In the mood for love

Una altre de les meves nits ha estat dedicada a in the mood for love, una pel·lícula que vaig veure a Londres, anys després de la seva realització i que no havia tornat a veure fins fa unes poques nits.   Considerada entre les millors pel·lícules del segle i premiada a Cannes, el cert és que la seva visió val molt la pena.  Si l’hagués de definir diria que és com una mena de creuament entre Brief encounter i Jean Luc Godard. Del film anglès, que fa pocs anys els britànics seguien pensant que era el film romàntic per excel·lència per damunt de Casablanca, conserva una barreja molt semblant de passió i repressió. En tots dos casos la parella protagonista s’estima d’una manera plena però l’amor no és consumat, o potser sí en el film xinés però tampoc ho sabem de cert.  Allò que recorda Godard és la manera en que trenca amb l’ús convencional del muntatge, amb artificis com suggerir que s’està repetint una escena ja vista, encara que no sigui el cas. A diferència de Lean, que feu el film sobre la base d’un guió de Noel Coward,  Kar-Wai Wong treballa sense guió ni un plan massa preconcebut ( a la versió original hi tenien una presència efectiva tant el marit d’ella com la dóna d’ell que finalment no hi són en absolut). Però allò més atraient del film és que es pot gaudir de cada un dels seus plans. Kar Wai Wong improvisava potser amb l’estructura però era molt precís en allò que fotografiava.  Per això els films despré una gran sensualitat sense cap escena amb una sexualitat explícita. Els actors  Tony Chiu Wai Leung i  maggie Cheung són extraordinaris i em resulta especialment grata una banda sonora, del tot adient en la part original i que a més  inclou tres cançons de Nat King Cole que acaben resultant perfectes malgrat la lògica i  inicial estranyesa.