Veig el primer dissabte de juliol la versió d’un enemic del poble d’Ibsen (ein Volksfeind) de la Schaubühne de Berlin dirigida per Thomas Ostermeier. L’obra d’Ibsen tot i ser de fa dos segles sembla més actual que mai en aquest temps post-pandèmic. El protagonista de la història és el director mèdic d’un balneari que constitueix gairebé l’únic mitjà de vida pels habitants de la ciutat. Quan descobreix que l’aigua està contaminada intenta prendre mesures de salut publica que duen al tancament del centre. La ciutat però es posa en contra seva de manera unànime, tant el que podríem considerar el poder econòmic i social, com els teòrics moviments d’oposició o revolucionaris que tampoc triguin gaire en deixar-lo de costat. Aquesta versió segueix els desenvolupament de l’obra orginal tot i que alguns parlaments han estat actualitzats per emfatitzar més la relació amb el nostre context. És una adaptació brillant que inclou de manera natural, gens forçada, elements aliens a l’univers original d’Ibsen com el slapstick o la musica rock. De fet, jo mai no m’havia passat tant bé veient una representació d’un autor escandinau contra els que tinc un, segurament injustificat, prejudici.
La representació en general ha estat excel·lent perquè la posada en escena és molt dinàmica i el nivell dels actors és molt alt, com el que estava acostumat a veure a Londres, però un moment superb és el que es produeix al final de l’acte quart, quan el doctor Stodman intenta amb una conferència informar a l’opinió pública de la contaminació de les aigües. Prèviament parla el seu germà, l’alcalde de la ciutat, que assoleix girar el públic en contra del doctor amb l’ajuda del quart poder. Stodman més que del fet sanitari, que tothom vol ignorar, prefereix parlar de la malaltia moral que suposa una majoria manipulada i el nul valor de l’opinió, ni que sigui de la majoria. La conferència és interrompuda de manera violenta pel públic , representat pels altres actors que en aquest moment es situen a la platea. En aquest moment un actor, el que fa de director del diari, interpel·la als espectadors preguntant-nos qui està d’acord amb el doctor reduït al silenci i com que la majoria aixecà el braç ens acusà de feixistes i a partir d’aquí s’obrí un debat amb el públic en el que la majoria d’intervencions defensaven al doctor des de posicions fàcilment desmuntables pel seu emotivisme. El que em va quedar clar és que segurament tots tenim una imatge massa mitificada i irreal de la democràcia, que sense uns mínims educatius, que tot i ser mínims rarament s’han donat, es converteix en una formalitat buida i que som massa relativistes per a defensar nocions de veritat sustentades per fonaments més forts que la inestable i subjectiva emoció, especialment si el fonament de la veritat és una ciència que només pot donar certeses absolutes als que no l’entenen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.