Més sobre Hawks

Howard Hawks  és l’autor de la que possiblement és la millor comèdia de la història, bringing up baby; ha fet una contribució al western només superada per la de John Ford, i més que aquest ell feu de John Wayne una figura llegendària, i ha inventat els personatges cinematogràfics de Bacall i Bogart amb to have and to have not, però possiblement l’essència del seu treball es troba en els dos films que he vist aquests darrers dies:  Hatari i Only angels have wings, els quals genèricament es podrien considerar d’aventures, però que sobre tot són pel·lícules sobre el treball fet en equip. Aquests dos films són molt propers a Rio Bravo, que seria l’altre gran film hawksià sobre l’esperit de grup.

De tots tres Hatari és el menys interessant.  Pel que fa a la proposta és el més radical, perquè sembla que escrivien el guió després d’haver filmat , cosa molt fàcil perquè la història és mínima: acompanyar a un grup de vuit persones alternant el temps entre la seva feina, caçar animals salvatges per dur-los a zoològics, i els seus moments d’esbarjo, que inclouen la formació de dues parelles entorn de les dues noies del grup. Hatari té una banda sonora excel·lent d’Henry Mancini  (amb un tema tan popular com el baby elephant walk a hores d’ara segurament molt més conegut que la pel·lícula)i és perfecte en la resolució de les escenes de cacera, del tot versemblants i molt emocionants com la del clip de més amunt. Tendeix a la comèdia amb resultats molt desiguals. Si d’una banda compta amb un actor de comèdia brillant com era Wayne, que excel·leix en la seva representació de l’heroi hawksià que no sap molt bé com tractar amb les noies, la resta del repartiment és fluixet (exceptuarem Elsa Martinelli)  i un que havia de ser especialment important, Red Buttons, resulta molt i molt carregant. És una pel·lícula més llarga del que sembla, però que finalment desprén un cert aire de banalitat.

Molt més consistent és el primer d’aquests tres films, una de les millors obres del seu autor. De fet,  tampoc té molta història, més enllà de mostrar la vida d’un  grup de gent que realitza una activitat encara més perillosa, aviació comercial sobre els andes.  Però si que tingué un repartiment molt millor on rodejant a Cary Grant, hi són Thomas Mitchell, Sig Ruhman, Jean Arthur, que no acabà d’entendre’s amb Hawks, i Rita Hayworth en sel seu debut cinematogràfic. Tingué també molt bones idees, com desenvolupar la història d’un personatge secundari, l’interpretat per Rychard Barthlemes, com una versió del Lord Jim de Conrad. La diferència amb el film anterior és que aquí res sembla banal i no hi ha escena sense tensió. La relació entre els personatges de Grant i Mitchel és potser la millor descripció d’una relació d’amistat que trobem a un film de Hawks, i això és dir molt. Veient-la però em va venir el cap el comentari que feia aquest dietari entorn de Laura. En aquest film no sols es parla amb duresa, sinó que els personatges s’enfronten a la mort d’una manera molt estoica i gens sentimentalitzada (l’escena del bistec del difunt Joe; aprofitat per Grant enfront de la mirada estupefacte d’Arthur) Em penso que aquest film a hores d’ara per l’espectador actual resultaria molt difícil d’entendre i si s’entengués, massa desagradable.