Raging Bull

Després de guanyar el Vallverdu em vaig  venir una mica amunt una temporada, cosa d’altra banda natural, i tenia clar que volia escriure un llibre seguint el que ja havia fet. La temàtica, el fil, que ara volia seguir per examinar films diversos era l’auto coneixement i ho volia fer centrant-me en pel·lícules fetes als anys setanta, quan era adolescent (per edat  segurament em tocaria més el vuitanta, però d’una banda m’atreuen més els setanta i d’altra jo ja estava molt fora d’ona als vuitanta, estudiant filosofia i tot això). Els films sobre els que volia treballar des d’aquesta noció  d’entrada eren:

• Ulzana’s raid
• Raging Bull
• The Sleugth
• Rumble fish
• Chinatown
• Confidencias
• Il Casanova

Anys després la llista s’ampliava amb Il conformista. Molt exacte tampoc era perquè Rumble Fish és de començaments dels vuitanta, però bé, tampoc som alemanys.

Ara,  puc estar prou content de n’ haver-ho fet. Veig clar allò que podia veure fa quinze anys però que llavors no veia; la irrellevància d’escriure sobre cine quan les condicions actuals de producció i exhibició han fet miques per sempre la idea d’un cànon cinematogràfic. També ha variat la perspectiva que pogués tenir sobre aquesta noció de l’autoconeixement, convençut com estic ara  de que la recerca del nostre interior només ens  pot dur a la buidor.

 En tot aquests anys la major part d’aquestes pel·lícules han estat més oblidades, però si hi ha una que hagi guanyat en reconeixement, si més no part de la crítica especialitzada, és  Raging Bull, que finalment vaig reveure fa unes poques tardes. Segueix sent magnífic i sorprenent. Raggng Bull té potser les millors escenes de boxa mai filmades, però no és essencialment un film sobre la boxa, doncs Scorsese no té res a dir, ni cap intenció d’alliçonar sobre allò que els presentadors de telecinco als seus inicis anomenaven” el noble arte”. El tema fonamental diria jo és l’opacitat amb que sovint els humans ens enfrontem amb la pròpia consciència i,derivat d’aquest     les dinàmiques destructives que això és capaç d’engendrar i el senti ment de culpa inherent.   Cal, evidentment, donar la màxima importància a la cita de Sant Joan amb la que Scorsese clou el film, l’home guarit per Crist que era cec i recupera la vista, que no veia i després veu. Òbviament aquest home no és Jack La Motta i així el film tractaria de la impossibilitat de la gràcia; de la impossibilitat de superar allò  que Pascal anomenava la miserable condició de l’home.

Scorsese no estava interessat especialment a la boxa  però si ho estava a la gràcia, que en el seu cas volia dir trobar un camí de sortida després que els darrers anys dels setanta excessos de tota mena l’havien conduït una situació de decaïment físic i mental molt greu. No fou fàcil per  DeNiro, la veritable ànima del projecte de dur-lo a rodar el film. Però si el text final no val evidentment per la Motta, si que val segurament pel propi Scoserse.

La Motta no era una figura especialment recordada ni estimada en el mon de la boxa, havent estat com surt al film, sancionat per haver arreglat com a mínim un combat. Fou un bon boxejador però d’un talent molt inferior al de Sugar Ray Robinson. Al film és un dels protagonistes més desagradables que hom pugui concebre. És així un personatge amb el que identificar-se quan tens una especial nàusea per tu mateix. En aquest sentit és una cloenda perfecte del cine dels setanta. El triomf crític del film no va impedir que Scorsese caigués en un cert ostracisme als anys següents,mentre Hollywood  feia un gran esforç per oferir obres menys conflictives.

Com hem dit fou de Niro l’ànima del projecte, el que tingué la idea de fer el film i lluita per fer-ho.  És normal perquè de molt lluny ha estat el seu millor treball. Ell no mimetitza  LaMotta sinó que es recreà com Jake La Motta, treballant aquesta caracterització a un intens nivell psíquic però també físic. Potser fins al treball de Joaquim Phoenix a Joker no havíem tornat a veure res de tant intens.

Després de veure’l vaig trobar pels meus prestatge una recopilació de Cambridge UP sobre el film, on intervenen diversos professors americans. Com quasi sempre és un treball molt desigual. El millor, pel meu gust, és un article de Michael Anderson sobre la centralitat al film de la noció de performance, que és allò que devia fer el film tan atractiu per De Niro, fins a d’altres menys del meu gust com el de Mark Nicholls relacionant el film amb the bad and the beatiful des de la idea que tots dos són representacions idealitzades de la horda originària de la que parlava Sigmund Freud.