28 i mig

 

28 i mig és un espectacle de la Perla estrenat el 2013 que ha estat recuperat a Paris aquesta primavera. Dins del grec hem pogut veure dues representacions d’allò estrenat al teatre de la Coline. El punt de partida podríem dir que una mena de versió teatral de l’otto i mezzo de Fellini. L’avantatge envers el film de Fellini, el més reconegut intel·lectualment dels seus treballs, és que el depura del seu principal defecte, les seves tendències egotistes, per oferir un punt de vista més global: el creador no és tant un individu aïllat com la totalitat de la companyia, cosa que en definitiva es correspon més a la realitat del cinema o del teatre, on l’autoria és col·lectiva. Més però que de defensar una tesi, cosa que tampoc feia Fellini, l’obra fa el que clarament veiem al final de Otto i mezzo, una celebració de la ficció amb la construcció d’un collage on acaben integrant-se altres films de Fellini, com ara, la Dolce Vita o la Strada, amb altres grans moments del teatre universal com l’oncle Vanya o Hamlet i evidentment referències a la cultura italiana en tots els seus àmbits (l’espectacle es pot entendre com una gran declaració d’amor a Itàlia; com en un cert moment apunta Ianniello, semblar-nos en alguna coseta als italians és una de les coses que en redimeix una mica als catalans): la divina comèdia, que és l’inici de l’obra, referències a la poesia de Passolini, els espectacles teatrals de Vittorio Gasmann, reviscuts pel seu deixeble Ianniello, la jornada particular de Scola, rememorada pel mateix Ianniello i Clara Segura. Menys italiana és la poesia de Joan Salvat Papasseit, res no és mesquí, que sentim també en italià. Com que parlem de Fellini, també el circ és un element essencial del collage. Entre els actors a més dels dos ja esmentats hi són Guillem Ballart, el Hamlet de l’Aribau, i en Xavier Boada, el Maragall de la segona operació Ubu. Els altres no els conec, però el treball de tots plegats és tan extraordinari com aclaparador. La funció fou un èxit i ben aplaudida pels espectadors que quasi omplien el grec. Tanmateix, l'èxit em deixà una mica perplex. Jo no coneixia ningú dels que vaig veure entre el públic i tot i constatant que en el context dels espectadors fins i tot un jubilat recent com jo podria passar per jove, quan parlo amb la gent hi ha poca memòria en general i dels films de Fellini en particular. I en caldria, fins i tot per més coses que per seguir aquesta obra