Lectures de primavera i Hivern (VIII): Javier Pérez Andújar

 

Als dos darrers trimestres d’aquest curs he llegit dues novel·les de Javier Pérez Andújar la noche fenomenal i la premiada el año del bufalo. La primera és una aventura oscil·lant entre la comèdia i la ciència ficció en  que un grup de gent diversa relacionada  amb un programa de radio esotèric, la noche fenomenal,  reben un crit d’auxili d’una Barcelona d’un altra dimensió. La segona és una historia complexa protagonitzada aparentment per quatre inadaptats que viuen en un garatge, tot i que aquesta història original és boicotejada per les notes de pàgines que  desenvolupen la història de l’escriptor que ha inventat aquests personatges i de les relacions que manté amb entitats tan improbable com el cercle d’amics de Gregorio Morán. Al text principal s’inclouen les psicofònies realitzades pels quatre personatges que tenen com a contingut molts esdeveniments entre tràgic i còmics però  sempre aberrants, verídics i  inversemblants que tingueren lloc l’any del búfal 1973. Segons Pérez Andújar el darrer any que passaren coses realment importants, una afirmació que té molt menys de boutade del que sembla.

Només coneixia d’aquest autor els paseos con mi madre, una evocació precisa i molt ben escrita de la Barcelona dels anys vuitanta o del més enllà de Barcelona que suposava Sant Adrià del Besós. Les dues novel·les  que avui comento són l’obra d’un gran escriptor. No sé sí d’un gran novel·lista. Possiblement la construcció de Pérez Andújar és massa barroca pel meu gust.  Potser això és essencialment una objecció contra el meu gust ... Jo no diria que aquests llibre passin el text de Joan Sales per reconèixer una bona novel·la no caure de les mans... De fet, però, no cauen de les mans perquè hom pot prescindir del conjunt i cada pàgina s’aguanta en ella mateixa. Animada per un innegable sentit de d’humor i una riquesa molt ample en les referències que no fan gaire distinció entre l’alta cultura i la cultura popular. No sé si seran llibres fàcils d’entendre pels que no tinguin un record una mica viu de la televisió dels anys setanta i pugin recordar personatges com Daniel Vindel. De fet la simpatia del llibre és molt primàriament, tot i que no únicament, fruit de compartir una identitat generacional, cosa que permet per exemple recuperar la importància que en el mon de la nostra adolescència, els en molts sentits sinistres anys setanta, tingué la literatura sobre els fenòmens paranormals.