Principìs de saviesa i follia

Quan vaig treballar fa uns anys el tema del desig mimètic, vaig trobar el treball de Clement Rosset, un autor amb la virtut de no fer llibres innecessàriament llargs, com fa pràcticament tot el gremi. (crec que sovint això és de les poques coses que s’aprenen a la universitat, a escriure innecessàriament). Fa poc vaig encarregar i he llegit els seus principis de sagesse et follie, els quals es desenvolupen des d’una afirmació que em sembla molt versemblant: no hi ha cap motiu per sostenir, més enllà del  desig del lector, que el tema del poema de Parmènides sigui una distinció entre el ser i l’ens com havia afirmat Heidegger i de manera decisiva a França Beaufret. El verb grec einai no permetria la diferenciació de ser i existir. Des d’aquí infereix que la interpretació dualista del paisatge és un exemple de lectura retrospectiva i que allò que efectivament si subratllaria el poema de Parmènides és que l’absència del passat i del futur, és el caràcter més propi de cada existència. Aquí s desenvoluparia l’aspecte tràgic de l’existència que sovint es caracteritza per no poder acceptar el present, que efectivament és, des d’un passat sempre esvaït de manera irreversible, indiferent en la seva inexistent realitat en quant passat. Diversos exemples, Molière i Conrad, entre ells li serveixen per il·lustrar aquest error de la negació de la realitat apel·lant a una pretesa e il·lusòria preeminència del passat. Allò que defineix l’existència és el seu caràcter de present radical. Existir va més enllà del ser-hi, perquè les coses sempre sabem que hi  són però rarament en som conscients de que existeixen. Per això la millor imatge filosòfica de l’existència, una idea extreta de Kant i Sartre, és el mareig ; quan ens maregem és el tot, i no cap ens en particular, allò que ens afecta i es fa culpable del nostre malestar. A partir d’aquí, l’assaig  repren  Schopenhauer i defineix la música com existent real, en  quant no requereix de res per fonamentar-se i  afirma també que són els animals el qui precisament  millor es poden definir com existències  pures.

A aquest assaig li segueixen dos d’ extraordinàriament breus. El primer sobre la follia, es defineix a partir de Parmènides com la no acceptació de l’existència. És el camí que Diké pensa que no ha de ser transitat, però que de fet ho és i molt, perquè hi ha pocs humans que no tinguin, desenvolupin, un cert gust per allò irreal. Montaigne ho ha expressat amb claredat i concisió quan afirma  que nous pensons toujours ailleurs. Per defugir això, aquesta perpètua fugida de la realitat, Rosset pensa que cal fer cas a Montaigne i refiar-se sempre molt més del cos que de l’esperit. El darrer assaig està dedicat al pocavergonya , pel que ser és i el no ser no és, el cínic que des d’aquesta consideració compatibilitza una pràctica i una teoria contraposada