Al final, les visions

 

He vist a la Beckett al final, les visions de Llàtzer Garcia. L’espectacle té moltes virtuts però on més excel·leix és en la qualitat del text. En lLàtzer Garcia ha escrit un text amb una progressió dramàtica impecable des d’un inici que podria fer pensar una comèdia convencional a un final devastadorament tràgic; això ho fa mostrant una facilitat per fer diàlegs que en alguns moments em recordà el Wilder més brillant, aquell en el qual qualsevol sentència pot tornar i enriquir el seu significat dues hores després,finalment el seu text planteja preguntes punyents sobre com he de viure, en concret, sobre com el passat ens constitueix, com el passat sempre hi és al present; unes preguntes que ens inviten a pensar sense que pròpiament es defensi cap tesi. L’escenografia és brillant, alhora senzilla i dinàmica i el treball dels actor és també d’un gran nivell. El paper principal recau en Joan Carreras, al qual ja li havia vist no fa gaire una autèntica exhibició a la història d’un senglar. Òbviament a hores d’ara la seva presència escènica és imponent i pel que tinc vist és un dels actors amb més recursos del país, fora injust però ometre que els altres membres del repartiment sempre són a la seva alçada, Laia Manzanares,Joan Marmaneu i el seu esplèndid antagonista, qui pren les opcions vitals contràries a les de l’Alex interpretat per Carreras, Xavi Saez