El extraño viaje

L’altre dia parlàvem al correu de Fernando Fernan Gómez i el mateix vespre, evidentment influït, vaig posar l’únic dels seus films que tenia el meu abast. L’Extraño viaje que va rodar a començament del seixanta amb un èxit molt discret perquè no va tenir gairebé distribució. De fet, va ser rodat com entre amics segons el testimoni del seu protagonista,  Carlos Larrañaga, que explica que el cotxe de producció era el seu cotxe i que estava present a tot el rodatge, encara que hagués acabat les seves escenes, per tornar a Madrid la gent de l’equip. El film ara es veu amb gran plaer des de la primera escena  (la del clip) quan veiem una orquestra tocant els ritmes moderns de l’època en un ambient radicalment rural i les veïnes comenten un succés extraordinari, el robatori d’una cotilla,  afirmant que  “hoy en dia, hasta los ladrones estan corrompidos” (afirmació quintaessencialment espanyola, posant sempre com tema central a la decadència).

L’obra resulta sorprenent perquè no es deixa amb facilitat enquadrar en cap dels gèneres més o menys habituals. Sovint hi rius molt però no acaba de ser una comèdia.  Algunes vegades la planificació i el treballs dels actors remeten al cine de terror (un d’ells és un figura tan emblemàtica com la de Jesús Franco) i que hi hagin tres morts violentes ens pot fer pensar al cine negre. Però a diferència del negre americà, no sembla haver cap destí  tràgic sinó que és  la maldestresa dels protagonistes la causa de les morts i la font del terror  és la immaduresa i infantilisme dels germans interpretats per Rafaela Aparicio i el ja esmentat Franco.  Segurament la millor clau per definir el treball de Fernan Gómez és pensar que assolí la versió cinematogràfica d’una figura literària també molt espanyola: el esperpento. Conté a més , l’escena més pertorbadora del cine espanyols dels seixanta quan veiem un Carlos Larrañaga transvestit fer de model per la seva dominant i envellida amant, en una escena que només va poder passar perquè o la censura no la va entendre o va considerar que era millor confiar en que ningú veuria la pel·lícula, com així va ser.