la religió dins dels límits de la mera raó

Rellegeixo aquests dies La religió dins dels límits de la mera raó, que no tocava des del tercer o el quart any de la carrera. El que tinc per casa és la versió castellana de Felipe Martínez Marzoa i penso que la vaig llegir quan encara no sabia quin era. Tot el que recordava després d’aquestes dècades és que Crist és presentat com un exemple històric i pràctic del que significa viure d’acord amb l’imperatiu categòric i que això constitueix la veritat essencial del cristianisme, més enllà de tot revestiment mític. Certament aquesta segueixo pensant que és la idea essencial. Però des de la meva perspectiva present hi ha d’altres molt interessants. Potser la que més el tractament kantià de la noció de perfectibilitat, el veritable moll de l’os d’un pensament merament il·lustrat,que és una mena de revers o conseqüència de l’assumpció que fan la seva antropologia i la seva ètica de la noció de pecat original. De fet, la conclusió de la primera part és que la perfectibilitat mateixa es veu com l’essència de la disposició moral de la religió cristiana. Ser il·lustrat és una forma excel·lent de ser cristià. Això, certament , ho va dir Nietzsche, el que constatem és que no li va caler ser massa original

Allò que tampoc recordava amb precisió és un tret fonamental però no evident: la radicalitat de l’atac kantià a la religió històrica, establerta, molt més virulent del que l’abstracció i la fredor del seu estil duen a pensar d’entrada. De fet, el plantejament kantià implica una absoluta separació de religió i política en el límit ideal, d’una manera molt més radical que la podia plantejar Hume ( que no és del tot un il·lustrat quan es tracta de considerar el perfeccionament de la humanitat). No val el mateix però per la fe eclesial i sovint la contraposició entre la fe eclesial i la fe religiosa es pot llegir com una contraposició de la que Plató estableix entre l’opinió que regeix a la cova i el problemàtic coneixement. En tot cas Kant és il·lustrat en quant lluita contra la superstició i el fanatisme, allò nou que aporta és que els fonaments de la seva lluita no és ni el coneixement de la naturalesa, ni el instint comú o tendències naturals, sinó una religiositat i una moralitat pura que acaben sent finalment indistingibles