Ordet

Mentre llegia la religió una de les pel·lícules que vaig veure un vespre fou Ordet de Dreyer. una obra d’indiscutida excel·lència, suposo que per ser un exemple absolutament precís del que Tarkovski anomenava esculpir amb el temps. És allò que d’entrada hom anomenaria una pel·lícula lenta, extremadament lenta . Gairebé dues hores per les quals utilitza 114 plans, tot i que a diferència d’Ozu, Dreyer  prefereix acompanyar els personatges en tensió amb travellings molt suaus (com el del  clip de més amunt). El tema però és que allò que cal al temps d’un film no és que sigui ràpid ni lent, sinó adient al que s’està comptant i aquest és el cas.

Esmentava abans a Kant perquè impossibilitats de saber quins haguessin estat els seus gustos formals  si hagués anat al cine, si seria un fan d’Antonioni o un seguidor dels films de Carmen  Miranda com Wittgenstein, hi ha poc dubtes de què Ordet no li hagués agradat gens, perquè allò que veiem al film és precisament el contrari del seu llibre sobre la religió. Enfront de l’afirmació de què la religió pura no requereix miracles, allò que ens mostra Dreyer és que no hi ha fe religiosa veritable sense la fe ni l’esperança al miracle; un temps en el que no es poden produir miracles, com admeten els protagonistes, és un temps en el que la religió és impossible. Miguel Marias en un article sobre aquest film diu que de tots els seus favorits és el que menys entén,  tot i que la narrativa és del tot transparent i no és gens artificial.  Crec que comparteixo el seu sentiment i que la grandesa de Dreyer és la de presentar-nos en el fons una realitat clara i completament altre, fent-ho a més d’una manera radical, doncs Dreyer no dóna ni una petita indicació de que la història pugui ser interpretada d’una manera satisfactòria per l’espectador laic i racionalista. Jo soc un d’aquests i no crec en miracles, però la resurrecció final d’Ordet em produeix un sentiment de joia com poques vegades he experimentar ni a una pantalla ni a la vida real i potser aquest és el miracle efecte de no de la gràcia d’un Déu segurament inexistent, sinó d’un director de cine  anomenat Dreyer