Lectures d'hivern i primavera (XIII): L'ora di lezione

 

L’ora di lezione és el títol del llibre que Massimo Recaltati ha dedicat a la qüestió de la decadència dels nostres sistemes d’ensenyament (tot i que possiblement a Itàlia estan una mica millor que nosaltres). Aquest títol s’inscriu doncs a la mateixa sèrie que molts d’altres incidents en la mateixa qüestió, i de fet per a mi és un dels millors doncs tracta directament de temes veritablement fonamentals que és més còmode deixar amagats. La tesi més coneguda de Recaltati és la de la substitució d’Èdip per Telèmac; allò que caracteritza la nostra situació no és la rebel·lió contra el pare, sinó la recerca d’un pare que és absent. Evidentment aquesta és molt fàcilment relacionable amb el problema més essencial dels que afecten l’ensenyament; quina funció li queda a aquest quan la societat ha renunciat a la transmissió del coneixement (el mateix problema del que ens parlà Plató i del que ara ens parla Sloterdijk). El refús al docent és una conseqüència de la desaparició del pare, exigida com a mostra suprema del refús a l’autoritat.

El sots-títol del llibre és molt significatiu del caràcter fonamental de la problemàtica a la que es dirigeix. El convit de Plató era clar al respecte i no ha estat mai rebatut, sense erotisme no hi ha transmissió i qualsevol professor que s’ho rumii una mica sap que allò cercat és un acte de seducció, l’acusació a Sòcrates de ser un corruptor de menors no només era una invenció, sinó extremadament ajustada. Jo mateix, després de més trenta anys en això, tinc recança de ho haver pogut corrompre més menors i això és així perquè: il maestro non è colui che possiede il sapere, ma colui che sa entrare in un rapporto singolare con l’impossibilità che attraversa il sapere, che è l’impossibilità di sapere di tutto il sapere. Els continguts, concediríem això als pedagogistes, poden no ser gaire importants, però el desig d’adquirir-los és irrenunciable.

L’anàlisi de Recalcati, que no es fonamenta només en el seu saber de psicoanalista sinó també en una experiència docent molt perllongada, estableix afirmacions del tot coincidents amb la meva. experiència, per exemple, la seva constatació de què el preu a pagar per una escola que no generi frustració és fer-la esdevenir del tot irrellevant, incapaç d’aportar res de decisiu a la formació dels individus; així ens enfronten no només a una crisi del poder disciplinar sinó a una crisi del sentit mateix, del procés humanitzador de la vida, del qual depèn el nostre poder d'esdevenir subjecte. «Insengnare significa, né piú né meno, insegnare a qualcuno a divenire un soggetto» Erradicar la possibilitat de frustració i les crisis que es poden seguir es privar de la possibilitat d’ésser adult; seguir en el procés d'infantilització infinita al qual ens aboquen les xarxes socials. Recalcati parla d’un «totalitarisme soft» regit per la informàtica que tot alliberant el saber de qualsevol lligam amb processos axiològics, l’allunya de qualsevol valor vital.

La situació actual .tanmateix, no s’explica tant per la figura de Telèmac (doncs aquesta figura no està reconeguda socialment com definidora) sinó per la de Narcís, que defineix els nostres sistemes educatius, regides per l’especularitat i la confusió entre pares i fills. En aquesta escola la frontera final de tot aprenentatge és el plagi. Recalcati no és un apologista de les institucions tradicionals. La universitat clàssica generalment ha estat explícitament anti-eròtica però si bé la pràctica general excloïa l’erotisme, hi havien prou escletxes que deixaven introduir-lo. La universitat mai ha tingut com finalitat essencial la transmissió del saber, però en alguns casos podia tolerar-lo; a la situació actual es busca fer la transmissió impossible. En tot cas Recaltati emfatitza l’error dels «progresistes» que qüestionen una escola com a institució disciplinar, que ja no té res a veure amb la realitat i no se n’adonen de què l’escola és una de les poques institucions que podrien ser una resposta efectiva contra la indisciplina del Hiperhedonisme acefal que governa la nostra societat. També dels que insisteixen en mètodes per aprendre a aprendre: no sabem com aprenem i no hi ha relació directe entre el allò que fa el mestre i com s'aprèn des del seu punt de vista