Desgavell sense mascareta

Poques vegades una entrada m’ha quedat tan ràpidament envellida com la d’ahir. No tindrem problemes per fer dur mascaretes, perquè no hi haurà mascaretes, tampoc distància de seguretat ni de fet res, perquè no cal. Els indicis per pensar que la infecció als joves no és  greu són versemblants i el nombre d’infectats al professorat pot quedar en uns marges assumibles.  L’acte d’ahir va ser, com deia el comunicat de ASPEPC una pallassada. Cap altre mot pot definir-ho millor. El fet cert, però, és que jo al vespre em sentia emprenyat i decebut. Aquest sentiment era compartit per molts companys. Vist des de fora, resulta, però, difícil d’entendre. La  qualitat humana i professional dels nostres governants feia impossible esperar qualsevol altre cosa. Ens costa molt, ,massa, acceptar la realitat preferim sempre abandonar-nos a la il·lusió i al costum i somiem que vivim a una democràcia on es poden establir acords entorn de concepcions del bé comú compartides racionalment.

Disciplina amb mascareta

 Ahir Antoni Puigverd explicava  ala vanguardia les impressions d'una metge jubilada que es va reincorporar a la professió en el moment més dur de la pandèmia...

Carme ahora recomienda distancia, higiene y mascarilla. Pero sobre todo pide prudencia y sentido de la responsabilidad. De vez en cuando, en la cola del colmado, paseando por la calle o en un jardín público, recomienda con pedagógica delicadeza a los que no llevan mascarilla que se la pongan, o bien recuerda a los grupos más bulliciosos que hay que mantener las distancias. Le responden de muy mala manera: con injurias y escarnios. Leo en el Diari de Girona (DdG) que los médicos del hospital Trueta, que resistieron heroicamente el asedio de la Covid-19, también tienen tendencia a pedir responsabilidad por las calles. Reciben la misma respuesta airada y grosera. Es como un eco de Semana Santa: de los aplausos de Ramos a la crucifixión

Fa pocs dies un article a CTXT analitzava les diferents cosmovisions sobre la pandèmia.  Un dels grups, el que ells denomina els vermells, es caracteritza per tenir com senyal d’identitat, el refús, per la impossibilitat d’interiorització, de totes les normes de defensa contra el virus. Ara mateix,  la part del govern d’ERC presenta el curs vinent que es presenta com normal . És el mateix mecanisme psicològic que dugué als mariners occidentals a anomenar cap de bona esperança, el lloc on hi havia més turmentes i més temibles. El primer trimestre del curs passat pertanyia a la vella normalitat i en més d’un, i més de dos, instituts, vaig constatar que el principal problema per a una molt bona part del professorat era el del manteniment de la disciplina a les aules. L’any que ve en qüestions molt concretes la disciplina haurà de ser més estricte  i n’haurà de prendre cura aquest professorat ja aclaparat pel que hi havia i perquè la seva autoritat fa anys que està sent sistemàticament soscavada pel departament d’ensenyament.  Espero amb impaciència  a saber si avui Bargalló ens explicarà si haurem de cridar un mediador quan un alumne es negui a portar  la mascareta a classe

Cosmicitat absent

Reprenent el que deia  l’altre dia sobre les meves ganes de plorar quan veig escenes de comèdia musical  o sento determinades cançons em sembla que tampoc és del tot casualitat. Als cinquanta i en un altre sentit als seixanta molt gent es sentia legitimada i amb força  per defensar la bellesa del món. Després d’aquelles dècades la moralitat imperant ha estat el pessimisme i avui en dia costa molt trobar, pel que puc veure a la gent més jove, un moment diversió que no voregi, de més  o menys a  prop, l’àmbit del sinistre. Al clip deixem la imatge d’un home feliç

Pascal i Montaigne

Estic rellegint els pensaments de Pascal. Recordava que eren enlluernadors i efectivament ho són. Pascal estava a moltes coses, però de les seves intuïcions, desenvolupades i treballades n0ha pogut viure molta gent. Nietzsche el qualificà com el major geni del darrers segles, tot i que fet malbé pel cristianisme i la primera part no és gaire hiperbòlica. Fa molts anys vaig publicar a Segre una recensió, d'actualitat extrema, sobre el llibre de Brunschvicg Descartes et Pascal lecteurs de Montaigne. No sé que deia la recensió i del llibre recordo el que diu el títol. Em sorprèn una mica però la desigual actualitat dels dos pensadors. Sempre van apareixent reedicions de Montaigne, cosa que no és igual amb Pascal. Com que és una decisió del editors suposo que allò determinant és que l'escepticisme de Montaigne és una postura socialment còmoda, i el cristianisme de Pascal no ho és gens. En tot cas, rellegint els Pensaments hi ha una saviesa en Pascal que no es pot trobar a Montaigne. Montaigne, com ell reconeix, parla al capdavall només d'ell mateix, i la perspectiva pascaliana implica que aquest tema mai no es pot considerar com a seriós.

Gray, ecologistes i Kant

Mitjançant la revista Unherd descobreixo un article de John Gray publicat fa un any Why the greens should stop playing God. És un article interessant tant a nivell filosòfic com a nivell polític. En el segon àmbit per la seva ponderació del moviment ecologista i en el primer perquè mostra com l'ecologisme és el darrer esglaó d'una cadena que comença amb el cristianisme i fou potenciada amb la filosofia moderna. Per això, jo mentre ho llegia no vaig poder deixar de connectar-ho amb la meva classe telemàtica d'ahir on explicava la tercera formulació de l'imperatiu categòric a la Fonamentació de la Metafísica dels Costums, la de l'home com a fi en ell mateix. Culminació absoluta del raonament moral però mostra d'un gran error, perquè l'home no pot estar per sobre de la terra i el cel que l'acullen. La vida és més important que la vida humana. 

Serietà morale

Pla deia, i jo vaig repetir fa pocs dies, que els catalans il·lustrats volen ser italians. Avui sembla que el tema de la pandèmia està acabant-se, però veure'm quines conseqüències porta la revetlla d'avui,i torna a circular des de fa dies el tema del procés. Més enllà del cansament, el fet cert és que de tragèdia hi ha hagut poca o gairebé res, cosa que en un cert sentit cal celebrar però en un altre no tant i, per això, em sembla que la reflexió de Scurati sobre la Itàlia que engendrà el feixisme és del tot valida per tots nosaltres als darrers temps: Purtroppe, però la mancanzi di tragedia , in certi momenti della vita di un popolo, può significare scarsezza di serietà morale

The new world

Un dels dies que tinc més temps em poso the new world de Terrence Malick. El DVD és una versió ampliada de la que vaig veure en un cine de Londres fa quinze anys. Una versió ampliada en un autor com Malick fa un mica de por.  The new World és el quart film de Malick, quan ja tenia més de seixanta anys i queda una mica eclipsada entre el precedent, the thin red line i el següent, the three of life, que són els seus dos treballs més significatius. The New World explica una història  mítificada  de la fundació d’Amèrica, la de la indigena Pocahoontas i la seva relació primer amb el militar britànics, John  Smith, I després amb el plantador de tabac, John Rolfe, amb el que es casarà finalment. Una història de la que es coneix sobretot la visió de Disney que sembla que lia agradava força a Malick. En tot cas, com el precedent i el següent The new World és un film profundament filosòfic  i en el conflicte que explica no intenta ser imparcial. L’enfrontament entre els nadius   i els colons acabats d’arribar a la costa de Virginia és un enfrontament entre dues maneres de valorar la realitat, on són  els colons els que no poden anar més enllà de l’aparença, obsedits per la seva religió i la voluntat d’alterar la naturalesa, mentre que els nadius, Pocahontas, en concret per la seva connexió amb la naturalesa  estarien més a prop de la realitat. Més enllà del treball dels actors el paisatge no constitueix un fons ni un decorat que els englobi, sinó que és sempre en primer terme, perquè, seguint Nietzshe i Hiedegger, la terra és la realitat primordial.  . Com a the thin red line Malick excel·leix en mostrar aquest sentiment The New World és un films dels que hom diu que té una bona fotografia, però no hi ha cap mena d’esteticisme buit. La relació entre Smith i Pocahontas no és llavors una relació romàntica a l’ús, perquè la comprensió de la innocència de la jove genera un sentiment de culpa a Smith, impossibilitat de sentir el mateix. La mort fictícia de Smith es correspon amb una mort simbòlica de la noia que de fet és separada dels seus i només serà admesa entre els britànics després d’haver estat batejada, això és, de trencar la seva relació amb la naturalesa.  M’agrada especialment la remuntada del riu feta pel capità Smith al començament  del film. La situació és molt semblant a la del cor de les tenebres o Apocalypse Now, perà la mirada sobre la naturalesa n’és la inversa. Res en ella insinua l’horror, que en tot cas si té una arre,l és en el cor del capità.

Estiu

Avui és el primer dia sense estat d’alarma. També comença l’estiu i  a més fa calor d’estiu. He decidit però fer un dia del tot igual als que he viscut la major part d’aquest temps excepcional. Constato que he fet una entrada a aquest blog tots els dies d’aquest període. Això em produeix na certa satisfacció. Però no és aquest el meu to general. El balanç que puc fer ara d’aquesta primavera perduda és d’una gran desorientació a nivell personal. Em costa avenir-me a aquesta situació nova on no hi ha cap fonament per fer cap mena de pla en el futur. Al capdavall, el fill de puta de Heidegger tenia molta raó quan dèiem que som sers abocats al futur. A nivell col·lectiu, em sembla que hi ha més fonament pels mals averanys. Segurament no sols no es perden oportunitats per millorar, sinó que no es desaprofiten les d’embrutir-se

A l’estiu estaré segurament menys a casa . Potser progressivament no hi hagi més remei que tornar a una normalitat que moltes vegades significa anar d’aquí cap a allà com un pollastre sense cap.  O no. Constato com a cosa molt rara que you tube tendeix a oferir-me clips de musicals antics, americans dels cinquanta. Sovint els veig. Després  ploro, en constatar que em segueixen agradant molt.  Potser sigui per enyor del meu pare que fou mi ensenya a veure aquestes pel·lícules o potser perquè molt és un fet quasi irreversible que moriré sense haver aprés a ballar bé. Aquest vespre em posaré una de Gene Kelly

Raging Bull

Després de guanyar el Vallverdu em vaig  venir una mica amunt una temporada, cosa d’altra banda natural, i tenia clar que volia escriure un llibre seguint el que ja havia fet. La temàtica, el fil, que ara volia seguir per examinar films diversos era l’auto coneixement i ho volia fer centrant-me en pel·lícules fetes als anys setanta, quan era adolescent (per edat  segurament em tocaria més el vuitanta, però d’una banda m’atreuen més els setanta i d’altra jo ja estava molt fora d’ona als vuitanta, estudiant filosofia i tot això). Els films sobre els que volia treballar des d’aquesta noció  d’entrada eren:

• Ulzana’s raid
• Raging Bull
• The Sleugth
• Rumble fish
• Chinatown
• Confidencias
• Il Casanova

Anys després la llista s’ampliava amb Il conformista. Molt exacte tampoc era perquè Rumble Fish és de començaments dels vuitanta, però bé, tampoc som alemanys.

Ara,  puc estar prou content de n’ haver-ho fet. Veig clar allò que podia veure fa quinze anys però que llavors no veia; la irrellevància d’escriure sobre cine quan les condicions actuals de producció i exhibició han fet miques per sempre la idea d’un cànon cinematogràfic. També ha variat la perspectiva que pogués tenir sobre aquesta noció de l’autoconeixement, convençut com estic ara  de que la recerca del nostre interior només ens  pot dur a la buidor.

 En tot aquests anys la major part d’aquestes pel·lícules han estat més oblidades, però si hi ha una que hagi guanyat en reconeixement, si més no part de la crítica especialitzada, és  Raging Bull, que finalment vaig reveure fa unes poques tardes. Segueix sent magnífic i sorprenent. Raggng Bull té potser les millors escenes de boxa mai filmades, però no és essencialment un film sobre la boxa, doncs Scorsese no té res a dir, ni cap intenció d’alliçonar sobre allò que els presentadors de telecinco als seus inicis anomenaven” el noble arte”. El tema fonamental diria jo és l’opacitat amb que sovint els humans ens enfrontem amb la pròpia consciència i,derivat d’aquest     les dinàmiques destructives que això és capaç d’engendrar i el senti ment de culpa inherent.   Cal, evidentment, donar la màxima importància a la cita de Sant Joan amb la que Scorsese clou el film, l’home guarit per Crist que era cec i recupera la vista, que no veia i després veu. Òbviament aquest home no és Jack La Motta i així el film tractaria de la impossibilitat de la gràcia; de la impossibilitat de superar allò  que Pascal anomenava la miserable condició de l’home.

Scorsese no estava interessat especialment a la boxa  però si ho estava a la gràcia, que en el seu cas volia dir trobar un camí de sortida després que els darrers anys dels setanta excessos de tota mena l’havien conduït una situació de decaïment físic i mental molt greu. No fou fàcil per  DeNiro, la veritable ànima del projecte de dur-lo a rodar el film. Però si el text final no val evidentment per la Motta, si que val segurament pel propi Scoserse.

La Motta no era una figura especialment recordada ni estimada en el mon de la boxa, havent estat com surt al film, sancionat per haver arreglat com a mínim un combat. Fou un bon boxejador però d’un talent molt inferior al de Sugar Ray Robinson. Al film és un dels protagonistes més desagradables que hom pugui concebre. És així un personatge amb el que identificar-se quan tens una especial nàusea per tu mateix. En aquest sentit és una cloenda perfecte del cine dels setanta. El triomf crític del film no va impedir que Scorsese caigués en un cert ostracisme als anys següents,mentre Hollywood  feia un gran esforç per oferir obres menys conflictives.

Com hem dit fou de Niro l’ànima del projecte, el que tingué la idea de fer el film i lluita per fer-ho.  És normal perquè de molt lluny ha estat el seu millor treball. Ell no mimetitza  LaMotta sinó que es recreà com Jake La Motta, treballant aquesta caracterització a un intens nivell psíquic però també físic. Potser fins al treball de Joaquim Phoenix a Joker no havíem tornat a veure res de tant intens.

Després de veure’l vaig trobar pels meus prestatge una recopilació de Cambridge UP sobre el film, on intervenen diversos professors americans. Com quasi sempre és un treball molt desigual. El millor, pel meu gust, és un article de Michael Anderson sobre la centralitat al film de la noció de performance, que és allò que devia fer el film tan atractiu per De Niro, fins a d’altres menys del meu gust com el de Mark Nicholls relacionant el film amb the bad and the beatiful des de la idea que tots dos són representacions idealitzades de la horda originària de la que parlava Sigmund Freud.

Bitter Victory

El 1957 J.L. Godard era crític de Cahiers du cinema i tenia absolutament clar que la millor pel·lícula de l’any era Bitter Victory de Nicholas Ray. De fet era més que la millor pel·lícula de l’any, era el cine. El film no tingué, però, gaire èxit. La història tracta d’un atac per sorpresa d’un escamot britànic al quarter general de Rommel. L’oficial al cap és un buròcrata poc dotat per l’acció real i el seu primer oficial és un arqueòleg, bon coneixedor del desert, profundament escèptic i sense cap mena d’il·lusió per res. Originàriament aquest oficial havia de ser Montgomery Clift i el seu superior Richard Burton. Quan Clift s’esborrà del projecte, el substituí el propi Burton i Curd Jurgens, un actor llavors molt popular a Europa, entrà al projecte. Tot i que era un bon actor, el cert és que veure un alemany fent d’oficial britànic fou més aviat un motiu de distanciament del públic. El conflicte bàsic és entre els dos oficials, Jurgens es sap ell mateix incapaç d’exercir el comenadament i Burton n’està d’acord, el menysprea per això m i menysprea l’activitat bèl·lica en general. A més tots dos han tingut relacions amb la mateixa dóna, l’esposa de l’oficial superior, que havia estat abandonada pel personatge de Burton. Tenim, doncs, una situació de triangle semblant a la de Johny Guitar, però aquest film de Ray resulta més desesperançat, perquè a diferència de Viena o Johny, el capità Leith no té cap força per tirar endavant, és un home del tot convençut que no li queda cap camí. Està aixafat per la seva desesperança, com el major Brant ho està per la seva covardia. Com sovint al cine de Ray és un film molt nocturn i sense cap mena d’èpica, potser junt amb The Lusty Man, és el film on el seu pessimisme és més palès i on queda més clar perquè Ray és el gran romàntic del cine americà.

Avaluacions telemàtiques de final de curs

Escric aquesta entrada mentre m ‘avorreixo  a les sessions d’avaluació de primer de batxillerat.  És un dels avantatges indiscutibles relacionats amb l’avaluació telemàtica. Constato que en el idiolecte del meu centre de no saber llegir i escriure se’n diu tenir problemes amb les llengües. Me n’adono també que és un cas repetit que hi ha alumnes que han remuntat efectivament la situació i que, tot plegat han fet més aquest trimestre telemàticament del que hem fet presencialment. La raó és ben clar. Fem masses hores de classe i, en general, a moltes classes es perd molt el temps. Quan parlem de manca d’hàbits, tòpic també molt difós,  és de fet tot el contrari.  Hi ha un munt d’hàbits adquirits a l’aula que són negatius i per això el trencament ha estat positiu. De totes maneres, pocs professors se n’han adonat, angoixats pel problema de com evitar que els alumnes copiïn als exàmens telemàtics

Més sobre Hawks

Howard Hawks  és l’autor de la que possiblement és la millor comèdia de la història, bringing up baby; ha fet una contribució al western només superada per la de John Ford, i més que aquest ell feu de John Wayne una figura llegendària, i ha inventat els personatges cinematogràfics de Bacall i Bogart amb to have and to have not, però possiblement l’essència del seu treball es troba en els dos films que he vist aquests darrers dies:  Hatari i Only angels have wings, els quals genèricament es podrien considerar d’aventures, però que sobre tot són pel·lícules sobre el treball fet en equip. Aquests dos films són molt propers a Rio Bravo, que seria l’altre gran film hawksià sobre l’esperit de grup.

De tots tres Hatari és el menys interessant.  Pel que fa a la proposta és el més radical, perquè sembla que escrivien el guió després d’haver filmat , cosa molt fàcil perquè la història és mínima: acompanyar a un grup de vuit persones alternant el temps entre la seva feina, caçar animals salvatges per dur-los a zoològics, i els seus moments d’esbarjo, que inclouen la formació de dues parelles entorn de les dues noies del grup. Hatari té una banda sonora excel·lent d’Henry Mancini  (amb un tema tan popular com el baby elephant walk a hores d’ara segurament molt més conegut que la pel·lícula)i és perfecte en la resolució de les escenes de cacera, del tot versemblants i molt emocionants com la del clip de més amunt. Tendeix a la comèdia amb resultats molt desiguals. Si d’una banda compta amb un actor de comèdia brillant com era Wayne, que excel·leix en la seva representació de l’heroi hawksià que no sap molt bé com tractar amb les noies, la resta del repartiment és fluixet (exceptuarem Elsa Martinelli)  i un que havia de ser especialment important, Red Buttons, resulta molt i molt carregant. És una pel·lícula més llarga del que sembla, però que finalment desprén un cert aire de banalitat.

Molt més consistent és el primer d’aquests tres films, una de les millors obres del seu autor. De fet,  tampoc té molta història, més enllà de mostrar la vida d’un  grup de gent que realitza una activitat encara més perillosa, aviació comercial sobre els andes.  Però si que tingué un repartiment molt millor on rodejant a Cary Grant, hi són Thomas Mitchell, Sig Ruhman, Jean Arthur, que no acabà d’entendre’s amb Hawks, i Rita Hayworth en sel seu debut cinematogràfic. Tingué també molt bones idees, com desenvolupar la història d’un personatge secundari, l’interpretat per Rychard Barthlemes, com una versió del Lord Jim de Conrad. La diferència amb el film anterior és que aquí res sembla banal i no hi ha escena sense tensió. La relació entre els personatges de Grant i Mitchel és potser la millor descripció d’una relació d’amistat que trobem a un film de Hawks, i això és dir molt. Veient-la però em va venir el cap el comentari que feia aquest dietari entorn de Laura. En aquest film no sols es parla amb duresa, sinó que els personatges s’enfronten a la mort d’una manera molt estoica i gens sentimentalitzada (l’escena del bistec del difunt Joe; aprofitat per Grant enfront de la mirada estupefacte d’Arthur) Em penso que aquest film a hores d’ara per l’espectador actual resultaria molt difícil d’entendre i si s’entengués, massa desagradable.

Principìs de saviesa i follia

Quan vaig treballar fa uns anys el tema del desig mimètic, vaig trobar el treball de Clement Rosset, un autor amb la virtut de no fer llibres innecessàriament llargs, com fa pràcticament tot el gremi. (crec que sovint això és de les poques coses que s’aprenen a la universitat, a escriure innecessàriament). Fa poc vaig encarregar i he llegit els seus principis de sagesse et follie, els quals es desenvolupen des d’una afirmació que em sembla molt versemblant: no hi ha cap motiu per sostenir, més enllà del  desig del lector, que el tema del poema de Parmènides sigui una distinció entre el ser i l’ens com havia afirmat Heidegger i de manera decisiva a França Beaufret. El verb grec einai no permetria la diferenciació de ser i existir. Des d’aquí infereix que la interpretació dualista del paisatge és un exemple de lectura retrospectiva i que allò que efectivament si subratllaria el poema de Parmènides és que l’absència del passat i del futur, és el caràcter més propi de cada existència. Aquí s desenvoluparia l’aspecte tràgic de l’existència que sovint es caracteritza per no poder acceptar el present, que efectivament és, des d’un passat sempre esvaït de manera irreversible, indiferent en la seva inexistent realitat en quant passat. Diversos exemples, Molière i Conrad, entre ells li serveixen per il·lustrar aquest error de la negació de la realitat apel·lant a una pretesa e il·lusòria preeminència del passat. Allò que defineix l’existència és el seu caràcter de present radical. Existir va més enllà del ser-hi, perquè les coses sempre sabem que hi  són però rarament en som conscients de que existeixen. Per això la millor imatge filosòfica de l’existència, una idea extreta de Kant i Sartre, és el mareig ; quan ens maregem és el tot, i no cap ens en particular, allò que ens afecta i es fa culpable del nostre malestar. A partir d’aquí, l’assaig  repren  Schopenhauer i defineix la música com existent real, en  quant no requereix de res per fonamentar-se i  afirma també que són els animals el qui precisament  millor es poden definir com existències  pures.

A aquest assaig li segueixen dos d’ extraordinàriament breus. El primer sobre la follia, es defineix a partir de Parmènides com la no acceptació de l’existència. És el camí que Diké pensa que no ha de ser transitat, però que de fet ho és i molt, perquè hi ha pocs humans que no tinguin, desenvolupin, un cert gust per allò irreal. Montaigne ho ha expressat amb claredat i concisió quan afirma  que nous pensons toujours ailleurs. Per defugir això, aquesta perpètua fugida de la realitat, Rosset pensa que cal fer cas a Montaigne i refiar-se sempre molt més del cos que de l’esperit. El darrer assaig està dedicat al pocavergonya , pel que ser és i el no ser no és, el cínic que des d’aquesta consideració compatibilitza una pràctica i una teoria contraposada

Dubte

(això és l'última escena, advertiment per si de cas)

Fa quasi dotze anys al Kilburn Theatre vaig veure l’estrena londinenca de l’obra de J. P. Shanley, Doubt. Després vaig comprar-me un DVD que s’ha quedat per casa fins que ha vingut aquest temps inesperat que m’ha permès veure tantes coses que tenia endarrerides. Com ja explicava llavors l’obra em va resultar prou interessant. L’adaptació està signada en el guió i la direcció per l’autor de l’obra, que ha mantingut l’estructura essencial, i ha eixamplat, l’escenari que ara és tot el col·legi. Totes les escenes essencials tenen lloc al despatx de la directora, però la pel·lícula ens mostra el noi negre del qual sempre es parla però mai no surt a l’obra i tota la seva classe, cosa que en principi serveix sobre tot per a definir millor el personatge de la germana James, interpretat per Amy Adams. A més d’adams , Shanley utilitza dos actors de primer ordre pels antagonistes principals Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep que fou nomenada per l’oscar i estigué al seu nivell habitual i també Viola Davis, per a alguns la millor del repartiment, tot i que només té una escena. Certament és una molt bona escena, commovedora quan pensem a la posició d’una mare que estima el seu fill i ha de protegir-lo no només de la societat sinó del seu pare, perquè el nen a més de ser negre, té inclinacions homosexuals. El text no ha perdut sinó que ha guanyat actualitat als darrers deu anys, quan hem pres més consciència de què el problema dels abusos sexuals a menors té un caràcter estructural dins de l’església catòlica. També no sé si és a l’obra, o va ser més subratllat després, resulta interessant com el film reflecteix la inferioritat del personatge de Streep, perquè una monja està sempre subordinada a un sacerdot, ni que aquest pugui ser indigne. També és molt oportuna veure aquests dies si pensem a la situació racial dels EEUU i la constatació que fa la mare superiora de què Amèrica s’estava enfonsat, per coses com que els nens escrivissin amb bolígrafs. És debatible si América s’està enfonsat o s’ha enfonsat, no ho és gens que el futur enlluernador que molts esperaven al temps del President Kennedy no s’ha produït mai. Finalment he de confessar que la pel·lícula em causa una certa inquietud. Jo penso moltes coses, o potser no tantes, diferents de la germana Aloysius, però , al meu desgrat en cert sentit, crec que té raó i empatitzo amb el seu plor final, amb la seva pena, per no poder permetre´s el luxe de la innocència

Ciència en temps del COVID

Molt interessant l’article de la professora Kushner sobre la situació provocada per la pandèmia als EEUU, aquí. Dues consideracions ràpides. Hi ha gent que, bàsicament perquè no vol, té problemes per entendre perquè alguns ocells de mal averany ens lamentem de l’esfondrament d’un sistema educatiu que cada cop produeix més titulats. Aquest article pot ajudar. Una segona és que fariem malament, durs pels cofoisme habitual europeu, ens pensem que això és una cosa que els passa als americans. Aquí penso a les converses amb els meus alumnes. Ells, a diferència dels americans mancats de tota convicció i pràcticament noció religiosa, creuen a la ciència. Quan els inquireixo em diuen que la ciència demostra. La següent pregunta, com demostra la ciència?, ja normalment no té resposta. És per tant una confiança sense fonaments que en qualsevol moment pot trontollar

Pale Rider

Fa dotze dies Clint Eastwood va complir noranta anys i vaig aprofitar per a veure’n alguna cosa que tingués per casa. Vaig posar Pale Rider, que potser no havia vist des de la seva estrena. És un tòpic amplament difós que Eastwood comença a ser considerat com un cineasta després de Bird, que és el film posterior, però és una apreciació injusta, perquè Pale Rider ja és un film molt interessant i molt bon fet. Aquí comença a fer el que després li faria excel·lir amb Unforgiven, retornar des del Western contemporani inventat per Leone, antítesi en molts sentits del western clàssic, a fer una síntesi enriquidora. Així, és el primer western on deixa de ser l’home sense nom per esdevenir una barreja d’aquest home i Shane, la referència del cine clàssic sempre present a la pel·lícula. Juga amb la barreja de generes endinsant-se en el cine fantàstic, idea ja apuntada a hign plains drifter. Sorprèn que tot i que Eastwood és a hores d’ara una figura bàsicament reaccionaria, el film té un clar esperit ecologista i, com a mínim, antimonopollista. En tot cas, potser la diferència més important és que als vuitanta molta gent rodava molt malament i aquest no és el cas en absolut d’aquest film

Un gran dilema

Hi ha tres grans atacs filosòfics, que jo conegui, a la ficció. El més antic i important és que Plató li fa pronunciar a Sòcrates a la República, quan els poetes són bandejats de la ciutat i el seu treball es situat al nivell més infirm de la realitat. El segon és Rousseau, el qual pensa que en una república ben constituïda els ciutadans no poden cedir el protagonisme a altres diferents d’ells mateixos i han de ser el protagonistes del seu propi entreteniment, fent desfilades i coses així. Un tercer és de Pascal que veu la comèdia com el perill més gran per a un cristià, perquè la seva capacitat, quan és bona cal suposar, de descriure les passions les ajuda a néixer en el seu interior. Com Plató allò que s’enveja a l’autor de ficció és un poder que no tothom pot tenir i que generalment el filòsof no pot tenir. Ningú a hores d’ara és seriosament, tothom pot ser qualsevol cosa de broma, platònic, pascal o rousseuanià. És a dir no creiem , ni podem creure, a les idees, la virtut republicana o el cristianisme com és concebut per Pascal. En canvi, la política es redueix a comptar històries i la filosofia ja havia començat una mica abans. La Novel·la ha substituït la teologia. Aplicant-ho personalment, ho he fet tot molt malament i potser he vist massa cine o potser he llegit massa filosofia. Sé que he fet un error, però no acabo de decidir-me per quin

Poc futur pel passat

No és fàcil amagar els fets del passat. Com deia Faulkner el passat sempre hi és, perquè sovint ni tan sols és passat.  És clar, però,  que els que manen ja en voldrien.  1984 d’Orwell presenta l’organització més eficient possible de reescriure constantment el passat en benefici del present amb el seu ministeri de la veritat. És clar que una organització d’aquesta mena mai no ha existit amb tanta perfecció. Però potser el nostre temps o bé l’ha fet innecessària o, com a mínim, ha construït un complement  perfecte:l’aparició d’unes noves generacions completament desinteressades del seu passat i  extremadament orgulloses de la seva ignorància històrica

Spielberg

Fa uns dies comparava el Lincoln de Ford amb el Lincoln de Spielberg, per  fer clara la  diferència entre un treball bo i un treball genial. I penso que això podia ser una mica injust per Spielberg. El millor Spielberg sempre està lluny del millor Ford, però el conjunt del treball  de Spielberg és molt sòlid i considerant conjuntament constitueix una obra de gran importància. Darrerament  he vist dues mostres. La primera minority report que no veia des de la seva estrena, a un dels cines desapareguts de Barcelona el Waldorf, recordava que m’havia agradat però `poc en concret. Ahir al vespre el bon record es va confirmar. Els films de Spielbers no se’n fan mai llargs, cosa que és una raresa al cine del nostre temps, i com a pel·lícula d’acció resulta extremadament competent i entretinguda, tot conservant al punt de partida l’element inquietant, en aquest cas una inquietud plenament metafísica, pròpia dels treballs de Phylip K. Dick. Dos escenes em semblen molt a retenir: la discussió metafísica entre els personatges de Colin Farrelt i Tom Cruise sobre la causalitat , el que el que tenen a les mans són boles de billar (l’escena de més amunt). I l’escena de la fabrica de cotxes, lexus, on Spielberg assoleix introduir l’escena que Hitchcock pensà per North by Northwest i no fou capaç d’introduir.

The Bridge of the spies és una mostra fins  i tot  millor de la competència narrativa de Spielberg. Un thriller de gran tensió en el que de fet no hi ha escenes violentes ni d’acció. Els actors hi juguen un paper important. Mark Rylance que guanyà l’oscar al millor actor secundari està perfecte com l’estoic  (would it help?) espia soviètic (la millor actuació que he vist en la meva vida potser és una de Rylance  fent vuit o  nou papers a  una representació de la tempestat de Shakespeare). El protagonista és  Tom Hanks, al qual Spielberg li dóna papers que el posen a l’alçada de Stewart o Fonda,  com a representants de la consciència liberal americana.  Aqui Hanks és un advocat especialitzat en segurs però que no defalleix en perseverar `per  assegurar al seu defensat totes les garanties del sistema judicial americà, tot i que sigui possiblement un espia soviètic. La relació entre l’advocat que posa la llei per sobre de qualsevol altra consideració, i l’espia que no per ser-ho deixa de ser un tipus fonamentalment decent és el millor del film, a més del seu testimoni d’un episodi poc conegut de la guerra freda i d’una recreació ben convincent del Berlin d’aquell temps

Perspectives educatives en temps de pandèmia

Mentre anuncien no sé quants milers de professors pel curs vinent, els instituts com el meu ja han rebut la comunicació de les plantilles docents del curs vinent, que no modifiquen el  número dels professors, és a dir,  serem realment els mateixos. Els diaris en van plens de les fantasies del consellers, però ningú no en fa esment d’aquests documents que són la realitat.  (a les pel·lícules americanes que veiem de petits els periodistes comprovaven les notícies, però Catalunya ii Espanya són una altre cosa) Crec que el camí a seguir pel curs vinent, serà finalment el suggerit per la Conselleria d’Andalusia: obrir els centres com estaven el mes de març. Al capdavall, si es podrà fer creure a la gent que anar en avió és segur ,no resulta més difícil fer pensar que tampoc passa res per estar trenta en un aula; especialment si l’estiu ha anat mitjanament bé i la gent s’ha esbargit i ha pogut anar a la platja. I sí a l’octubre hi ha un rebrot, doncs ja llavors ja veurem, que tampoc s’ha de cridar al mal temps i en tot cas els guanys compensaren els possibles prejudicis, que tampoc poden anar molt més enllà  de que es mori algun d’aquests professors que tampoc no fan res. El guany essencial és que el país serà molt més just. Perquè, en contra del que poden pensar alguns il·lusos la  desigualtat social no té pràcticament res a veure amb collonades com la precarietat laboral  i coses d’aquesta mena sinó de què els nens siguin a classe.

El extraño viaje

L’altre dia parlàvem al correu de Fernando Fernan Gómez i el mateix vespre, evidentment influït, vaig posar l’únic dels seus films que tenia el meu abast. L’Extraño viaje que va rodar a començament del seixanta amb un èxit molt discret perquè no va tenir gairebé distribució. De fet, va ser rodat com entre amics segons el testimoni del seu protagonista,  Carlos Larrañaga, que explica que el cotxe de producció era el seu cotxe i que estava present a tot el rodatge, encara que hagués acabat les seves escenes, per tornar a Madrid la gent de l’equip. El film ara es veu amb gran plaer des de la primera escena  (la del clip) quan veiem una orquestra tocant els ritmes moderns de l’època en un ambient radicalment rural i les veïnes comenten un succés extraordinari, el robatori d’una cotilla,  afirmant que  “hoy en dia, hasta los ladrones estan corrompidos” (afirmació quintaessencialment espanyola, posant sempre com tema central a la decadència).

L’obra resulta sorprenent perquè no es deixa amb facilitat enquadrar en cap dels gèneres més o menys habituals. Sovint hi rius molt però no acaba de ser una comèdia.  Algunes vegades la planificació i el treballs dels actors remeten al cine de terror (un d’ells és un figura tan emblemàtica com la de Jesús Franco) i que hi hagin tres morts violentes ens pot fer pensar al cine negre. Però a diferència del negre americà, no sembla haver cap destí  tràgic sinó que és  la maldestresa dels protagonistes la causa de les morts i la font del terror  és la immaduresa i infantilisme dels germans interpretats per Rafaela Aparicio i el ja esmentat Franco.  Segurament la millor clau per definir el treball de Fernan Gómez és pensar que assolí la versió cinematogràfica d’una figura literària també molt espanyola: el esperpento. Conté a més , l’escena més pertorbadora del cine espanyols dels seixanta quan veiem un Carlos Larrañaga transvestit fer de model per la seva dominant i envellida amant, en una escena que només va poder passar perquè o la censura no la va entendre o va considerar que era millor confiar en que ningú veuria la pel·lícula, com així va ser.

Coriolà

Coriolanus és la versió fílmica de la tragèdia de Shakespeare que Ralph Fiennes va triar pel seu debut com director el 2011.  Ell es reservà el paper protagonista i trià Vanessa Redgrave per fer el paper de la seva mare i Jessica Chastain el de la seva dóna. Coriolanus és una de les tres tragèdies romanes de Shakespeare, però no es situa en el final de la república com  les altres, sinó en els inicis de la ciutat, un temps primitiu i caòtic. Quan més em dedicava a llegir Shakespeare, vaig considerar que era una de les seves millors obres (aquí). L’adaptació de Fiennes és molt fidel al text, però l’ambientació és contemporània en un escenari que podria ser molt bé el de les guerres balcàniques esdevingudes després de la implosió de iugoslàvia i així l’obra agilitza la narració utilitzant suports contemporanis com emissions de tv. El primer cop, i l’últim, que vaig veure Fiennes en un escenari fou precisament al Barbican fent un Juli Cesar (ell feia de Marc Antoni)  també amb una ambientació contemporània. Segurament en els meus anys londinencs vaig veure molt més Shakespeare ambientats en situacions contemporànies que no pas adoptant les seves indicacions sobre el temps, per la qual cosa l’opció de Fiennes és del tot lògica amb  aquesta tendència.

Shakespeare és moltes coses però molt sovint és soroll i fúria per la qual cosa la decisió de situar-lo als balcans no el traeix en absolut. El treball de Fiennes el fa molt viu i és evident que gent com el l o Redgrave donen el millor de si mateixos quan interpreten Shakespeare. La decisió de Fiennes a més dóna una lectura important i afegida, allò que en els temps de Shakespeares es podia considerar com un horror remot, resulta totalment concebible en el nostre present i molt em  temo que ho serà més en el nostre futur.

La consolació de la filosofia

He llegit aquests darrers dies la consolació de la filosofia de Boeci, cosa que no havia fet mai. Les meves referències eren de caràcter manualístic i ja estaven oblidades. El llibre ha encomanat d’entrada un gran sentiment de simpatia, perquè Boeci fou un patidor d’un apocalipsi de baixa intensitat; en el seu cas baixa perquè tot i ser, com diu el tòpic el primer medieval, ell no ho sabia. Nascut el 480 un anys després de la deposició de Romul Augustul, els motius d’orgull de la seva vida estan lligats al seu desenvolupament de magistratures romanes que no devien pintar gaire, però que no havien estat abolides. Certament el llibre té poc d’original però és un gran testimoni de la força que la filosofia clàssica encara conservava vull segles després d’haver estat escrita per Plató i Aristòtil, especialment del primer al que més recorda el seu pla vital, molt especialment a la prosposta del Gorgias doncs la filosofia i Boeci discuteixen temes tan característics d’aquest diàleg com si és pitjor fer una injustícia o patir-la o es proposa la geometria com antídot de l’ambició. L’argument final de la Filosofia es que aquesta consisteix en arribar a Déu, que té molt més a veure amb la idea del bé que amb el vell Yahvé, cosa que finalment suposa superar la temporalitat.

In the mood for love

Una altre de les meves nits ha estat dedicada a in the mood for love, una pel·lícula que vaig veure a Londres, anys després de la seva realització i que no havia tornat a veure fins fa unes poques nits.   Considerada entre les millors pel·lícules del segle i premiada a Cannes, el cert és que la seva visió val molt la pena.  Si l’hagués de definir diria que és com una mena de creuament entre Brief encounter i Jean Luc Godard. Del film anglès, que fa pocs anys els britànics seguien pensant que era el film romàntic per excel·lència per damunt de Casablanca, conserva una barreja molt semblant de passió i repressió. En tots dos casos la parella protagonista s’estima d’una manera plena però l’amor no és consumat, o potser sí en el film xinés però tampoc ho sabem de cert.  Allò que recorda Godard és la manera en que trenca amb l’ús convencional del muntatge, amb artificis com suggerir que s’està repetint una escena ja vista, encara que no sigui el cas. A diferència de Lean, que feu el film sobre la base d’un guió de Noel Coward,  Kar-Wai Wong treballa sense guió ni un plan massa preconcebut ( a la versió original hi tenien una presència efectiva tant el marit d’ella com la dóna d’ell que finalment no hi són en absolut). Però allò més atraient del film és que es pot gaudir de cada un dels seus plans. Kar Wai Wong improvisava potser amb l’estructura però era molt precís en allò que fotografiava.  Per això els films despré una gran sensualitat sense cap escena amb una sexualitat explícita. Els actors  Tony Chiu Wai Leung i  maggie Cheung són extraordinaris i em resulta especialment grata una banda sonora, del tot adient en la part original i que a més  inclou tres cançons de Nat King Cole que acaben resultant perfectes malgrat la lògica i  inicial estranyesa.

Primavera als EEUU

La primavera del 2020 ha estat un temps d’emocions fortes i els darrers esdeveniment dels EEUU desencadenats arran de l’assassinat de George Floyd han estat, de moment, una culminació ben intensa (de moment, encara no s’ha acabat l’any). Jo tinc un cert record dels esdeveniments dels seixanta quan morí Martin Luter King. Els darrers anys almenys dos bon films han fet retrats durs i clars sobre aquesta època, Selma i Detroit, i resulta depriment veure que s’ha avançat tan poc. Certament alguns canvis són indubtables, però el número de blancs que no volen barrejar-se i veuen  les altres “races” com definitivament altres és molt,  massa, alt. Prou per fer una altre qüestionament important de la possibilitat de pensar en alguna cosa així com un perfeccionament moral de la humanitat.  El qüestionament que Adorno feia entorn d’Auschwitz es pot fer entorn de tot el temps d’història d’un  país que  no és un país qualsevol, sinó el que fou bastit sobre els principis de la filosofia del XVIII.

Des de fa molts anys és un tòpic parlar de la decadència dels EEUU que d’alguna manera sembla produir-se després del que erròniament  molts pensaren que era la seva victòria definitiva, el final de la guerra freda.  Una reflexió interessant sobre l’estat d’aquest país es pot trobar  aquest article d’Aris Rousinos publicat a Unherd. L’autor és molt jove i no sé gaire de la seva formació, però del seu contingut es desprenen dos idees que resultaran agradables per als que en algun temps hagin estudiat el marxisme.  La primera és que els problemes americans són conseqüència de l’efecte nociu de la ideologia en el sentit precís   que Marx va donar  a aquest terme. L’error dels pensadors dels noranta, de gent com Fukuyama, fou pensar que la victòria a la guerra freda era la conseqüència de la superioritat històrica de la democràcia liberal, però, de fet, hi tingué poc a veure. Lla guerra freda fou guanyada per la potència industrial americana i sobretot per la capacitat de desenvolupar un nou escenari tecnològic, que la URSS  no tingué capacitat de replicar. La segona és que pels marxistes, la lluita entre classes és un element històric més important que la lluita entre nacions. En aquest moments EEUU es troba en una situació d’inferioritat envers Xina, perquè els xinesos han sabut aprofitar-se de la miopia de les elits americanes que han malmès la capacitat industrial dels seu país per fer uns guanys astronòmics i afermar la seva hegemonia social, donant-li però als adversaris un avantatge estratègic, un quasi monopoli a la manufacturació de productes, que pot ser definitiu a mig termini.

la treva

Com ja vaig explicar, per recomanació directe del Ramon,  m’he dedicat a llegir la treva, la segona part de la trilogia d’Auschwitz escrita per Primo Levi. Fa molts anys havia llegit la primera part en la seva versió catalana i no fa gaire, per tal de llegir en italià, m’hi vaig posar amb aquest llibre deliciós que és el sistema periòdic. La treva és segurament millor llibre que el primer de la trilogia, menys necessari i menys contundent, però millor escrit i d’altra banda un testimoni d’uns anys que d’alguna manera havien estat esborrats de la memòria col·lectiva dels europeus  i que des de no fa gaire historiadors com  Keith Löwe ens han retornat; els anys en què el suport de la vida moral i material dels europeus fou el no res. El llibre comença el dia l’alliberament d’Auschwitz per l’exèrcit roig i acaba el dia de la seva tornada a Torino el 19 d’octubre del 1945, entre mig  hi ha estades a diversos camps, Auschwitz el primer per acabar al  de Starje Doroghi a Bielorússia on comença un viatge de tornada en tren que durà trenta cinc  dies i que com es veu a la il·lustració ben bé en línia recta no hi  va anar. Intel·ligentment la tonalitat del llibre és molt diferent que la del seu predecessor. La seva modalitat és la jovialitat i Levi es mostra aquí com un esperit irònic tot i que l’humor atesa la situació estigui de vegades a prop de l’humor negre. En tot cas m’he trobat molt sovint somrient després de la seva lectura, cosa que en aquests temps que corren he agraït molt. No hi ha a hores d’ara, ni tampoc en el temps de Levi ,arguments nous i òbviament el referent és l’Odissea. Aquí també es tracta d’una tornada a casa. Ara bé, en un temps on ja no hi ha herois i les divinitats s’han esvaït i on allò que es vol retrobar és més íntim i més valuós que el que recercava Ulisses: la pròpia condició humana.

Ordet

Mentre llegia la religió una de les pel·lícules que vaig veure un vespre fou Ordet de Dreyer. una obra d’indiscutida excel·lència, suposo que per ser un exemple absolutament precís del que Tarkovski anomenava esculpir amb el temps. És allò que d’entrada hom anomenaria una pel·lícula lenta, extremadament lenta . Gairebé dues hores per les quals utilitza 114 plans, tot i que a diferència d’Ozu, Dreyer  prefereix acompanyar els personatges en tensió amb travellings molt suaus (com el del  clip de més amunt). El tema però és que allò que cal al temps d’un film no és que sigui ràpid ni lent, sinó adient al que s’està comptant i aquest és el cas.

Esmentava abans a Kant perquè impossibilitats de saber quins haguessin estat els seus gustos formals  si hagués anat al cine, si seria un fan d’Antonioni o un seguidor dels films de Carmen  Miranda com Wittgenstein, hi ha poc dubtes de què Ordet no li hagués agradat gens, perquè allò que veiem al film és precisament el contrari del seu llibre sobre la religió. Enfront de l’afirmació de què la religió pura no requereix miracles, allò que ens mostra Dreyer és que no hi ha fe religiosa veritable sense la fe ni l’esperança al miracle; un temps en el que no es poden produir miracles, com admeten els protagonistes, és un temps en el que la religió és impossible. Miguel Marias en un article sobre aquest film diu que de tots els seus favorits és el que menys entén,  tot i que la narrativa és del tot transparent i no és gens artificial.  Crec que comparteixo el seu sentiment i que la grandesa de Dreyer és la de presentar-nos en el fons una realitat clara i completament altre, fent-ho a més d’una manera radical, doncs Dreyer no dóna ni una petita indicació de que la història pugui ser interpretada d’una manera satisfactòria per l’espectador laic i racionalista. Jo soc un d’aquests i no crec en miracles, però la resurrecció final d’Ordet em produeix un sentiment de joia com poques vegades he experimentar ni a una pantalla ni a la vida real i potser aquest és el miracle efecte de no de la gràcia d’un Déu segurament inexistent, sinó d’un director de cine  anomenat Dreyer

la religió dins dels límits de la mera raó

Rellegeixo aquests dies La religió dins dels límits de la mera raó, que no tocava des del tercer o el quart any de la carrera. El que tinc per casa és la versió castellana de Felipe Martínez Marzoa i penso que la vaig llegir quan encara no sabia quin era. Tot el que recordava després d’aquestes dècades és que Crist és presentat com un exemple històric i pràctic del que significa viure d’acord amb l’imperatiu categòric i que això constitueix la veritat essencial del cristianisme, més enllà de tot revestiment mític. Certament aquesta segueixo pensant que és la idea essencial. Però des de la meva perspectiva present hi ha d’altres molt interessants. Potser la que més el tractament kantià de la noció de perfectibilitat, el veritable moll de l’os d’un pensament merament il·lustrat,que és una mena de revers o conseqüència de l’assumpció que fan la seva antropologia i la seva ètica de la noció de pecat original. De fet, la conclusió de la primera part és que la perfectibilitat mateixa es veu com l’essència de la disposició moral de la religió cristiana. Ser il·lustrat és una forma excel·lent de ser cristià. Això, certament , ho va dir Nietzsche, el que constatem és que no li va caler ser massa original

Allò que tampoc recordava amb precisió és un tret fonamental però no evident: la radicalitat de l’atac kantià a la religió històrica, establerta, molt més virulent del que l’abstracció i la fredor del seu estil duen a pensar d’entrada. De fet, el plantejament kantià implica una absoluta separació de religió i política en el límit ideal, d’una manera molt més radical que la podia plantejar Hume ( que no és del tot un il·lustrat quan es tracta de considerar el perfeccionament de la humanitat). No val el mateix però per la fe eclesial i sovint la contraposició entre la fe eclesial i la fe religiosa es pot llegir com una contraposició de la que Plató estableix entre l’opinió que regeix a la cova i el problemàtic coneixement. En tot cas Kant és il·lustrat en quant lluita contra la superstició i el fanatisme, allò nou que aporta és que els fonaments de la seva lluita no és ni el coneixement de la naturalesa, ni el instint comú o tendències naturals, sinó una religiositat i una moralitat pura que acaben sent finalment indistingibles