Coriolà

Coriolanus és la versió fílmica de la tragèdia de Shakespeare que Ralph Fiennes va triar pel seu debut com director el 2011.  Ell es reservà el paper protagonista i trià Vanessa Redgrave per fer el paper de la seva mare i Jessica Chastain el de la seva dóna. Coriolanus és una de les tres tragèdies romanes de Shakespeare, però no es situa en el final de la república com  les altres, sinó en els inicis de la ciutat, un temps primitiu i caòtic. Quan més em dedicava a llegir Shakespeare, vaig considerar que era una de les seves millors obres (aquí). L’adaptació de Fiennes és molt fidel al text, però l’ambientació és contemporània en un escenari que podria ser molt bé el de les guerres balcàniques esdevingudes després de la implosió de iugoslàvia i així l’obra agilitza la narració utilitzant suports contemporanis com emissions de tv. El primer cop, i l’últim, que vaig veure Fiennes en un escenari fou precisament al Barbican fent un Juli Cesar (ell feia de Marc Antoni)  també amb una ambientació contemporània. Segurament en els meus anys londinencs vaig veure molt més Shakespeare ambientats en situacions contemporànies que no pas adoptant les seves indicacions sobre el temps, per la qual cosa l’opció de Fiennes és del tot lògica amb  aquesta tendència.

Shakespeare és moltes coses però molt sovint és soroll i fúria per la qual cosa la decisió de situar-lo als balcans no el traeix en absolut. El treball de Fiennes el fa molt viu i és evident que gent com el l o Redgrave donen el millor de si mateixos quan interpreten Shakespeare. La decisió de Fiennes a més dóna una lectura important i afegida, allò que en els temps de Shakespeares es podia considerar com un horror remot, resulta totalment concebible en el nostre present i molt em  temo que ho serà més en el nostre futur.