La consolació de la filosofia

He llegit aquests darrers dies la consolació de la filosofia de Boeci, cosa que no havia fet mai. Les meves referències eren de caràcter manualístic i ja estaven oblidades. El llibre ha encomanat d’entrada un gran sentiment de simpatia, perquè Boeci fou un patidor d’un apocalipsi de baixa intensitat; en el seu cas baixa perquè tot i ser, com diu el tòpic el primer medieval, ell no ho sabia. Nascut el 480 un anys després de la deposició de Romul Augustul, els motius d’orgull de la seva vida estan lligats al seu desenvolupament de magistratures romanes que no devien pintar gaire, però que no havien estat abolides. Certament el llibre té poc d’original però és un gran testimoni de la força que la filosofia clàssica encara conservava vull segles després d’haver estat escrita per Plató i Aristòtil, especialment del primer al que més recorda el seu pla vital, molt especialment a la prosposta del Gorgias doncs la filosofia i Boeci discuteixen temes tan característics d’aquest diàleg com si és pitjor fer una injustícia o patir-la o es proposa la geometria com antídot de l’ambició. L’argument final de la Filosofia es que aquesta consisteix en arribar a Déu, que té molt més a veure amb la idea del bé que amb el vell Yahvé, cosa que finalment suposa superar la temporalitat.