Estiu

Avui és el primer dia sense estat d’alarma. També comença l’estiu i  a més fa calor d’estiu. He decidit però fer un dia del tot igual als que he viscut la major part d’aquest temps excepcional. Constato que he fet una entrada a aquest blog tots els dies d’aquest període. Això em produeix na certa satisfacció. Però no és aquest el meu to general. El balanç que puc fer ara d’aquesta primavera perduda és d’una gran desorientació a nivell personal. Em costa avenir-me a aquesta situació nova on no hi ha cap fonament per fer cap mena de pla en el futur. Al capdavall, el fill de puta de Heidegger tenia molta raó quan dèiem que som sers abocats al futur. A nivell col·lectiu, em sembla que hi ha més fonament pels mals averanys. Segurament no sols no es perden oportunitats per millorar, sinó que no es desaprofiten les d’embrutir-se

A l’estiu estaré segurament menys a casa . Potser progressivament no hi hagi més remei que tornar a una normalitat que moltes vegades significa anar d’aquí cap a allà com un pollastre sense cap.  O no. Constato com a cosa molt rara que you tube tendeix a oferir-me clips de musicals antics, americans dels cinquanta. Sovint els veig. Després  ploro, en constatar que em segueixen agradant molt.  Potser sigui per enyor del meu pare que fou mi ensenya a veure aquestes pel·lícules o potser perquè molt és un fet quasi irreversible que moriré sense haver aprés a ballar bé. Aquest vespre em posaré una de Gene Kelly