He vist ja dues vegades Alcarràs, el film català guanyador de l’Ós de Berlín enguany. Com que és l’única que he vist de les que concursaven, no m’atreviré a dir que és una guanyadora justa, però si que estarà a l’alçada, segur ,del palmarès històric de la prova. Hi ha moltes coses que m’han interessat del film i no sé si realment li hauran interessat al jurat de Berlin , però més enllà del seu indubtable valor com document social, polític i etnogràfic, la seva realitzadora Carla Simon té, i amb això a Berlín en podien tenir prou, un talent real per a fer cinema ;en concret, dues qualitats indispensables: un bon ull per enquadrar i sentit del ritme cinematogràfic que li fa mesurar molt bé el temps dedicat a cadascun dels plans. En els temps que corren, potser per a molta gent és una sorpresa afirmar que Carla Simon no ha inventat res. Als que tenim una certa edat un film Alcarràs ens fa pensar molt clarament al neorealisme italià, alhora una proposta ètica i estètica. Això no és cap objecció, però val la pena indicar-ho en un temps en què les universitats fan cursos d’història de la cinematografia que comencen a Star Wars.
El món de la pel·lícula m’és a la vegada molt proper i molt llunyà. Llunyà perquè a aquell país he estat uns pocs dies de la meva vida; proper perquè, a les meves relacions d’amistat hi havia gent del país que me n’ha parlat molt i el que mostra el film es correspon molt bé amb la informació que havia rebut. En aquest sentit el film documenta unes formes de vida molt arrelades i potser a prop de passar avall. Fa poc comentava aquí el llibre de Giuly sobre el temps de les gents ordinàries i la seva perspectiva defineix bé els protagonistes del film, gent ordinària a les que la història, el progrés, està deixant sense lloc i, com es veu clarament en el cas del cap de la família protagonista, sense identitat. La mirada de Simon però tampoc cau a una nostàlgia justificadora d’un conservadorisme gràcies a la rellevància que dóna a la mirada femenina; el Segrià no era cap paradís per les dónes. Sense fer Spoiler voldria afegir que el final m’ha semblat emocionat i m’ha fet reviure un dels meus moments mes estimats com a espectadors, el final del flash-back on Muley (John Qualen) explica la història recent de la seva família als Joad en the grapes of wrath
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.