Lectures de primavera i hivern (VII): Los cinco actos en las películas de John Ford

 

Los cinco actos en las películas de John Ford és un llibre de Paulino Viota, cineasta i docent. La tesi que el llibre vol desplegar és que l’estructura de cinc actes, la de per exemple el teatre shakesperià, apareix en totes les pel·lícules de John Ford i és determinant per donar valor a cadascuna de les escenes que agafen sovint una nova dimensió més enllà del valor que tenen en elles mateixes. El moment més emblemàtic és segurament quan Ethan aixecà Debbie al final de the searchers, un moment enriquit per tots aquells qui recordin que és mateix gest que hem vist entre els dos personatges al començament de la pel·lícula.  La hipòtesi vol ser corroborada mitjançant l’examen de 14 títols entre els quals hi són pràcticament tots els westerns rodats des de The Stagecoach (només falten Wagon Master i two rode toghether), the wind of eagles, the quiet man, the long gray line i they were expendable. El desenvolupament dels cinc actes defineix l’estructura que fa coherent la narrativa i permet mostrar el lligam del cinema de Ford amb la tradició literària clàssica. En la conclusió Viota relaciona aquesta estructura ( de vegades difícil de veure; d’altres molt evident com a Liberty Valance que només té cinc escenes) amb el secret perdut sobre com es feien pel·lícules del que ha parlat J.L. Godard. Seguir el llibre en la seva integritat i valorar l’argument implica llegir-ho simultàniament a una contemplació de les pel·lícules ajudat, si potser, per un cronometre. Jo no ho he fet i per tant no estic en bones condicions de corroborar la seva tesi. Alguns d’aquest films me’ls sé de memòria, d’altres com They were expendable o the long gray line, el record es llunyà. Tanmateix he fruït  del llibre per la facilitat de l’autor per a evocar els moments memorables que hi ha a cadascuna de les realitzacions del geni irlandès (més o menys irlandès) i pel gran coneixement que mostra l’autor de l’obra fordiana. En tot cas l’obra té una clara pretensió desmitificadora amb la que jo em sento molt d’acord; la qualificació que el mateix cineasta promovia de gran artista inconscient. Pel contrari, és una extremada consciència i cura dels mecanismes narratius el que fa de Ford un  gran cineasta (per a mi, el millor)