elits, totalment despreocupades del bé comú, ja siguin les de dretes o les d'esquerres. Un moviment de reacció després dels atacs a les classes populars propiciats per les solucions donades a les primeres crisis de nostre segle. Els referents de Giuly per orientar el seu treball empírics són clars: d'una banda, el imprescindible llibre de Lasch sobre la revolta de les elits; d'altra banda, la continuació de les reflexions d'Orwell o Michéa sobre els sentiments de solidaritat vius a la gent comuna que són l'únic antídot possible contra l'egoisme liberal. El trencament ha tingut formes diverses com la completa autonomització de les classes populars envers els discurs del media dominants que ara per ara han perdut la major part de la seva capacitat d'imposar els punts de vista oportuns, per exemple, mantenir la fantasia d'una classe mitjana cada cop més llunyana d'unes majories social que estan proletaritzant-se. Giuly insisteix en l'error estratègic de les esquerres, que volen fer servir els mateixos esquemes del segle passat quan ens trobem en una situació oposada: no es tracta de demanar una major part d'un pastís que està creixent, sinó de mirar de revertir un retrocés. Més important però és l'error d'insistir en les causes del racisme, de l'ecologisme que tal i com s'articulen equivalen en la pràctica a una defensa de les classes privilegiades. La paradoxa del progressisme és que mentre afirma, amb raó, que una societat no pot mantenir-se si refusa integrar la diversitat social en el seu projecte, efectua precisament aquest refús amb les classes populars

A final Giuly assenyala com un dels principals problemes del moment la regressió cultural de les nostres classes dirigents, palesa a tot arreu, i que està intrínsecament lligada al triomf del neoliberalisme. La seva confiança en la gent comuna li fa pensar que una recuperació de la noció de bé comú seria possible, en un escenari futur del qual dos trets definidors seran la sedentarització i un envelliment de la població que ha de acabar definint un cert retrocés demogràfic.

Lectures de primavera i hivern (XI): Pedra, paper, estisores

 

Pedra, paper, estisores és el darrer recull de contes de Maksim Ósssipov que com l'anterior, el crit de l'ocell domèstic, ha estat traduït al català per Arnau Barrios i publicat pel Club Editor. Óssipov és de professió cardiòleg, si fa no fa és de la meva edat i va poder viure uns anys als EEUU a la dècada dels noranta. Ha estat actiu en l'oposició a Putin des del començament de la guerra de Donbas i Crimea, que no ha estat aquest any, com es podria deduir del que diuen els mitjans de comunicació. Els contes d'Óssipov no tenen trames que expliquin grans esdeveniments, més aviat expliquen petites situacions des de les que els protagonistes s'han d'enfrontar al que ha estat la seva vida. Tots plegats són un retrat de l'experiència col·lectiva més devastadora possiblement de la història, que ha estat la viscuda pel poble rus. Óssipov és gran literatura per dues raons. En primer lloc per la seva facilitat de construcció de personatges. Els seus contes no són gaire llargs mai però són prou perquè ens fem una idea molt clara de qui són, de quina és la veritat d'aquestes gents. Possiblement Óssipov es beneficia del seu ofici capaç de donar un coneixement de la situació humana dels que no s'explica res a les facultats de filologia. També de ser continuador d'una tradició que ha excel·lit des del XIX en això. La segona pel valor moral del seu treball. Rússia és una societat que no creu en res, perquè res fa de contrapés al nihilisme neoliberal engendrat a finals del segle XX, a diferència del que relativament passa a les societats occidentals. Tanmateix l'aspiració a al bé i la bellesa sempre hi és als seus personatges, malgrat que la situació objectiva. Els faci possible. La lectura d'Óssipov no només serveix per passar una bona estona de lectura sinó per recordar-me que una de les coses que em queden per fer abans de morir-me és aprendre una mica de rus.

Lectures de primavera i hivern (X): La naissance de la pensée scientifique. Anaximandre de MIlet

 La naissance de la pensée scientifique: Anaximandre de Milet és el títol del llibre amb que el científic italià Carlo Rovelli fa un homenatge a la figura del pensador que normalment va segon a les llistes cronològiques de filòsofs. Hi ha dos motius essencials que farien d’Anaximandre el primer científic. La primera és que molt probablement és la primera mostra de pensament crític. Anaximandre no comença de zero, però tampoc es limità a seguir fidelment allò exposat pel seu mestre i sabé anar més enllà compartint el mateix pressupòsit bàsic de cercar una explicació unitària de la multiplicitat de fenòmens naturals. La segona raó és que la noció d’apeiron implica que Anaximandre veié clar que una explicació de la realitat sensible pressuposa tenir en compte nocions que estan mes enllà d’aquesta realitat sensible,que no podem validar un punt de vista limitat per la feblesa de la nostra experiència. AIxò li permet un gran avanç conceptual com establir que la terra flota en l’espai. Encara podem afegir una tercera que consistiria en que fou Anaximandre el primer en definir amb claredat la noció de llei natural. Rovelli per escriure el llibre ha fet un gran esforç de documentació i estudi del context del pensador de Milet, que serveix de fonament al seu punt de vista. La tesi és clara i difícilment discutible llevat dels que entenen que la ciència es redueix a proposicions verificables, grup que inclou malauradament molta gent, per exemple, els docents que fins ara he trobat de les ciències pel mon contemporani. Pel contrari Rovelli entén que el científic ha de conviure amb una absència radical de tota certesa. L’antinaturalitat és un tret compartit per la ciència i la filosofia. No hi ha pensament científic, ni com va mostrar Descartes filosòfic, sense admetre la possibilitat de que allò que ens sembla més evident no es mostri finalment fals.

Lectures de primavera i hivern (IX): Requiem pour un empire défunt: Histoire de la destruction de l'Autriche-Hongrie

 

La història de la destrucció de l’Austria-Hungria de François Fejtö és un altre dels llibres amb els que he passat les poques hores mortes d’aquest curs. L’autor és un bon narrador que feu en el seu moment, el llibre és de finals del segle passat, un gran esforç de documentació. Quan començava la carrera Jordi Sales ens instava a oblidar-nos del que sabíem dels autors abans de, i per tant sovint en lloc de, haver-los llegit. La utilitat  de la lectura d’aquest llibre té un propòsit semblant. Tothom sap que l’imperi austro-hungar era un residu medieval, anacrònic que acabà on mereixen acabar tota aquesta mena de coses .... a la paperera de la història. L’enfocament de Fetjö és un altre, emfatitzant que l’imperi era una realitat amb molts contrastos i contradiccions però en cap cas el monument reaccionari que hom ha dit, especialment en comparació amb els altres estats contemporanis de l’època. Possiblement, aquesta és la idea de l’autor, la seva continuïtat hagués permet desenvolupar formules que ens haguessin situat molt més a prop de l’ideal d’unitat europea compartir per tots els europeus no especialment oligofrènics. No és una casualitat que la idea d’aquesta desmembració, fonamentalment originada a Massaryk i Benes els pares de la moderna Txecoslovàquia fou acollida, recolzada i desenvolupada pel país que menys interès podia tenir, i té, en aquesta unitat europea, els EEUU

28 i mig

 

28 i mig és un espectacle de la Perla estrenat el 2013 que ha estat recuperat a Paris aquesta primavera. Dins del grec hem pogut veure dues representacions d’allò estrenat al teatre de la Coline. El punt de partida podríem dir que una mena de versió teatral de l’otto i mezzo de Fellini. L’avantatge envers el film de Fellini, el més reconegut intel·lectualment dels seus treballs, és que el depura del seu principal defecte, les seves tendències egotistes, per oferir un punt de vista més global: el creador no és tant un individu aïllat com la totalitat de la companyia, cosa que en definitiva es correspon més a la realitat del cinema o del teatre, on l’autoria és col·lectiva. Més però que de defensar una tesi, cosa que tampoc feia Fellini, l’obra fa el que clarament veiem al final de Otto i mezzo, una celebració de la ficció amb la construcció d’un collage on acaben integrant-se altres films de Fellini, com ara, la Dolce Vita o la Strada, amb altres grans moments del teatre universal com l’oncle Vanya o Hamlet i evidentment referències a la cultura italiana en tots els seus àmbits (l’espectacle es pot entendre com una gran declaració d’amor a Itàlia; com en un cert moment apunta Ianniello, semblar-nos en alguna coseta als italians és una de les coses que en redimeix una mica als catalans): la divina comèdia, que és l’inici de l’obra, referències a la poesia de Passolini, els espectacles teatrals de Vittorio Gasmann, reviscuts pel seu deixeble Ianniello, la jornada particular de Scola, rememorada pel mateix Ianniello i Clara Segura. Menys italiana és la poesia de Joan Salvat Papasseit, res no és mesquí, que sentim també en italià. Com que parlem de Fellini, també el circ és un element essencial del collage. Entre els actors a més dels dos ja esmentats hi són Guillem Ballart, el Hamlet de l’Aribau, i en Xavier Boada, el Maragall de la segona operació Ubu. Els altres no els conec, però el treball de tots plegats és tan extraordinari com aclaparador. La funció fou un èxit i ben aplaudida pels espectadors que quasi omplien el grec. Tanmateix, l'èxit em deixà una mica perplex. Jo no coneixia ningú dels que vaig veure entre el públic i tot i constatant que en el context dels espectadors fins i tot un jubilat recent com jo podria passar per jove, quan parlo amb la gent hi ha poca memòria en general i dels films de Fellini en particular. I en caldria, fins i tot per més coses que per seguir aquesta obra

Continuant allò que parlavem ahir

 

És evident que tenir una causa, un propòsit més gran i més enllà del propi jo, no és prou per ell mateix per a donar Felicitat. No tenir això em sembla, en canvi, cada cop més garantia d’una desgràcia segura. El jo com a única  finalitat és una infelicitat global, tan segura com la mort. La causa més gran ens pot donar moments de joia, més  o menys banal això és igual, i possiblement tampoc es pot aspirar a gaire més.

Final de carrera

 

Hoy Violeta se gradúa como licenciada en medicina en la Universidad romana de la Sapienza. Sus padres estarán junto a ella en el que posiblemente sea el día mas importante de su vida. No es fácil, en ningún caso, una licenciatura en medicina, pero en su caso se han añadido muchos obstáculos importantes a los habituales. Sin embargo ha vencido y los ha superado. También su madre, Encarna, que no dudo en una apuesta, muy lejos de ser segura. Ambas son legítimamente felices y y comparto esta felicidad. A partir de ahora todo es posible y también lo mejor. Lo que viene ahora no es fácil. Ha de aprender un oficio que aún ignora pero que es insuperable en la capacidad que proporcionar de crecer como ser humano; de ahondar y practicar los sentimientos que nos hacen más humanos y mejores personas: el desarrollo de la empatía y la conciencia, la autocomprensió, de la vulnerabilidad,como nuestro rasgo más definitorio

Lectures de primavera i Hivern (VIII): Javier Pérez Andújar

 

Als dos darrers trimestres d’aquest curs he llegit dues novel·les de Javier Pérez Andújar la noche fenomenal i la premiada el año del bufalo. La primera és una aventura oscil·lant entre la comèdia i la ciència ficció en  que un grup de gent diversa relacionada  amb un programa de radio esotèric, la noche fenomenal,  reben un crit d’auxili d’una Barcelona d’un altra dimensió. La segona és una historia complexa protagonitzada aparentment per quatre inadaptats que viuen en un garatge, tot i que aquesta història original és boicotejada per les notes de pàgines que  desenvolupen la història de l’escriptor que ha inventat aquests personatges i de les relacions que manté amb entitats tan improbable com el cercle d’amics de Gregorio Morán. Al text principal s’inclouen les psicofònies realitzades pels quatre personatges que tenen com a contingut molts esdeveniments entre tràgic i còmics però  sempre aberrants, verídics i  inversemblants que tingueren lloc l’any del búfal 1973. Segons Pérez Andújar el darrer any que passaren coses realment importants, una afirmació que té molt menys de boutade del que sembla.

Només coneixia d’aquest autor els paseos con mi madre, una evocació precisa i molt ben escrita de la Barcelona dels anys vuitanta o del més enllà de Barcelona que suposava Sant Adrià del Besós. Les dues novel·les  que avui comento són l’obra d’un gran escriptor. No sé sí d’un gran novel·lista. Possiblement la construcció de Pérez Andújar és massa barroca pel meu gust.  Potser això és essencialment una objecció contra el meu gust ... Jo no diria que aquests llibre passin el text de Joan Sales per reconèixer una bona novel·la no caure de les mans... De fet, però, no cauen de les mans perquè hom pot prescindir del conjunt i cada pàgina s’aguanta en ella mateixa. Animada per un innegable sentit de d’humor i una riquesa molt ample en les referències que no fan gaire distinció entre l’alta cultura i la cultura popular. No sé si seran llibres fàcils d’entendre pels que no tinguin un record una mica viu de la televisió dels anys setanta i pugin recordar personatges com Daniel Vindel. De fet la simpatia del llibre és molt primàriament, tot i que no únicament, fruit de compartir una identitat generacional, cosa que permet per exemple recuperar la importància que en el mon de la nostra adolescència, els en molts sentits sinistres anys setanta, tingué la literatura sobre els fenòmens paranormals.  

Lectures de primavera i hivern (VII): Los cinco actos en las películas de John Ford

 

Los cinco actos en las películas de John Ford és un llibre de Paulino Viota, cineasta i docent. La tesi que el llibre vol desplegar és que l’estructura de cinc actes, la de per exemple el teatre shakesperià, apareix en totes les pel·lícules de John Ford i és determinant per donar valor a cadascuna de les escenes que agafen sovint una nova dimensió més enllà del valor que tenen en elles mateixes. El moment més emblemàtic és segurament quan Ethan aixecà Debbie al final de the searchers, un moment enriquit per tots aquells qui recordin que és mateix gest que hem vist entre els dos personatges al començament de la pel·lícula.  La hipòtesi vol ser corroborada mitjançant l’examen de 14 títols entre els quals hi són pràcticament tots els westerns rodats des de The Stagecoach (només falten Wagon Master i two rode toghether), the wind of eagles, the quiet man, the long gray line i they were expendable. El desenvolupament dels cinc actes defineix l’estructura que fa coherent la narrativa i permet mostrar el lligam del cinema de Ford amb la tradició literària clàssica. En la conclusió Viota relaciona aquesta estructura ( de vegades difícil de veure; d’altres molt evident com a Liberty Valance que només té cinc escenes) amb el secret perdut sobre com es feien pel·lícules del que ha parlat J.L. Godard. Seguir el llibre en la seva integritat i valorar l’argument implica llegir-ho simultàniament a una contemplació de les pel·lícules ajudat, si potser, per un cronometre. Jo no ho he fet i per tant no estic en bones condicions de corroborar la seva tesi. Alguns d’aquest films me’ls sé de memòria, d’altres com They were expendable o the long gray line, el record es llunyà. Tanmateix he fruït  del llibre per la facilitat de l’autor per a evocar els moments memorables que hi ha a cadascuna de les realitzacions del geni irlandès (més o menys irlandès) i pel gran coneixement que mostra l’autor de l’obra fordiana. En tot cas l’obra té una clara pretensió desmitificadora amb la que jo em sento molt d’acord; la qualificació que el mateix cineasta promovia de gran artista inconscient. Pel contrari, és una extremada consciència i cura dels mecanismes narratius el que fa de Ford un  gran cineasta (per a mi, el millor)

The ox-bow incident

 A la filmoteca fan tot aquest estiu un cicle anomenats “horitzons del western”. Si hi visqués aquí, hi aniria cada tarda. Com que visc com visc, aniré quan pugui. Ahir vaig poder i vaig reveure, cosa que no devia fer des de més de trenta anys,  the ow-bow incident. Un film molt atípic en el Hollywood dels quaranta, normalment no gaire agosarat en enfrontar-se a les qüestions més difícils de la problemàtica social americana. La que es tractada a la pel·lícula és una de les més dures: el linxament. El film explica la captura i el linxament de tres persones innocents, interpretades per Dana Andrews, Anthonny Quinn i Francis Ford, i la reacció de la turba lintxadora quan se n’adonen del que ha fet. Hem parlat del coratge polític mostrat en fer aquest film. Evidentment ningú no pot estar a favor, en principi, dels linxaments per la qual cosa tampoc haver debat. Això posa el film en el problema de poder ser massa moralitzant. De fet, està a prop però el redimeixen dues coses: d’una banda, la posada en escena de William A. Wellman, un dels directors més importants del cine americà clàssic, relativament poc reconegut i un treball d’escriptura del guió, d’una qualitat literària que ara per ara en el nostre temps és inassolible. Totes dues coses es veuen molt bé en el clip de més amunt. El protagonista és Henry Fonda que en aquest film feu un dels papers que més varen contribuir a convertir-lo en la figura emblemàtica del pensament liberal americà, tot i que el seu personatge en realitat no és, tampoc no pot ser, gaire resolutiu. Aquest és el western clàssic preferit de Clint Eastwood, cosa gens estranya, atesa la descripció de la multitud i la valoració que es segueix de la democràcia feta al film.

Lectures d'hiven i primavera (VI): Après nous le déluge

 

Aprés nous le déluge és el títol francès de l’assaig de Peter Sloterdijk Die schrechlichen Kinder der Neuzeit, que  no és exactament el mateix. He estat llegint la versió francesa aquesta primavera, amb molt d’interès, perquè el problema del que parla és el problema: la dificultat de compatibilitzar la nostra tradició cultural més recent, allò que anomenem modernitat, amb la transmissió del saber, és a dir, la continuïtat de la civilització. És  el mateix problema pel que, alguns, professors hem estat fent vaga, o el que dugué a pensar a Plató quan escoltava els sofistes. La lògica de la modernitat és el trencament, la tabula rasa amb la tradició i la continua innovació. La llavor de la seva reflexió es troba en el llibre sobre la religió del que vaig fer un post fa uns anys i del tractament que es fa de la figura de Crist, el qual es vist essencialment com l’anunciador d’una revelació antigenealògica que el triomf del cristianisme s’esforça en subvertir, convertint el que més o menys era un fill de puta en el fill d’una verge i de Déu mateix. El refús de la genealogia, de la tradició,implica quasi necessàriament el refús de la imitació, dit en altres termes de la naturalesa humana, un terme que la modernitat quan és conseqüent ha d’acabar refusant. El refús de la imitació és el fons del canvi incessant que suposa la modernitat ja estigui expressat la revolució permanent de Troski,  en el sentiment d’estar precipitats a una caiguda continua del que parla l’home boig del paràgraf 125 de la Gaia Ciència o en la revolta permanent de la que ens parlava Camus. En el camp artístic el dadaisme és la millor expressió d’aquesta tendència. En el polític la reflexió sobre la impossibilitat de desmobilització que trobem literalment a les alocucions d’Hitler o de Mussolini o a la noció heideggeriana de ser per a la mort.

Des d’aquest nucli Sloterdijk configura un anàlisi de molt bon llegir on el punt de partida és quasi sempre l’esdeveniment històric, esclarit, il·luminat i contraposat amb i per la reflexió filosòfica. També hi intervé la literatura, de fet, un dels punts de partida són els bastards tan presents a l’obra de Shakespeare, Edmund és per Sloterdijk una figura tan representativa de la modernitat com Hamlet. Un paper molt important també es desenvolupat per la sociologia de Tarde, el qual teoritza el triomf de la moda sobre el costum com l’element més definidor de les societats modernes. L’aparició del subjecte modern és en ella mateixa el senyal més clar d’aquest trencament, cosa de la que se n’adonà amb prou claredat Nietzsche. No ni ha res més antipolític que la cura de l’ànima quan aquesta es defineix com cura de la pròpia ànima. La reforma i la il·lustració són reviscolament, exitosos, d’aquest esperit antigenealògic anoerrat per la tradició catòlica medieval.

Lectures de primavera i hivern (V): Une sortie honorable

Une sortie honorable és el títol del llibre en el que Eric Vuillard ens explica la guerra d'Indoxina. Vaig conèixer Vuillard quan va publicar el seu llibre més conegut el sanament desmitificador, l’ordre du jour., amb el que va guanyar el premi Goncourt. Vuillard pot ser potser un historiador discutible, però és evidentment un bon escriptor capaç de donar missatges potents amb una prosa molt àgil i entenedora. Mesos després de la lectura d’aquest llibre retinc el començament on ens explica la visita d’un inspector de treball de la tercera república a la factoria de Michelin. Recordem que hom pretenia llavors que els nadius eren com francesos i que França era el país que havia inventat tots els valors positius de la civilització moderna. La visita va raonablement bé però l’inspector es va entestant en obrir portes tancades rere de les quals apareixien treballadors asiàtics lligats a estranys instruments que t’obliguen a mantenir posicions poc natural. No conec en profunditat la legislació laboral de la tercera república però és segur que no contemplava la tortura com un mitjà legítim de disciplina laboral. A la tercera d’aquestes troballes, quan la incomoditat de l’inspector ja era evident, decidí intervenir el metge de la factoria, explicant que hi havia un problema de disenteria a la fabrica i que estava provant mitjans per ajudar al buidament dels intestins.

Les raons dels vietnamites, cambodjans o laosians per la independència no requereixen gaire més explicació. Després d’aquesta entrada el llibre explica moments de la campanya militar, la desfeta francesa, i del debat polític a Paris, apuntant a la conclusió que no és sol només que França no pogués guanyar la guerra, sinó que no estava mancada dels mitjans per lluitar-la. L’actitud francesa és un exercici esglaiador d’autoignorància i setanta anys després els europeus no som tan diferents.

 

Consideracions sobre el que tenim a sobre

 El Ramon em va enviar aquest interessant vídeo del que n’he tret tres conclusions:

1/ Per raons econòmiques essencialment allò que anomenem quan parlem d’Europa és d’Alemanya i els seus comparses. Dit de manera grollera, arrenglerar-se amb els que sempre acaben perdent, amb l’excepció del futbol, no sembla una bona tria. Dit de manera més seriosa, si en aquest país tenim l’experiència del que costa superar una dictadura de quaranta anys, no ens n’hem acabat de sortir, tampoc no pot ser fàcil superar el fet de ser un país ocupar durant, al menys, 45 anys com és el cas d’Alemanya

2/ Fa mig segle un jove demògraf francès, Emmanuel Todd, ens advertia de la fallida a mig termini de l’imperi soviètic després de l’estudi de les seves estadístiques, com ara, la de mortalitat infantil. Ningú no li feu gaire cas llevat dels soviètics, que ja no van tornar a publicat segons quines estadístiques. Trenta anys després en un assaig prospectiu Todd considerava que l’única sortida viable per Europa era un enteniment amb el llavors nou estat rus que té precisament allò que als europeus ens manca. Tot sembla indicar que encara que ningú no li fes cas, tenia tota la raó.

3/ El fracàs dels EEUU a llocs com Irak o a Afganistan ha tingut com una de les seves causes la manca de gent integrada a la cultura del lloc. Aquest problema no el tenen a Europa on la major part de les elits han estat educades pels americans i no semblen tenir capacitat per pensar fora del que ells prescriuen. Hom ha assenyalat el greu error de perdre la nostra capacitat productiva material deslocalitzant les nostres fabriques a llocs com Xina, però es parla menys, i ha estat més greu, la deslocalització de la nostra producció intel·lectual que ha suposat mimetitzar les estructures de la universitat americana, en el fons, la mort de la universitat europea, no gaire més que un zombi amb pretensions.

 

Ein Volksfeind

 Veig el primer dissabte de juliol la versió d’un enemic del poble d’Ibsen (ein Volksfeind) de la Schaubühne de Berlin dirigida per Thomas Ostermeier. L’obra d’Ibsen tot i ser de fa dos segles sembla més actual que mai en aquest temps post-pandèmic. El protagonista de la història és el director mèdic d’un balneari que constitueix gairebé l’únic mitjà de vida pels habitants de la ciutat. Quan descobreix que l’aigua està contaminada intenta prendre mesures de salut publica que duen al tancament del centre. La ciutat però es posa en contra seva de manera unànime, tant el que podríem considerar el poder econòmic i social, com els teòrics moviments d’oposició o revolucionaris que tampoc triguin gaire en deixar-lo de costat. Aquesta versió segueix els desenvolupament de l’obra orginal tot i que alguns parlaments han estat actualitzats per emfatitzar més la relació amb el nostre context. És una adaptació brillant que inclou de manera natural, gens forçada, elements aliens a l’univers original d’Ibsen com el slapstick o la musica rock. De fet, jo mai no m’havia passat tant bé veient una representació d’un autor escandinau contra els que tinc un, segurament injustificat, prejudici.

La representació en general ha estat excel·lent perquè la posada en escena és molt dinàmica i el nivell dels actors és molt alt, com el que estava acostumat a veure a Londres, però un moment superb és el que es produeix al final de l’acte quart, quan el doctor Stodman intenta amb una conferència informar a l’opinió pública de la contaminació de les aigües. Prèviament parla el seu germà, l’alcalde de la ciutat, que assoleix girar el públic en contra del doctor amb l’ajuda del quart poder. Stodman més que del fet sanitari, que tothom vol ignorar, prefereix parlar de la malaltia moral que suposa una majoria manipulada i el nul valor de l’opinió, ni que sigui de la majoria. La conferència és interrompuda de manera violenta pel públic , representat pels altres actors que en aquest moment es situen a la platea. En aquest moment un actor, el que fa de director del diari, interpel·la als espectadors preguntant-nos qui està d’acord amb el doctor reduït al silenci i com que la majoria aixecà el braç ens acusà de feixistes i a partir d’aquí s’obrí un debat amb el públic en el que la majoria d’intervencions defensaven al doctor des de posicions fàcilment desmuntables pel seu emotivisme. El que em va quedar clar és que segurament tots tenim una imatge massa mitificada i irreal de la democràcia, que sense uns mínims educatius, que tot i ser mínims rarament s’han donat, es converteix en una formalitat buida i que som massa relativistes per a defensar nocions de veritat sustentades per fonaments més forts que la inestable i subjectiva emoció, especialment si el fonament de la veritat és una ciència que només pot donar certeses absolutes als que no l’entenen.

Retour à Reims

 

Retour à Reims és un documental, que aquests dies es projecta al Zumzeig, de Jean Gabriel Periot basat a la novel·la autobiogràfica  del mateix títol del filòsof i sociòleg Didier Eribion. Periot pren una direcció de treball poc usual doncs generalment les novel·les són adaptades com films de ficció i no pas com documentals, però això li permet un treball formalment molt reeixit, molt ben equilibrat entre les imatges d'arxiu i seqüencies molt ben triades de diversos films de l'època. El documental té dos parts: a la primera es rememora les condicions de vida de la classe treballadora de Reims. Moltes de les evocacions són esgarrifoses i ens recorden que la diferència amb les condicions de vida més miserable que ara associem al tercer mon, és només de dues generacions. La segona part, centrada en l'actualitat, ens explica com la mare del protagonista, i com ella gairebé tota la gent treballadora de Reims, ha passat del PCF de Marchais al Front Nacional de Le Pen. La tesi de l'autor és que el lepenisme no creà res, sinó que aprofità un sentiments, racistes i xenòfobs, que sempre havien existit i que permeteren als treballadors vertebrar una identitat després que l'esquerra en el poder, sense força ni recursos per fer canvis reals, prengué l'opció de fer veure que com que la classe obrera havia desaparegut, també ho havien fet els seus problemes

Lectures d'hivern i primavera (IV): La España que tanto quisimos

 La España que tanto quisimos és el títol del darrer llibre de Victor Gómez Pin. M'estimo molt el Victor i he gaudit molt d'aquest llibre riquíssim tant des d'un punt de vista emocional com per la seva vessant erudita. El llibre és una resposta emocional escrita des del dolor: el dolor causat pel procés a algú com Gómez Pin que sempre ha treballat per superar els antagonisme entre les cultures expressades en les diferents llengües peninsulars i el dolor causat a un home d'esquerres que es sent espanyol des de sentiments d'arrelament legítims per la monopolització reaccionària d'aquest sentiment (la consciència de la seva espanyolitat està molt vinculada a la seva formació a la Sorbona parisenca) En definitiva un assaig per a gaudir fruit d'un home savi i d'una persona decent, totes dues coses, malauradament cada cop més estranyes en el panorama del nostre país.